EL TRICORNI

  

 

    Ep!, que no se m’esvaloti la clientela. Perquè el tricorni es presta a moltes interpretacions. Me’n guardaré prou de crear polèmica. Homes i dones hem tingut per costum tapar-nos el cap amb diferents peces: barretina, capells de variades formes, la boina... També en fan servir els membres de les jerarquies religioses  i  els militars  que vesteixen gorra, que acostumava a ser de plat: sense oblidar-nos dels agents de l’ordre, com la guàrdia civil que feia servir el tricorni. 

    Si més no, la gorra de plat també l’acostumaven a portar els porters de les sales de cinema de les capitals, on fins i tot els acomodadors anaven d'uniforme. De la mateixa manera, a les capitals, els porters de determinades comunitats, de les considerades de categoria, portaven gorra de plat. I, curiosament, el fet d'anar vestits amb aquest uniforme tan elegant els conferia una categoria que, més d'una vegada, donava la sensació que ells fossin els propietaris.

     Quan anaves a treballar en una d’aquestes cases  et posaven tota mena d’impediments, tot ho trobaven malament i et manaven més que els amos de la casa. Ja deien que hi havia porters que, amb aquell uniforme, els semblava que eren capitans generals. Per l’uniforme i per la gran  disposició  a manar.

    Mentrestant, la gent del carrer, han secundat la moda de portar gorra. Fins i tot el president nord-americà ha popularitzat una gorra vermella, la qual ha servit per il·lustrar la portada del llibre que l’amic Toni Aira acaba de publicar.

    Els de la meva generació, gairebé el primer contacte que vam tenir amb la gorra va ser amb la militar. La que formava part de l’uniforme que vam vestir quan ens va tocar fer el servei militar; aquesta, lògicament, no era gorra de plat.

    Antigament, la tropa portava unes gorres allargades. Les mateixes que s’imitaven amb un full de paper de diari i que servien, a la vida civil, per protegir el cabell de la pols o per fer una gracieta a la mainada. També s’ha perdut el costum de confeccionar-les de manera manual, on la matèria primera era el susdit paper de diari.

    A banda d’això, als pobles, potser perquè es nota més la seva presència, existeix la guàrdia urbana que, durant força temps, va vestir gorra de plat. I quan es tractava d’anar a dirigir el trànsit, es posaven el salacot, amb una mena de casaca  blanca i pantaló negre. Nosaltres fins i tot disposàvem de guàrdia de gala, que es cobria el cap amb un casquet farcit de plomes blanques i, no s’ho perdin, l'uniforme de color blau marí es complementava amb un imponent sabre.

    Tot això com a preludi per arribar al tricorni, que només feia servir la Guàrdia Civil. En destacava la forma i el xarol que el cobria, que li donava aquell llustre tan brillant. El quant a la forma, tenia una semblança amb la gaveta de fusta que feien servir els paletes quan havien de preparar una mica de ciment o altre material. Degut a aquesta mitjana coincidència, amb les formes, al tricorni també popularment se’l coneixia, popularment, per la gaveta.  

    Aquí tenien, com tots recordarem, la caserna davant del mar, amb l’enunciat que era comú a totes les casernes i que es trobava a sobre de la porta principal: “Todo por la Patria”. De vegades m’havia tocat anar-hi. No malpensin: la meva presència no obeïa al fet d’haver comès cap malifeta, sinó que la visita la feia per portar mobles que les famílies, que hi vivien, havien comprat a la botiga.

    Moltes de les famílies de guàrdies civils es van acabar arrelant al nostre poble. Els fills es van casar aquí i, a partir d’aquest fet, altres coincidències van quedar associades a la meva persona.

    Com per exemple el 23F de 1981, durant l’intent de cop d’Estat, el general José Aramburu Topete era el director de la Guàrdia Civil i va ser uns dels que va  dissuadir als assaltants per a que es retiressin . La coincidència la trobem en el fet que, quan un servidor va fer el servei militar al regiment d’Enginyers, a l’Aaiun, el susdit general n'era el coronel; moltes vegades, quan hi havia formació, un servidor havia caminat unes passes darrere d’ell perquè era el cornetí d’ordres.

    Els tricornis han estat presents en la meva trajectòria fins que, coses de la modernitat, van ser substituïts per la gorra actual. En el paisatge urbà i rural, en aquest es desplaçaven amb bicicleta, ha desaparegut  un element d’identitat molt especial. Amb el qual, ara que es Carnaval, molts el feien sevir per disfressar-se. 

 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2026 )

 

 

 

 

   

 

POSTALS

    Una de les peticions quan hom marxava de viatge, per part de familiars i amics, era: “ja ens enviareu una postal”. Formava part dels detalls a tenir en compte quan s’arribava al destí. Per altra banda, aquest compromís adquirit amb els qui es quedaven aquí, arribava a neguitejar al viatger. Que si bé trobava molta oferta i varietat de postals de la ciutat que visitava, l’aspecte més complicat és haver d’escriure-les, cosa que es reserva per quan s’arriba a l’hotel, m’hi refereixo en present perquè el costum no s’ha perdut del tot, i què passa quan això es produeix, desprès de tot el dia de caminar? Que el viatger no té esma de res i menys d’escriure postals, quan aquestes en són un bon nombre, fins el punt que es deixa l’escriptura fins l’endemà. Malament, perquè tornarem a estar en les mateixes.

    Desprès depenia del text que es volia fer arribar, els més primmirats, en el poc espai que hi ha per escriure en ella, acostumen a explicar un petit resum, una mica de tot pel que fa al lloc, fins i tot fan sobreeixir  les paraules cap l’espai reservat per l’adreça... Els que no són tan enrolats  

el seu text és simple però suficient per quedar bé: “ Des de can “pistrau”, abraçades i petons.

     Bé, ja tenim les postals escrites, llavors faltava un complement indispensable per a que arribessin al destí, el segell. Moltes vegades els mateixos establiments hotelers en dispensaven, tanmateix el més normal era que s’hagués d’anar a una oficina de correus o a un estanc. El que sí que la recepció de l’hotel facilitava el servei de recollida d’aquests postals i ells mateixos els hi donaven sortida.

   Ha arribat un punt que les fotografies de  les postals han assolit una gran perfecció, i que exposades en els seus corresponents expositors, la varietat n’és tanta, que encara que no tinguis compromís per enviar-les t’agafen ganes de comprar-ne pel simple fet de tenir un bonic record del lloc on hem estat.  

   Casualitats de la vida, el sitgetà Manuel Torrens i Urgell, un bon pianista, quan va deixar la carrera musical, entre altres representacions, tenia l’exclusiva local de les postals “Escudo de Oro”, que ell mateix s’encarregava de proveir als establiments que disposaven d’aquests expositors. Si tenim en compte que per aquells anys les postals tenien molta acceptació entre els nombrosos turistes que ens visitaven, ens podem suposar que en Manel tenia molta feina. 

   En un anys en què quan sortíem de viatge portàvem amb nosaltres la màquina fotogràfica de carret, de primer aquest capturava imatges en blanc i negre i desprès va arribar el color. El inconvenient de les dues possibilitats és que s’havia de portar a revelar. Un servei que acostumava a ser d’avui per demà i que els turistes, nosaltres mateixos, preferíem arribar a casar per portar-los al laboratori fotogràfic corresponent, d’aquí que la postal ho posava més fàcil.

     Fins que arriba el dia que la tècnica permet fer una fotografia amb el mòbil i immediatament la pot veure la persona que està a l’altra banda del món. Fotografia la qual pot  anar acompanyada del corresponent text. Aquesta facilitat i immediatesa ha anat en contra de la postal. Que, tot i amb això, es resisteix a perdre el seu protagonisme. I mentre existeixin persones a les quals enviar una postal creuen que és més personalitzat i l’atenció que es dispensa al destinatari es considerada, per part d’aquest, un detall que s’agraeix molt, aquesta no desapareixerà del tot.

    Com també es pot descriure una postal mitjançant l’escriptura, jo mateix ho vaig fer en aquestes pàgines. Quan en trobava al Sàhara fent el servei militar, vaig titular un article: “Postal de una Ciudad”, en la qual vaig descriure la ciutat de l’Aaiún. Això no tindria cap més interès, si no fos perquè quan vaig tornar llicenciat em vaig passar un bon temps sense escriure al setmanari, fins que un dia un bon amic de casa, el Sr. Joan Puig i Mestre, em va dir -ja ho comentat altres vegades i no em cansaré de repetir-ho, que aquella postal que vaig escriure li havia agradat molt. El seu comentari no només em va afalagar, sinó que a més em va animar a continuar. I així, fins arribar a dia d’avui. Això ens demostra la influència que pot arribar a tenir una postal.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de setembre del 2024)

EL CORRALÓ ESTRET

   Quan vaig ser cridat a anar fer d’aprenent de capità general, em va tocar desplaçar-me fins a l’Aaiun. En un corner de la ciutat, on unes passes més enllà s’estenia, imponent, el desert del Sàhara. Hi vaig estar-hi un any i un mes, tornava a Sitges per les vigílies de la Festa Major. Quan vaig arribar, des de l’entrada del carrer de Sant Francesc, em va sobtar la percepció d’estretor, la qual cosa em va provocar una sensació estranya que mai abans havia experimentat, semblava com si les cases d’una vorera i de l’altra s’ajuntaven. Aquesta estranya sensació de ben segur obeïa a que la vista s’havia acostumat a albirar una extensió immensa, inacabable, de sorra. Que es perdia fins a l’infinit i sense trobar un punt de referència, en el qual et poguessis arribar a imaginar que a partir d’allà el paisatge potser canviava. 

    Estem acostumats als nostres carrers, els més cèntrics, no són ni de bon tros espaiosos, més aviat són estrets i la mateixa sensació que vaig tenir, la deuen percebre també els visitants que provenen de la capital. Però que de segur canvia quan hom guaita des de la barana del Baluard a la immensitat de tot plegat. On la vista es perd fins a l’horitzó, vet aquí la línia de referència que, com en el desert, pots arribar a pensar que a partir d’allà el paisatge canvia. I tampoc és així. 

     D’aquesta grandiositat, en pocs metres, passem a l’estretor d’un corraló. Aquest que ara, amb molt bon criteri i professionalitat, acaben de restaurar. Enllestida la feina li han posat les rajoles que l’identifiquen com a: Corraló de la Rectoria. La lògica de l’anunciat preval per la seva proximitat amb la casa rectoral. Potser em sobra l’altre anunciat que, en certa manera, dona protagonisme a la denominació sorgida de la veu popular quan aquesta l’anomena “la 5 Avenue” i que també s’ha volgut posar en relleu. Si ens guiem per aquesta regla de tres, potser també ens caldria afegir altres denominacions per les quals coneixem alguns carrers, a més dels seus noms oficials, aquells que han sorgit de la veu popular: el de la Palma, el del Retiro, del Prado, del gas, el carrer del Pecat, el de la serp, el d’Onzinelles ( el qual la mateixa gent li canviaven la pronunciació del nom pel d“Enginelles” ). Com també el carrer de les sis pessetes, per la proximitat que existia entre a cal Duro i a can Pela, coraló del metro  Deixem-ho aquí, al corraló estret se li escau  millor  el Corraló de la Rectoria. Un espai que ha sorgit d’entre els Palaus que va fer construir l’americà Mr. Dearing.

     En aquest curt i estret espai hi trobem un seguit de detalls que no ens deixen indiferents. Un d’ells són les pròpies rajoles, que potser han estat de les últimes que ha dissenyat i que ha posat a coure en el forn el nostre ceramista, en Lluís Marce Gea. El qual fa poc que ens va deixar, però queda la seva obra. Una gran quantitat de rajoles dissenyades per ell i exposades en els llocs preferents de moltes façanes  i en les dels començaments dels carrers, on hi apareixen els noms d’aquests. En Lluís ha estat un artista que ha treballat l’obra coneixent les petites-grans històries que hi ha al darrera de cada una de les parets on s’han incrustat les rajoles. 

    Un altra artista, el fotògraf Joan Iriarte, va retratar des de la mateixa posició de la fotografia que acompanya l’article, aquest corraló. Amb un fons negre, va servir per il·lustrar la portada  d’un llibre dedicat a la Vila. El seu art, la seva professionalitat, va convertir aquest espai en una obra d’art. On l’estretor abraçada al blanc de les parets que la limiten, condueix fins aquest punt de blau que li confereix el mar. Li posa el toc de gràcia un veler amb vela blanca que en Joan va captar  just en el moment que quedava enquadrat al final de tot, com si el patró hagués aturat l’embarcació per sortir a la fotografia.  

    L’estretor del lloc no és obstacle per convertir-se en un pas de doble sentit, de pujada i de baixada. Els dos condueixen a un espai diferent, sent el de baixada el que ofereix una millor panoràmica. Per contra el de pujada ens apropa a la base prominent de la palmera on la  d’abans, més fotogènica que la d’ara,  també se li va posar nom: la palmera torta. I que complint-se les previsions va caure el dia 11 de gener del 2016, sense  ensorrar la teulada de la rectoria i tampoc refregar-se per la paret de l’Ajuntament. Una caiguda neta que va arrossegar 110 anys d’història. 

    Una palmera, un corraló i la casa on s’han alternat: senyors rectors, vicaris i també alguna majordoma. L’última l’Amparo, que tenia cura de mossèn Pascual Prats i Boira.  Quan vaig néixer ell era el rector  i em va batejar el vicari,  mossèn Salvador Nonell i Brú, que la veu popular el coneixia més per mossèn “Pinocho”.  

   És el que deia, els carrers i les persones tenim un nom, però fes-li  entendre a la gent quan s’afanyen a buscar i popularitzar altres identificacions.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de novembre del 2021)