ELLA

  Que una casa disposi d’oratori, no és un fet gaire habitual. Les interioritats de les cases sitgetanes, amb una certa antiguitat, acostumen a deparar sorpreses. Conserven l’encant i el romanticisme  d’un temps passat que les fa diferents, atractives, però sobretot acollidores. La casa d’aquest començament del carrer Sant Gaudenci és l’única que no desentona amb la veïna casa senyorial dels Llopis. Té tots els ingredients d’una construcció sense cap altra pretensió que l’elegància, a la qual influeix l’austeritat del projecte que es fa evident en la façana principal.

    He tingut la sort de furgar en les seves interioritats, d’explorar tots els racons, tot remenant calaixeres, llits, armaris i tot el que s’ha posat pel mig.  I ella, incansable i amb les idees clares, ha dirigit tantes mogudes com han desfilat pel seu pensament o les circumstàncies així ho han requerit.  Ultrapassant, fins i tot,  els àmbits locals, perquè, com la cosa més normal del món, el rebombori s’expandia fins als dominis de Barcelona, allà  la remenadissa continuava sense treva, entre el brogit de la capital, assolint un caire de notorietat  degut al bon gust que sempre ha imperat en la manera de disposar.

    En una d’aquestes mogudes necessitàvem unes cordes per baixar un moble i, a l’hora convinguda érem a la porta del pis de la casa del carrer Sant Gaudenci, trucàvem al timbre i ningú responia, el silenci era absolut. Fins que unes veus autoritàries ens deixàvem perplexos, una representació de la benemèrita, va irrompre  a l’entrada cridant el: “ alto quien vive...!”. I nosaltres, més morts que vius, no enteníem absolutament res del que passava. Resulta que l’autoritat competent  havia acudit a la trucada de l’àvia de la casa, la qual reclamava la seva presència en no reconèixer la identitat d’aquells personatges que es trobaven  plantats en el replà, amb un material  no gaire convincent. Una situació que, veritablement si no sabies de que anava la pel·lícula, es prestava a  confusió. D’aquí bé  que, enganxada al telèfon, ella els insistia: “los ladrones... los ladrones...” Una anècdota que quan ha hagut rebombori, que ha estat molt sovint, sempre s’ha fet present  aquesta versió  exclusiva, i amb la salseta que li sabia posar, en sorgia un “poti- poti” d’una aventura  de les  més sucoses de  lladres i policies. Sense els uns, però sí amb els altres.  Que una àvia, molt preventiva, va voler resoldre, amb decisió i valentia, una situació que va considerar anòmala.

    Ella comptava amb el suggestiu  privilegi, perquè no tothom pot dir el mateix, d’haver nascut en el Cap de la Vila, a sobre de la pastisseria Massó, cosa de la qual n’estava molt cofoia.  En aquests moments tan decisius del part, la seva mare, des del llit, veia el rellotge de la torre de la casa Bartomeu Carbonell.   Un detall significatiu, primer per allò d’una hora ben curta, doncs quina millor posició per comprovar si es corresponia amb la realitat.  I desprès per certificar, amb més exactitud impossible, l’hora del naixement.

     La seva vida ha transcorregut  a frec de  les dues arestes de l’escaire que forma el Cap de la Vila i el carrer Sant Gaudenci i entre un extrem i l’altre, la botiga de roba  de vestir d’home en el carrer sant Francesc.  Cop d’ull i tacte de bona comercianta, ha marcat una manera de fer, la de saber convèncer el client en el moment més oportú, i amb la formula  més adient. Que arrodonien els nois de “casa bien” quan davant de la botiguera, ells mateixos trobaven l’expressió que certificava la venda:  “me queda de puta madre”. No en parlem més i embolica.

     La seva popularitat s’havia forjat  a base d’una espontaneïtat que la feia sobresortir per sobre de la monotonia. De la mateixa manera que va saber aprofundir en l’inesgotable repertori dialèctic que feien servir persones de Sitges agraciades pel  toc magistral de la  popularitat. Com la “Nitus”, dona eixerida i peculiar. Tot un nervi. Ella era l’enllaç que li recollia  pantalons i altres peces que requerien cosir la vora  i les tornava a portar una vegada el retoc estava enllestit. En el moment d’explicar-li  els detalls  de la modificació, escoltava amb atenció i  certificava l’entesa amb un sonor: “tupetu, tupetu “ . Expressió que no va tardar en adoptar,  quan les conclusions eren satisfactòries.   

      En una d’aquestes gratificants trobades, segurament per planificar projectes estructurals d’alguna que altra moguda,  va i em diu: “demà vaig al metge i em dirà el dia que m’haig de morir”. Ella que va néixer encarada al rellotge, amb la precisió horària que això comporta,  li semblava que el mateix rigor  es produiria en el moment d’ajupir el cap sota l’ala. Òbviament no va obtenir per resposta concrecions que li certifiquessin la data.        

      Pragmàtica, realista, raonava que quan fa temps que no veus a una persona coneguda, és que està als Camils.

    Feia dies que no la vèiem, s’havia complert la seva teoria?  Li va arribar el dia, aquell pel qual estava preparada. Un dia que ningú no li va saber concretar amb exactitud. Una mica apartada del Cap de la Vila, ens deixava la Mª. Victòria Peris Massó, la Toia. En el seu últim passeig va vorejar aquesta plaça tan cèntrica, tan nostra, entre la casa del rellotge i  aquella on va néixer. Paradoxes de la vida, però, per poder-ho fer  es va haver de demanar permís. I és que quan la vida ens abandona, fins i tot els petits  privilegis terrenals deixen de ser-ho. Queden els records d’una vida viscuda i compartida. I aquests sí que no moren mai.

                                                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrero del 2014 )

 

LA SABATERIA I EL COCODRIL

   Vivim en una època on l’activitat comercial mostra  canvis constants, avui s’obre una botiga i al cap de res es tanca i. Quan precisament, aquests dies, és notícia el tancament d’establiments que són una icona dintre la seva especialitat  i que ha perdurat fins els nostres dies. La causa, la no renovació del contracte d’arrendament o que per fer-ho la propietat demana un lloguer molt superior al que es venia pagant. Al nostre poble queden pocs establiments que aportin una antiguitat que els converteixi en un emblema de determinada activitat comercial o bé sigui per la decoració que hi sobresurt i els fa diferent, motiu d’ admiració de clients i curiosos.  Pocs negocis han sobreviscut a tres generacions, perquè quan la  jubilació arriba als fills, continuadors del negoci dels pares,  arrien  la persiana i lloguen el local al millor postor. Sempre hi ha excepcions. Perquè generen més beneficis les rendes  del lloguer que estar  al peu del canó.

    Un dels darrers establiments que ha tancat, causant una nostàlgia continguda, degut a la singularitat del local i al mèrit d’haver-lo vist obert tota la vida, ho diríem els de la meva edat, sense exagerar, ni posar ni treure, ha estat el Bar Xatet. I del seu tancament ja en fa uns quants anys. Una mica més enllà, en el carrer Parellades, acaba de tancar  la sabateria Anna, la qual la regentaven, conjuntament, en Jordi Barrachina i la seva esposa, l’Anna Sala. Continuant d’aquesta manera amb la tradició de l’activitat comercial en el ram del calçat que va iniciar el pare d’en Jordi, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. El qual a més de ser-ne un expert, tenia oberta una reduïda sabateria en un costat de l’entrada de la casa del carrer Sant Pere, on vivien el matrimoni i els fills. En Samuel i en Jordi, van seguir l’ofici i a més, aquest últim, com ja he dit, tenia al seu càrrec la sabateria. L’altre fill, en Paco, també va estar relacionat amb la sabates, treballava en el magatzem de pells que  tenien  els germans Picas, al costat de l’entrada principal dels Escolapis. Deixant per l’Alícia la gratificant responsabilitat d’atendre la clientela de la sabateria.

    Ara a l’Anna li ha recaigut l’emotiva responsabilitat de tancar, per sempre més, la porta. Desprès de 52 anys d’activitat familiar en la venda de sabates  però sense la companyia d’en Jordi. I ho fa en el moment que ha considerat  més  oportú per donar per acabada la seva aportació a l’activitat comercial. En un dels carrers més cèntrics del poble, la sabateria ha estat un referent d’una solida continuïtat, avalada per la garantia que ofereix ésser de l’ofici o, el que és el mateix, haver viscut en la pròpia pell el contacte directe amb la pell de les sabates.  

    Amb el tancament s’ha produït un fet curiós, degut al  protagonisme que havia assolit un element que formava part de la decoració del local. Em refereixo a un impassible cocodril, més ben dit, una espècie  dels “Alligatos” . Dissecat, d’una mesura no massa gran,  col·locat damunt de la porta  de l’establiment. Un símbol que, com passa en altres  comerços que mostren detalls peculiars, ha mantingut desperta la tafaneria de la majoria de clients que han freqüentat el local. I com no podia ser d’una altra manera el cocodril, en qüestió,  atresorava en la silueta d’escames repujades , de color marró, una historieta gens complicada d’entendre quan els records familiars, d’una existència viscuda lluny de Sitges, la sustenten.

    El senyor Santiago Barrachina i Esquiu, germà d’en Samuel, en el seu dia, es va traslladar a  El Salvador, concretament en un poble anomenat San Miguel,  allà va treballar en una ferreteria, situada en una cantonada d’un carrer,  a l’altra costat  hi havia una farmàcia. El destí va voler que l’home s’emmaridés  amb la germana del farmacèutic i va ser així com el Sr. Santiago va passar a treballar en el negoci del seu cunyat. En un dels viatges a Sitges va convèncer al seu nebot, en Joan Sella i Barrachina,  per a que es desplacés  a aquell indret amb el compromís que el seu cunyat li donaria feina a la farmàcia, com així va ser.

   En un d’aquests anar i venir de Sitges, el germà d’en Samuel li va portar la bestiola la qual, per les dimensions que fa, l’embalatge seria voluminós.  Un cop aquí, i superada la sorpresa inicial, el van disposar en la paret de l’escala que pujava al pis. Allà hi va estar fins que en Jordi el va integrar en la decoració de la sabateria del carrer Parellades.

    En el moment de posar fi a l’activitat comercial, s’han  liquidat totes les existències, però quedava, damunt la porta, el convidat impertorbable que mantenia la boca oberta, ensenyant unes dents esfereïdores. L’amiga de l’Anna, la Montserrat Bartés Abella,  seguint el corrent de sentimentalisme que mostra pels detalls relacionats amb el protagonisme de les  histories de les famílies sitgetanes que, com el seu pare, han arrelat en terres llunyanes, ha adoptat, en regim de propietat absoluta i benefactora incondicional, un animaló que no reclama cap altra atenció que la de ser contemplat com un element més de la decoració. Amb la coincidència afegida que la Gabriela, que havia treballat set anys a la sabateria i era l’encarregada de treure-li la pols, es retroba amb ell, al qual li haurà de continuar passant el drap, mentre ajudi a la Montserrat en les feines de la casa. Quantes mans i mirades amigues acaronen la presència d’una bèstia que va acabar la seva vida, vagin a saber com, i s’ha eternitzat com un curiós element de l’entorn comercial i familiar.

                                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febrer del 2014 )

                                                              

LES RAJOLES DE LES VORERES

   El traçat dels nostres carrers obeeix a un pla urbanístic que nosaltres, els de la meva edat, hem trobat fet. Com a molt hem estat testimonis de l’obertura de nous carrers, la major part  d’ells a l’extraradi del poble. Els de més edat ens han parlat de quan els carrers eren de terra, amb els consegüents comentaris del molest que resultava, sobretot quan plovia i es formava fangueig, el qual embrutava la blancor de les parets dels baixos de les cases. Tantes eren les incomoditats, que quan van ser pavimentats va significar una gran millora, amb l’afegit de  les corresponents voreres que són  l’avantsala del pedrís d’entrada a les cases.

    Les ciutats van optar per les llambordes per cobrir la part central dels carrers, en un temps en què el quitrà encara no estava inventat. Reservant per a les voreres unes rajoles que han derivat en aquesta popular i molt emprada  composició  que s’assembla a una presa de xocolata per estar formada per un repartiment de quadricules en cada rajola. La seva disposició es complementa amb la renglera de pedra viva. Són unes rajoles comunes en tots els àmbits urbans. La major part d’elles sorgides de l’empresa Escofet.

    A Barcelona, per qüestions de proximitat, podem veure,  amb tot detall, com s’han alternat diferents formes i models. La més comuna, a la part de l’Eixample, correspon a la que té forma de flor: un cercle central i uns altres de semicirculars, com si fossin els pètals, que l’envolten. Aquest model també ha estat el triat  com a símbol remarcable de l’anomenada ruta del modernisme, destacant el color vermell de la  rajola col·locada a la vorera, davant l’edifici catalogat. D’un temps cap aquí la rajola és promociona com un emblema més  de la ciutat i es pot trobar en les botigues especialitzats en oferir tota mena de  records. Un detall que servirà per recordar les anades i vingudes dels visitants  per unes voreres, les més cèntriques.  A excepció de les del Passeig de Gràcia que cada rajola, de forma hexagonal,  hi destaca un insinuat  relleu al·legòric al fullatge adscrit  al   modernisme.

     En els pobles, com el nostre, ha prevalgut el projecte de convertir els carrers més cèntrics en una transformació destinada  a donar prioritat als vianants. Amb aquesta modalitat de traçat o de manera d’entendre l’espai públic, s’ha prioritzat el fet de facilitar la  passejada mentre es pretén una vinculació  més còmode i  agradable  amb els establiments comercials. Una iniciativa, molt secundada, que ha propiciat un canvi, ostensible,  en el terra. Amb ell  han desaparegut les voreres, un detall en el qual molts veïns han coincidit amb l’opinió que d’aquesta manera el carrer perd una mica de la seva identitat. Per contra, s’ha prioritzat un enrajolat molt neutre per tal de passar el màxim desapercebut.

    De fa un temps venim observant que les voreres, quan són remodelades o les que es fan noves, es substitueix la peculiar rajola de quadrets, per uns panots allargats de ciment premsat, els quals són disposats amb un sistema de col·locació no gaire convincent, en sec, damunt un llit de pols de ciment, Això fa que poc a poc aquests panots, al no estar ben fixats, es belluguen. Fins i tot no tan sols la renovació d’algunes voreres relega la típica rajola a l’oblit, sinó que també, amb ella, desapareix la disposició d’aquestes  peces  de pedra que limiten la vorera amb la superfície del carrer.

       A Sitges, en un tram  relativament curt,  hi havia dos fabricants de mosaic, estaven situats a la pujada de l’estació,  en els baixos d’una casa que tenia en  Panxito Pagès, en el pis hi vivia la família Almirall-Viñola, i  més amunt  la dels germans Chacón que es trobava situada on ara comencen les dependències del mercat. Aquesta darrera  ubicació permetia veure, tot passant pel carrer, i a través de la finestra,  com la màquina barrejava el material i el removia. Fabricaven mosaic per cobrir els terres de les cases i posteriorment, quan es van dedicar a la venda de materials en continuaren subministrant, com aquestes rajoles per a les voreres

    En Panxito Pagès i el seu soci, en Joan Montroig, fabricaven rajoles de vorera, entre dues cases molt singulars: on hi havia ubicat el Bar Español, de la família Pagès, antiga fonda , se la coneixia  per  ca la Parcala,   i la casa d’en Gori. En aquesta última, durant una època, es va alternar l’agencia de transports amb la venda de material per a la construcció. Per tant, una vorera amb negocis molt afins. I és que en aquelles interioritats de la família Chacon- Palma, s’hi trobaven alguns magatzems dels constructors locals, com el d’en Ginés Rufete.

    Acabada la jornada laboral, en Panxito anava a fer de músic, havia tocat el trombó amb les orquestres dels Iberos del Jazz i la de la Mozart en el Prado, entitat la qual va arribar a presidir. En Panxo, com l’anomenava la Pepeta Arnabat, la seva muller, va ser un fabricant de rajoles de vorera que durant la jornada laboral  oferia una imatge de treballador incansable, tirant de carretó. Després es mudava i anava a fer de músic i quan va deixar aquesta l’afició musical es va dedicar a viatjar, dintre un utilitari de mesures molt reduïdes, massa per la complexitat grassoneta d’en Panxo i la Pepeta. El moment de la sortida era esperat pel veïnat que seguien, amb sorneguera atenció, tots els moviments que precedien a l’ acomodament a l’interior del vehicle. Ells que estaven  tan relacionats amb les voreres, circulaven feliços, que no vol dir còmodes, per la carretera.

                                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer del 2014 )

ELS COSTUMS DELS DISSABTES

   El dissabte no és un dia qualsevol, és vigília de festiu i també una jornada amb uns determinats costums, alguns dels quals han  canviat amb el transcórrer  dels anys.  Per a tots aquells que la jornada laboral acaba el divendres, al dissabte se li encomana un repunt festiu del diumenge. Però això no ha estat sempre així, abans d’aconseguir les millores  laborals que han fet possible aquesta reducció de jornada, la gent el treballava tot el dia i els escolars anàvem a escola fins al migdia. I era a partir de quan plegaven la gent d’ofici que els preparatius decantaven a unes rutines que havien derivat en costums.

     Com que l’implicació de la dona, en el món laboral, no  era tan secundada com ara,  les mestresses de casa aprofitaven aquest dia, la mateixa paraula ho indicava, per a fer dissabte. A prop de casa tal xafarranxo era de domini públic. La Teresa Nebleza vivia en el pis de damunt del local social de l’Orfeó Sitgetà, on els de casa hi van disposar el taller i després el magatzem. Davant mateix de l’entrada principal de la fàbrica de can Benazet. Eren veïns de la mateixa casa, tot i que accedien per diferent escala, les famílies d’en Paco Viñola i d’en Julio Sales. I a l’altra costat del local, el Sr. Soler, més popularment conegut per en Tomaset, omplia sifons. Vinc a dir que  la Teresa, a primera hora del dissabte, desmuntava el parament del llit i treia, fins i tot, aquells somiers de fusta i de malla metàl·lica, els repenjava a la barana del balcó, els sacsejava  amb l’espolsador, passava el drap   de bancades i travessos, fregava a sota el llit i els tornava a posar al seu lloc. Lliure el balcó, abocava damunt la barana els matalassos i, amb el singular pica matalassos de vímet,  els propiciava una enèrgica i sonora pallissa. Passava el d’esteranyinador pels sostres i enllestida el repàs de la pols, es disposava a fregar tot el pis. Per tenir el camp lliure enviava al seu marit al carrer i ja tenim a en Lluís, el popular València, com així se’l coneixia per la seva procedència d’aquell territori, el qual entre altres dedicacions havia despatxat  patates, vins i vermut a la bodega de ca la Candelaria, en aquella hora tan crítica, l’home s’asseia  al pedrís de la porta esperant que la dona li permetés l’entrada. A ell li tenia reservada la part exterior quan, de tant en tant, li manava repassar amb calç les parts més principals de la façana. La gent que sabia de la l’extremada i maniàtica  disponibilitat de la Teresa per la neteja, a l’home li dedicaven tota mena de comentaris:  “una altra vegada castigat...?”. O quan veient-lo tan disposat amb l’emblanquinada, fins i tot mal imitant la parla, li feien el crit  “València, que emblanquexas la faxá”. I ell, sense tombar-se, els responia: “ Els dellonses t’emblanquexinaré “. 

     Ja acaronant-nos amb el  límit de la tarda amb el de la vesprada, quedava temps per acudir a les barberies, per a desprès integrar-se en els  grups de tertúlia que es formaven en el Cap de la Vila. I un altre detall que ocupava aquesta franja del dia, consistia en anar a omplir la garrafa en els diferents cellers del poble. Aquí hi coincidien dues preferències, el vi i la malvasia o moscatell. En quant al primer el contingut de la garrafa durava pràcticament una setmana. La garrafeta de moscatell allargava més, pel fet que no se’n bevia a cada menjada, es reservava per les festes per acompanyar els melindros. En aquelles vesprades, pel carrer de la Bassa Rodona, s’apreciava un anar i venir de gent amb garrafes més petites que s’encaminaven al carrer de Sant Antoni, al qual tots anomenàvem el carrer del gas, per estar-hi ubicada la fàbrica. Allà hi havia el celler  de cal Garcia Munté i el seu moscatell ho revifava tot. Després es va traslladar al carrer Jesús, on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín i Munté.

    Altres costums del dissabte, a excepció de la neteja, es convertien en els preparatius pel diumenge. Així, els aficionats a la bicicleta  la despenjaven de la biga,  inflaven les rodes i la deixaven a punt. I aquells que tenien la dèria d’anar a caminar per la muntanya, anaven a comprar una arengada de casco per coure-la en un raconet del bosc.

    I un dels costums, el qual es barrejava entre tan bona i calculada disposició, i que contribuïa a la dinàmica  del dissabte, era la rebuda de l’Eco, cosa que tenia lloc quan la tarda esgotava els seus límits. Tots els qui hem tingut la sort de compartir la seva presència com una més de les  disposicions familiars, ho hem viscut ja no com un costum, sinó com una companyia inseparable  entre tants i tants dissabtes de compartida convivència. Durant aquest transcórrer del temps hem vist com el seu contingut creixia en nombre de pàgines i de col·laboracions.

    Fins que les noves tecnologies, aplicades a la compaginació i impressió, ha permès que actualment l’Eco arribi al quiosc a primera hora del matí del divendres. Aquest avançament ha influït en la data que apareix en  la capçalera,  la qual  es va  optar per a que reflecteixi el dia exacte de sortida. Avui, divendres 31 de gener, el setmanari torna a la seva cita habitual generant  molta curiositat. Alimentada, en bona part, per aquest procés de reestructuració, el qual influeix en aquesta enorme expectativa per veure com serà. D’una cosa podem estar convençuts, s’ha obrat en consciència i assenyada  responsabilitat per a que l’Eco continuí sent aquest bocí de Sitges  i no deixi de formar part dels costums del cap de setmana.

     Donem-li la benvinguda que es mereix i el suport que necessita.

                                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco renovat el 31 de gener del 2014 )

L'ÚLTIMA PÀGINA

 

    Aquestes fotografíes tenen un significat especial per a l'història de l'Eco i per en J.Y.M. És l'ultima página del tomb per casa que surt de la màquina de l'imprempta del C/ Bonaire. La qual es va imprimir el dijous dia 16 de gener del 2014 a les 12'15 h. La darrera setmana que es plegaven els fulls del setmanari, flairant a tinta, damunt els taulells del taller. I també el darrer Eco imprès  en el seu format convencional. L'esdeveniment bé es  mereixia fer un tomb per la casa, per agrair a la familia Soler totes les atencions rebudes i acomiadar-me, en persona, d'aquesta tercera página, la qual he procurat servir amb tota la meva estima i respecte als lectors.

   Es tanca una etapa i se'n obre una altra, amb renovada il·lusió per tal de que l'Eco segueixi ocupant la seva posició  en l'àmbit sitgetà. La propera cita será el dia 31, una bona ocasió per a dispensar-li la rebuda que es mereix.

MÚSIQUES D'ANIVERSARI

   Em complau acomiadar-me d’aquest espai  on he tingut el plaer d’omplir de contingut durant uns quants anys, amb l’honor que també suposa compartir veïnatge amb el Sr. Bisbe. I he considerat que el millor per materialitzar aquest adéu, era fer-ho  amb una altra de les meves aficions, la música. D’aquí la raó de tal complaença. Abans de seguir, però, haig de puntualitzar que aquest comiat tan sols afecta a la meva estreta  relació amb aquesta pàgina, en concret la número 3, perquè la nova direcció del setmanari em  té reservada una parcel·la dintre una nova secció en  la renovada compaginació de l’Eco. Un esdeveniment, aquesta novetat de reestructuració , que ens implica a tots; col·laboradors, lectors, anunciants  i que fa que desperti moltes expectatives, ja abans de sortir al carrer el proper dia 31. Un gest que agraeixo molt, perquè ja tinc més que assumit  el compromís que, per voluntat pròpia,  fa molts anys, vaig contraure, resultant d’aquesta altra afició, la literària.

    Permeteu-me, doncs, que sigui la música, i en concret una música d’aniversari, l’escollida per marxar amb l’últim fotolit del full a sota el braç, una vegada enllepolit de tinta  per la màquina que l’imprimeix. M’acompanya una profunda admiració   a en Josep Delgado Rubia que ha tingut cura del seu comandament durant tot aquest temps.

    Una  temàtica, la de la música, que he viscut intensament a casa des de que tinc ús de raó, degut a la tradició familiar que va encapçalar l’avi Joan, les seves dues germanes, la tia Lola i la tia Pepita, el meu pare, l’oncle, jo mateix, el nostre fill, una neboda i un nebot, fills respectius de les meves dues germanes. Aquesta implicació l’hauran pogut seguir, molt sovint, en les meves col·laboracions, on  aporto anècdotes i temàtica diversa, protagonitzades pels músics i els mestres de música. Es dóna la circumstància que amb aquests últims he tingut la sort de compartir moltes hores d’aprenentatge i  una amical relació que m’ha permès implicar-me en aspectes diversos de les seves respectives famílies.

     Del mestre  Gabriel Pallarès em va captivar un raonament que posteriorment he pogut corroborar.  Estàvem asseguts tots dos davant el piano i, com tenia per costum, en una de les improvisades i magistrals interpretacions que em dedicava, quan va acabar em deixà anar  una conclusió  sublim: “Sí, Joan, la música és molt bonica, llàstima que s’hagi de tractar amb  músics”. Per aquesta proximitat familiar tenia coneixement de les excentricitats que acompanyen als intèrprets, que en certa manera  forma part del tarannà de cadascú, però més que això  de les genialitats que van en consonància  amb l’aureola  que envolta cada artista.

      Els músics locals, el dia de Sant Esteve de l’any 1964, van materialitzar un projecte que va comptar amb la implicació de molts entusiastes de la sardana i de les  nostres tradicions, amb el rerefons del so de les gralles. Perquè va ser el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu el qui, prèviament,  va impulsar una colla de grallers que seria coneguda per la colla dels músics, degut a que els components tenien relació amb les diferents orquestres de les quals formaven part. No obstant el projecte del Sr, Samuel tenia molt més projecció, pretenia dotar a Sitges d’una Cobla de sardanes. Li van fer costat les autoritats locals, encapçalades pel batlle Sr. Josep Ferret de Querol que van posar a disposició dels intèrprets els instruments pertinents i els professors per guiar-los en els corresponents aprenentatges. La bona disposició, d’uns i altres, va fer realitat un somni. Aquest amb noms i cognoms propis.  Ens trobem, per tant, al capdamunt de la rampa de llançament d’un aniversari  que, als qui avui en som components,  ens aporta satisfacció i confiança. Serà en la  diada de Sant Esteve, d’aquest any que acabem d’estrenar, quan la Cobla Sitgetana compleixi 50 anys de la seva existència.

     S’ha fet un llarg recorregut, la xifra en dóna testimoni, i en aqueta travessa els bons records superen les adversitats. I això és bon senyal i, en bona part, és degut que en el si de la formació ha prevalgut, per damunt d’ interessos i escala de valors personals, una relació exemplar entre tots els components, els de plantilla, i tots aquells que en un moment puntual ens han ajudat. L’aspecte negatiu,  es tradueix que hem deixat pel camí a bona part dels músics  fundadors. Ells han estat un referent i un exemple de perseverança,  de bones arts, tant quan les coses han anat bé  o quan, des de casa mateix, s’ha deixat de fer costat a la Cobla amb raonaments que no venen al cas.

     Ens hem perdut entre compassos durant la interpretació, cosa que passa als  més professionals, i també en, en un moment d’aquesta trajectòria,  hi cap el mèrit d’haver-nos perdut,  en plena nit, en la capital Austríaca de camí a Zakopanne ( Polònia) . Quan el sentit d’orientació del  més introvertit de la colla falla i t’adones  que transcórrer el temps, flaquegen les forces  i tot es veu des de la mateixa perspectiva, la de la desorientació total. Ha estat de les poques vegades que la bona harmonia s’ha alterat entre mecaguns, a boca plena,  dels més impulsius, o no tan comprensius amb les tàctiques orientatives del company.   Tot i que  el primer músic local, intèrpret de tible, que es va avançar a la internacionalitat de la Cobla, va ésser en Josep Torrens que presumia d’haver estat el representant mundial de tible en les pròsperes Amèriques, en concret, a la ciutat de Nova York, on  en la Fira Universal de 1964-1965 hi van actuar, durant uns mesos,  els ballets de Sitges. En un període de temps en què en Josep no era component de la Cobla i a partit d’aquí  l’Anna valls i en Jofre Vilà, van confiar amb la formació sitgetana per acompanyar les actuacions del ballet que dirigien i que va actuar dintre i fora de la nostra geografia.

   També hi ha hagut  situacions que  han  acabat  amb un esglai, com la caiguda d’en Manel, en el moment d’entrar a l’escenari allà a  la ciutat de Múrcia, prèvia retirada, involuntària, de la seva cadira per part d’un músic de la bancada de darrera. En Manel es va deixar caure convençut de trobar el  seient  i va anar a parar a l’empostissat, oferint una caiguda espectacular que, sortosament, no va tenir altres conseqüències que l’esglai per part  de tots.

    En els àmbits més propers,  la Trinitat, l’Hospital, el Vinyet, la Festa Major, la festa de la Verema... ha fomentat uns lligams d’apropament i la sensació compartida de: “encara hi són”. Una conclusió que va reconèixer el jurat del Premi Trinitat Catasús en atorgant-nos la distinció, compartida  amb el matrimoni Krahn –Uribe, a l’any 2000.

     Tindré temps, durant aquests mesos  que falten, per anar aportant pinzellades que acoloreixin  aquesta trajectòria. Ara toca tancar aquesta pàgina i deixar-la a punt per adaptar-la a la que els tècnics de grans projectes anomenarien la segona fase. La primera ha durat 127anys i escaig. Entre músiques d’aniversari, em plau implicar-me amb unes il·lusions i complicitats abocades en el nou projecte.

    Que refili el flabiol per a donar pas a un nou introit. I deixem el contrapunt per a la Sitgetana.  

                                                                                                                 J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de gener del 1014. Es dóna la circumstància que va ser l'ultim exemplar que es va imprimir a l'imprempta del c/ Bonaire. Aquest tomb per casa va entrar a la màquina a les 12,15 h. del dijous 16. )

QUAN JA HA HAVIA SORTIT EL SOL

 

    Existeixen detalls, aspectes diversos, en la vida dels humans, que tot i la  seva simplicitat no deixen de ser  altament sensacionals, extraordinaris. És aquesta excepcionalitat la que pretenc reflectir en l’article d’avui. I de com passem de l’espectacle que ens ofereix la natura a una altra punyent realitat de la vida.

    En el dia a dia es produeixen dos fets destacats, com són el ressorgir d’aquest i quan també decanta cap a l’ocàs. Em remeto a aquestes dos aspectes en concret, perquè és el fet més comú a tots.  Davant les dues realitats quotidianes, el fer-se de dia i acollir la nit. Acompanyar l’arribada d’un nou dia  no té els mateixos seguidors que  els qui l’acomiadem, que en som l’immensa majoria. El fet d’aquesta diferència es déu a que quan es produeixen les primeres clarors de l’albada estem enllestint els últims somnis.

    Existeix un col·lectiu de matiners/eres que portats per la seva dèria de caminar, deixen el llit quan la foscor de la nit encara domina el panorama. En aquesta hora el poble ofereix un aspecte que no té res a veure amb la resta del dia. La solitud dels carrers, la calma de baix a mar, transmet  una serenor exultant que no té preu. A aquesta gent que camina se’ls hi reserva el privilegi de ser espectadors del naixement d’un nou dia.

         L’amic Joan  Yll i Fontanals, que malgrat portar el mateix nom i coincidir   amb la mateixa fonètica i manera d’escriure el primer cognom, no ens uneixen vincles familiars, té per costum cada Cap d’Any arrecerar-se a l’altura del canó del Baluard i des d’allà convertir-se en un espectador privilegiat del naixement del primer dia de l’any. El sol s’apercep  amb una puntualitat extrema, a les 8’20 , que no és  precisament l’hora que surt, ja que en aquests dies ho fa sobre les 7.  Em comentava que llevat excepcions com la que es va produir quan el canvi de mil·lenni, que va coincidir amb un bon nombre de gent de Sitges que s’hi va aplegar per immortalitzar el moment, durant la resta  de convocatòries   acostuma a estar sol.  Segur, però,  que existeixen altres encuriosits espectadors, d’aquest natural esdeveniment, que prefereixen seguir-ho des d’altres emplaçaments.

    No sempre, però,  aquest primer dia de l’any  s’estrena  solejat, ell mateix em comentava que ha hagut anys que ha predominat un  cel encapotat. Aleshores l’espectacle no és el mateix, perquè el que és bonic és veure com el sol sembla sortir del fons del mar i aquesta bola rogenca es va fent intensa i poc a poc  s’enlaira fins anar guanyant les posicions de cada franja horària  Fins i tot la pluja ha estat la protagonista d’aquestes puntuals trobades,  però en Joan, en lloc de desistir d’aquest costum, hi acudeix desafiant el mal temps, raonant  que si el sol no es deixa veure no és per culpa seva.    

  Són els moments,  les situacions excepcionals, a les quals em referia, que es produeixen cada dia, a voltes d’una manera diferent, tot i que existeixen dates que l’espectacle va acompanyat d’un significat especial. Després, quan el dia es remou per entre altres singularitats, el tema de l’espectacle queda relegat davant altres ingredients que afecten als esquemes  de cadascú.

  Fins a tornar  a reviure situacions plenes de  simbolisme. Com  ara, en aquesta vigília del dia de Reis, quan escric  l’article i som a punt de conèixer els components de la  nova Comissió de Festa Major. Parlar-ne, ni que sigui, com veuran, des d’un vessant específic,  quan queden per endavant encara molts mesos, pot semblar una mica massa agosarat a pesar  que tenim assumida la sensació que el temps passa massa ràpid.

    No obstant  per circumstàncies luctuoses, aquest primer dia de l’any, un dia esplèndid,  em va venir al pensament el vistós desplegament de la capa del gegant,  la qual quan el gruix del seu vellut  es refrega per la pitrera un calfred recórrer tot el cos. És un dels altres espectacles  simples, però emotiu, que s’afegeixen a les singularitats  de la vida sitgetana Veus, en canvi el vestit de la geganta no aconsegueix desplegar  la mateixa volada, és diferent. Amb tot,  la parella de gegants avança, balla , i existeix un punt en el seu recorregut, on el carrer fa baixada  i la casa, amb flors a la finestra, aporta als geganters el record de l’Antoni Parra que va carregar amb la geganta i en va ser cap de colla. Era quan l’Olga, la seva muller, cosia vestits al costat de la seva mare i el seu pare anava i venia amb la bicicleta, en una imatge que formava part de la rutina diària i d’un contorn i costums  prou conegut, tot i aquest transcórrer fugaç del temps. Fins que  passen coses que alteren la normalitat d’aquesta vida familiar. Com va succeir quan a l’Antoni la vida se li va escapar quan tornava a casa i allà l’esperaven l’Olga i en Francesc per dinar.

     Precisament en aquest primer dia de l’any, quan el sol ja havia sortit, acomiadàvem  a l’Olga. Cap dia és bo per emprendre  aquest viatge, no obstant  hi ha unes dates que, pel seu significat, es fa més feixuc d’admetre i  suportar.

  A la  dona sensible, amatent, el destí li tenia preparada una coincidència negativa, marxar l’últim dia de l’any. Deixar la casa del carrer Sant Gaudenci, situada en una vorera on el temps sembla que s’hagi aturat  perquè  l’entorn no ha  canviat gaire,veïns amb la casa on havien viscut en Joan Olivé i la seva muller, la Maria Ràfols i ara l’Antoni i la Pilar. Amb el record de la botiga que regentava la família Mirabent  Castiel dedicada a la venda de roba, on avui hi ha la vivenda d’en Francesc i en Xavi. Just en aquesta altra parcel·la del poble que la conformen quatre cantons. En un la  casa de l’Olga , en l’altra la casa on hi vivia la Tomasa i la seva família, enganxada a  la de la Martina la cotillaire  i de les seves filles. A l’altra costat la casa de la família  Mirabent –Julià, avui elevada a la categoria de palauet.  Davant per davant hi vivia la Pepa Hill de can Tiquet, una eficient proveïdora de les espardenyes dels balls de la Festa Major. I el que són les coses, al final de la baixada hi tenia la casa en Francesc Esplugues, perruquer, com la seva muller i les seves filles, la Rosa Maria i la Montserrat. Ell era l’encarregat de pentinar a la parella de gegants i que, arribats a aquest punt,  els geganters els arreceraven al balcó per a que Dandi, des dalt, els hi fes uns retocs als  pentinats quan es trobaven quasi a la meitat del recorregut.

    L’Olga Mestres ha viscut just a la meitat de la baixada, ni massa amunt ni massa avall, allà on al repunt de vida familiar se li afegia l’embasta de la tradició, aquesta que els permetia esperar el pas dels gegants amb una complicitat majúscula. Fins que la vida ha passat com de puntetes i,  en aquest primer dia de l’any, l’hem acompanyat, en el seu últim passeig, sota un sol radiant, protagonista de les mirades encuriosides per veure’l aparèixer entre les tenebres. Quanta lluminositat per a un adéu tan sentit i secundat.

                                                                                           J. Y. M.

( Article publicta a l'eco de Sitges el 10 de gener del 2014 )

LA SITGETANA

   El dia de Sant Esteve d'aquest any 2014, la Cobla Sitgetana celebrarà els 50 anys  de la seva trajectòria. Una fita important assolida gràcies a la perseverança dels músics que han integrat la formació i al bon companyerisme que en tot moment els ha acompanyat.

 

LA FÀBRICA DELS ANYS

La fàbrica dels anys és l’empresa més universal i alhora la més complexa  de totes les existents, que funciona amb una exactitud matemàtica. No s’atura ni de dia ni de nit, per tant el seu engranatge evoluciona  de manera ininterrompuda els 365 dies que el componen. I sempre disposa de l’implicació   humana més generalitzada i diversificada de totes, preparada per fer-li costat i  treballar per a ella.  No obstant, degut a aquesta diversitat, cada dia que passa, potser cada instant, és irrepetible. I amb aquest procés de funcionament va fabricant anys, els quals van sumant i el seu pes arriba un moment que es fa feixuc pels operaris de major edat i aquí hi entra, implacable, la llei de la vida que té unes clàusules que no hi ha sindicat que pugui fer-hi res per aturar les seves conseqüències, fins que som acomiadats de la manera més injusta de totes, mentre els qui queden al peu del canó manifesten, amb resignació: vet aquí la llei de la vida. Un argument que va del braç de la resignació que és el component que ajuda a restablir la confiança, heus aquí un altre element que fa que l’engranatge no se’n ressenti a llarg termini.

    Amb els anys, des dels primers usuaris d’aquesta fabricació correlativa, la fàbrica s’ha anat adaptant als moments i dels seus motlles acaba de sortir i posar en circulació l’any 2014. Nou de trinca, acabat d’estrenar. L’any ja està fabricat ara s’ha desenvolupar, millor dit, l’hem d’anar modelant els seus empleats. I  cada factoria distribuïdora ho adaptarà a les seves circumstàncies i a les maneres d’actuar del seu respectiu personal.

     Les persones més grans, anys fa, quan en els pobles les coses anaven d’aquella manera, ho resumien dient: “hi fa feina a la casa de la vila”.  Però és que  en aquestes cases sempre n’hi ha hagut, no ens venia pas de nou, tanmateix  avui n’hi ha en totes les cases. I d’uns anys cap aquí sembla que aquests surtin amb defecte de fabricació i, el que és més greu, no s’acaba de trobar la formula per solucionar-ho. Això ens demostra que la maquinària del temps, malgrat els avanços aconseguits, no disposa de la perfecció necessària per poder fabricar un producte que corregeixi els errors dels humans i del seu entorn, en termes informàtics l’anomenaríem un antivirus capaç d’immunitzar o, si més no, corregir els desgavells els quals condueixen a situacions d’extrema gravetat, on hi conflueixen adversitats de tota mena.

   Ens diuen els encarregats de la fàbrica que aquest nou any no tindrà tanta mala jeia com els que acabem de deixar enrere. Ho fonamenten en què s’intueix una certa millora en tots els aspectes bàsics per a que això sigui possible, més o menys, més aviat a llarg termini.

   Sitges no s’ha escapat de les maldades d’aquests anys que han sortit defectuosos i que han causat perjudicis a empreses, comerços i, per consegüent, amb  repercussió negativa en el benestar bàsic  de les famílies.

   La gent de Sitges  encarem el nou any amb moltes expectatives a la vista. La primera de totes, o si més no la més propera a aquesta lectura, afecta al setmanari, el qual afronta el seu futur a cavall d’un projecte de transformació que implica uns canvis en la línia editorial la qual, en aquestes properes setmanes del mes de gener, s’anirà adaptant a un nou guió pensat per garantir la prolongació de la meritosa trajectòria que li ha atorgat la família Soler. Personalment estic molt agraït a l’atenció que en tot moment m’han dispensat, donant-me l’oportunitat, quan no deuria tenir gaire més de setze anys, de publicar-me la primera i curta crònica que vaig escriure d’un d’aquells concerts  que tenien lloc els diumenges al matí en el Palau de la Música. En aquell en concret en van ser els protagonistes l’Orquestra Ciutat de Barcelona, dirigida per l’Antoni Ros Marbà i com  a solistes el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Lluís Claret. En uns concerts que comptaven, entre el públic assistent , amb gent de Sitges. A l’estació coincidíem, els qui més  recordo, amb en Sebastià Yll Bages, en Joan Ferret Plana, en Josep Mirabent Magrans... Aquell meu incipient neguit literari, potser heretat del meu avi Martínez que també  va ser col·laborador d’aquestes pàgines, va tenir una continuïtat ja mai més interrompuda i que el cap d’uns anys vaig aportar a les pàgines de l’Eco unes cròniques escrites a mà, no disposava d’una màquina d’escriure,  des del Sàhara, en concret des de la ciutat de l’Aaiun , en el període d’adaptació militar, o de compliment obligatori amb la pàtria.

    De retorn a casa, l’adaptació al món laboral i als lligams sentimentals, va obrir un parèntesis en aquella assiduïtat. I ves el que són les coses, un dia ens va visitar, al taller, l’impressor i intel·lectual, gran aficionat a la fotografia, el Sr. Joan Puig i Mestre i  hem va animar a restablir la col·laboració amb el setmanari, raonant que li havia agradat molt tot el que havia escrit des d’aquells verals del desert.I, vet aquí, de llavors fins ara.

  Tots els que hem sentit de prop el seu bategar estimem el setmanari i li desitgem el millor. I l’ombra dels Joseps de l’Eco és tan allargada que ha fet de sostre, de company inseparable, d’engranatge important dintre  la fàbrica dels anys, en la secció que pertany al nostre poble.

No obstant aquestes pàgines, com a qualsevol aspecte que guarda relació amb la causa pública,

no ha escapat de les crítiques i veus discordants. Però sóc dels qui pensen que per criticar  primer s’ha de saber superar el motiu de la crítica. 

   Segur que l’esmentat canvi de guió del setmanari no és l’aspecte més transcendent davant els reptes que se’ns presenten. Algú en una ocasió  va dir: “ Quelcom ha de canviar per a que tot segueixi igual”. Un dels més esperats és la reobertura dels museus, un projecte no exempt de controvèrsies que afronta la recta final amb uns resultats que és d’esperar estiguin d’acord amb les expectatives creades a partir dels canvis  que ha sofert el projecte inicial.

    En el transcurs d’aquestes festes es nota moviment de gent forastera pels nostres carrers, un senyal que la Vila té un pol d’atracció que s’ha de veure compensat durant els mesos de més ocupació. Perquè venim observant que d’uns anys cap aquí les informacions relatives a aquesta ocupació se’ns presenten com a molt bones, no obstant un dels indicadors més fiables són les platges que tenim més a l’abast. Molt concorregudes els caps de setmana i festius i la resta dels dies hi regna, tot sigui dit, molta calma. M’ho comentava fa pocs dies un amic, el qual  recordava que no té res a veure amb aquelles aglomeracions quan, a diari, es feia difícil estendre la tovallola a la sorra i ara pots campar sense cap mena d’estretor, per tant alguna de les estadístiques fallen. O els turistes han canviat els costums i prefereixen les piscines, que també pot ser. O com diuen els castellans: “no todo es oro lo que reluce”.  Tanmateix aquest moviment fora de temporada ens fa ser optimistes

     De peticions, a l’hora de fer la carta als Reis, tantes com vulguin. Que siguin tan generosos com voldríem, haurem d’esperar el final d’any  per tornar a fer inventari. Ens conformem amb salut i alguna coseta més per tal de no perdre-la.

   

                                                                                                               J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de gener del 2014 )

NADAL A L'ECO

        La gran majoria dels qui escrivim a l’Eco, a hores d’ara, ho fem a l’empara de les noves tecnologies i això ens permet que des de casa mateix puguem enviar, via Internet, les nostres col·laboracions sense haver de trepitjar la redacció del setmanari. Aquesta facilitat ens aporta l’avantatge de la via ràpida, si més no ens aparta del contacte directe amb els qui tenen cura de compaginar i imprimir aquestes pàgines. Comptar amb el privilegi de col·laborar amb el setmanari des de fa molts anys, m’ha permès viure de prop el bategar de l’impremta del carrer Bonaire. I això també significa haver gaudit de la proximitat, setmana darrera setmana, amb les persones i els detalls que si han aplegat.

