Les muntanyes del nostre paisatge, observades des de la distància, es veuen pelades, àrides i gratades. Degut a que s’han obert nous camins que porten a noves urbanitzacions amb les seves edificacions corresponents. Tot això ha fet que hagi canviat la panoràmica que, de joves, teníem de la muntanya que s’abocava al mar, sense cap més referent que la grisor del pedruscall i les taques verdes que hi sobresortien i que li conferien: els margallons, la sabina, el romaní, les farigoles, l’argelaga i altres arbusts.
Però tot i que aquestes muntanyes han estat tan remenades, encara hi ha un detall que és manté intacte. A dalt de tot del Puig d’en Boronet, que és l’elevació més alta de la carena, hi ha un pinar, no gaire frondós , el suficient com per tapar el cim i amb ell la Creu de Sant Isidre, que s’hi va aixecar per celebrar l’Any Marià a l’any 1954. Quan els membres de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, potser van ser els primers en remenar les pedres del camí. Aquest era molt estret i es convertia en una dificultat per pujar el material fins a dalt. Va ser una obra, si no titànica -tampoc cal exagerar- però sí que comportava certes dificultats. Atenent que només hi treballaven els dies de festa i ho feien amb el corresponent permís del Bisbat per tal de poder incomplir el precepte que mana no treballar els diumenges i festes de guardar. El de la missa no se’l saltaven perquè assistien a la primera, la de les 6. I només sortir emprenien el camí i mans a l’obra.
En Vicenç Casanova, pare de la Remei, era qui dirigia l’obra i va comptar amb la participació de la seva muller ,de la resta dels seus fills i de moltes sitgetanes i sitgetans que ho van arribar a fer possible.
Camí enllà hi ha l’ermita de la Trinitat, que tot i estar enlairada es troba situada més en la pendent de Vallcarca i això fa que no l’albirem des del poble, però si que veiem les antenes de l’aviació que hi són a tocar.
La seva blancor enlluerna al caminat que hi arriba i és llavors quan se’ns fa present les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner: “Oh Sitges cel i calitges,/ mar al peu , clavells al niu. / Blanc d’Espanya que enlluerna/ les espurnes de l’estiu....”. I allà i eren elles, La Remei i la Rosó i també en Joan Martí. Sempre tenien feina per fer, sobretot per atendre les necessitats més urgents de l’ermita i de la casa.
El camí des del revolt de les Costes de Garraf és costerut, i a aquesta dificultat s’hi afegia que era de terra i quan plovia es formaven reguerots considerables que encara el feien més dificultós. Hi havien pujat amb carro tirat per cavall. Tampoc tenien llum. No hi havia de res, però disposaven del més important: la fe que professaven a la Santíssima Trinitat. La mateixa que va embolcallar a les seves predecessores: la Bàrbara, la Laieta i a la resta.
El blanc , que tan bé combina amb el blau del cel, ha estat el referent per seguir treballant, sense defallir. Així van aconseguir que la llum hi arribés. Un dia van fer quadrar, elles que vestien amb faldilles, als militars de l’exercit de l’aire i van aconseguir que els soldats posessin el pals per penjar-hi els cables de l’electricitat. Desprès amb la generositat de la família Fradera van aconseguir cimentar el camí. I cada quart diumenge de mes hi pujaven acompanyades del grup de sitgetanes que les ajudaven. L’endemà la Remei i la Rosó, agafaven aquella peculiar cistelleta i anaven per les cases a demanar per a la Trinitat.
Fins que van deixar el camí la Remei i desprès en Joan. I ella, incansable, vestida amb la faldilla i calçada amb les xiruques, seguia pujant a l’escala alta per treure les teranyines. S’agenollava al terra de la capella i amb la baieta la fregava tota. Com feia a casa seva, com a bona representant de la vella escola en tots els aspectes.
Una sitgetana que igual rebia al bisbe, que al cardenal, als “jefasos” de l’exercit de l’aire, que entrava a l’Ajuntament manant. Exigent. Però que es desvivia, sobretot el dia de la festa, per a que tothom s’hi trobés bé. Per a que l’ermita fes el goig que li corresponia. Aquell dia, amb la primera claror, sortia amb la galleda de la calç i l’escombreta i repassava aquella emmascarada que havia vist a la vigília, quan la vesprada ja es disposava a jeure sobre el llogaret. Desprès, asseguda a terra, repassava el viuet blau. Tenia temps per fer-ho tot.
Però els anys se li abocaven al damunt, sense aconseguir doblegar-la, ni fer-li perdre l’entusiasme. I potser guiada més pel que diran i per donar pas a la joventut, un dia decideix demanar el relleu. La substitueixen la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, però ella es considerada l’administradora emèrita i amb títol: Filla Predilecta de Sitges. Continua pujant a la Trinitat i, sense adonar-se’n, se li escapa el costum de manar i segueix repassant el viuet blau.
L’altre dia, desprès de deixar de ploure, remena pel jardí de casa seva i fa una mica de collita. Poc s’imaginava que la mort la sorprendria asseguda a la butaca, descansant. Deuria estar endormiscada, desprevinguda, del contrari la mort no hagués pogut amb ella. S’havia assegut a descansar perquè ja havia acabat la feina.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada