La castanyera a la Rambla de Vilanova i la Geltru
M’encanta la flaire que desprenen les castanyes quan s’estan torrant; és una olor que encara conserva tots les reminiscències de la tardor, que ens porta a aquesta festa de Tots Sants que som a punt de celebrar. Són els petits detalls que sobresurten sobre totes les pressions que avui dia amenacen el nostre món, el dia a dia dels pobles i les ciutats. Detalls que encara ens ajuden a mantenir les tradicions de sempre i que, de moment, no han sucumbit a costums que no són del nostre entorn, sinó que venen imposats de llocs més llunyans.
La presència de la castanyera als carrers de les ciutats i dels pobles conforma una imatge que va associada a aquesta tardor, de quan en aquests dies el fred ja es feia notar. D’aquí la conclusió a la qual s’arribava: “Per Tots Sants, capes i mocadors grans”. El mateix fred que començava a enravenar les mans i que la paperina de castanyes, amb la seva escalforeta, ajudava a mantenir un caliu que s’avenia amb les castanyes torrades de l'interior; el mateix caliu que acompanya la nit de la Castanyada, que no és cap altra que la de l’últim dia del mes d’octubre. Una bona ocasió i un bon pretext, aquest de la Castanyada, per reunir la família i afegir-hi el més gratificant plaer d’assaborir els no menys tradicionals panellets, mentre dispensem xarrups de moscatell o malvasia.
La presència de la castanyera al Cap de la Vila, a la qual m’he referit moltes vegades però que cal anar recordant, formava part del nostre paisatge; la seva posada en escena, uns quants dies abans de la festa, era esperada i celebrada per la gent del nostre poble. Coincidien en aquell espai tres ingredients de les festes que s’apropen: l’esmentada castanyera, la pastisseria Massó, que elaborava els panellets, i la floristeria de l’Enriqueta Sancho, que, juntament amb la de ca l’Aixut, ha mantingut un altre dels costums d’aquests dies: el de portar flors als difunts.
Mentrestant, els qui ho preferien compraven les castanyes a la botiga per torrar-les a casa. Els meus veïns més propers eren els germans Josep i Jaume Ferret, que la veu popular coneixia com els "nois" i els "hermanitos". I, el que són les coses, avui diríem que es feien competència amb la botiga de queviures que tenien a tocar, la de la Presenta -que després va regentar la Rosita, la seva neboda-; doncs no, cadascú tenia la seva pròpia clientela.
Els Ferret, a més de tenir el sac de castanyes i els moniatos, despatxaven unes pipes salades que la gent venia d’arreu a comprar, ja que eren grosses i plenes, i les venien com el millor entreteniment per a veure la televisió quan aquest aparell en blanc i negre va començar a entrar a les cases. Un temps en què fins i tot s’anunciava el moment en què la mainada havia d’anar a dormir: els petits de casa esperaven la sortida a la pantalla d’aquella simpàtica desfilada de la coneguda família Telerín, amb la seva peculiar cantarella: “¡Vamos a la cama...!. Fins llavors, no hi havia cap menut que atengués altres recomanacions destinades a complir la mateixa finalitat.
Després d’una llarga trajectòria al capdavant de la botiga, va arribar el dia que els dos germans es van jubilar. A partir de llavors van passar la resta de la seva vida -la major part del temps amb la reixa metàl·lica de la porta abaixada- abraçats a una absoluta discreció, com si no haguessin existit mai.
Fins al punt que algú ja dubtava de la seva existència. Un d’ells era en Jesús Carbonell, l’enterramorts, que un dia, passant per davant de l’establiment, va coincidir amb l’Antoni Olivé, un veí molt proper, i li va fer la pregunta:
-Escolta, aquests germans, són vius o morts?
L’Olivé, sorprès, li va contestar:
-Si vostè no ho sap!...
S'ha d'entendre la pregunta d’en Jesús com l’instint del professional que vetllava perquè ningú li fes el salt quan, més tard o més d’hora, tots hem d’acabar sent els seus clients. Ara, dels seus successors.
Vet aquí que, tan contrari com soc a fer menció d'una tradició aliena, he acabat posant una insinuada pinzellada de Halloween per la relació que, al cap i a la fi, té amb la mort. Perdó! Bona Castanyada!
J.Y.M.
( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'octubre del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada