ANAR A FER LA TEMPORADA

  

     La massiva afluència del turisme ha anat  associat amb la necessitat de mà d’obra, per poder atendre aquesta demanda. Que es feia molt més evident  en aquells anys,  que no pas  ara, quan ja hi ha molta gent d’altres indrets establerta permanentment entre nosaltres.

     Dones i homes que venien, de diferents destinacions, en deien, a fer la temporada. Que començava  al juny i acabava  a final de setembre. La gran majoria quasi sempre venien a treballar al mateix  hotel, restaurant, càmping... Alguns dormien en el lloc de la feina i altres es repartien per les cases particulars. Així és donava el cas que a la casa on no hi havia turistes allotjats, hi tenien aquests treballadors de temporada. Tant els primers com els segons, arribaven a establir uns lligams, amb les famílies que els acollien, que es traduïa en una forta amistat.

    Els turistes sempre acostumaven a portar a terme una vida molt activa en el transcurs de la nit, que s’allargava fins a les tantes de la matinada, en les pistes de ball del Retiro, el Prado, ca l’Oliva, al Mònaco, el Sacromonte, la Galera... I moltes de les vegades coincidien amb el cambrer que els servia el dinar i el sopar, la noia que els hi feia l’habitació, o amb el conserge de l’hotel. Aquesta coincidència era acollida amb molta satisfacció per les dues parts. Fins i tot el treballador de l’establiment hoteler potser arribava a ballar amb la filla del matrimoni estranger. Una imatge que captava la màquina fotogràfica d’en Damián, ell i els seus companys, han estat testimonis d’una diversió col·lectiva de la qual en deixaven constància gràfica i fins i tot en treien algun profit quan, per exemple, a ca l’Oliva el fotògraf era convidat a prendre quelcom a la mateixa taula que els turistes. A aquells estrangers els hi feia molta gràcia tenir assegut al seu costat  ni més ni menys que el retratista, ho interpretaven com si talment tinguessin  fotògraf particular.

    Els treballadors que els fotògrafs retrataven, ballant a la pista d’alguna d’aquestes sales de ball, la fotografia l’acostumaven a enviar al “pueblo”  per tal de que els seus compatriotes poguessin veure el bé que s’ho passaven, doncs no tot era treballar. Aquesta assiduïtat als balls de nit d’aquests treballadors vinguts d’arreu i també els d’aquí, mostrava una certa fortalesa física, perquè desprès de tot el dia de treballar, acabada la jornada laboral, es mudaven i anaven a ballar, per consegüent es posaven tard al llit i al cap de poques hores ja es tenien d’aixecar..

    Aquesta alternança amb l’ofici que desenvolupaven en els seus respectius pobles, amb la  que feien aquí quasi mai coincidia, perquè potser allà treballaven de paleta, al camp  i aquí de cambrer o fins i tot de “maitre” que també n’hi havia. Tots portaven a terme la seva feina com uns autèntics professionals, com si tota la vida ho haguessin fet. 

     La família d'en Jaume Canals al carrer Sant Pau regentaven un hotel que s’anunciava amb el mateix nom del santoral  amb el qual s’identifica aquest carrer. Durant molts anys hi venien a fer la temporada dues germanes procedents de l’Aragó, la Paulina Barra i la Gabi Barra que eren ties carnals de la que seria la meva  muller, la Carme. El tracte familiar que dispensava la família Canals als seus clients i a les dues treballadores va fer possible aquesta bona relació la qual comentava més amunt. Els clients repetien cada any i les dues germanes també .

    En aquest mateix carrer de Sant Pau hi coincidien unes curiositats. Fent cantonada amb el carrer Parellades hi havia la barberia de l’Eduard Roca, al costat mateix de l’Hotel dels Canals, hi havia la  d’en Miquel Zarrán i un parell de cases més enllà, en un local propietat d’en Jaume Deugràcies, una de les seves filles, la Pilar, va obrir una perruqueria, amb l’afegit que a darrera mateix de l’establiment, el seu marit, en Joan Boix, hi tenia la barberia. Amb el boom del turisme, hi trobem un altre exemple de transformació de molts establiments per adequar-los a la demanda del moment. Així la perruquera i el barber van transformar el local en un restaurant, el Miami. On l’home feia de cambrer, ajudat durant molts anys, per en Francesc Montserrat. Uns anys més tard, en Valentí Mongay, quasi al final del carrer hi va obrir una altra barberia en l’altell del local i en els baixos la seva muller venia articles de platja. Quan es van retirar els seus fills hi han establert  també un restaurant.

    Degut a les circumstàncies, les temporades turístiques no són el que eren i per tant, anar a fer la temporada ja no mobilitza. En una època en què el carrer Sant Pau era un carrer de molta pèl. Fins que tots els  barbers es van retirar o van canviar d’ofici, decantant-se per la restauració. I és aquí on no queda massa bé que el client es trobi un pèl a dintre la sopa.  El que són les coses.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juliol del 2021 )

ELS OPERARIS DEL RETIRO

   

    Tots els aniversaris són de bon celebrar. I ja no diguem de quan aquest va associat als 150 anys del Retiro. Una celebració que en les vigílies del dia de Tot Sants de l'any passat la van suspendre les autoritat sanitàries per les raons per tots conegudes. Han passat els mesos i les ganes de celebració no han minvat, fins que el proppassat dissabte es va poder portar a terme.

     Un fet destacable del Retiro, però també del Prado, és que a banda de les juntes directives que guien el destins de les entitats, hi trobem a unes persones que en la intimitat de la seva feina, aconsegueixen, sense esperar-ho, una popularitat que no només perdura mentre que estan en actiu, sinó que aquesta arriba a inscriure’s en la història viva de cada entitat. El Retiro ha comptat amb uns empleats, tan addictes a la casa que ho haguessin donat tot per la causa. Gent entregada i que la responsabilitat que hi dedicaven els podia arribar a obsessionar, fins el punt de creure’s que allà era la seva segona casa, de totes maneres potser  hi estaven moltes més hores que en la pròpia.

     El mateix podia passar amb els socis, els quals es bellugaven entre un ambient associatiu que motivava la seva mobilització a la més mínima que l’entitat els hi feia una crida reclamant la seva col·laboració. Eren el socis fidels a més no poder a les inquietuds retiristes.

    L’enllaç entre el Retiro i els socis, sens dubte era l’Enric Capdet Fontfria que desenvolupava les funcions de conserge. I de ben segur que era la persona que més bé coneixia el bategar de l’entitat. Els presidents s’alternaven i ell seguia  en el seu lloc de responsabilitat. Germà seu era l’Agustí Capdet Fontfria, que tenia cura de la porta principal de l’entrada al saló teatre. Abans, tocant al carrer, hi havia la taquilla. El taquiller que va batre record de permanència va ser el Sr. Pere Almirall Compte, que hi va estar al capdavant des del 1923 al 1952.  Tornant a l’Enric i a l’Agustí, els dos eren especialistes en teixir seients de reixeta, fins que el primer va plegar per a dedicar-se exclusivament a les tasques del seu càrrec. Que va ser quan es va agafar a la cartera allargada de pell que no va deixar fins que per raons de salut es va haver de retirar del Retiro al seu retiro particular.

   La mateixa Història de la Societat va lligada a l’espai que es trobava només entrar a les dependències retiristes, el que ells anomenen, la cantina. No em voldria equivocar però en sembla que qui també va batre el record al seu capdavant, va ser en Josep Ventura i Vigó. El qual, junt amb la seva muller la Manaleta, la van regentar durant vint anys. Als fills del matrimoni se’ls coneixia per en Pepet i la Carmeta del Retiro, els dos van obrir el que potser va ser el primer bar del llavors carrer 2 de maig, “ el Xiquito” 

   Recordo als germans bessons, en José i en Francisco Tomàs que es van convertir en una institució dintre el patrimoni humà del Retiro. Els operaris, com així se'ls coneixia, no mostraven un tracte massa diplomàtic, però sí que eren l'eficiència personificada. Quan els dos homes estaven en l'apogeu de la seva activitat, jo mateix era molt jove. I mentre els grans ballaven, nosaltres fèiem incursions al territori que estava sota la seva vigilància, que era ni més ni menys que la pista de ball. Els bessons, amb poc en teníem prou per veure malbaratada la seva  sensible paciència, motiu per arrancar una ràpida empaitada que acabava a darrera dels "palcos", territori neutral que era on els empleats volien que estiguéssim. Curiosament nosaltres  no estàvem per balls, però els nostres pares, quan encara no tenien l’edat de trepitjar la pista, ballaven allà a darrera i també a ells tenien la dèria d'anar a ballar a la pista dels grans. De vegades aconseguien fer-hi unes voltes fins que un altre eficient empleat l'Amadeu Sanahuja, popularment conegut per en “Toledo”, a copets de canya, els feia tornar al seu espai.

     En aquesta fotografia que acompanya l’article, hi podem veure a en Paco Ruiz, en Josep Lara i l’Enric Capdet, encapçalant la comitiva per anar al Vinyet un cop clausurada l’Exposició de Clavells. Ells junt amb tots els esmentats, a més d’en Pere Amposta, en Manolo Delgado, entre tants altres, són una representació modèlica dels operaris de la casa que, junt amb  els socis i les respectives juntes directives que s’han alternat, han fet possible assolir els 150 anys, que hem celebrat amb tots els honors que es mereix. 

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de juliol del 2021)

    

L'ECO TORNA A ESTAR DE DOL

     Els col·laboradors/es del setmanari hem tingut el privilegi de compartir una relació molt propera amb la direcció. Al mateix temps que també hem estat testimonis de la transformació que s’ha produït amb l’adaptació a les noves tecnologies i a un canvi de format, pensat per a que l’Eco aconsegueixi apropar-se, amb les limitacions pertinents, als diaris d’una certa categoria i prestigi. 

  La gent del setmanari som conscients que les diferències són moltes, tot i que per sobre de tot preval l’entusiasme que hi dediquem totes i tots que el fem possible, amb l’únic objectiu  i satisfacció que suposa veure publicats els nostres articles.

     Els més veterans encara hem tingut un altre al·licient, com ha estat l’anar a lliurar la quartilla original al director. Era quan en Josep M. Soler  ens rebia amb la seva alegria encomanadissa. Aquest sols fet, ja ens animava a continuar escrivint. Això va ser així fins que les tecnologies van permetre poder accedir al que ja anomenàvem ordinadors els quals, des de la perspectiva d’avui, es podien considerar unes màquines d’escriure sofisticades i poca cosa més. A partir de llavors ja ens vam anar apartant de la impremta,  que era el complement perfecte  per l’acompanyament de l’escriptura. Ens quedàvem a mig camí en una oficina del carrer Sant Josep, on a l’interior hi havia en Josep Soler, l’Artur Llansó i esporàdicament en Ramon, que normalment estava a la impremta. I el contingut de la quartilla va quedar condensat a dintre d’un disquet  flexible. 

     D’allà van tornar al carrer Bonaire, a l’habitació del costat del menjador, on havien cosit la Carme i la Maria. Amb tot en Josep pare s’havia instal·lat a la saleta del costat de la cuina que donava al pati, i davant una tauleta anava corregint les proves. Fins que va arribar el dia que no ens va caldrà desplaçar-nos per lliurar la col·laboració, l’enviàvem per internet. Tot i la comoditat que això suposava, haig de dir que trobava a faltar aquell apropament tan directe amb la gent de la casa. Amb en Josep acostumaven a coincidir sovint quan els fills i els nets l’anaven a buscar a la residència de l’Hospital i el portaven fins a la casa del carrer Bonaire. 

    I va succeir que es va morir i la seva mort ens va deixar a tots orfes i tot es va precipitar. Els seus fills, en Josep i  en Ramon van carregar amb la responsabilitat, de fet ja feia temps que n’estaven al càrrec, de fer sortir cada setmana el setmanari. Que es convertiria en una càrrega de mal  gestionar. En certa manera les circumstàncies van aconsellar un canvi de rumb, en el qual la família Soler no es desvinculava del setmanari però es deslliurava una mica de la pressió que va associada amb tal responsabilitat.

    Va ser el moment en què assumeix la direcció l’Antoni Sella i Montserrat, que havia estat director dels Museus i president del Retiro, la seva incorporació es fa coincidir amb la renovació completa de la maquetació i estructura del diari. En Toni encarnava la continuïtat  i l’estima pel setmanari, del qual el seu pare Ventura i el seu germà Joan en són uns ferms puntals. 

     Quan semblava encarrilat el futur de tot plegat,  es produeix un fet que fa trontollar les bases, en Ramón no pot superar l’operació de cor que se li va practicar i ens deixa en el moment quan semblava que s`anaven superant entrebancs.  Abans, també per motius de salut, el seu germà Josep va haver de prendre’s un obligat descans. 

     Uns moments molt difícils de superar, doncs en poc temps deixaven la nau els patrons més carismàtics que tenia. Amb tot el que va passar, en Toni no estava sol. Tenia al seu darrera un consell d’administració, encapçalat per la presidència del que s’anomena Premsa de Sitges i de la qual l’ostenta  en Santi Terraza. És pot dir que l’Eco té les mateixes directrius  que un gran diari. 

      Fins que en Toni també emmalalteix. La seva fortalesa, la seva serenitat, la seva fina ironia no mostren signes de debilitat. El director i tot el seu equip, encara hi havia en Ramon, van deixar la casa del carrer Bonaire per a traslladar-se a un local del Poble Sec, des d’on l’Eco segueix fent-se ressò del bategar del poble. Però arriba un moment en què l’amic necessita rebaixar la intensitat del seu treball i no assumir tantes responsabilitats que van associades amb el càrrec, per la qual cosa es converteix en el director emèrit i agafa el relleu en Magí Fortuny. 

    Aquests últims temps, residint a Ribes i amb més ingressos hospitalaris que els desitjats, en Toni, al costat de l’Alba López, enllesteix la seva columna setmanal sota un encapçalament molt seu: Endimaris. En parla molt abastament en la darrera contraportada de la setmana passada, en la qual els endimaris i els trastos conflueixen el la que acabaria sent la seva darrera col·laboració. Toni, sempre estaràs en el nostre pensament. 

                             J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de juliol del 2021 )

ENTRE EL SO DE LA GRALLA I LA POESIA

      Molts caps de setmana el nostre poble es converteix en un interessant aparador, on es mostren les essències de la cultura en totes les vessants. Tot emmarcat per les singularitats més destacables de la vila, com és el seu incomparable  paisatge que contribueix a que l’aparador atregui totes les mirades.

    El darrer dissabte es va produir un fet que ens fa pujar un graó més en aquesta anomenada “nova normalitat”. Quan se’ns ha permès poder-nos treure la mascareta mentre freqüentem l’aire lliure. Una sensació estranya em va causar sortir al carrer amb aquesta peça a la butxaca. I que tanta malícia feia quan  t’adonaves que no la portaves i havies de tornar a buscar-la. També de les dificultats que hi va haver per aconseguir-les quan  les autoritats sanitàries només aconsellaven que la portéssim. Les farmàcies tenien una llarga llista d’espera, mentre els hi arribaven a comptagotes. Davant la mancança es va aguditzar l’enginy de les persones que en van confeccionar de ben originals. 

