El diumenge de després del diumenge de Resurrecció (Pasqua) es coneix amb el nom de Diumenge de Pasqüetes. Aquí a Sitges no tenia cap altra transcendència que ser el dia escollit per la colla de caramelles del Patronat (avui Sitgetanes) per anar a fer la preceptiva costellada a les Casetes.
I si a la vila el plat fort era la costellada, a Vilanova y la Geltrú celebraven el Combregar General. A les vuit en punt del matí, a l’església de Sant Antoni Abat, s’obrien de bat a bat les portes i apareixia el sacerdot portant les Sagrades Formes. Els caps visibles, a més del mossèn, eren en Josep Antoni Serra i Alsina i el metge Isidre Magriñà i Sanromà, germà del ballarí i coreògraf Joan Magriñà i Sanromà. El motiu d’aquell encontre era portar la comunió als malalts, a les persones amb mobilitat reduïda i a les parteres que també tenien un clínica, molt a prop de l’església. Tot transcorria amb l'acompanyament dels pocs feligresos que hi assistien i de la banda de música de Sitges, que comptava també amb músics de Vilanova, mentre s’interpretava l’Himne Eucarístic.
En Josep Maria Serra i Alsina era molt popular a Vilanova, sobretot per la seva bona predisposició a l’hora d’organitzar actes benèfics, la majoria dels quals anaven destinats a recaptar fons per a l’Hospital de Sant Antoni. Havia treballat en una fàbrica tèxtil de la població fins a acabar sent conserge de l’Ajuntament i finalment el responsable de protocol. Va crear un personatge imaginari que va tenir molta repercussió i influència a Vilanova: en “Lalo”, representava un nen al qual donava veu el propi Serra i que venia a ser una rèplica d’en Maginet Pelacanyes de Tarragona. En Serra i en “Lalo” protagonitzaven un programa de ràdio els diumenges al migdia que es titulava “Luz y alegria” i tenia molta audiència. Mentre que l’isidre Magriñà, l’altre cap visible de l’esmentat Combregar General, tenia clínica a la mateixa plaça de la Vila, fent cantonada al carrer que desemboca a la Rambla.
Pel que fa a la banda que es formava per a aquesta íntima processó, hi havia format part un altre personatge popular de la Vilanova d’aquells anys: l’Òscar Martí i Bruna, qui també va ser membre de la Cobla Sitgetana. L’Òscar va coincidir amb en Serra quan tots dos treballaven per a l’Ajuntament; l'un com a responsable de protocol i l’altre com a sereno de nit durant uns anys. Sempre va mostrar un humor fi i brillant, molt similar al que emprava el còmplice d’en “Lalo”.
En un d’aquests diumenges de Pasqüetes, tornant del “bolo”, els músics sitgetans, quan es trobaven a l’alçada de la recta de la Mata, van sentir un fort soroll. Tots els ocupants del cotxe van témer per la sort del bombo que portaven lligat a la vaca del vehicle. De seguida van parar a la cuneta i el conductor va dir a en Cristobal Rubí Aguilera, que era el músic que seia més a prop de la porta que donava a la vinya, que guaités a dalt per veure si tot estava en ordre. L'home així ho va fer: després de fer-hi un cop d’ull, es torna a seure, tanca la porta i diu: “No hi ha res, no”.
En aquell moment, el conductor es disposa a reprendre la marxa, però quan ja havia recorregut uns metres, reflexiona sobre la conclusió del músic: “Què vols dir, que no hi ha res?”. I aquest li contesta: “Doncs que a dalt de la vaca no hi ha res”. Allò que diuen que se’l volien menjar sempre ho he considerat exagerat, però que el van maleir, no en tingueu cap dubte. I l’observador del bombo, com si la cosa no anés amb ell, no es cansava de repetir: “Jo ja he dit que no hi havia res... és ell qui ha volgut continuar”.
Costums i tradicions que han protagonitzat la gent de Sitges i els nostres veïns vilanovins. Aquesta vegada, quan ja havien passat les cantades de les caramelles, una tradició que encara està força arrelada a la vila. A Vilanova, els músics sitgetans també hi havien anat a tocar; primer els Dies Sants, com a components dels “versets” (dos o tres músics que acompanyaven els misteris), i després el diumenge de Pasqua en el transcurs d’unes caramelles que organitzava l’arxipreste mossèn Joan Escala. A aquest últim, en Josep Torrents el treia de polleguera per les continuades sacsejades i perquè presumia, a l’hora d’afinar, que el seu instrument ja l’havia comprat afinat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2026 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada