LA FONT DEL FERRO

  

                                        La versió moderna de la Font del Ferro

    Diuen que quan es té set no hi ha  res millor que l’aigua, una conclusió que molts hi estaran d’acord i altres no, com passa amb tot. Però el cert és que sempre que ens hem adonat que estem a prop d’una font ens sentim atrets per apropar-nos-hi, ni que sigui per veure on està ubicada i de pas deixar que el rajolí llisqui per la gargamella i, al mateix temps, que ens sedueixi la seva frescor.

    Jo recordo que al principi que els de casa van tenir cotxe, una de les sortides que es feia era per anar a omplir les garrafes d’aigua, ni que fos a Canyelles, era quan l’aigua que sortia de les aixetes del poble no es podia beure ni tampoc servia per a cuinar. Desprès, amb l’excusa de l’aigua ja vam anar allargant el recorregut, tot i que continuava sent les més properes, les fons de les Deus i les Dous a Sant Quintí de Mediona. Una mica més enllà la font del Bosc. On no sempre era arribar i omplir, més d’una vegada s’havia de fer cua. També passava que, anant a buscar aigua, s’acabava omplint unes garrafes de vi, solament calia coincidir amb algun oriünd de l’indret que pregones les excel·lències del vi que allà es feia, per deixar mig en l’oblit l’aigua i anar a la recerca de la bota del vi.

   Moltes de les fonts que trobaven en aquest recorregut aiguader rajaven dia i nit i aquest detall ens meravellava i també provocava una certa recança, al veure com l’aigua, a simple vista, no s’aprofitava, mentre pensàvem el bo que seria que la tinguéssim a casa. També es dona la coincidència que en molts pobles a la plaça principal hi trobem una font i aquest fet, encara que no es tingués set, convidava a accionar l’aixeta per a fer-ne un traguet, llevat que un cartell, prèviament, anuncies que l’aigua no era potable. Això acostumava a passar en aigües d’aquelles que rajaven sempre i, per precaució, les autoritats sanitàries aconsellaven no veure’n. De la qual cosa acostumaven a no estar-hi d’acord els oriünds de l’indret, quan exposaven: “jo n’he begut sempre i no m’ha passat mai res”. A altres els hi sabia greu, tot i que l’aigua es perdia muntanya enllà, que els forasters hi omplissin les garrafes.

    Tot això ve a tomb perquè la companyia de l’aigua, amb col·laboració amb l’Ajuntament, durant aquests dies de Festa Major, ha disposat unes fonts, en uns punts determinats del poble, per a que la gent que ho desitgi en pugui beure per aplacar la set i per a no deshidratar-se, un factor molt a tenir en compte quan la calor és extrema. 

    Encara que a molts, si els dones a escollir, tot i que també diuen que l’aigua fa la vista clara,  prefereixen la cervesa, d’aquí la gran quantitat de litres que se’n consumeixen, malgrat que quan aquesta fa la bollidura pot passar que la vista s’enterboleixi. Tanmateix l’aigua és tan sosa... i també es diu d’aquesta que cria granotes. Total, excuses per continuar xarrupant d’altres budes també anomenades refrescants.

    Per les muntanyes que envolten la ciutat de Barcelona, al centre mateix es troba la famosa Font de Canaletes, molt concorreguda, hi ha  repartides unes fonts que tenen una guanyada popularitat, com la Font del Ferro, la dels Enamorats, la Font del Gat, que fins i tot se li ha dedicat una cançó i una sardana, i  que la seva lletra és,  o era,  coneguda per tothom: “Baixant de la Font del gat/ una noia una noia, baixant de la Font del Gat/ una noia i un soldat/ pregunteu-li com es diu/ Marieta, Marieta/ pregunteu-li com es diu/ Marieta de l’ull viu/ Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro, figues de moro./Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro i un clavell/ I el clavell per a qui serà?/ Per la mare, per la mare./ I el clavell per a qui serà?/ Per  la mare per anar a ballar”.

    Aquests dies no s’ha parat de ballar i beure de les fonts d’aigua repartides pel poble, que jo he batejat aquesta com la Font del Ferro, per la seva construcció  metàl·lica. Altres han preferit  xarrupar dels sortidors de cervesa, amb l’excusa que feia calor i era Festa Major. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2025)

EL CUL PRECINTAT

  Moltes ciutats i pobles tenen uns símbols que sobresurten per sobre altres detalls. Que la mateixa veu popular s’ha encarregat de magnificar-los, de tal manera que el visitant no se’n va del lloc sense fer una visita a l’element en qüestió. Aquest interès  per a determinat complement del paisatge urbà, va arrelar quan la gent viatjava, però no ho feia amb la freqüència  que ho fa ara. Era un reclam que atreia la curiositat i esdevenia com a garantia d’un retorn a l’indret que, gràcies  a haver begut d’una font o haver fet un petó al cul d’una curiosa escultura, per posar un parell d’exemples, semblava segur un altre  retrobament amb la capital o poble.