    De totes maneres son moltes les persones que la segueixen portant. Perquè ha coincidit que el nostre poble registra el nombre més alt de contagis de tot Catalunya. Els més afectats els jokes que encara no estan vacunats. Una situació preocupant, quan én semblava que havíem guanyat la partida a la pandemia, malgrats que les autoritats sanitarios no ho han considerat mai així. Tot el contrari no deixen de manifestar que el virus encara és entre nosaltres. 

    El diumenge abans d’aquest alliberament, va tenir lloc al jardins del Retiro el ja tradicional concert de gralla i timbal, que es va aprofitar per presentar el programa que han preparat els components de l’Escola de Grallers de Sitges amb motiu dels cinquanta anys de la seva fundació, que entre altres va tenir al capdavant a en Blai Fontanals. I que el president actual, en Marius Collado ens va informar que per l’Escola hi han passat uns sis-cents aspirants a grallers i d’entre els quals ho  han aconseguit uns tres-cents. Que si els sumem amb les altres colles existents, el nombre total ens fa ser molt optimistes de cara el futur. Perquè les xifres garanteixen la continuïtat i al tenir la certesa que a Sitges difícilment tindrem manca de grallers.

     Un optimisme que no van poder mostrar el responsables d’organitzar la Festa Major d’antany, davant la manca de grallers i sempre pendents de que els pocs que hi havia el dia assenyalat acudissin a la cita. Quan hem de tenir en compte que, davant dels pocs mitjans de comunicació que hi havia, els grallers es pot dir que quedaven contractats quan just s’acabava la festa i els hi feien saber que per a la del proper any tornaven a comptar amb ells i a partir d’aquí a confiar.  

   Atenent que molts vivien en masies disperses per allà Begues i altres indrets, es desplaçaven fins aquí a peu. I allà al cantó de can Perico, si n’ha estat d’important aquest enclavament, els   organitzadors els esperaven, mentre no les tenien totes que hi fessin cap. Quan els veien arribar es deslliuraven d’una preocupació. Però llavors havien de tenir cura de cuidar de la seva imatge. Els portaven a la barberia per a que els afaitessin i tallessin el cabell, per a després tractar-los a cos de rei per tal de que quedessin contents i els successius anys no se’ls hi passes les ganes de tornar.  Amb els primers grallers locals es va donar el primer pas per a que el so de la gralla estigui garantit.

     La poesia ho ha tingut més bé, o si més no ha esdevingut font d’inspiració permanent de poetesses i poetes locals, els quals s’han afegit a la  ben nodrida representació del més reconeguts representants de la poesia d’arreu. Alguns d’ells com en Josep Carner, del qual acabem de celebrar el seu Any, desprès que els 2020 es van complir els cinquanta anys de la seva mor, i que va dedicar el seu carismàtic “ Madrigal a Sitges”.

    Que Sitges és també una vila de poetesses i poetes, ens ho recorden cada any els amics Joan Duran i Cèlia Sánchez-Mústich, organitzadors de la Festa de la Poesia, amb la col·laboració de l’Ajuntament i dels mecenes. Que torna aquest any  acomboiada per les avantatges que suposen poder moure’ns entre aquesta “nova normalitat”.

   Una festa que conserva el mateix encant i interès que la primera que es va celebrar. Que es correspon amb una originalitat i espontaneitat que la fan única. Sitges, la seva gent, sap convertir les petiteses del dia a dia, en sublims obres d’art.

    El so de les gralles, la poesia, formen part d’una tradició que ens ve de lluny i que pel camí s’hi ha anat integrant nous representants que han sabut mantenir, i si cap enaltir encara més, la vesant cultural a la qual em referia al començament. 

    Bé sigui amb el so estrident, però festiu, de la gralla, o amb les boniques paraules que sorgeixen de la poesia, inaugurem l’estiu amb aquests suggestius aires de festa que s’inicien aquí  i s‘escampen fins al llogaret  de Campdàsens, on  diumenge es celebra també la seva festa.       

     Quants ingredients per tornar a ser feliços. 

                                           J. Y. M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de juliol del 2021)