DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)

LES MODISTES DE LES TRADICIONS

    Proclama la veu popular:  “vesteix amb un  bastó que semblaràs un senyor”. Es ve a referir als petits detalls que contribueixen a posar un toc d’elegància en les maneres de vestir. Però les modes han anat evolucionant i hem passat de quan la gent es mudava els dies de festa, per a distingir-los de la resta, a les maneres informals  de vestir de l’època actual, fins el punt que si coincidim  amb algú que va massa mudat, trobem que desentona. I aquest meticulositat en les vestimentes, habitualment era reservat a les senyores, les quals visitaven els tallers de les modistes de la vila, per tal de que els hi fessin la roba a mida, segons les seves preferències i l’opinió de la modista que també era escoltada.

    Clientes que acostumaven a ser addictes a la feina de la modista,  els hi havia  fet el vestit de la primera comunió, el del casament i molts altres. Tanta n’era aquesta assiduïtat que la modista sabia el punt exacte del cos on el vestit li feia una arruga i, per tant, la manera de treure-la o, si més no, dissimular-la . De vegades , depenen de l’exigència de la clienta, la professional se les veia i desitjava, per allò de  “ la patarrufa”  inoportuna i per la també freqüent  observació : “ en aquesta banda em sembla que la roba em  penja més que a l’altre costat...”  Buscar la solució comporta paciència i temps. I ja no diguem quan la clienta, davant el mirall, s’obsessiona a repetir que el vestit la fa grassa. Aquesta observació és de les pitjors que ha de trampejar la professional de la costura, perquè, davant les evidències, no pot carregar les culpes al vestit, quan  la realitat és una altra. La roba, el treball de la professional, no té la culpa de l’anatomia de la clienta. En aquesta circumstància el tema esdevé complicat, perquè la dona el pot arribar a avorrir abans d’estrenar-lo . Heus aquí com els miralls, que són una element imprescindible en un taller de costura, poden arribar a ser l’enemic principal de la cosidora.

     A Sitges els tallers de costura, tant de dona com d’home, han anat tancant i han estat substituïdes per una gran oferta de botigues de vestits de tota mena. Perquè, d’un temps cap aquí,  quan es tanca un establiment, s’obra una botiga de roba. Un fet insòlit, perquè la demanda sembla ser  que no és tanta com per acontentar a tots aquests botiguers.

   Un dels últims tallers de costura, dels que oferien una imatge molt acord amb aquests espais, ha estat el de la Irene Torremorell.  Ubicat darrera el finestral dels baixos de la seva casa al carrer Joan Tarrida,  on el silenci i la quietud transitaven de puntetes , just  en el punt on  aquest s’estreny.  No hi  podíem  passar sense deixar de guaitar al seu interior, sobretot a l’estiu, quan les finestres eren obertes i les modistes cosien sense treure la vista de la roba. N’era l’oficiala la Conxita Marín, neboda de l’Anglisani i la Conxa . Ella va néixer durant la guerra al carrer Sant Francesc, en la casa dels masovers de la sínia Robert, un carrer que durant aquells anys havia canviat el nom  pel de Francesc Ferrer i Guàrdia.   Al costat de la casa de la Irene,  hi havia el forn de pa. Un treball que emplaçava als forners precisament quan la nit avançava i la seva feina havia d’estar enllestida només fer-se de dia. Actualment la gent que es mou per aquell sector no cus ni fa pa: no fan res de profit. Només soroll.

    Tot i que han tancat quasi tots els tallers, trobem molt a prop del que havia estat el taller de la Irene, el de la Glòria Argenter que a més té botiga, on al taulell hi trobem a la seva filla, la Glòria Marrugat. Per tant el fil i l’agulla continua sent el protagonista d’un poble que cuida les seves tradicions i algunes d’aquestes necessiten de les robes adients per a la celebració. Només deixem enrere  el  proper mes de gener, ens aboquem al Carnaval. Aquesta imminència fa que, abans de Nadal,  les dones de casa ja cusen els diferents vestits que s’han de lluir en el transcurs de les rues.

   Per a les cosidores de l’Agrupació dels Balls Populars, la seva feina continua després de Carnaval, quan han de refer vestits o cosir detalls que s’han malmès en festes majors passades. La seva activitat no es veu però existeix , acompanyada d’una constància que fa possible que amb l’arribada d’una nova Festa Major, els vestits dels components dels balls també semblin acabats de cosir.

   Fa uns anys que s’ha posat de moda un estil, es denomina Paschword. El resultat és d’una gran vistositat , per la qual requereix moltes hores de treball, com originalitat en el moment  de combinar teles de diferents colors i estampats. El darrer cap de setmana es va celebrar un edició nadalenca de la fira, una variació de la del mes de març , en la qual els  participants hi acudeixen d’arreu. Ha estat una bona iniciativa que s’ha vist igualment molt concorreguda. Quan es disposava l’envelat,  transparent, les veus crítiques eren de l’opinió que el parament destorbava la imatge més distingida del poble. Visitar el seu interior ha compensat la pèrdua, momentània,  d’una visió integral. El contingut nadalenc de la mostra, el treball laboriós de les senyores aficionades a aquesta modalitat, ens ha permès admirar i avaluar que sortosament l’art de l’agulla i el fil no s’ha perdut.

    Han desaparegut els tallers de costura, però s’observa un cert posicionament d’establiments, oberts al públic, on s’ensenya a cosir  i a practicar aquest nou art. Al patronatge de Sant Llúcia , s’hi afegeix un nombre important d’artistes que igual són capaces de fer un vestit que una atractiva decoració per a la llar. Benvingudes siguin totes aquestes iniciatives que serveixen per vestir les festes i apostar per Sitges, que esdevé un referent mundial. Ja sigui quan s’escau portar poca roba, vestir amb elegància, o posar fil a l’agulla davant  projectes per treure’ns el barret.   

                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de desembre del 2015 )