TROBAR CONEGUTS

  Diem que el món és un mocador quan, lluny de casa, coincidim amb algun conegut. Per altra banda hi ha una dita castellana que diu: “ Por dónde vayas de los tuyos tengas”. Potser una cosa és diferent de l’altra, però  guarda una certa relació. Com l’alegria que produeix trobar-te amb un conegut en un punt del món apartat de l’àmbit quotidià  i de l’entorn per on ens movem  habitualment. I curiosament moltes vegades aquesta coincidència es produeix entre tu i una altra persona que potser no l’has tractat ni saludat  mai, però que heu coincidit tot sovint. Si és així, a partir de llavors arrelarà una amistat que, per sempre més, guardarà relació amb aquell encontre fortuït.  O passa amb altres que sí que es coneixeu, però que fa temps que no us veieu i vet aquí que ens retrobem a qui sap a on: “Fixat, no ens veiem a sitges i ens hem hagut de trobar a aquí...”.

   En quant a la conclusió castellana, aquesta es basa que si allà on vas tens un conegut, aquest et podrà facilitar ajuda, ni que aquesta sigui informativa que ja és una gran cosa.

    Salvador Dalí ha estat un artista universal i malgrat ser un home de món, ell i la  Gala, acostumaven a passar els mesos de primavera i estiu a la seva casa de Portlligat, on l’artista va realitzar bona part de la seva obra. Avui a la seva llar, convertida en museu, hi coincideixen un gran nombre de visitants, vinguts de totes les parts del món. Aquest encontre amb l’àmbit de l’artista els permet conèixer les intimitats de la seva casa, per  on es va moure tot el temps que la va  habitar i gaudir. He apuntat aquesta versemblança com a exemple de que hi ha coincidències que estan fonamentades amb la popularitat de la persona, com és el cas. A la gent ens plau coincidir en els ambients de la cultura, l’art i en els paisatges més carismàtics d’aquí i d’arreu.

   I no necessariament aquestes preferències es decanten per la rellevància monumental  que les avala, sobretot per la seva grandiloqüència, sinó que existeixen indrets que semblen amagats del món i són internacionalment coneguts. Com és el cas del bonic poble de Peratallada, en la província de Girona. Situat en el Baix Empordà i en el municipi de Forallac. Un poble declarat Conjunt Històric Artístic, per tenir  un nucli medieval  dels millors conservats de Catalunya.

    Passejar pel seus carrers és com conviure amb el passat, si no fos per les moltes botigues de records que ens recorden, bona la paradoxa, que vivim en un present consumista. Carrers que són freqüentats per un bon nombre de gent que van i venen. Només una vegada, va ser en una nit de Nadal, quan encara no era   mitjanit, ens hi trobàvem de pas i vàrem parar. Puc dir que vam fer la volta per tots els carrers principals del poble i no  vam trobar a ningú. Tan sols ens acompanyava l’olor de llenya cremada  que l’escampava el fum  que sortia de les xemeneies. Una excepcionalitat que  considerarem com un bonic regal de Nadal i que hem mantingut sempre en la memòria.

   Avui, els carrers delataven les avantatges que coincideixen amb un pont que va de bracet  amb la festa i pocs si volen deixar anar.  Passegem una vegada més pels seus carrers i entre diversitat de nacionalitats, que com nosaltres  havien escollit Peratallada, ens hem  trobat amb la Claire i l’Eugeni, el seu espòs. Ella és filla del recordat Jaques Balayla i de la Irene Hird,  que han estat uns actius i coneguts  guies turístics. Que han portat d’excursió a molts dels turistes que ens visitaven, o s’encarregaven de proporcionar-los  l’establiment hoteler que els acolliria.

   Com ja he dit al començament, aquestes coincidències es produeixen amb molta freqüència. D’aquí que quan tenen lloc, acostumem dir: “vagis on vagis, sempre et trobes amb algú de Sitges”. Per tant haver-nos trobat amb la Claire i l’Eugeni no té res d’excepcional, però sí crida l’atenció l’haver coincidit en ple carrer  envoltats de turistes. Quan guiar-los i facilitar que la seva estada a Sitges fos el més còmode possible, era tasca d’en Jaques i la Irene. A ell el recordo en aquella estreta entrada de la casa del Cap de la Vila, administrada per l’agencia de Viatges Sitges. En Jaques en tenia prou amb aquelles  limitacions d’espai per a contactar amb la universalitat de la gent viatgera. Des d’allà podia influir en què els turistes visitessin el nostre poble i un cop aquí els recomanava sortir a conèixer altres indrets, dels quals potser ells també ja en tenien referències. El dinamisme i la simpatia del matrimoni va contribuir a posar el seu granet de sorra per a que el nom de Sitges fos conegut internacionalment.  

   Continuem caminant pels carrers de Peratallada, com també ho fa la Diana, aquesta noia de Colòmbia  on preval, entre els seus habitants, el color de la pell fosca. Arribats a un punt ens trobem cara a cara i la sorpresa va acompanyada, una altra vegada, per l’alegria del retrobament. La Diana Carabali treballa en el restaurant El Tros, de les germanes Vaccaro, i té assignada la tasca de servir el menjar als comensals. Quan la gastronomia, esdevé una altra motivació per sortir de casa. Avui és festa i ella i  el seu company, com fan els clients de l’establiment on treballa, posaran els peus sota la taula i esperaran que els serveixin.  

   La vida està farcida de petits plaers. Viatjar, no fa falta anar gaire lluny, n’és un dels tants. Trobar-nos amb amics i coneguts en aquetes sortides, té l’encant afegit d’haver coincidit en el mateix destí. Detall que recordarem per sempre més. I és  que hi ha situacions que deixen bons records.

   Amb vostès, lectores i lectors, es tornarem a trobar la propera setmana, en aquest mateix lloc. Serà un bon senyal i, com sempre, una agradable satisfacció.

                                                                                          J. Y. M.       

    

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'octubre del 2018 )