Un dels
aliments més antics, elaborats per la mà de l’home, és el pa. Per tant un dels
oficis amb més recorregut és el de forner. Atenent-nos a això podem afirmar que
molts pobles, per petits que fossin tenien
forn. I per més detalls coïen el pa amb llenya, per a l’encesa es feien
servir els fogots que la gent del camp els transportaven amb carros tirats per
cavalls fins als forns.
Aquesta mateixa
gent de pagès, alguns disposaven de forn propi dintre de la masia i ells
mateixos portaven el blat a moldre al molí, pastaven a casa i l’enfornaven. Altres pastaven a casa i el
portaven a enfornar al forn.
A la dècada dels
quaranta a la vila hi havien una dotzena
de forns de pa, que si ens guiem pel nombre d’habitants censats, que
n’hi haguessin tants ho podem considerar un fet curiós. A més, tots tenien la seva clientela.
Al carrer Sant
Francesc, el forn de la família Bosc va esdevenir una institució entre el
veïnat i per la resta de la clientela. Es donava la casualitat que veïns seus
era la família Olivé-Ràfols que
distribuïen, a la resta dels forns, les pastilles de llevat. Els forner i la
seva família que despatxava el pa, tenien la vivenda en el pis de dalt, en una
casa vella, de les de poble, amb portalada gran a la planta baixa i finestra
petita damunt. Al cessar l’activitat en Pepe va entrar d’ordenança a la Casa de
la Vila.
Aleshores se’n
va fer càrrec una parella jove que hi va estar al front poc temps i van continuar, a l’any 1955, un matrimoni que
no eren forners, ell, en Pablo Fernández era oriünd d’un poble de la província
de Lleó, Armunia de la Vega i maquinista de tren, però tenien familiars forners
que coneixent la baixa que s’havia produït en el forn del carrer Sant Francesc,
els van aconsellar que se’n podien fer càrrec i que ells els hi ensenyarien
l’ofici. Com així va ser. Els nous forners van aconseguir fer-se amb una bona
clientela, els negoci els hi anava bé i van enderrocar la casa i hi van construir una de nova. Disposant al
forn la maquinAaria més innovadora i a la fleca uns moderns expositors
giratoris, que permetien que mentre la muller, la Teresa Miranda, de Vinebre
d’Ebre, despatxava, els expositors que quedaven a la banda del forn, a mesura que
el pa sortia l’anaven disposant en
aquells dobles expositors. De manera que quan la dona acabava el que tenia a la
vista, només li calia girar l’expositor i tornava a tenir l’assortiment ben disposat.
Era quan si el
pes del pa no arribava a l’estipulat, es
complementava amb el que coneixíem per la torna. Recordo al matrimoni Andani,
que ja eren grans, vivien damunt la quadra d’en Pepito gitano, i cada dia anaven a comprar el pa, la Maria portava agafat de la mà a l’espòs que, curiosament també havia estat
ferroviari, i mentre esperaven que els despatxessin, el bon home anava
recollint les crostes que estaven disperses damunt del taulell i se les portava
a la boca.
A la Tresina
l’ajudaven les dues filles, la Tere i la Pepita. Una altra curiositat, davant
per davant un altre Teresina, la Teresa Ferrer despatxava la llet de les vaques
que tenien a la sínia Robert. De manera que un cop comprat el pa i disposat en
les bosses de roba, només els calia traspassar el carrer i comprar la llet que els
hi posaven en aquelles peculiars lleteres
de zenc.
Aquest forn va
estar molts anys obert, i arribat el moment van deixar d’estar al capdavant el
matrimoni i van continuar les filles fins que van tancar definitivament.
Han passat anys
i el pa s’ha convertit en un producte que disposa de moltes varietats,
elaborats en farines de tota mena, fins al punt de quasi esdevenir un producte
dels qualificats com de “gourmet “. Per dir que el pa s’ha posat de moda, i amb
ell les fleques.
I del pa com
aliment de la vida hem passat a les pastilles que contribueixen a mantenir-la
en les millors condicions possibles. L’endemà de la festa de Reis, en el lloc
del forn, han obert una farmàcia que, en certa manera, substitueix a la del Cap
de la Vila. I ho han fet amb un enunciat que és el súmmum de les coincidències,
Farmàcia Font. Els més curiosos ho tenen de llegir dues vegades, al mateix
temps que es refreguen els ulls. I per fer-ho encara més interessant, la
farmacèutica es diu Pilar Font Soler.
Diguem que tot
torna, encara que no sigui ben bé el cas. Però el que no han deixat mai de ser
actualitat són les pastilles. Fins el punt que un parent em comentava que si
tanquessin, en deia, les fàbriques, cauríem com a mosques. Benvinguda la
Farmàcia Font i encara que la
propietària no sigui de la mateixa opinió, dintre el possible, que no esdevinguem els millors clients. Perquè serà senyal de gaudir de bona salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada