Amb en David Jou i Mirabent ens uneix, per sobre de tot, una gran amistat i també uns neguits poètics i literaris que ens han permès coincidir en aquestes pàgines fins a assolir la xifra de les 2.000 col·laboracions; un honor que, juntament amb en Josep M. Matas i la Vinyet Panyella, venim a ser els col·laboradors més antics del setmanari. Això no sé ben bé si és bo o dolent, perquè significa que ens hem fet grans a redós de l'Eco. Però, compte!, un no es pot considerar mai gran si presumeix d’acompanyar-se d’un cor jove. Curiosa manera de disfressar la realitat quan el cor batega amb tu des de fa, així ho sembla, una eternitat. Però sortosos nosaltres que d’aquest cor brolla, setmana rere setmana, una estima per aquest setmanari i els seus lectors.
En David i un servidor vam coincidir als Escolapis i no només vam compartir les hores de classe, sinó que, sobretot els dissabtes al vesprejar, sortíem a fer un tomb junt amb altres companys com en Jacint Picas, el Rafel Nicolas, en Joan Martínez Benazet, l'Isidre Junyent, en Jacint Sastre, en Carles Martínez i en Josep Soler. Va ser aquest darrer qui em va apropar a la redacció, cosa que va voler dir entrar en contacte amb el seu pare, el qual no només em va oferir l’oportunitat d’escriure al setmanari, sinó que en tot moment em va animar a no deixar de fer-ho. A en David el va apadrinar el recordat i admirat Ramon Planes, amb qui coincidíem moltes vegades quan entràvem o sortíem de deixar la nostra col·laboració. I com ell amb tant altres històrics de la casa.
En Ramon passejava una prominent elegància i un posat d’intel·lectual, una cosa i l’altra el feien digne de la seva personalitat: home de lletres i empresari (era el director de la fàbrica de gas, des de que va continuar amb l’empresa que havia fundat el seu pare i, quan la va absorbir la companyia actual, va seguir ostentant un càrrec important en la mateixa, amb oficina al carrer Espalter). Curiosament, existien uns col·laboradors que vestien amb una gran elegància i distinció quan anaven a lliurar la seva aportació; aquests eren el propi Ramon Planes i Izabal, en Salvador Soler i Forment, en Rafael Monzó i Valiente, en Josep Carbonell i Gener i en Rafel Casanova i Termes. Aquest darrer hi acudia amb l'uniforme de la Diputació, en ser l’encarregat del Museu Romàntic, que era tan a prop de la redacció i que quasi van tancar el museu quan ell es va jubilar i que ja no s’ha tornat a obrir més. Aquesta presència de col·laboradors mudats amb americana i corbata era més pròpia de les redaccions de diaris de capçaleres importants que no pas de la de l’Eco de Sitges; però qui ho havia de dir, en aquell temps, que la nostra capçalera sobreviuria i compartiria llarga trajectòria amb les de més prestigi.
Tant en David com la resta de col·laboradors esmentats -els d’abans i els actuals- hem tingut la sort de participar de moments sensacionals, es pot dir històrics, quan anàvem de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador d’aquella casa del carrer de Bonaire. Hem vist com els mestres esmentats corregien les galerades enmig del soroll de les màquines. Allà on es rebia en Josep amb la seva bata blava i on, quan encara no érem col·laboradors fixos, ens fixàvem on deixava la nostra quartilla, perquè més d’una vegada es traspaperava; al cap d'unes setmanes de veure que no sortia publicat, li feies l’observació i ell remenava els papers fins que ho trobava oblidat entre tanta paperassa. Formava part de l’essència de l'Eco; ells mateixos no s’amagaven, quan els semblava que havien fallat ho atribuïen a: “són coses de l’Eco”.
I tots hem viscut l’evolució, la incorporació del nostre amic Josep i del seu germà Ramon a la impremta. I com, després de la mort de la Carme, l’esposa d’en Josep, aquest, ja resident a l’Hospital de Sant Joan, cada dia un dels seus nets el portava fins a la redacció i allà corregia proves. També hem passat per la dolorosa pèrdua d’en Ramon i en Toni Sella, que va colpir a tothom.
Fins que va arribar Internet i vam deixar de freqüentar la impremta. Pel camí també hem perdut aquells mítics col·laboradors, però d’ells hem après a ser constants, a no defallir, a no perdre el contacte amb els lectors. Davant de tantes exemplars i meritòries trajectòries, ara em toca escriure: enhorabona, David!
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada