Sitges, com tots els pobles, està envoltat de camins. Alguns han desaparegut a mesura que les terres circumdants han estat urbanitzades i això ha anat precedit que s’hi han traçat nous carrers. També es pot dir que moltes masies del terme han deixat d’estar habitades, per la qual cosa els camins que hi conduïen no són tan freqüentats com abans.
De totes maneres s’ha posat de moda el que anomenem senderisme, que consisteix a transitar pels nostres camins i els dels termes colindants, degut a l’afició que hi ha a caminar. De quan aquesta era una de les activitats que es practicaven els diumenges i dies festius – hem de tenir en compte que els dissabtes encara es treballava tota la jornada - acostumats cada dia a freqüentar els nostres carrers, s’esperava tenir l’ocasió per poder caminar pels camins que ens portaven a indrets no tan propers i menys freqüentats.
Els anomenats camins de carro, polsegosos i de difícil transitar quan plovia. I davant un camí llarg i monòton, quasi bé sempre s’hi troba la drecera la qual, a més d’estalviar recorregut, generalment ofereix un canvi de paisatge: més boscos, més entretingut de caminar per ell i amb molts altres al·licients associats.
Camins que conduïen a les interioritats del bosc que, sigui dit de pas, es mantenien molt més netes que ara. La neteja de branques caigudes o que entorpien el pas, eren retirades i portades als forners que les feien servir per encendre el foc dels seus forns. Era molt habitual veure transitar pels carrers del poble carros, tirats per cavalls, sobrecarregats d’aquests branques i ramatges, popularment anomenats fogots.
Els habitants de Sitges i de Vilanova I la Geltrú tenim en comú un camí que és transitat per la gent dels dos pobles: el que va des de les coves a l’ermita de Sant Cristòfol de Vilanova i viceversa, que ofereix una panoràmica sensacional. Se’n anava i es tornava vorejant un jardí que va estar durant molts anys abandonat, em refereixo als jardins que envoltaven l’antic Hotel Terramar. Era, el que se’n diu, un mas perdut.
Això va ser així fins que es va construir el complex del Parc de Mar. Els promotors van arribar a un acord amb l’Ajuntament, amb el qual ells es comprometien a ajudar a recuperar els susdits jardins. Es posa fil a l’agulla i la feina és encarregada al sitgetà Salvador Romeu Marcè, net de ca la Dionsia. Un treball que li comporta tres anys de feina per deixar-ho en optimes condicions.
En Salvador i els seus treballadors, a mesura que avançaven en les tasques de desembrossar aquella selva, anaven assistint al descobriment dels elements decoratius que conformen els recuperats Jardins de Terramar: que si uns bancs de pedra, uns estanys, plantes autòctones... En la recuperació hi van invertir tres anys. Transcorreguts els quals i, fins a dia d’avui, a l’amic l’acompanya la satisfacció d’haver recuperat un gran jardí que es troba quasi al final i començament de molts camins que els sitgetans freqüentem. Ell que viu i tenien la sínia entre la confluència del Camí dels Capellans, d’un altre que portava a les cases de l’Antoniet i el camí que anava a les vinyes, als camps d’ametllers i als paranys.
El que conduïa a l’ermita de Santa Bàrbara, ara urbanitzat, s’enfilava fins a la creu de terme. A partir d’allà tots els camins que s’estenen al peu d’aquesta pertanyen al terme de Ribes. Molt transitats també per la nostra gent i pels nostres veïns. Fins arribar al camí ample que apunto en l’encapçalament, el qual ara s’estén des de la urbanització de Santa Bàrbara fins a la de les Minivilles, passant per damunt mateix de l’Autòdrom i seguint per les terres que havien estat propietat de la família Lluís de can Lleuger. Arribant fins a la via del tren, tot deixant enrere les terres on s’aixecava la masia de Can Pei.
A peu d’aquest camí ample, de molt bon transitar, encara hi trobem les especies autòctones de l’indret. les que anomenem figueres de moro. Figues que es menjaven desprès de deslliurar-les de l’embolcall de punxes que les envolten.
Un camí que sortia del bosc i portava a terres conreades. Tot ha canviat, si més no caminar per ell sembla que encara ho fem pel Sitges dels nostres avis.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de maig del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada