Fins que les cases van deixar de tenir la clau posada al pany. Un detall que mostrava l’hospitalitat de la gent: no havia necessitat de trucar a la porta, sinó simplement obrir-la fent-la girar. Per al foraster, trobar la porta de la casa oberta convidava a donar a conèixer la seva presència amb una salutació de caire religiós: “Ave Maria Puríssima...”. Quan els dominis es van tancar i es va disposar de la coneguda mà de ferro per anunciar la nostra presència, hi havia el costum d’emprar uns tocs, una mena de codi que va esdevenir popular: “Nas de barraca, Sant Boi!”. Un caire una mica poètic si que hi trobem en tot plegat.
La cosa devia ser complicada quan algú arribava, per exemple, a un castell i havia de trucar a la porta; a no ser que els guardes ja l'havien guipat amb antelació i prenien les mesures pertinents abans d’obrir les pesades portes. Com també ho tenien difícil els galants que es volien posar en contacte amb les donzelles que hi vivien. Moltes il·lustracions ens mostren els trobadors recitant versos a la donzella que es feia visible a una de les finestres de la fortalesa. Havia de tenir bona veu, el personatge, que des d’una distància considerable li havia de mostrar la seva galanteria amb el text poètic que portava escrit.
Els galants actuals ho tenen millor, per bé que tampoc no és habitual recitar poesia davant la fredor que imposa un porter electrònic. Tot i així, ben bé podria servir per recitar un vers mitjançant aquest canal i causar els efectes desitjats.
No ho fem tan complicat, la poesia ens espera aquest cap de setmana en una nova edició de la Festa de la Poesia, de la mà de la Cèlia Sànchez-Mústich, en Joan Duran i la resta de col·laboradors que hi participen, incloent-hi les poetesses i els poetes convidats. Sortós qui sap trobar la poesia en el dia a dia, en la contemplació d’un paisatge, o qui se sap expressar amb ella per transmetre uns sentiments; amb estrofes que calen en les persones i que les acaronen en el fons del cor.
Tot plegat quan fa pocs dies hem celebrat el 50è aniversari de l’homenatge que es va dedicar a Federico García Lorca al Prado, el poeta andalús que va visitar Sitges i la presència del qual ha deixat un testimoni que perdura per sempre. Una commemoració que va servir perquè l’Isidre Roset, des del Prado, i la Montse Esquerda, al carrer, ens acompanyés pels llocs on en Federico i els seus amics -entre ells el nostre recordat Josep Carbonell i Gené que els va acollir- van deixar petjada.
Des de sempre, Sitges ha comptat amb la presència de poetesses i poetes, tant locals com vinguts de fora, que ens han visitat o, fins i tot, s’han establert a casa nostra. En un temps en què encara no s’havien implantat els porters electrònics ni els telèfons mòbils, allò que es volia expressar -fos poesia o un text que es volgués fer perdurar- es feia mitjançant l’escriptura. En un Sitges on tothom es coneixia, no com ara, que potser truques al veí per preguntar-li per la identitat del qui viu al costat i moltes vegades no en sap donar raó.
Fins al punt que els missatges que es transmeten a través d’aquests porters electrònics arriben a ser curts i eixuts: “Un paquete...”. Sens dubte, era molt més poètic aquell repic: “Nas de barraca, Sant Boi!”, que qui el repicava quedava tan ample i satisfet a l’espera de resposta. Responguem a la crida del cartell anunciador, el d’un porter que convida a polsar el timbre i, en aquesta ocasió, la resposta anirà a càrrec de les poetesses i poetes que són a l’altre costat del fil conductor d’un cap de setmana dedicat a la poesia.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada