LA SOPA DE FARIGOLA

   

   M’atreviria dir que un dels plats més simples de la cuina, és la sopa de farigola. On aquesta herba  boscana, també es podria classificar com a herba aromàtica o remeiera,  degut a les seves propietats per tal d’alleugerir determinats trastorns estomacals, ofereix les excel·lències d’una sopa que, per la seva simplicitat deixa anar una aroma i un sabor que són una delícia al paladar i un bàlsam per l’estomac. La seva flor, lilosa,  i la seva olor són un regal que la natura ofereix als qui estem necessitats de contemplar el seu discret i ben disposat esquitx, que sobresurt per damunt d’unes diminutes fulles que sembla que estan seques ja abans de collir-les. Mentre que la seva aroma complementa la bellesa del seu ben estructurat format.

    Els deia que les farigoles, ofereixen la seva florida més exuberant quan Nostre Senyor està exposat al monument, per tant entre el dijous i el divendres Sant que, sense filar tan prim, s’allarga fins a la Pasqua. La gent de la vila sempre s’ha sentit atreta per aquest herba boscana i ha tingut bona cura de tenir-ne un pomell penjat en la paret de l’eixida, pensant en aquell moment on el cos  necessita un sopa de farigola, per sobre d’altres requisits.

   En Pagès, marit de l’Annita Gea que vivien al carrer Sant Josep, quan es va jubilar del seu ofici de paleta, cada dia sortia a caminar per la muntanya, acompanyat d’un bastó i del sarró que portava penjat en bandolera. Quan tornava cap a casa, unes descabellades  farigoles sobresortien per l’entorn de la tapa de tela del sarró. Jo asseguraria que era el sitgetà que tenia més proveït el rebost d’aquesta planta, que es trobava sense allunyar-se massa dels camins que decanten cap al bosc. També n’hi havia, abans d’urbanitzar-se,  per l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià on, per cert dilluns celebrarem la seva festa. Per aquell indret, la farigola acabada de collir, era abocada a la boca del que tots coneixíem per la ”Bufera” i que si el mar estava una mica picat , aquest la rebufava altra vegada cap a l’exterior. Una distracció que tenia molts seguidors. 

    Ja fa uns dies que ha sortir un llibre, escrit per en Xavier Febrés Verdú, que fa honor al restaurant  del reconegut Motel Empordà de Figueres, que va obrir el recordat Josep Mercader Brugués  i que, a la seva mort ha continuat en Jaume Subirós. El qual, quan s’escau, toca totes les tecles d’una activitat que passa per la sala, maitre, cuiner i persona que mentre fa una cosa mira de reüll per a que totes les que es desenvolupen al seu entorn es facin bé.  Un restaurant per on hi ha passat un sense fi de personatges relacionats en totes les capes socials del viure quotidià i on a tots tracten per igual. Fins i tot l’escriptor Josep Pla hi tenia reservada una taula permanentment, en la qual hi passava llargues sobretaules.

   Si més no tampoc pretenc enaltir les excel·lències  d’un establiment de restauració que s’ha guanyat un prestigi degut a la seva cuina i al personal que hi ha treballat amb entusiasme i ganes de quedar bé. El motiu, doncs, de fer-ne menció és que han mantingut una lleialtat ponderada a uns plats que fa anys que es mantenen en la carta. Precisament un d’ells és la sopa de farigola. Això ens fa adonar que els temples del bon menjar, a les que poden semblar simples menjades,  se’ls hi dispensa un tracte també especial.

   Explica en Xavier, en el seu llibre, que una vegada es van seure en el menjador de la casa, ni més ni menys que la senyora Margaret Tatcher, amb el seu marit i la filla. La il·lustre comensal va indicar al servei de la sala que tenia una mica la panxa desbaratada, i això que ja estava deslliurada del seu càrrec, per a veure que li recomanaven. La recomanació no va ser altra que la sopa de Farigola. Una dama que deien que era de ferro, en un moment de debilitat, aquesta sopa que li va preparar en Jaume Subirós, la va revifar. Desprès de menjar-la va dir que li havia recordat la que li preparava la seva àvia. Per tant, sembla ser que aquesta sopa és internacional.

    Servida amb unes llesques de pa tallades finetes, on també hi ha qui li introdueix un ou ferrat, però això ja són variacions sobre el tema i, al mateix temps, complicar la senzillesa  i les propietats digestives d’una sopa que flaireja a muntanya.  

                                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de gener del 2025)