A CA LES NANES

      Tot sovint les persones tenim per costum identificar a altres  per sobrenoms, que els imposem nosaltres mateixos, sense que la resta els coneguin per aquestes denominacions de caire particular. Alta cosa són aquells que formen part de domini públic i que tot sovint han passat de pares a fills. Un costum més freqüent en els pobles que en les ciutats. I fins i tot, quan visitem aquests indrets ens trobem amb cases que, en un lloc destacat de la façana, anuncien el mot de la casa. El que significa que els propietaris, els antics o nouvinguts, no tenen intenció d’amagar aquesta identificació tan de poble. Per contra hi ha altres motius més despectius, amb els quals no a tothom els hi agrada que els hi diguin. Moltes vegades perquè eren sobrenoms, els quals havien plantificat a uns avantpassats llunyans. 

    Al carrer  Sant Francesc hi ha la casa de la família Perea-Nadal, la qual  tot i haver estat reformada, conserva l’encant que li ha conferit la seva antiguitat i, sobretot, la vesant artística amb la que ha estat decorada la seva façana. Una casa habitada per tota la família, que a l’hivern vivien a Barcelona i passaven tot l’estiu a Sitges. Una llar on predominaven les dones: sogres, consogres, avies, cunyades, tietes, esposa i mare, filles i netes... sense moure’s d’aquesta intimitat familiar hi trobaves tota la representació del colofó  que conforma una família i, el que era més curiós, tots vivint sota el mateix sostre. Tot dones, a excepte dels dos homes de la casa, pare i fill.

    N’hi havia, també, de totes les  edats i  com que ja he dit que predominaven les dones, la meva família la rebatejaven per la casa de les “nanes”. El matrimoni més jove tenia dues filles i un fill. L’ara recordat Pepe , que al seu dia  es va casar amb la Maria Victòria Plana i Peris, filla de l’Antonet i la Toia, per a que m’entenguin.

    Quan va esclatar la guerra, a la casa, hi van anar a viure la família Briva-Mirabent. El fill del matrimoni, l’Antoni Briva i Mirabent va arribar a ser el bisbe d’Astorga, l’únic bisbe sorgit d’entre els sacerdots sitgetans. Com que en aquells anys era un jove, era amic del meu pare i de l’oncle, que vivien quasi davant per davant, i tots també compartien  amistat amb les altres veïnes; les noies de can Pacios, la Juanita, l’Araceli i la Carme, a les quals s’hi afegia una altra veïna la Lali Vergés, així com la Paquita i la Teresa de ca l’Aixut, vet aquí un altre mot amb el qual s’identificava la família Mirabent. Curiosament, costat per costat de la seva casa, hi vivia un altre Mirabent, l’Andreu, casat amb la Remei dels pèsols. Més amunt, a la cantonada de ca l’Arnabat, hi vivien els dos germans Olivé, en Joan i l’Antoni. I una altra curiositat, a l’Antoni sembla ser que li costava pronunciar la paraula tètanus i la simplificava dient “tetus”, doncs per sempre més els de casa, quan s’hi tenien de referir, l’anomenaven el “tetus”. 

     La casa dels Perea es trobava entre el convent de les monges vetlladores i el forn de pa d’en Pablo i la Teresina. Aquesta, la del mig, lluïa sobretot a l’estiu quan, al vespre, obrien la porta del cancell i es podia veure a tota la família sopant en el gran pati interior, oferint una  imatge entranyable. Mentre s’interposava la bonica perspectiva d’uns mobles modernistes, que contribuïen a “ensenyorejar” la nissaga d’una família de Barcelona. Que quan el setembre donaven per finalitzada la seva estada a Sitges, tapaven la “silleria” del quarto de reixa i els de casa els hi posaven una contraporta, de treure i posar, per tal de protegir la  de fusta, treballada, que donava accés  a la del cancell.

    Aquests dies enrere ens ha deixat en Pepe, l’únic varo que quedava d’aquella antiga família. Darrerament aposentat en la privilegiada atalaia del carrer Sant Mus, al costat de la Viki, on veia passar la vida, tot aixecant la mà quan coincidia amb algun conegut. Ell que havia estat diable de l’infern festiu, comediant de “cubanades”, pregoner junt amb la seva parenta de la Festa Major i home de bé. Que va viure envoltat de dones, en aquella casa de ca les “Nanes”, quan sols nosaltres la denominàvem així. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2025)

SOM I SEREM

                      En Josep Delgado i en Juli Delclós solejant
   

    Tornen les Caramelles a oferir els seus cants, entre la combinació de moltes amalgames que incentiven la nostra sensibilitat; en mig de la poesia, la música, la primavera amb les seves flors i els cants dels ocelles, les donzelles sitgetanes a les qual van dedicades moltes d’aquestes estrofes i, com no, a la Pasqua que n’és la principal protagonista.

    He viscut i sentit des de ben jove una especial admiració per aquests cants, que porten associats un seguit de detalls i peculiaritats que els fan encara més estimats. Només de pensar el nombre de mestres, músics, poetesses, poetes i cantaires que hi han col·laborat, ens adonem de la importància de la trajectòria d’una de les tradicions més nostrades que continua viva.

   He tingut també la sort de participar d’aquesta tradició, quan molts dels qui ens han acompanyat han estat personatges irrepetibles, dotats d’unes genialitats, les quals havíem pogut observar d’una manera individual, però d’aquesta manera tan col·lectiva potser no ho hem vist enlloc, només  en les colles de les Caramelles. Amics que han destacat en el cant, en la interpretació musical, fins i tot potser agosarats en les lletres que han escrit, sense oblidar-nos dels portadors dels pals de les cistelles. I ara que en parlo d’aquests pals, es mereixen una menció especial les sitgetanes que engalanen la cistella, les d’abans i les d’ara, demostrant un gust exquisit, oferint una petita obra d’art que balanceja a sota del també inspirat pomell de flors.  

    A les Caramelles tot transmet art, des del capdamunt del pal de la cistella, fins a l’artista que el porta. I dels cantants als solistes que, durant uns compassos,  solegen per exhibició seva i de tota la colla que els fa costat. I ho he explicat moltes vegades, quan una barreja de por escènica i els nervis, els hi semblava, a quests solistes, que farien un mal paper. Cosa que els hi feia prendre totes les precaucions, es tapaven amb exageració el coll i ingerien pastilles de potassa  per aclarir la veu. Era tanta l’obsessió que a vegades assolien un punt d’exageració i extravagància. Quan potser mal equiparaven anar a cantar Caramelles a actuar al Liceu. I em perdonaran l’exageració, però n’hi havia que s’ho prenien tan a pit, que transmetien aquesta sensació.

    Un bon dia a la colla, per a mi sempre serà la del Patronat, tot i que es va canviar aquest per Caramelles Sitgetanes, hi va fer cap el recordat Josep Delgado. En Josep estava dotat d’una veu privilegiada, amb raó durant un temps va ser cantant de la reconeguda orquestra Montgrins. Si més no cal dir que  per l’esmentada colla, abans que ell, hi van passar cantants que, dit en el llenguatge proper, se la sentien. I feien del cant el paradigma de la seva afició més preada i que, amb ella, sí que els portava al temple del bell cant, el Liceu, per escoltar i detectar-se amb l’art expressat per les millors figures del cant del moment. Per tant, a la colla del Patronat, hi havia personatges amb predigui. L’arribada d’en Josep va ser acollida amb satisfacció i, sobretot, amb admiració. El seu estil, el seu art, va contribuir a que els “tenores”  de la casa, com així se’ls coneixia, s’esmercessin  per tal d’estar al seu nivell. Dit d’altra manera, per a que no es dormissin en els lleurers. Fins i tot aquella admiració, pel cant del nou vingut, va derivar en una mica de “gelosets”, superats, això sí, davant els anys que portaven d’experiència i fidelitat a la colla de  la Shcola  Cantorum del Patronat. Que si bé en el moment de cantar ho donaven tot, no quedaven pas enrere a l’hora del ressopó, que es feia al final de la cantada de la nit del dissabte, fins al punt que algú va gosar canviar el terme “cantorum” pel de “fartorum”. 

    A la fotografia que acompanya l’article hi apareix en Josep al costat d’en Juli Delclós, aquest últim, continuador dels cants que el seu pare també va protagonitzar, com  un ferm puntal que era de la colla i que posàvem tot el seu saber cantabile pel bé de la causa.

    I que com bé deia un altre dels bons, en Josep Roca i Colet: “qui fa el que pot no està obligat a més”. Sigui com sigui,  som i serem admiradors i seguidors de les tres colles de Caramelles de casa nostra. 

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2025) 

HA PASSAT EL RAL·LI

           Quadre pintat per en Critòfol Almirall, on es pot veure la sortida del Ral·li de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, exposat a la capella de l'Ave Maria.

    

    El Ral·li Internacional de Cotxes d’Època, que organitza Foment de Sitges, sempre ha despertat molt interès, ens ho demostra la seva continuïtat,  aquesta ha estat la 67a edició. Es va celebrar per primera vegada el diumenge 8 de febrer del 1959, amb màxima expectació. Eren uns anys en què la mecànica del cotxe no estava gens sofisticada i no tothom en disposava. A dia d’avui la tècnica que desenvolupen els cotxes ha evolucionat de manera increïble, fins el punt que aviat els cotxes no dependran del conductor. Fa pocs dies ho hem pogut apreciar en una prova pilot que s’ha fet a Barcelona amb un vehicle del servei públic, que no només funcionava sense la perícia del conductor, sinó que parava a les parades que tenia establertes i entremig sortejava tot el que significa haver de circular per una gran ciutat.

     Actualment els cotxes surten dels concessionaris amb tot un seguit de detalls tecnològics que faciliten la conducció. El que potser crida més l’atenció és que el vehicle pot aparcar entre dos cotxes sense necessitat que el conductor faci res. Són avenços posats a la pràctica, com el control de velocitat que, per autopista, se li posa a la velocitat que està permesa i el conductor no cal que mantingui el peu apretant l’accelerador. Són detalls puntuals que ens portaran, en un temps no massa llunyà, a la conducció sense que hi hagi d’intervenir el conductor. Arribat aquest moment hom es pregunta, caldrà disposar del corresponent permís per poder conduir vehicles?

    De la mateixa manera que ja s’està implantant el cotxe elèctric, que no contamina i té les mateixes prestacions. Falta, això sí, desenvolupar una mica més el sistema, sobretot pel que fa a la carrega  de les bateries, com pot ser  més punts per fer-ho i que no s’hagi d’esperar massa temps per a tenir-la completada. Aspectes que s’aniran millorant i, d’aquesta manera, el cotxe elèctric s’anirà imposant. 

   Tots aquests avenços van reduint personal, com la gent que treballava en una benzinera omplint els dipòsits. Aquí a Sitges hi havia un sortidor emblemàtic, estava situat en un extrem del garatge de mecànica dels germans Balcells, en l’encara avui conegut com el cantó de can Perico, nom amb el qual es coneixia al pare d’aquells germans. Durant una primera urbanització d’aquell espai el “Poste”, com anomenaven el sortidor, va quedar al mig de la cruïlla i durant molts anys, fins que el van tancar, n’eren el responsables  els descendents d’en Manel Balcells, amb la seva vídua i la filla del matrimoni, la Montserrat, a qui ajudava el seu marit, en Tabueña i també durant molts anys van tenir d’empleat a en Domingo Cabrerizo. Home de conversa fluida i, pel seu privilegiat lloc de servei, estava al corrent de tot el que passava a Sitges i més enllà de les fronteres. 

   La resta de benzineres el servei  el desenvolupaven aquells empleats que omplien el dipòsit dels litres que els hi demanaves i et cobraven l’import a peu del sortidor, desprès es va establir el: “serveixis vostè mateix”, on cal passar per caixa i pagar prèviament. Fins arribar un punt que ja no cal entrar a la botiga. Amb una aplicació que es descarrega al mòbil es pot omplir el dipòsit i pagar l’import corresponent, que es carrega a la targeta de crèdit que hi està associada.

    Quan et penses que ho has vist tot, t’adones que no en sap de la missa la mitat. Per això veure passar el Ral·li, sembla com si el temps s’ha aturat i s’agraeix aquest culte a la mecànica i als models de cotxe d’abans.

    Els mateixos que pinta en Cristòfol Almirall i que es poden veure a la capella de l’Ave Maria. Un altre plaer afegit. Perquè, i de moment, l’art dels artistes no es pot substituir així com així.

   I parlant de records, cada vegada que soc testimoni del pas del Ral·li, em recordo d’un  amic i veterà participant,en Marcel Maluquer. Que per a tal ocasió es vestia amb la seva peculiar gavardina i la gorra que n’era el complement perfecte. La resta dels caps de setmana et venia a veure a la botiga i freqüentava la tertúlia de la colla del Cep. Ell, quan era a Sitges, vivia amb la seva família al carrer de la Divina Pastora. Un bon lloc. 

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'abril del 2025)

A L'ALTRE COSTAT DE LA VIA

 

   Sitges ha crescut per tots els costats, tot i amb això encara queden racons que conserven el seu estat natural, on la vegetació continua cobrint espais que no han deixat d’estar a disposició de la natura, sense que la mà de l’home hi intervingui. Un bocí desordenat de la vila, que ja està bé que sigui així, on hi sobresurt un dels símbols més carismàtics de la nostra identitat, el Vinyet.

   On sobresortien unes casetes que quedaven més a prop de can Pei i de can Lleuger, les cases del Sord. Que segons ens explica l’Ignasi M. Muntaner,  en el seu interessant treball sobre els noms dels llocs, es coneixen per aquest nom perquè en el seu dia va comprar en un indret, que es coneixia pel camí del Coll, una extensió de terreny, un tal José López Ramos, que havia sigut barrinaire de la pedrera de la Falconera i degut a l’esclat d’una barrinada va quedar sord. L’home va parcel·lar aquell terreny i els nous propietaris hi van construir unes cases. Fins que l’indret va ser conegut, per sempre més, com les Cases del Sord. 

       Per accedir-hi es feia per un camí que transcorria entre un viver de plantes i un restaurant, amb un perill afegit, s’havia de travessar les vies del tren sense pas a nivell. Avui l’indret ha quedat en mig de les terres urbanitzades del sector conegut com la Plana Oest, on l’esmentat José López hi té dedicat un carrer amb el nom de Pep del Garraf. En un indret on hi confluïen molts camins, que travessaven vinyes i camps de garrofers.

     Una vegada en Daniel Fusté, de ca la Mariana i un dels socis fundadors dels Amics del Garraf, em va voler ensenyar una preciositat paisatgista i em va portar fins a un esplèndid camp d’ametllers, que es trobava en aquests indrets, propietat de l’Americano. Va coincidir, aquesta visita, en el punt àlgid de la florida d’aquests arbres i vaig quedar meravellat de l’espectacle que oferien. Com també era molt atractiu el flaire de les garrofes quan eles garrofers estaven en el seus apogeu. 

     Aquestes terres urbanitzades, amb els seus carrers, han esborrat el traç d’aquells antics camins, de les propietats que els custodiaven i que només resta en peu l’ermita i el que queda de la masia de Santa Bàrbara. En el seu dia, molt a prop d’aquest indret, el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer hi va pintar el quadre que va titular Cala Forn, amb el protagonisme que li confereixen unes sitgetanes que posen per a l’ocasió en un escena on l’autor li va voler conferir un protagonisme del tot camperol. Enmig d’un paisatge que ens transporta a un Sitges de connotacions idíl·liques.

      Un paisatge que va començar a canviar, quan per exemple, es van construir les esmentades casetes que configuren el barri que coneixem com les cases del Sord, on fins i tot va disposar d’una botiga de queviures, regentada per la família Palma-Garcia, la qual no només proveïa al seu veïnat, sinó que oferia repartiment a domicili entre la clientela que comptava de les torres del sector de Terramar. Curiosament, des de fa un temps, les Cases del Sord també han quedat integrades en zona residencial. 

     Un dels responsables d’aquest servei a domicili era en Cristòfol Rubí Aguilera, casat amb una filla de la casa. L’home, a més de repartidor, treballava a la Pirelli, a hores lliures feia de pintor, de mariner durant les nits d’hivern i de músic en les d’estiu. Total, que tenia quasi bé totes les hores del dia i la nit ocupades. Tot i amb això, a ulls del seu sogre, el qui s’emportava el palmarès de més treballador era en Joan Olivé Ràfols, que repartia la llet d’una reconeguda marca, de la qual en tenia la representació. Tot sovint l’home manifestava: “no he visto hombre más trabajador que el Juan”. Per a desencís del seu gendre, perquè amb aquesta conclusió tot el que feia ell podia semblar poc. Fins i tot en l’època que li feien la casa en aquell mateix indret aprofitava, quan al Prado feien l’espectacle, per apropar-se amb la moto fins a la casa, per donar una capa de pintura a les parets i tornar amb el temps just per incorporar-se a l’orquestra. Podia haver qui l’igualés, però que el superés...

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'abril del 2025)