Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mestre gabriel pallares. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mestre gabriel pallares. Mostrar tots els missatges

21 de novembre 2026

ELS MÚSICS I ELS TOROS




          En Josep Lluís de can Mostela, el meu oncle Joan als plats i el bombista Ricardo Escobosa


    Diumenge és la festivitat de Santa Cecília i, com tinc per costum, dedico l’article a un dels seus protegits: els músics. Aquesta vegada l’he volgut il·lustrar amb aquesta fotografia que immortalitza la presència d’en Josep Lluís  de can Mustela, que no era músic però que sentia una gran passió per la música de banda. Acompanyava totes les que es formaven, caminava al costat del mestre Pallarès i fins i tot li suplantava la mirada quan creia que havia de dedicar una advertència als músics: se’ls mirava amb posat seriós i aquells interpretaven que alguna cosa no anava bé.

El va succeir, o van coincidir en el temps, en Toni Roig, que també era un entusiasta de la banda de música. A ell, fins i tot, en Pallarès li confiava la carpeta on guardava les partitures perquè la portés. Curiosament en Toni, així com en Josep tant acompanyava en Torrents com en Pallarès, ell tenia preferència per la banda que formava aquest últim, per tant més retirista que pradista. No  debades  el Retiro el va veure néixer, doncs vivia en el mateix carrer. I aquesta societat va ser la seva segona casa. Abans, però, passava per l’Estrella, quan sense moure’s de casa li arribava el flaire dels panets de Viena, que tanta fama van atorgar a la pastisseria. Però vet aquí que els susdits panets no eren del tot de la seva preferència: preferia els dolços i les mones, dels quals en va ser el provador més entusiasta.

Bé, anant a l’encapçalament taurí, aquest té una explicació. Als terrenys on ara hi ha l’escola Esteve Barrachina, no sabria dir les vegades que es va produir, però sí que puc assegurar que d’una en puc donar testimoni: la ubicació d’una plaça de toros, amb la corrida corresponent. La banda de música, dirigida per en Gabriel Pallarès, va amenitzar “la faena”. Desconec si els toreros participants van aconseguir tallar cap orella, però el que sí que és cert és que els músics en van sortir amb la cua entre cames. Doncs no hi havia manera que cobressin, fins al punt que potser va passar més d’un any. I, quan semblava que ja ho tenien perdut, arriba un dia que cobren. Abans de repartir els diners, en Pallarès els hi va proposar que, com ja els donaven per perduts, potser podrien provar sort en una partida de cartes. Que si guanyaven, els deia, ampliarien els beneficis. Que sí, que no... al final tots van accedir i van acordar que el mestre jugaria per ells. I cap a dalt s’ha dit! On sembla que ja els esperaven, perquè només de disposar els diners sobre el tapet verd, el rasclet va passar pel seu damunt i els van veure desaparèixer davant les seves mirades de perplexitat. Més per consolar-los, que per altra cosa, el mestre els deia: “Així és el joc, a vegades es guanya i altres es perd...”. No ho van tornar a provar mai més.

A darrera de l’escenari de la pista d’estiu hi havia un d’aquells caps de toro amb rodes, amb els quals practiquen els aspirants i els toreros. Aquest formava part de l’atrezo del ballet de l’Antonio de Ronda que, entre actuació i actuació, el treien a la pista i convidaven els turistes  a què fessin unes quantes capotades. Es dóna la casualitat que un dels empresaris de la temporada d’estiu del Retiro va ser en Sergi Caballé, que anava per torero -sembla ser que les seves habilitats i la pràctica van fer quasi que aparegués el seu nom en aquests singulars cartells taurins-, quan en aquell temps hi apareixia el nom del polifacètic Mario Cabré, el matador català que a més va arribar a ser artista de cine, actor de teatre, poeta, presentador de televisió...

Acabada la corrida retirista, els músics locals, després de la seva actuació, es reunien amb el mestre allà darrera de l’escenari. Un dia a l’Antoni Olivé se li va passar pel cap torejar el toro. I ja va estar armada: es va erigir en el torero dels Iberos del jazz. Fins que una d’aquestes “faenes” li va fotre el paquet, al caure i quedar amb els colzes pelats.

Entre els espectadors s’hi comptaven els vailets dels gitanets que freqüentaven la societat; alguns eren nets d’en Sisquet, que també actuava en l’espectacle del de Ronda. Veient que el toro restava immòbil, van preguntar a l’Antoni:

-Senyor Olivé, què no hi ha toros avui?

I la resposta d’aquest:

-No, nens, no; fins que al torero no li caiguin les crostes, no hi ha corrida.



                                           J.Y.M.


( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2026)



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez