Unes festes amb moltes afinitats a les nostres tradicions i en els costums que hi van associats, que s’han deixat de celebrar per culpa del coronavirus. Mentre es decidia el que s’havia de fer se’n anava la Rosó Carbonell. Va marxar sense saber la decisió final, ni tampoc se l’imaginava. Del contrari li hagués suposat un gran disgust, perquè per a ella aquesta festa ho era tot.
El diumenge es va despertar plujós, com si el cel plorés per la desfeta d’un dia que congregava molta gent de la vila, que ja hi començaven a arribar a hora matinera i quasi bé a cada convocatòria els primers en fer-ho sempre acostumaven a ser els mateixos. D’un any per l’altre semblava que no t’haguessis mogut del lloc. Si més no en aquest interval, de tot un any, poden passar moltes coses.
Ho estem vivint de prop, poc podíem pensar l’any passat, mentre gaudíem dels encants d’una celebració tan sitgetana, que en el proper s’hauria de suspendre per culpa d’un despietat virus, que ha capgirat la vida i les maneres de fer de tota la gent del planeta. I qui ens ho havia de dir també que pel camí perderíem a gent relativament jove, com en Josep Maria Coll, en Josep Peñas, en Josep Pascual, en Josep M. Palacios, la Leire Gracia Martin i la Carme Pañella. Tots molt vinculats al nostre Sitges; a l’arquitectura, als esports a les tradicions i a com donar exemple de les virtuts que s’atresoren davant unes mancances, les malalties i la manera d’afrontar-les amb resignació i, a la vegada, transmeten unes ganes de viure amb la il·lusió posada en aquest Sitges, que tant han estimat, i amb la seva gent.
La Trinitat, que està a mig camí del cel, esdevé el punt de referència per a tots. El seu blanc sobresurt des de la costa, convertint-se des de sempre en una referència pels pescadors. Com els “Americanos” ,que en la seva llarga trajectòria en l’ofici, de tornada arreceraven la barca a la costa i el soroll del motor desbaratava el silenci i al seu pas anaven deixant un reguerot de bromera blanca que sobresortia per damunt del blau. I els dos blancs mantenien la distància, si més no el de la barca es difuminava fins a desaparèixer, no així el blanc de l‘ermita que s’ha mantingut sempre impol·lut, gràcies a les persones que n’han tingut cura.
Com aquesta bromera blanca que deixen les barques dels pescadors, així és la nostra vida. Deixem petjada al nostra pas i amb el temps aquesta es va difuminant, fins a desaparèixer. Però queda el record, l’amistat que el sustenta i el relleu que representa noves generacions.
Mentre les barques tornen al port, de les nostres cada vegada en queden menys, total cinc i una fora de funcionament, només quatre surten a pescar, els únics que mentre arrosseguen les xarxes guarden el privilegi de guaitar a l’ermita de la Trinitat. La pluja matinera ha reculat i ha fet que una ullada de sol s’hi rebolques per a no posar més tristesa a tot plegat. L’interior de l’ermita no lluïa com en altres festes, però el significat de la diada, el trobar la porta oberta, són aquestes petiteses les que vitaminen els cors , compungits per tot plegat, i seguiran bategant no sabem fins quan. “Carpe Diem”.
Aquests dies, tot i la suspensió també de la Festa de Corpus, tan arrelada a les tradicions de casa nostra que, malgrat aquest infortuni, he tornat a ser espectador d’un costum que ara només es limitava a les hores robades a la nit de la vigília. Em refereixo quan les entrades grans de les casses dels carrers on es feia catifa, ben bé una setmana abans, s’hi reunia el veïnat i anaven desfullant les flor, principalment la flor de Sant Joan i tallant verd. Doncs aquests dies, en alguns carrers, els veïns s’han reunit no per tallar flor, sinó per fer-ne de paper. Combinant diferents colors que van disposant en un suport que desprès han penjat als balcons o a l’invers del terra, com si es tractés d’una catifa sospesa del cel. Una sorprenent i original idea que ha tingut entretingudes a amics i amigues, per tal de que la nostra celebració de Corpus llueixi d’una manera diferent, però tan meritosa com ho ha estat sempre.
La particularitat que té la festivitat del Corpus és que la processó, per acompanyar la Custodia, s’ha de fer. Més d’un any ha plogut i no ha pogut sortir al carrer, si més no la processó s’ha fet per l’interior de l’església. Aquest any, davant l’excepcionalitat, també s’ha fet així, però ha sortit fins al Baluard, on s’ha confeccionat una artística catifa per demostrar que la tradició segueix viva, no en teníem cap dubte.
Mentre esperem arribar a bon port i haver deixat pel camí aquest llast que ens ha privat de fer moltes coses. Tornem a ser-hi, compungits per les amigues i amics que han emprès un altre camí en aquests dies, quan a l’ermita de la Trinitat només els refilets dels ocells posaven vida al silenci i esperança a la incertesa. I el veïnat del nostre Sitges, es resistia a que la festivitat del Corpus no s’engalanés amb flors, com sempre s’ha fet.
El camí de la vida és la millor drecera per gaudir-ne tots, els qui avui i som i demà també. Tant de bo que per molts anys sigui així.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de juny del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada