"AMIGO FÉLIX "(2)

    Fa quaranta anys moria a Alaska ( 14 de març de 1980) l’admirat Félix Rodríguez de la Fuente. En aquell moment li vaig dedicar un article en aquestes pàgines de l’Eco, sota aquest títol. Inspirat amb la cançó del duo format per dos joves: l’Anna i l’Enric. Que  s’anunciava i començava amb aquesta mateixa dedicatòria. D’aquí que l’encapçalament vagi acompanyat d’aquest número, indicant  una continuïtat d’aquell primer.

   Poc abans de pujar a l’avioneta amb la que es va produir el fatídic accident, quan es disposaven a seguir una cursa de trineus, el gran coneixedor del món animal va manifestar que aquell paratge era un bon lloc per morir. Una preferència que malauradament es va complir. 

    La veu d’en Félix Rodríguez de la Fuente era molt peculiar  i es va fer familiar en aquells recordats programes  que portaven per nom: “El Hombre y la Tierra “. Amb la seva manera apassionada d’explicar i d’apropar-nos al fascinant món animal, ens havia encomanat  la seva passió per conèixer l’àmbit i els costums de la fauna salvatge. Uns programes que començaven amb una música espectacular, amb el so d’uns tambors de fons que representaven el bategar de la terra. Tot seguit, la seva veu i les  maneres d’explicar-ho es resumia en una gran capacitat de convocatòria. Aquesta, acompanyada per unes escenes úniques, permetien gaudir d’un programa instructiu. 

    Ensenyances que ens van apropar -sense moure’ns de casa- a la fauna i a la natura en general, fins el punt de conscienciar-nos  que havíem de respectar aquesta i a les bestioles que hi habiten.

    La data d’aquest luctuós aniversari ha coincidit en l’excepcional  situació amb que ens trobem ara. Implantada per les autoritats, amb la finalitat d’aturar la propagació del coronavirus, que ja ha infectat a milers de persones a tot el món i a altres que han mort a causa d’aquesta pandèmia. Els de la meva generació no hem viscut una cosa semblant. No així els nostres avis i pares que van patir els estralls de la guerra. Aquelles circumstàncies, però, va repercutir d’una altra manera en la vida de les famílies. El menjar es va acabar i una altra mena de por, més amarga, va aflorar en la societat d’aquell temps.

   Ara, seguint les recomanacions dels experts, estem confinats a les nostres cases, però sortosament en aquestes disposem de molts invents que ens permeten estar connectats amb l’exterior i així saber com es desenvolupa la situació a cada moment, o si més no estar entretinguts. I el que és més important, trobem en botigues i supermercats, els productes necessaris per a la supervivència. Tot i que els prestatges es buiden de manera ràpida. Aquest instint d’assortir-nos  per si de cas, no es deu a altre motiu que al temor a que s’esgotin  les existències. Quelcom semblant al que va passar en aquells anys difícils, amb la diferència que quan es van acabar les provisions de les botigues, que eren poques, ja no hi havia res més per portar a la boca. Tothom es va haver d’espavilar per poder menjar, per això s’aprofitaven fins tot les pells de les faves... L’únic favorable d’aquella situació  va ser que no s’alteraven els nivells de  colesterol, ni altres paràmetres que desestabilitzen la salut. 

   Les repercussions que van assetjar a ells, van ser tràgiques. Doncs molts pares i fills, que es van incorporar de manera obligada a aquella guerra, no van tornar. La mateixa tristor que produeix a les famílies la pèrdua d’una familiar a causa del punyent virus que ara ens té contra les cordes. Desprès van haver de viure la postguerra que també va ser un mal somni, perquè qui més qui menys ho va perdre tot i van haver de començar des de zero.

    Una situació que quan es restableixi la normalitat, desprès de tenir sota control el coronavirus, les repercussions d’aquesta paralització es preveu que seran grans. En un temps en què l’economia no és per tirar coets, costarà refer l’equilibri per a que tothom  normalitzi les economies familiars.

    La cara bona d’aquesta pandèmia és que s’ha refet la solidaritat, detall que s’ha fet palès davant l’oferiment de molts joves disposats a ajudar a les persones que estan soles i als pares que han de sortir a treballar i no tenen a qui deixar els fills. Des de diferent perspectiva ve a ésser com les lliçons que s’extreien d’aquells programes d’en Félix Rodríguez de la Fuente, que ensenyava el instint maternal  de les besties, la manera d’actuar, sobretot, en situacions compromeses, que ningú els hi havia ensenyat. Gràcies a ell moltes sensibilitats es van vitaminar. O, si més no, conscienciar que els principis bàsics de la vida poc tenen a veure amb l’aspecte material.

    Aquests dies veiem com aquesta solidaritat també s’estén entre comunitats de veïns, on potser molts d’ells no es coneixien i ara s’ha establert una relació més estreta. Doncs des de galeries i espais comuns, transmeten iniciatives que fan de més bon portar el confinament.

    Igualment molt emotius són aquets aplaudiments que tenen lloc a la vesprada, per part de la ciutadania que surt als balcons, i els dediquen al personal sanitari. En agraïment a la feina esgotadora que porten  a terme. 

    Darrera  l’espontaneïtat d’aquests actes,  es mostren uns valors que semblaven adormits. Com diuen els castellans: “no hay malo que bueno no tenga”. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2020 )