Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pedro sanchez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pedro sanchez. Mostrar tots els missatges

17 de març 2025

CARNAVAL I MOLTES COSES MÉS

      


       Si tinguéssim  de  resumir el Carnaval en dues paraules, poques en trobaríem de tan adients com aquestes: alegria i disbauxa. El dos termes han anat de bracet, com hi van les parelles que participen en les Comparses de Vilanova. Dos Carnavals diferents però que coincideixen amb l’arribo tot i que a Sitges el fem el dijous i a Vilanova el divendres. Desprès tot i que les essències del Carnaval són les mateixes, canvia molt la manera de ser presentades. A Vilanova més informal, com és el cas de la desfilada del Vidalot, que té lloc el dimarts a la nit que ve d’una tradició que ha anat perdent força, com és llançar gra d’ordi i donar copets a la gent amb l’espolsa-matalassos. Tot i que encara hi ha algun grup que continua amb aquest costum, cada vegada en són menys. I tot al ritme de la marxa militar “El Turuta”. 

    A Sitges ens hem decantat per un Carnaval més espectacular, el podríem anomenar de lluïment. Però on cada vegada més hi trobem colles on predomina el “fardo”, que per mi amb tots els respectes a les colles de  ploma, amb  tots els components ben formats i seguint una coreografia molt assajada, on hi hagi el “fardo”, amb el seu ambient satíric i burlesc, aquest és el genuí, el divertit. Sense treure mèrits, faltaria més, al de lluïment.

    En el transcurs de la presentació de la Reina, ja hem pogut veure, en les maneres de vestir del seguici i d’ella mateix, conformen uns plantejaments que ja no volen imitar la pompositat que llueixen altres famosos Carnavals. Per altra banda he tingut el plaer d’escoltar, entre les músiques que han acompanyat aquests escenificació, uns compassos de la marxa que no para de sonar en el Carnaval de Vilanova. 

     I sembla ser que l’arribada del Carnestoltes, per la creativitat i la sàtira que caracteritza a la colla de Paperets Club, la cosa es mourà entre el seu estil. Com el d’una empresa de construcció que ara se li ha girat molta feina. Mentre ja parlen de que acabaran les obres del Retiro en un tres i no res. I em va agradar que estan pendents de tots els detalls, quan un dels encarregats va preguntar on s’havia de col·locar el Gall. D’això se’n diu estar per la feina i no perdre el sentit de l’humor.

   El nostre Carnaval ha sobreviscut a canvis generacionals. El dels nostres pares, que també era molt participatiu, amb la rivalitat que es creaven entre les societats del Retiro i Prado, per veure quina era la que treia més parelles al carrer. I que es va interrompre amb l’arribada del franquisme, on la festa de Carnestoltes estava prohibida, tot i això aquí a Sitges es va continuar sortint al carrer, fent honor a la sàtira. Aquell va ser el Carnaval que vaig viure en la meva joventut. En el qual ens havíem disfressat, amb la “caruta” que compràvem a la botiga d’en Pere Cosialls Hill. I  per vestit, qualsevol roba posada amb una certa gràcia. Si érem espectadors ens posàvem al Cap de la Vila i allà hi acudien tots i sempre n’hi havia que sobresortien més que altres, dintre la picaresca, la sàtira i l’art de representar del que anaven disfressats.

    Quan es van tornar  a recuperar les rues, van sorgir unes colles que es van envoltar de creativitat, com aquella que anomenàvem de l’Auto Escola. O la colla del Cable, per ser en Pedro Sánchez  i la Rosa Andreu Almirall un dels seus components. Era un altra incorporació que venia del Carnaval “d’antes” i que l’elegància amb que es vestien conferien categoria i bon gust al d’aquells anys. La suma dels quals va donar com a resultat la presència prematura del si no fos i ve que la Colla fa un pas al costat i dona al relleu a unes noves generacions. No fa gaire que ens ja deixat la Lolita Cloquell, esposa d’en Josep Serra, retiristes fins el moll de l’os, i components d’aquesta emblemàtica colla. 

     Si poguéssim disfressar els  anys i que aquesta disfressa  anés associada a recuperar tot el que s’ha perdut pel camí, la pregunta  “que no me conoces ?” En el cas de recuperar “prestacions”, la resposta s’avindria a la quimera que diu: no et coneixerà ni la mare que et va parir. En lloc de la més pessimista, qui t’ha vist i qui et veu.


                                                        J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de febre del 2025)

27 de gener 2018

UN BARBER AMB BARRETINA


      Els barbers en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava, només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i com tots coincidien a la mateixa hora les cadires  disposades per a fer més còmode l’espera eren totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que menys en tenia dos.
    I si les he qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp.
     No n’hi havia prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn.
     Només cal fer un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora de totes elles va ser la d’en “Pascaret”, al començament d’aquest mateix carrer.
    En el carrer Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés, quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat.
     Al Començament mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I  més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment, al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte.
       Em refereixo a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura que aquest s’ha anat expandint  al que llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir  de noves , com la d’en Rafael, davant el pas a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat,  la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix. A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de Cuba.
    Entre tanta pèl darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriündd’un poble de Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions arbitrals  li han semblat que anaven en contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado  entrava en raó i tornava a ser una persona ponderada.     
       En Salvador es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el tenia d’esquilar quasi des de  la vorera.
     Quan es va jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara  més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica. Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb pantalon  curt. En aquest retorn coincideix amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos. Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és així  que la podríem anomenar l’hora dels barbers.
     Crida l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si volgués tractar-se de tu amb  els últims avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora  també arriba al seu destí i sense haver gastat benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva.
     Però fa poc que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en exclusiva pels caminants que traginen  quelcom per cremar.
    I si hi ha algú que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici, s’exposa a que li respongui: demà m’afaitaràs.         
                                                                                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez