COINCIDÈNCIES

 

       Façana principal del campus universitari d'Urbana-Champaign en l'estat d'Illinois 

  Són les que, de tant en tant, apareixen en les nostres vides i ens fan sentir, a voltes meravellats i sempre agraïts, de poder compartir un nexe d’unió que, moltes vegades, sabíem que es produiria o que ja existia o, al contrari, el desconeixíem fins que la coincidència el fa visible. Ho explico.

   El recordat i estimat filòleg Dr. Josep Roca-Pons va desenvolupar bona part de la seva activitat professional al continent americà. Juntament amb ell, llavors joves professors universitaris, també catalans, es dedicaven igualment a la docència en centres universitaris d’aquell mateix continent on, curiosament, com en Josep, feien difusió de la catalanística en el món universitari nord-americà. Fins al punt que van formar el que es coneix com la North American Catalan Society (NACS).

   Dels esmentats joves universitaris catalans, cap a mitjans dels anys setanta, van destacar l’Albert Porqueras-Mayo, de la Universitat d’Illinois, que llavors també comptava amb l’eficaç col·laboració de dos joves llicenciats catalans: Jaume Martí-Olivella i Carme Rei-Granger. Dels tres va sortir la idea de celebrar un col·loqui d’estudis catalans i van pensar amb el mateix Dr. Josep Roca-Pons perquè hi intervingués. El col·loqui es va celebrar del 30 de març a l’1 d’abril de l’any 1978 al campus d’Urbana-Champaign de la Universitat d’Illinois, la presidència d’honor d’aquelles jornades la va ostentar Antoni M. Badia i Margarit. La conferència inaugural, feta per en Josep, la va titular: “La projecció exterior de la cultura catalana”.

   A aquestes conferències en van seguir d’altres, organitzades per la NACS, que també van comptar amb la presència del filòleg català. Aquest, quan es va retirar de la seva prolífica activitat universitària, es va establir a la nostra vila juntament amb la seva muller, la Teresa Boix, que és de Palamós. Pel que fa a Carme Rei-Granger, també va venir a viure a Sitges, on va impartir els seus coneixements docents, malgrat que actualment resideix a la també bonica població de  Torroella de Montgrí.

   Des del mes de juliol la nostra filla, la Carme Yll Barra, resideix a Urbana-Champaign i fa de mestra a l’escola pública d’Urbana, després d’haver-se presentat a l’opció que ofereix el Ministeri d’Educació per a mestres que es vulguin acollir al projecte de mestres visitants en alguns estats d’Amèrica. I ella, després de passar per diferents proves de selecció, va ser escollida. La coincidència ha volgut que, uns anys després de la vinculació d’en Josep i la Carme amb Urbana-Champaign i amb Sitges, una sitgetana torni a aquest indret per desenvolupar, també, tasques docents. I a més, coincideix que dues Carmes en són protagonistes. La Carme Rei fins i tot va escriure una novel·la inspirada en la població d’Urbana.

   El començament de l’altra coincidència transcorregué també lluny de casa nostra, en concret al Sàhara. Allà, a la ciutat de l’Aaiun, al quarter del Regiment d’Enginyers, vaig fer bona part del meu servei militar. Tant el regidor del PSC del nostre Ajuntament, en Luismi Garcia, com un servidor teníem coneixement del nostre lligam amb aquella llunyana destinació, però no va ser fins l’altre dia que vam entrar en detalls.

   El meu càrrec en aquell regiment era el de cornetí d’ordres, que restava amatent a les que dictava el llavors coronel José Aramburu Topete quan hi havia formació militar. El susdit coronel va ser director general de la Guàrdia Civil quan es va produir  l’intent  de cop d’estat d’aquell 23 de febrer. Durant la resta dels dies estava sota les ordres del sergent Ochoa que, parlant amb en Luísmi, no s’ho perdin, va resultar que era el seu pare. Una coincidència que em va emocionar. Curiosament, quan jo em trobava en aquella destinació ell tenia només uns set anys. Qui ho havia de dir als dos que, al cap dels anys, coincidiríem a Sitges i que la vida ens tingués preparada aquesta agradable sorpresa. No m’ho podia creure, la veritat.

   De ben segur que, arribats a aquest punt de la lectura, i davant la fama que tenen certs militars, hi haurà qui es pregunti: com era el suboficial esmentat? I no ho faig per quedar bé amb l’amic Luísmi: el seu pare tenia un bon cor, i amb això està dit tot.

    A tots la vida ens depara moltes coincidències. Algunes, com les esmentades, molt bones, altres potser no ho seran tant, però totes formen part del que se’n diu, viure. Això és com quan surts de viatge i allà on siguis coincideixen amb algú de Sitges i que aquí no us havia vist  des de feia temps. Llavors fem servir  aquella expressió: Que petit és el món.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2026)