On sobresortien unes casetes que quedaven més a prop de can Pei i de can Lleuger, les cases del Sord. Que segons ens explica l’Ignasi M. Muntaner, en el seu interessant treball sobre els noms dels llocs, es coneixen per aquest nom perquè en el seu dia va comprar en un indret, que es coneixia pel camí del Coll, una extensió de terreny, un tal José López Ramos, que havia sigut barrinaire de la pedrera de la Falconera i degut a l’esclat d’una barrinada va quedar sord. L’home va parcel·lar aquell terreny i els nous propietaris hi van construir unes cases. Fins que l’indret va ser conegut, per sempre més, com les Cases del Sord.
Per accedir-hi es feia per un camí que transcorria entre un viver de plantes i un restaurant, amb un perill afegit, s’havia de travessar les vies del tren sense pas a nivell. Avui l’indret ha quedat en mig de les terres urbanitzades del sector conegut com la Plana Oest, on l’esmentat José López hi té dedicat un carrer amb el nom de Pep del Garraf. En un indret on hi confluïen molts camins, que travessaven vinyes i camps de garrofers.
Una vegada en Daniel Fusté, de ca la Mariana i un dels socis fundadors dels Amics del Garraf, em va voler ensenyar una preciositat paisatgista i em va portar fins a un esplèndid camp d’ametllers, que es trobava en aquests indrets, propietat de l’Americano. Va coincidir, aquesta visita, en el punt àlgid de la florida d’aquests arbres i vaig quedar meravellat de l’espectacle que oferien. Com també era molt atractiu el flaire de les garrofes quan eles garrofers estaven en el seus apogeu.
Aquestes terres urbanitzades, amb els seus carrers, han esborrat el traç d’aquells antics camins, de les propietats que els custodiaven i que només resta en peu l’ermita i el que queda de la masia de Santa Bàrbara. En el seu dia, molt a prop d’aquest indret, el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer hi va pintar el quadre que va titular Cala Forn, amb el protagonisme que li confereixen unes sitgetanes que posen per a l’ocasió en un escena on l’autor li va voler conferir un protagonisme del tot camperol. Enmig d’un paisatge que ens transporta a un Sitges de connotacions idíl·liques.
Un paisatge que va començar a canviar, quan per exemple, es van construir les esmentades casetes que configuren el barri que coneixem com les cases del Sord, on fins i tot va disposar d’una botiga de queviures, regentada per la família Palma-Garcia, la qual no només proveïa al seu veïnat, sinó que oferia repartiment a domicili entre la clientela que comptava de les torres del sector de Terramar. Curiosament, des de fa un temps, les Cases del Sord també han quedat integrades en zona residencial.
Un dels responsables d’aquest servei a domicili era en Cristòfol Rubí Aguilera, casat amb una filla de la casa. L’home, a més de repartidor, treballava a la Pirelli, a hores lliures feia de pintor, de mariner durant les nits d’hivern i de músic en les d’estiu. Total, que tenia quasi bé totes les hores del dia i la nit ocupades. Tot i amb això, a ulls del seu sogre, el qui s’emportava el palmarès de més treballador era en Joan Olivé Ràfols, que repartia la llet d’una reconeguda marca, de la qual en tenia la representació. Tot sovint l’home manifestava: “no he visto hombre más trabajador que el Juan”. Per a desencís del seu gendre, perquè amb aquesta conclusió tot el que feia ell podia semblar poc. Fins i tot en l’època que li feien la casa en aquell mateix indret aprofitava, quan al Prado feien l’espectacle, per apropar-se amb la moto fins a la casa, per donar una capa de pintura a les parets i tornar amb el temps just per incorporar-se a l’orquestra. Podia haver qui l’igualés, però que el superés...
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'abril del 2025)
