SEGUIM

   En les circumstàncies actuals cada dia representa  un repunt de vida, que neix amb la llum de l’albada i es va difuminant entre les tenebres de la nit. Quan el demà no sabem com serà. Ben mirat això ha estat sempre així, si més no sobrevivíem a una aparent normalitat, la qual no feia preveure grans canvis d’un dia per l’altre. Com a molt, la anormalitat, podia afectar a l’àmbit personal, però molt malament havien d’anar les coses per a que se’n ressentís tota la societat. Actualment vivim al dia i més concretament el moment i aquesta incertesa ho deixa tot en suspens,  fins el punt en què no convida a fer plans per a llarg termini. I quan passem a una altra casella del viure quotidià, la paraula que harmonitza un pas endavant és aquest:  seguim o continuem.

   Per altra banda és molt esperançadora  la reacció que experimentem quan hi ha adversitats per entremig. Des del mes de març, per culpa d’aquest virus, i centrant-nos només en l’aspecte de les festes i tradicions, sense entrar en les repercussions sanitàries que han afectat a moltes famílies i per descomptat a  l’aspecte econòmic, que també serà molt malmès. Doncs atenent-nos només a les tradicions sitgetanes, hem deixat pel camí a un nombre important d’elles i altres que, de cara a l’any que bé, també perillen, i la resignació és la paraula que resumeix el desencant generalitzat. És clar que tampoc hi podem fer res més, ens queda acollir-nos a l’optimisme que ens fa exclamar: “ a l’any que ve, més i millor”. Tant de bo l’encertem. 

    Passen els anys i deixen enrere molts aspectes que, amb el pas del temps, ens fa adonar-nos que, malgrat tots els infortunis amb els quals podem coincidir, per dolents que sigui, la vida continua i es van matisant totes les repercussions. Malament aniria que no fos així.

    Aquest any, i en concret en aquest mes, es compleixen els vint-i-cinc que ens va deixar l’Antoni Parra. Quan a punt de començar les seves vacances, es dirigia a casa seva per  a dinar i trobant-se  a davant del Prado va caure ferit de mort. A Casa seva l’esperaven l’Olga i en Francesc. Qualsevol dia és dolent per morir, però molt més en les vigílies de la Festa Major. Al principi de l’article em referia viure el dia a dia, perquè d’un dia per l’altre no sabem que ens depararà el destí.

      Com pocs anys abans va passar el mateix  amb el Ramon Martín, que va morir repentinament a la vigília del dia de la Festa Major de l’any 1989. I en Rafel Micó, degut a un accident domèstic, l’any següent . 

     En Parra encapçalava la comitiva gegantera i moments abans de la sortida de les dues, anava a buscar el ram de la geganta a la floristeria de la Teresa Mirabent. Va arribar el dia i el geganter ja no hi era, ningú ens podíem imaginar que, per pocs dies,  no el tornaríem a veure  enfilar el carrer Sant Francesc, cap a l’Ajuntament, en una mà el ram, a l’altra  la faixa negra i entre la comissura dels llavis el puret.

   Aquella Festa Major també va ser especial. Amb tanta emotivitat acumulada,  vaig intentar complir amb el compromís de pregonar la Festa Major, en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Hi coincidien, a més d’aquests  moments de tristor, el fet de que era la primera Festa Major que presidia, com alcalde, en Pere Junyent. Abans,  a mitjans de juliol, van venir a casa l’Isidre Pañella com a president de la Comissió i en Nacho Deo, regidor de festes, per fer-me l’encàrrec del pregó.  

     Entremig el dia 2 d’agost, festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, en deixava la Remei Casanova i Giner. Administradora, junt amb la Rosó i en Joan Martí, de l’ermita de la Trinitat.

   Tornant a aquella Festa Major, l’autor del cartell va ser en Manuel Blesa i el pendonista en Joan Martí Romagosa que va designar com a cordonistes a en Lluís Montserrat Planas i en Josep Cuscó Martí. Precisament pocs moments abans de sortir la processó de l’església, es va produir una forta tempesta d’aigua que va obligar a suspendre-la.  A l’article a l’Eco  que va seguir  a aquella desfeta, el vaig titular: “I el cel va plorar”, dedicat a en Parra.

    Des de que ens va deixar  i  d’aquella Festa Major, han passat vint-i-cinc anys i el record és present, així es va fer palès en les paraules que , l’actual president de la  Comissió, l’Agustí Marcet, va dedicar a la memòria del geganter i que va seguir el missatge, enregistrat,  dels últims  presidents de les comissions de la festa. Entre ells no hi va faltar l’emotiu record d’en Ramon Soler, que també ho va ser. Tot seguit,  l’alcaldessa, l’Aurora Carbonell Abella, ens recordava que aquesta seria un Festa Major especial. Dissortadament no en teníem cap mena de dubte. 

    D’aquí 25 anys més, aquest aniversari serà igualment recordat, com la celebració de la Festa Major que va quedar desvirtuada per culpa del virus i que, per prevenció, vam haver de portar la boca tapada. 

    Si més no a partir de les dotze d’aquesta vigília, des de l’interior d’alguna casa, sortia la tonada del toc de les matinades, que embolcallava d’enyorança un ambient estrany, amb els ànims entristits, però amb el cor fort perquè ja hem après a no defallir i a fer ben nostra la ferma voluntat de continuar.

     Així, doncs, seguim. 

                                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 28 d'agost del 2020 )