Hem arribat a
unes dates del calendari on la tradició s’imposa. Entremig es succeeixen uns
dies envoltats de preparatius . Un d’ells consisteix a treure la capça on, embolicades amb paper
de diari, hi guardem les figures del pessebre.
Sempre m’ha encuriosit desembolicar
i retrobar-me amb la peça guardada. Ve a ser com tornar a descobrir el
que ja sabíem . Amb això ens adonem que
el temps és molt fugisser. Ho reflecteix, els fulls dels diaris que han servit
d’embolcall, quan un any potser no ha estat el suficient temps per tenyir de groc
la blancor del paper. Es fa més palès en la gent que desemboliquen i tornen a
guardar els fulls en la capsa i així, successivament. Tinc entès que, fins i tot, hi ha qui, amb
aquest costum, deixen entreveure que són guardador/es de curiositats. Ho
demostren quan encara conserven el mateix embolcall que van fer servir els seus
predecessors. Una curiositat, aquesta, que permet guaitar, ni que sigui entre
un període molt limitat, a l’hemeroteca.
Perquè en aquestes vigílies , quan torna a sortir a la llum el ben ordenat conjunt, en primer lloc, es fan presents els titulars de notícies
aparegudes pels voltants de Nadals passats . Inclús aquests fulls poden ser pàgines d’Ecos antics. Em recorda
quan també es feien servir per cobrir els fons dels calaixos de les calaixeres,
amb la intenció d’aïllar la roba de les
imperfeccions d’unes fustes poc polides.
Pel que fa a les
figures, la seva evolució ha anat subjecte als materials emprats durant els
transcurs dels anys. Les originaries són de fang, material que encara és utilitzat avui, si més
no s’han alternat altres components. L’ofici,
la producció, és el resultat de tot un any de treball, tot i que té un període
curt d’exhibició, limitat al transcurs de les festes nadalenques. Com a molt fins a la Candelera, que és quan diuen que
s’ha de treure el pessebre.
En aquest art, el
de fer figures de pessebre, emprant la tècnica del “palillo”, la família
Castells ha esdevingut un referent . Tres generacions dedicades a l’activitat.
S’hi va iniciar el Sr. Martí Castells Martí, quan a l’any 1869 va obrir un
taller d’obres tallades en fusta. Es va casar amb la Sra. Rosa Martí i Carbó, i
tingueren tres fills: en Joan, en Josep i en Martí. Tota la família es va dedicar a les de figures de
pessebre. Reservant per a en Josep les feina d’administració.
Dels tres va
destacar en Marti Castells Marti, curiosament es deia igual que el seu pare,
perquè coincidia que el primer cognom de la mare també era el de Marti. L’artista va
dedicar molt ofici a les figures, tot i que va fer també imatgeria.
Va néixer el 1915, aquest any es celebra el
centenari del seu naixement, i va morir el 1995. Els fills del seu germà Josep,
en Joan i en Marti Castells i Badia, han continuat la labor del seu oncle. Al
capdavant del seu taller, on porten a terme el seu art, sempre atenent els
encàrrecs. Significa que no tenen un
fons permanent a la venda.
Amb motiu del
centenari del naixement de l’oncle dels actuals continuadors, el Museu del Vi
de Vilafranca del Penedès, ha rescatat del seu fons museístic les figures que
va fer per completar els diorames dedicats als diferents processos de
l’elaboració del vi. Els nebots han restaurat totes les figures i aquestes
tornen a lluir com si estiguessin acabades de fer. Per tot plegat, el passat
divendres, a Vilafranca va tenir lloc la presentació de tota aquesta obra.
L’exposició va comptar amb la presència dels actuals responsables del taller, els
germans Marti Castells i Badia. Igualment es va presentar en societat el segell
de correus dedicat a l’oncle. “Cent Anys de Naixements “ que serveix d’enunciat al centenari de l’artista, no és que reflecteixi,
amb exactitud, el inventari d’una vida dedicada a la producció del conjunt
principal que presideix qualsevol
pessebre, perquè la xifra no s’ajusta a la realitat, doncs cal tenir en
compte que al llarg de la seva trajectòria la suma supera l’enunciat. Si més no
és una manera de projectar el mèrit assolit en un art tan minoritari com és el
del pessebre. I això ens demostra que aquest
no caduca després de les festes nadalenques, sinó que té una continuïtat
durant tot l’any.
Aquesta faceta em
recorda l’afició que tenia en Jordi Pañella i Virella, qui a més de col·leccionar
figures, en feia. Així quan la calor de l’estiu afluixava l’home, acompanyat
del remor de les músiques de les Caramelles, sardanes i la dels Pastorets,
pujava al segon pis de la botiga i, dels motllos d’en Manel Muns –escultor que es va iniciar en el
taller dels Castells- aconseguia realitzar figures d’una gran plasticitat. Les
coïa i les pintava amb un domini dels colors i matisos sensacional.
Ara fa el mateix
en Francesc Sales i Climent. Són gent entusiastes d’aquest art que, només, quan
hi guaitem, ens adonem que té molts
seguidors. Professionals i també aficionats que fan una tasca sensacional. Com la que porten a terme
els components del Grup Pessebrista de Sitges. Ells cada anys ens
sorprenen amb uns diorames, tan ben aconseguits, que fan que el nostre Nadal sigui la continuïtat
d’aquella nit freda en la llunyana establia de Betlem.
La mateixa que
ha inspirat a tots els qui fem el
pessebre i, de ben cert, que no en trobarem cap d’igual. Una motivació per a donar via lliure a la imaginació i a una
sensibilitat molt particular. Tot plegat
ho recull el mateix Grup de Pessebristes, convocant, des de fa 25 anys, el
concurs de pessebres. Que, degut a aquesta influent continuïtat, també ha
passat a formar part de la tradició d’aquests dies.
Figures, com les
dels Castells, que acaronen el caliu d’un
altre Nadal.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de desembre 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada