EL CUL PRECINTAT

  Moltes ciutats i pobles tenen uns símbols que sobresurten per sobre altres detalls. Que la mateixa veu popular s’ha encarregat de magnificar-los, de tal manera que el visitant no se’n va del lloc sense fer una visita a l’element en qüestió. Aquest interès  per a determinat complement del paisatge urbà, va arrelar quan la gent viatjava, però no ho feia amb la freqüència  que ho fa ara. Era un reclam que atreia la curiositat i esdevenia com a garantia d’un retorn a l’indret que, gràcies  a haver begut d’una font o haver fet un petó al cul d’una curiosa escultura, per posar un parell d’exemples, semblava segur un altre  retrobament amb la capital o poble.

    A mesura que viatjar s’ha convertit en una normalitat molt generalitzada, pel que fa a aquests, símbols ha decaigut una mica l’interès per tal de garantir la tornada. Perquè a qui li agrada un lloc concret no ha d’esperar que factors màgics influeixin en aquest retorn. Actualment no hi ha distàncies i la disponibilitat ho és en tots els sentits. Així si es viatja a una destinació que t’acaba captivant, de ben segur que un dia  o altra s’hi torna. El turisme mundial acostuma a repetir viatges, a casa nostra en tenim molts exemples; turistes que van arribar a la vila sent relativament joves i hi han tornat any darrera any, fins a l’extrem que aquí han fet amistats. Uns lligams amb els quals es senten ben acollits i ara, que són relativament grans, no volen experimentar d’anar a altres destinacions perquè saben que on vagin seran uns desconeguts i aquí només arribar els aturem pel carrer i intercanviem impressions.

    Altres curiosos, amb pedregui i fama de conqueridors ens visitaven atrets per la bellesa d’aquelles sueques que, durant uns anys, van escollir Sitges per venir a lluir les seves ben disposades anatomies. L’altre dia un amic que havia tornat de Suècia, em comentava que aquelles nadiues del país  que enlluernaven al més pintat, qui les ha vist i qui les veu. I és que ningú ha begut de la font de l’eterna joventut. Aquesta sí que tindria addictes. 

   Tornant a l’inici, a Barcelona la font de Canaletes és la icona des on es pregona que qui begui d’ella tornarà a la capital. Encara ara el turisme no se’n va sense haver fet un xarrup sota l’aixeta, si li ha agradat la nostra capital, de segur que hi tornarà. I, deixem-nos d’històries, aquest retorn no tindrà res a veure  amb el glop fet d’una aigua que brolla de la font més emblemàtica de l’indret. Serà, siguem realistes, perquè la cartera li permet, doncs si no té virolles, ja es pot amorrar al broc i beure l’aigua, fins  assecar la font que en aquest aspecte res millor que la conclusió que diu: “allà on no n’hi ha, no en pot rajar”.   

    A Roma hi tenim la Fontana di Trevi, que curiosament no s’hi pot beure, tanmateix és d’una espectacularitat de pel·lícula. Com que no disposa de cap broc on amorrar-se, el  visitant es posa d’esquena a la font, pensa un desig al mateix temps que llança, sense moure’s d’aquesta posició,  una moneda que no veu on va a parar. Indiscutiblement a l’aigua, per molt mala punteria que tingui. 

    Els desitjos de tants turistes que segueixen aquest protocol,  no se si es compleixen, però una gran quantitat de monedes reposen  cada dia en el fons d’aquella aigua clara. 

   Tornant a la nostra terra, en concret a Girona, allà s’ha fet famosa una petita escultura que representa una lleona arrapada al capdamunt d’una columna. Ja estem amb les mateixes,  algú va dir que qui li feia un petó al seu cul tornaria a la capital. Aquesta simpàtica icona ha rebut més petons al cul que lleones hi ha a la Selva.

   Per arribar al seu culet  s’havia d’amparramar-se una mica per la mateixa columna, els més feixucs, els qui els hi pesava el cul, no ho aconseguien. I deu fer un parell d’anys un ciutadà francès, va caure en l’intent, amb tant mal infortuni que a conseqüència de la caiguda va morir. Degut  a aquest fet es va disposar una escala de ferro fent una forma de mitja volta, per tal de garantir la seguretat dels “petonejadors” de culs de lleona.

    Ara amb motiu d’un altre tema de seguretat, aquest per la qüestió del virus, que ja veurem la seva magnitud i les seves conseqüències , les autoritats de Girona van anunciar que precintaven el seu cul. La notícia encara va crear més expectatives, tothom volia ser testimoni de com es precinta un cul per ordre governativa. La curiositat ha quedat en no res, quan s’ha vist que simplement han col·locat unes tanques a tot el contorn de la base, per tal de que ningú s’enfili per fer el  besa-culs. 

   Per un temps, que malauradament  es preveu  llarg, el culet restarà inaccessible. Els petons hauran de ser dirigibles, com quan els acompanyem amb la mà. Però ves a saber si tindran  els mateixos efectes... Les persones que no puguin tornar a Girona, sempre tindran la recança que el motiu  cal trobar-lo en què no li van poder plantificar el petó en aquesta part tan concreta. I de pas es frustrarà una altra frase premonitòria de bona sort: “ha nascut amb una flor al cul”.  

    Davant les evidències, i amb raó,  podran  dir: “això últim  és molt discutible”.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de març del 2020 )