LA TERRA D'ESCUDELLA

                         Els derivats de la terra d'escudella

    Rentar i netejar són uns principis amb què l'ésser humà s'identifica i que s'esforça a mantenir. Per satisfer aquesta voluntat d'higiene, el mercat ofereix tota mena de productes per fer net i mantenir el nostre entorn en condicions òptimes.

   Tanmateix, no sempre ha estat així. Antigament, a les cases es feien ells mateixos el sabó amb sosa càustica i una barreja d’olis i greixos que treballaven fins que quedava pres; per fer-lo més flairós, hi barrejaven farigola o romaní. Els de la meva generació això no ho hem viscut, però sí que recordo unes pastilles de sabó, d’una mida una mica gran, on a la part superior sobresortia la forma d’un llangardaix i que, per si no quedava prou clar, s’acompanyava d’unes lletres on es llegia: “Lagarto”. Era un sabó que igual servia per rentar-se les mans com per refregar la roba que es rentava al safareig.

   A la Drogueria Suburense del carrer Major hi treballava en Martínez. M’agradava el seu to de veu i l’expressió que donava a les frases que emprava per aconsellar o enaltir les propietats dels productes que demanaves que et despatxés. Una veu profunda que acompanyava unes conclusions per sucar-hi pa. L’home també vivia en aquella casa de la cantonada de Can Perico, a sobre del bar d’en Juanillo, on dies enrere també hi vaig situar els pares de l’Angelito Hernández i un bon nombre de persones, de manera que et donava la sensació que mig Sitges vivia allà. Amb el to d’aquella veu que a mi tant m’agradava escoltar, sempre buscava que la frase que pronunciava acabés amb una mena de rodolí. No sé si era de la seva invenció o, potser, d’un anunci propagandístic establert quan, per exemple, demanaves lleixiu i et sortia amb aquesta: “Lejía El Guerrero, lava la señora, lava el caballero”. Més enllà dels productes, en Martínez ens venia passió per la feina ben feta; amb la seva veu profunda, transformava l'acte de comprar en una lliçó de saviesa popular.

   Però anem allà on vull anar a parar. Com a precursor de tots els productes per netejar que existeixen avui dia, no ens hem d’oblidar de la terra d’escudella. Era una terra fina i blanca que s’extreia de petites cavitats situades entre Puigmoltó i la masia de la Serreta, camí de Vilanova. La gent d’aquest llogaret n’omplia bosses i les baixava a vendre als veïns de Sitges i també als negocis d’hostaleria.

   Vet aquí que la terra d’escudella servia per a netejar-ho quasi tot; les mestresses de casa la barrejaven amb l’aigua de la galleda quan fregaven el terra agenollades. Les propietats desengreixants de la susdita terra feien possible que els terres de les cases quedessin més nets. També servia, sobretot, per fer net els contorns d’aquelles cuines econòmiques i els culs de cassoles i olles. La terra d’escudella era el producte perfecte per a aconseguir la sempre desitjada netedat.

    Després de molt de temps en què aquesta terra va ser molt apreciada i utilitzada, van començar a sortir al mercat uns altres “polvos”, amb components químics, que semblava que oferien les mateixes propietats. Perquè la gent els comprés, els introductors del producte van idear un sistema molt atractiu. Com que es venia a granel, segons el pes escollit, aquest es traduïa en una quantitat de vals que després, un cop aconseguit el nombre requerit, es bescanviaven per coberts, plats, vasos... Un reclam que va tenir molta acceptació, fins al punt que, en el moment de rentar els plats, els abocaven a l’aigüera sense cap mena de mirament, amb l’única voluntat que s’acabessin aviat per tornar-ne a comprar més i, per consegüent, aconseguir més vals bescanviables.

   D’aquesta simplicitat pel que fa als productes de neteja hem passat a una gran abundància, amb una varietat innombrable de marques destinades a la higiene. Mentrestant, les rentadores i els rentaplats han alleugerit la feina de rentar la roba i els plats: només cal introduir el producte adequat a la ranura pertinent i la màquina fa la resta. Han quedat per a la història aquelles voluminoses pastilles de sabó i la pròpiament dita terra d’escudella. És per això que he considerat, abans que sigui massa tard, dedicar un record a aquest producte  que proporcionaven la gent de Puigmoltó i de Sant Pere de Ribes. I també a aquells altres que, amb la mateixa finalitat, els botiguers encabien en paperines de paper i es gastava, a gratcient, en el moment de rentar plats i coberts, perquè semblava que, amb els vals que s’aconseguien, renovar la coberteria i la vaixella sortia de franc.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2026)