Desprès de tants anys escrivint
en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al
Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així,
una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure
sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a
l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes,
quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes
més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un
prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al
costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves
7 portes s’han convertit en una icona d’identitat
reconeguda arreu.
En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem
sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la
mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha
semblat la cosa més normal. Els qui hem
tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la
porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a
l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és
recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts
en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria
compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels
recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta
perspectiva les portes de l’entrada
principal del Vinyet limiten un abans i un
desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís
adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que
s’albira des de aquesta entrada és molt limitada, si més no és
el punt d’inici d’una nova vida
Durant la resta
de l’any coincidir amb la portalada gran oberta significa que té lloc una cerimònia religiosa
de la mateixa índole o potser la missa
sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és
gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al
nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt amb el seu interior. Amb el medalló de la
part superior, on si pot llegir uns
estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada
al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de
l’escolanet que sembla que ens miri i si
l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que
irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a
dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.
Només sortir a
l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és
la que més es desmarca del contingut
religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a
una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties,
estampes, imatges i tota mena de records. I és també la porta per on s’accedeix a la casa
dels ermitans que s’hi ha anat alternant.
Just al
costat d’aquesta portalada s’estén un
llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb
bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que
en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per
observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut
totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes,
Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors, ermitans, organistes...
El proper
dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de
bat a bat, i totes acolliran l’afluència
de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre
el calendari de les festes sitgetanes.
I com el
calendari, el pas dels dies, no s’atura,
l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta
coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre
setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt
a baix, durant uns anys, quatre
Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador
Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci que portava per nom la característica de la
seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant
obsequiava amb orxata.
Ja en el tram de
casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual
sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig
canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja
que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni
Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de
Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.
A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto,
casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una
pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era
oriünd de per allà les Gunyoles
d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.
Ja en aquell
mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa
Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps
encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila.
Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia:
“Arbitrios”.
L’errada amb el
nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat
del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou
digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema
principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa
palesa la paradoxa que vaticina que quan es tanca una porta se n’obra una altra.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 )