    Un entorn que difereix de les grans redaccions, aquí hi rau l’encant de tot plegat. Molts pocs diaris tenen un director tan proper. D’aquí que es sorprenien, gent avesada a alternar les grans redaccions, quan entraven a la  de l’Eco, preguntaven pel seu director i a l’avís hi acudia en Josep, amb la bata blava i amb els  dits emmascarats de la tinta, una evidència que significava  que no tan sols porta la batuta del diari, sinó que també l’imprimia, entre altres encàrrecs que havia d’atendre de la feina de  l’impremta. Aquesta proximitat, continua vigent, forma part de la grandesa de les petites coses de la casa. Encara avui quan t’hi endinses trobes amb en Josep assegut a l’avantsala del taller, corregint les proves.

   En els llarga taulells de l’impremta s’hi abocaven aquells entranyables col·laboradors amb els quals jo havia coincidit moltes vegades: els Srs. Josep Carbonell i Gener, en Ramon Planes i Izabal, Jacint Picas i Cardó, Rafael Casanova i Termes, Rafael Monzó Valiente,  Salvador Soler i Forment, Rafael Font i Farran Ventura Sella i Barrachina, Manel Ferrer Hill, Miquel Utrillo i Vidal,  Toni Pañella Camps, entre tants altres. També dibuixants i fotògrafs, autors de magnífiques portades  i amb tots els col·laboradors actuals. Uns i altres  hem tingut la llibertat de poder accedir fins a l’interior de l’impremta, com la cosa més normal, sense que en Josep hagués de deixar el que estava fent per sortir a atendre’ns. Aquesta proximitat es prestava a que aquells valuosos col·laboradors es disposessin  a entaular una improvisada tertúlia que aconseguia perpetuar moments únics, amarats de sitgetanisme i culte a les  bones lletres.

     Una de les vegades, al començament de la meva assiduïtat col·laboradora, vam coincidir a la porta, en Ramon Planes que sortia i jo que em disposava a entrar. L’escriptor, pel qual sentia una enorme admiració, em va comunicar que en el seu Carnet de Caminant d’aquella setmana feia una menció a la meva   entusiasmada col·laboració . Que en Ramon s’hi referís em va satisfer moltíssim, em vaig sentir arropat pel mestre i ell va notar l’alegria en el meu rostre.

   Però era per aquestes vigílies de Nadal que quan entraves a la casa del carrer Bonaire  notaves com l’esperit nadalenc es feia palpable. Hi contribuïa la ben nodrida disposició de targetes de felicitació que la Carme havia desplegat en el taulell de la botiga. Tot travessant el menjador de la casa t’arribava el flaire de la tinta, els preparatius, la compaginació de les pàgines de l’Eco, on els col·laboradors han tractat la festivitat  amb tota mena de detalls, de poemes que ens han apropat al missatge del pessebre. l’Eco ha estat, ho continua sent, com l’àngel anunciador que pregona la bona nova a tot el poble de Sitges.

   Aquest número, en les vigílies de Nadal, té com un significat especial. S’acosten canvis que calen afrontar amb optimisme i bona predisposició per tal de que aquest gran família que formem lectors i col·laboradors segueixi unida al pal de paller que sosté aquest sitgetanisme, del qual tan es parla i se’n fa bandera. Nadal és un bon moment per a desitjar que la llum de l’estel ens guií en el camí. I per emmirallar-nos en el mèrit aconseguit per aquest setmanari, al sobreviure a bonances i temporals, gràcies a les bones maneres i saber fer de la família Soler.

     Però ara toca parlar de Nadal, com es ve fent des de la primera crònica nadalenca que va publicar en data 25 de desembre del 1886 i que diu així:    “En los momentos en que lo mismo el vigilante, que el sereno; en que tanto el peluquero, como el dependiente de café; en que el basurero, lo mismo que el limpia botas; en una palabra, en que todos cuidan de preocuparse desinteresadamente de que sus parroquianos, clientes ó favorecedores disfruten alegremente de las más memorables fiestas del año, ¿qué extraño es desear EL Eco DE SITGES felicidades sin limites á sus suscritores? Convénzanse estos de que, en vez de la obligada dádiva, pedimos para los lectores el tradicional pavo, variedad de turrones, la indispensable Malvasia y como propina el premio gordo.”

   Una semana desprès  acomiadava el 1886 donant la  benvingua al 1887 amb els següents termes: “Queriendo fiscalizar por sí mismo una parte del Tiempo, el voraz Saturno como presidente del año aparece en escena conduciendo de la mano al pequeño 1887, que mal seguro en sus débiles piernas y tiritando de frió se despide de su papá, sombra fugitiva en el horizonte del pasado. El año 1886 acaba de bajar al panteón del siglo de las luces, después de haber legado costumbre para el museo de la existencia, Mas canas, imprudentes arrugas, nacientes ambiciones y esperanzas marchitas, labores ejecutadas ó concluidas en doce meses de asiduo trabajo dejando al mismo tiempo en las borrosas páginas de su mugrienta cartera de apuntes, cambios políticos, quiebras mercantiles, el asesinato de un obispo, sediciones militares y proyectos de guerras europeas, debate inapreciable y verdadera salsa de la vida, para los aficionados á las emociones fuertes. Como particular recuerdo nosotros tenemos que agradecer al difunto, los calcinados muros  de una importante fábrica incendiada, los tristes despojos de un siniestro marítimo en nuestras costas y un vacío absoluto en nuestros bolsillos producido por la lotería de Navidad. ¡Paz á los muertos! ' Regido el año actual por el viejo y adusto Saturno sentará la cabeza probablemente siendo un muchacho de provecho, sino se fija en la chifladura de su Mentor que en otro tiempo engullía las piedras creyendo que eran sus hijos, pues en este caso, fácilmente se convertirá en un gatera siendo un año, de timos y de camelos como su antecesor. Bien quisiéramos aventurar algún pronóstico favorable respecto del Joven 1887, pero veladas aun sus facciones por los vapores de la noche de su origen no es fácil penetrar sus arcanos, por lo cual esperaremos los primeros juegos de su infancia ó sea el próximo Carnaval para poder empezar á juzgarle. Entre tanto les desea sinceramente las más felices entradas y salidas de año à sus amables suscriptores.

    Han transcorregut 127 anys, on hi han coincidit els neguits literaris i poètics de tants col·laboradors /es. Avui sobre  nosaltres recau l’honor de poder escriure sobre aquestes festes, com ho van fer ells. Nadal es torna a fer notar entre les pàgines de l’Eco. Que per molts anys!

   I també avui, com ahir, en les vigílies d’aquestes festes, m’uneixo al desig col·lectiu el qual pregona  que passin bon Nadal i bona entrada d’any. 

                                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de desembre 2013 )