La nostra tranquil·litat ha deixat de ser-ho des de que tot el dia carreguem amb el mòbil. Estem localitzats, fins el punt que si es vol es pot saber el lloc exacte on ens trobem en qualsevol moment. Estem d’acord que aquesta facilitat de comunicació ens estalvia molt temps, el que hauríem de dedicar per anar a donar algun que altre missatge o fer consultes per resoldre dubtes i que gràcies a la connexió a internet, que també disposem en el mòbil, ho solucionem des de l’aparell.
Recordo els anys en què no tothom disposava de telèfon fixe, quan aquest estava penjat a la paret i només ens permetia separar-nos d’ell segons fos la llargada del fil que anava connectat a l’auricular. Els veïns que no en tenien donaven als seus familiars, que vivien lluny, el número de telèfon dels que sí en tenien. I quan aquells parents havien de comunicar quelcom important, telefonaven al telèfon de contacte i l’abonat s’encarregava d’anar a buscar al interessat, fent-li saber que els parents el trucaven . Degut a l’atractiu de Sitges, de ben segur que moltes d’aquestes trucades era per informar-los que venien per a passar uns dies amb ells.
Suposicions a part, succeïa que els avisadors s’assabentaven de pràcticament tota la conversa, que després el interessat els hi complementava amb tota mena de detalls. Avui pràcticament tothom disposa de telèfon mòbil, i això és una pèrdua absoluta de llibertat i una font inesgotable de xafarderia, degut a que l’aparell ofereix la possibilitat de navegar per facebook i així saber el que fan i deixen de fer els qui tenim agregats. D’aquesta manera ens assabentem de que fulanito de tal “penja” la mariscada que es menjarà per dinar. Un altre que es troba de viatge a l’altra banda del món, hi posa una fotografia testimonial. Com tampoc hi pot faltar la fotografia que delata al desaprensiu que ha deixat la bossa de la brossa a fora del contenidor corresponent. Determinada intimitat de les famílies es posa al descobert, fins a l’extrem que es pot opinar de tot i que tothom conegui la teva opinió i si s’escau reprovar-la, fins a poder arribar a generar polèmica.
El senyor Manel Torrens Urgell, que disposava de telèfon fixe, no el feia servir gaire per tal de que la factura fos el més reduïda possible. S’ho podia permetre perquè tenia a una eficient missatgera, la Montserrat que era de Sant Pere Molanta. La dona sabia com a aprofundir i afegir els detalls pertinents que havia de comunicar als músics i que el mestre ja no li recordava perquè ell sabia que la noia complementaria les corresponents instruccions. El Sr. Torrens només li havia de dir que avises als músics del dia, hora i el lloc on es requeria la presència de la banda. La Montserrat sortia de la casa sabent a tots els músics que havia d’avisar i que tenia de completar la informació afegint la indicació que havien de vestir amb traje i corbata. Com també sabia com estalviar-se haver d’anar casa per casa d’aquests músics, doncs tenia la màxima confiança amb alguns d’ells que sabia que no li fallarien, i que avisarien als que ella delegués. Mai en va fallar cap a la crida.
Avui la convocatòria als músics es fa per això tan modern que anomenem wassap. No cal ni establir connexió telefònica. I allà hi poden escriure tota mena de detalls pel que fa referència al bolo. Aquests complements informatius que ofereix el mòbil, són de suma importància perquè aquesta permanent connexió estalvia moltes trucades que poden caure en l’oblit, per contra el missatge queda enregistrat en l’apartat corresponent i així la seva consulta està en tot moment a l’abast dels interessats.
Submergit en aquests avenços tecnològics, em crida l’atenció el servei que en fa el recent nomenat primer tinent d’alcalde del nostre Ajuntament, el Sr. Luís Miguel García. L’home, des de que ha assolit aquest càrrec, camina pels carrers amb el mòbil enganxat a l’orella, i ho fa a pas lleuger, ràpid, potser influenciat per la velocitat que assolien els trens que comandava.
Però el més curiós és que, en l’accelerat recorregut cap a la Casa de la Vila, encara no he coincidit mai veure’l que articuli els llavis o la boca, senyal inequívoc que més que parlar amb el seu interlocutor , és evident que l’escolta. Ja és una bona cosa que els regidors/es escoltin als ciutadans als quals tenen el deure de servir. Perquè si els dos comunicadors parlen a la vegada de segur que no s’entendran mai.
Aprofitar el recorregut que separa al primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, demostra voluntat de ser útil a la causa. Així arribat al lloc, mentre el regidor puja les escales, li pot anunciar al seu interlocutor el que aquest espera escoltar: “no es retiri que ara mateix li miro com està lo seu”. Sigui quina sigui la resposta que l’autoritat li doni al ciutadà, el detall d’haver-lo escoltat durant tot el trajecte, deixa totes les portes obertes a l’optimisme i transmet bon compliment del càrrec que ocupa. Altra cosa serà que passin els dies i la qüestió tractada quedi, el maquinista ho sap prou bé, estacionada en la via morta.
J.Y.M.
( Articole Publicat a l'Eco de Sitges, el 7 d'agost del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada