Sento una gran admiració pels poetes i les poetesses, perquè amb poques paraules diuen moltes coses. I sobretot per la manera com ho diuen o escriuen. La poesia ha canviat molt de com nosaltres l’hem conegut i fins i tot estudiat a l’escola, quan les estrofes estaven limitades per unes mesures i s’havia de produir una determinada rima amb el final de determinades estrofes. La poesia actual, o a mi em fa l’afecte, comença i acaba, emprant termes musicals, “ad libitum”. És a dir, et trasllada a moments determinats, a uns paisatges, et transmet uns sentiments i quan menys t’ho esperes s’acaba sense més ni més. De repent. Ja no hi ha més lletra, només la blancor del paper.
Aquesta poesia potser t’entra més bé quan l’escoltes que la reciten els rapsodes que, ningú com ells i elles, li saben donar l’entonació, el sentiment adient i quan acaben de llegir un poema es queden amb aquella expressió tan serena que t’ajuda a reflexionar amb el final, el qual es pot interpretar de moltes maneres i amb la seva acurada dicció t’ajuden a comprendre-ho . Així de senzill. Tant que et queda una bona sensació, fins i tot es fa curt, perquè et saben transportar al significat de cada una d’aquestes paraules tan ben ordenades, fins i tot tan poc fetes servir en el llenguatge de cada dia.
La poesia és això i molt més; com guaitar a la vida d’una manera més romàntica, sabent dir les coses de diferent manera i que al final venen a dir el mateix que en el llenguatge normal, però com mai abans ho havíem escoltat. És com si els poetes i les poetesses visquessin en un altre món i dona la sensació que només ells saben aprofundir en la part positiva de la vida i amb ella, enalteixen: la natura, un paisatge, un lloc, el conjunt de tot l’univers condensat en la poesia, que el transforma.
Descriuen, per posar un exemple, com el vent transporta unes fulles i li saben trobar una lectura diferent. Quan nosaltres només veiem que el vent escampa el fullatge d’una manera desordenada, com a molt podem apreciar si aquest vent és molest o no i d’on ve. I a partir d’aquí, tot el que et pot semblar simple i rutinari, les estrofes ho poden convertir en una suggestiu poemari. Sortós qui té el privilegi de transformar la normalitat en un llenguatge embolcallat per uns sentiments que poden arribar a arrencar unes llàgrimes d’emotivitat. Perquè mèrit seu, és trobar l’equilibri que els permet convertir el no res en un embolcall de luxe.
L’altre dia, l’amic i poeta Joan Duran Ferrer, va presentar el seu darrer llibre de poesia: “Nua Cendra” que va ser guardonat amb el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dintre els Premis Octubre en l’edició de l’any 2019.
Explicava que el llibre, acabat d’imprimir, li va arribar a casa seva en ple confinament, de mans d’un missatger que semblava un científic, el qual, cercant el remei per atacar el virus, li van aparèixer els poemes d’en Joan. Un descobriment que el propi autor, científic de professió, havia escrit per intentar despullar els orígens de la persona: la vida i el temps que ho encercla tot, fins a quedar reduït a cendres d’una nuesa extrema. Fet que esdevé quan la flama de la vida es va apagant i en l’escampall de les cendres queden concentrats i despullats el món particular, íntim, i amb ell, els orígens de tot el que ha seguit després.
Per entrar en detall ens vam aplegar en un indret del poble, molt adient i estretament relacionat amb la família de l’autor. Els seus avantpassats, els Pañella, van deixar el mas de les Àligues, situat en el Massís del Garraf, per venir al Corral de la Vila. Darrera d’aquest recorregut s’hi desgranen moltes històries, amb connotacions camperoles i també marineres que, ell, amb la poesia ordena l’arrelament de la seva família a la terra i al mar.
Allà a l’entorn de la figuera, tot fent xarrups de la Malvasia de la casa, la “Nua Cendra” ressorgia amb la força de la paraula esdevinguda, això, poesia. I en Joan que, sense fer foc, ha fet possible que de la nuesa de l’ànima en sorgissin unes cendres que no hem vist, però que per arribar a elles ens van guiar les veus doctes, aquestes que saben interpretar tot el contingut que diu moltes coses, quan per a nosaltres semblava que tot ja estava dit. I no és veritat, sinó guaiteu a això que en Joan ha escrit:
“ Primordi de llavi / que una set pronuncia: / drena’m el bram / de la terra promesa / i esqueixa’n la faç / amb el càvec del bes. / Oferta a l’embat / de relles i alens, / clava-hi l’instant/ que ferma el bancal / on t’arreli , rèptil , / la carícia primera.”
Ja ho dic jo: en la poesia, quan la flamarada del seu contingut s’apaga, de les cendres ressorgeix el talent del poeta que et demostra com sap modelar les paraules per a que t’acabin embadalint. Sempre ha estat així i ara, davant l’evidència, encara es fa més evident.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de juliol del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada