LA CARME DEL CARRER ESPALTER

  El santoral d’aquest mes de juliol és prolífer en quant al nom de santes i sants que hi trobem. El diumenge anterior vam celebrar la festivitat de la Verge del Carme.  Nom, sigui dit de pas, que predomina entre les dones de casa meva. Però també de molta rellevància entre els pescadors de casa nostra, que conserven una de les tradicions més antigues del poble, com ho és el que coneixem com la processó de les barques en el seu honor. Les quatre últimes que queden que surten a pescar i les moltes de recreo que s’afegeixen a aquesta popular i pintoresca processó. 

  Moltes de les sitgetanes que porten aquest nom, coincideixen en l’Ofici que, cada any, es celebra a la nostra església parroquial . Perquè les Carmes  de Sitges i altres vingudes d’altres llocs els agrada retrobar-se en el dia de la seva onomàstica en una missa que es pot dir que està dedicades a elles, a més de voler enaltir una festivitat que, com he dit, sobresurt entre el santoral d’aquest mes de juliol.

     De les Carmes vingudes de fora és la Carme Freixas Novell, però que pels anys que porta entre nosaltres la podem considerar sitgetana d’adopció. Casada amb un sitgetà, en Joaquim Pérez Domingo, la Carme i el seu marit han viscut en el carrer Espalter, a frec de les anomenades Cases Barates i a prop de la que havia estat la fàbrica del gel.

     La nouvinguda de seguida es va integrar als costums i tradicions del poble. Seguint amb aquesta tònica s’ha preocupat sempre de mostrar el seu balcó ben florit. Però no és aquesta l’única virtut que la distingeix. Del matrimoni va néixer la Carme i en Joaquim, la Carme molt intel·ligent si més no amb moltes dificultats per caminar i en Joaquim amb una discapacitat severa. Ella i el marit van mostrar una fortalesa admirable i mai es van plànyer  dels problemes que afectaven  als seus  fills.

     Van passar els anys i el marit de la Carme va morir i ella, enlloc de plànyer-se d’una desgracia que augmentava la seva magnitud, en tals circumstàncies, ha sabut afrontar la situació amb una enteresa, resignació i fortalesa, que causa admiració. No només això, sinó que als seus 92 anys mostra una salut de ferro i uns ànims sensacionals. Més propis  d’una persona de menys edat. Quan la vida l’ha castigat immerescudament  per tots aquests infortunis, els quals es van agreujar quan la seva filla Carme un dia el cor li va fallar i la seva mare es va quedar també sense la seva companyia.

   En Joaquim, el seu fill, resideix a l’Ave Maria i la Carme el va a buscar cada cap de setmana i el porta a casa, fins dilluns que el torna a portar a aquesta exemplar  Institució que l’acull junt amb altres que estan en unes circumstàncies semblants. Ella també hi col·labora i la seva presència, igual que la resta del voluntariat, és molt apreciada.

    Dona de fortes conviccions, quan li sembla es revolta amb el de dalt i li recrimina: “no em donis més cops de bastó que ja me’n has donat prou”. I ho explica amb la llibertat que li confereix haver hagut de superar molts patiments i plors, però sempre en la intimitat, sense mostrar mai defalliment. Tot el contrari. Al seu tarannà jovial i optimista  l’acompanya una gran facilitat de paraula. El que permet que no inspiri llàstima, sinó tot el contrari.

           Al seu voltant s’han establert artistes, com la Cèlia i en Fulgenci i càtedres de la cultura del menjar i beure,  amb en  Pepe que és qui gestiona la parada que porta per nom el sinònim d’un preu a la baixa. L’home s’ha guanyat la fama de bon comunicador. Fins el punt que per molts dels seus clients habituals, quan de bon matí els trobes que hi van a esmorzar, la consideren la universitat de la vida. Perquè del que no t’assabentes  allà és senyal que no ha passat o que encara ha de néixer qui ho ha de superar. O si vols que alguna cosa se sàpiga només cal que ho deixis anar entre els assidus.

       Allà al costat mateix  hi viu la Carme, que un dia va arribar a la vila procedent de l’Os de Balaguer, el mateix poble d’un mestre d’escola, en Miquel Millán Novell, que li  és cosí germà i va estar destinat a l’escola Esteve Barrachina. I en ella hi va deixar un bon record. El més popular, haver fundat i  impulsat la “Coraleta Sitgetana”.  Ella, la seva parenta, no és mestre però dóna una lliçó diària  de com els problemes s’han d’afrontar, assumint-los, però sense deixar que influeixin en la seva manera d’ésser. Una barreja de virtuts a quina més admirable. 

 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de juliol del 2024)