    A mesura que viatjar s’ha convertit en una normalitat molt generalitzada, pel que fa a aquests, símbols ha decaigut una mica l’interès per tal de garantir la tornada. Perquè a qui li agrada un lloc concret no ha d’esperar que factors màgics influeixin en aquest retorn. Actualment no hi ha distàncies i la disponibilitat ho és en tots els sentits. Així si es viatja a una destinació que t’acaba captivant, de ben segur que un dia  o altra s’hi torna. El turisme mundial acostuma a repetir viatges, a casa nostra en tenim molts exemples; turistes que van arribar a la vila sent relativament joves i hi han tornat any darrera any, fins a l’extrem que aquí han fet amistats. Uns lligams amb els quals es senten ben acollits i ara, que són relativament grans, no volen experimentar d’anar a altres destinacions perquè saben que on vagin seran uns desconeguts i aquí només arribar els aturem pel carrer i intercanviem impressions.

    Altres curiosos, amb pedregui i fama de conqueridors ens visitaven atrets per la bellesa d’aquelles sueques que, durant uns anys, van escollir Sitges per venir a lluir les seves ben disposades anatomies. L’altre dia un amic que havia tornat de Suècia, em comentava que aquelles nadiues del país  que enlluernaven al més pintat, qui les ha vist i qui les veu. I és que ningú ha begut de la font de l’eterna joventut. Aquesta sí que tindria addictes. 

   Tornant a l’inici, a Barcelona la font de Canaletes és la icona des on es pregona que qui begui d’ella tornarà a la capital. Encara ara el turisme no se’n va sense haver fet un xarrup sota l’aixeta, si li ha agradat la nostra capital, de segur que hi tornarà. I, deixem-nos d’històries, aquest retorn no tindrà res a veure  amb el glop fet d’una aigua que brolla de la font més emblemàtica de l’indret. Serà, siguem realistes, perquè la cartera li permet, doncs si no té virolles, ja es pot amorrar al broc i beure l’aigua, fins  assecar la font que en aquest aspecte res millor que la conclusió que diu: “allà on no n’hi ha, no en pot rajar”.   

    A Roma hi tenim la Fontana di Trevi, que curiosament no s’hi pot beure, tanmateix és d’una espectacularitat de pel·lícula. Com que no disposa de cap broc on amorrar-se, el  visitant es posa d’esquena a la font, pensa un desig al mateix temps que llança, sense moure’s d’aquesta posició,  una moneda que no veu on va a parar. Indiscutiblement a l’aigua, per molt mala punteria que tingui. 

    Els desitjos de tants turistes que segueixen aquest protocol,  no se si es compleixen, però una gran quantitat de monedes reposen  cada dia en el fons d’aquella aigua clara. 

   Tornant a la nostra terra, en concret a Girona, allà s’ha fet famosa una petita escultura que representa una lleona arrapada al capdamunt d’una columna. Ja estem amb les mateixes,  algú va dir que qui li feia un petó al seu cul tornaria a la capital. Aquesta simpàtica icona ha rebut més petons al cul que lleones hi ha a la Selva.

   Per arribar al seu culet  s’havia d’amparramar-se una mica per la mateixa columna, els més feixucs, els qui els hi pesava el cul, no ho aconseguien. I deu fer un parell d’anys un ciutadà francès, va caure en l’intent, amb tant mal infortuni que a conseqüència de la caiguda va morir. Degut  a aquest fet es va disposar una escala de ferro fent una forma de mitja volta, per tal de garantir la seguretat dels “petonejadors” de culs de lleona.

    Ara amb motiu d’un altre tema de seguretat, aquest per la qüestió del virus, que ja veurem la seva magnitud i les seves conseqüències , les autoritats de Girona van anunciar que precintaven el seu cul. La notícia encara va crear més expectatives, tothom volia ser testimoni de com es precinta un cul per ordre governativa. La curiositat ha quedat en no res, quan s’ha vist que simplement han col·locat unes tanques a tot el contorn de la base, per tal de que ningú s’enfili per fer el  besa-culs. 

   Per un temps, que malauradament  es preveu  llarg, el culet restarà inaccessible. Els petons hauran de ser dirigibles, com quan els acompanyem amb la mà. Però ves a saber si tindran  els mateixos efectes... Les persones que no puguin tornar a Girona, sempre tindran la recança que el motiu  cal trobar-lo en què no li van poder plantificar el petó en aquesta part tan concreta. I de pas es frustrarà una altra frase premonitòria de bona sort: “ha nascut amb una flor al cul”.  

    Davant les evidències, i amb raó,  podran  dir: “això últim  és molt discutible”.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de març del 2020 )