DE QUAN DINÀVEM I SOPÀVEM A CASA

    Menjar a casa, des de sempre, s’ha entès com una normalitat, d'aquí que a tots, quan n’hem tingut ocasió, ens ha motivat anar a menjar a fora. Aquest detall s'ha observat des de que érem canalla, quan potser no ens agradava un menjar concret   i coincidia que la veïna et convidava i cuinava allò  que defugies i allà no només et menjaves el que et posaven al plat, sinó que repeties, per a desesperació de la mare que manifestava una frase que ho resumia a la perfecció: "si no és que ho veig, no m´ho crec". 

   I una cosa són els costums i les preferències i una altra l'haver de menjar a fora per necessitat. Els obrers de la construcció ho evidenciaven amb un element que els era comú a tots els qui es desplaçaven   del seu lloc de residència al de treball, portant una cistella de vímet, de dimensions no gaire grans, amb tapa del mateix material i una ansa a la part superior. En el seu interior, les carmanyoles de l'esmorzar, del dinar  i la beguda. 

    Qui de bon matí coincidia amb el popular Josep Roca Colet a l'estació del tren, l'home portava sempre la mateixa cartera de pell, el qui no el coneixia es pensaria que en Roca era un influent executiu i res més lluny de la realitat, a dintre aquella cartera viatgera hi portava només l’esmorzar i el dinar. De sopa segur que no, perquè amb les embranzides que li donava, mentre recorria el tren d’una punta a l’altra, no n'hagués quedat ni una gota. Com ell, també eren molts els qui viatjaven a la capital i es portaven el dinar a la feina.

    Em vull referir amb això a que no hi havia el costum d'anar a menjar als restaurant. I molt especialment entre els mateixos habitants dels poble, els quals raonaven: "tenint menjar a casa, com hem d’anar a menjar a fora". La majoria de les vegades pel sols fet “del que diran...". En aquell temps es deixaven de fer moltes coses per aquest motiu. Una raó que els feia sentir-se  incomodes, era estar  entaulats en un restaurant i que els coneguts els veiessin, com si es tractés  d’una malifeta.

    Quan nosaltres érem uns vailets, i a casa no disposàvem de cotxe, anar amb tren a passar el dia a Barcelona, era motiu de satisfacció. La sortida més atractiva era anar al zoològic, tot i que no fèiem servir aquesta definició tan específica, canviant-la per la del "parque". Lògicament portàvem el dinar de casa i, quan era l'hora, asseguts en un banc ens el menjàvem, deixant el plàtan pels micos del cul vermell.

    Fins que va arribar el dia, quan teníem el cotxe a la porta, es va establir el costum d'anar de càmping. No era un mala pràctica, tot el contrari, es gaudia de la natura i amb les taules i cadires plegables, no era la mateixa comoditat de casa, però ho suplia  aquesta novetat tan atractiva, com era poder arribar als llocs que havíem sentit parlar, però que no ho havíem fet abans per no tenir els mitjans per arribar-hi. El menú poques alternatives oferia: una amanida, o “ensaladilla russa” i truites fredes o carn arrebossada. 

    I sortides culturals per anar a veure coses  interessants que, fins llavors, no n'havíem gaudit. Tampoc va tardar gaire a descobrir la variada oferta gastronòmica que se'ns oferia. La llàstima que de vegades es donava més prioritat a la gastronomia que a la vesant cultural. Tot i que amb el temps la cultura gastronòmica forma part d’una no menys interessant projecció. A la qual hi ha contribuït la persistent tasca de divulgació i la feina ben feta dels xef, que han promogut aquest cultura tan suggestiva, la qual  s’ha cuinat en els seus fogons. En aquells començaments, als quals em refereixo,  hi havia viatgers que es desplaçaven d'un lloc a l'altre només prioritzant el tema del menjar per sobre altres detalls. Influïa en aquesta decisió  el que se'n diu el boca a boca. El qui provava les especialitats d'un restaurant i quedava satisfet i, sobretot, tip, ho comentava a les seves amistats i aquestes, quan s'esqueia , hi feien cap. De primer els restaurants oferien el menú de la casa, desprès hi van afegir la carta, va seguir a que el menú del diumenge i festiu era una mica més card que els dels dies de cada dia, fins arribar que el dissabtes,  diumenges i festius  no es serveix menú, solament es pot escollir de la carta. 

    Entremig d’aquests desplaçaments gastronòmics, els restaurants de la vila van començar a ser freqüentats per la gent del poble, deslliurada dels ressentiments  que hi havia, en quant a que els veïns els veiessin asseguts en la  taula que no era la de casa. I no només hi anem  a dinar, sinó que s’ha posat de moda anar-hi a sopar. Abans de fer aquet pas la gent preferia encarregar el que volien per dinar i que els hi portessin a domicili. Per raons alienes a aquelles  rareses, ara s'està tornant al servei a domicili, o es va a buscar al restaurant el menjar per emportar. 

    Aquests dies  es veuen passar safates embolcallades de paper de plata o bosses que els interessats no deixen de treure la vista  de les seves interioritats, mentre que els que són a casa l’espera se’ls hi fa llarga. Als propietaris de restaurants i bars encara més.   

    Tots desitgem que la seva situació torni ben aviat a la normalitat.  

                                                            J.Y.M.

 

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 d'octubre del 2020 )