Existeixen detalls, aspectes diversos, en la
vida dels humans, que tot i la seva
simplicitat no deixen de ser altament
sensacionals, extraordinaris. És aquesta excepcionalitat la que pretenc
reflectir en l’article d’avui. I de com passem de l’espectacle que ens ofereix
la natura a una altra punyent realitat de la vida.
En el dia a dia
es produeixen dos fets destacats, com són el ressorgir d’aquest i quan també
decanta cap a l’ocàs. Em remeto a aquestes dos aspectes en concret, perquè és el
fet més comú a tots. Davant les dues
realitats quotidianes, el fer-se de dia i acollir la nit. Acompanyar l’arribada
d’un nou dia no té els mateixos
seguidors que els qui l’acomiadem, que
en som l’immensa majoria. El fet d’aquesta diferència es déu a que quan es
produeixen les primeres clarors de l’albada estem enllestint els últims somnis.
Existeix un
col·lectiu de matiners/eres que portats per la seva dèria de caminar, deixen el
llit quan la foscor de la nit encara domina el panorama. En aquesta hora el
poble ofereix un aspecte que no té res a veure amb la resta del dia. La solitud
dels carrers, la calma de baix a mar, transmet
una serenor exultant que no té preu. A aquesta gent que camina se’ls hi
reserva el privilegi de ser espectadors del naixement d’un nou dia.
L’amic Joan
Yll i Fontanals, que malgrat portar el mateix nom i coincidir amb la mateixa fonètica i manera d’escriure el
primer cognom, no ens uneixen vincles familiars, té per costum cada Cap d’Any
arrecerar-se a l’altura del canó del Baluard i des d’allà convertir-se en un
espectador privilegiat del naixement del primer dia de l’any. El sol
s’apercep amb una puntualitat extrema, a
les 8’20 , que no és precisament l’hora
que surt, ja que en aquests dies ho fa sobre les 7. Em comentava que llevat excepcions com la que
es va produir quan el canvi de mil·lenni, que va coincidir amb un bon nombre de
gent de Sitges que s’hi va aplegar per immortalitzar el moment, durant la
resta de convocatòries acostuma a estar sol. Segur, però,
que existeixen altres encuriosits espectadors, d’aquest natural
esdeveniment, que prefereixen seguir-ho des d’altres emplaçaments.
No sempre,
però, aquest primer dia de l’any s’estrena
solejat, ell mateix em comentava que ha hagut anys que ha predominat un cel encapotat. Aleshores l’espectacle no és el
mateix, perquè el que és bonic és veure com el sol sembla sortir del fons del
mar i aquesta bola rogenca es va fent intensa i poc a poc s’enlaira fins anar guanyant les posicions de
cada franja horària Fins i tot la pluja
ha estat la protagonista d’aquestes puntuals trobades, però en Joan, en lloc de desistir d’aquest
costum, hi acudeix desafiant el mal temps, raonant que si el sol no es deixa veure no és per
culpa seva.
Són els
moments, les situacions excepcionals, a
les quals em referia, que es produeixen cada dia, a voltes d’una manera
diferent, tot i que existeixen dates que l’espectacle va acompanyat d’un
significat especial. Després, quan el dia es remou per entre altres
singularitats, el tema de l’espectacle queda relegat davant altres ingredients
que afecten als esquemes de cadascú.
Fins a tornar a reviure situacions plenes de simbolisme. Com ara, en aquesta vigília del dia de Reis, quan
escric l’article i som a punt de
conèixer els components de la nova Comissió
de Festa Major. Parlar-ne, ni que sigui, com veuran, des d’un vessant específic,
quan queden per endavant encara molts
mesos, pot semblar una mica massa agosarat a pesar que tenim assumida la sensació que el temps
passa massa ràpid.
No obstant per circumstàncies luctuoses, aquest primer
dia de l’any, un dia esplèndid, em va
venir al pensament el vistós desplegament de la capa del gegant, la qual quan el gruix del seu vellut es refrega per la pitrera un calfred recórrer
tot el cos. És un dels altres espectacles simples, però emotiu, que s’afegeixen a les
singularitats de la vida sitgetana Veus,
en canvi el vestit de la geganta no aconsegueix desplegar la mateixa volada, és diferent. Amb tot, la parella de gegants avança, balla , i
existeix un punt en el seu recorregut, on el carrer fa baixada i la casa, amb flors a la finestra, aporta als
geganters el record de l’Antoni Parra que va carregar amb la geganta i en va
ser cap de colla. Era quan l’Olga, la seva muller, cosia vestits al costat de
la seva mare i el seu pare anava i venia amb la bicicleta, en una imatge que
formava part de la rutina diària i d’un contorn i costums prou conegut, tot i aquest transcórrer fugaç del
temps. Fins que passen coses que alteren
la normalitat d’aquesta vida familiar. Com va succeir quan a l’Antoni la vida
se li va escapar quan tornava a casa i allà l’esperaven l’Olga i en Francesc
per dinar.
Precisament en
aquest primer dia de l’any, quan el sol ja havia sortit, acomiadàvem a l’Olga. Cap dia és bo per emprendre aquest viatge, no obstant hi ha unes dates que, pel seu significat, es
fa més feixuc d’admetre i suportar.
A la dona sensible, amatent, el destí li tenia
preparada una coincidència negativa, marxar l’últim dia de l’any. Deixar la
casa del carrer Sant Gaudenci, situada en una vorera on el temps sembla que
s’hagi aturat perquè l’entorn no ha canviat gaire,veïns amb la casa on havien
viscut en Joan Olivé i la seva muller, la Maria Ràfols i ara l’Antoni i la
Pilar. Amb el record de la botiga que regentava la família Mirabent Castiel dedicada a la venda de roba, on avui
hi ha la vivenda d’en Francesc i en Xavi. Just en aquesta altra parcel·la del
poble que la conformen quatre cantons. En un la casa de l’Olga , en l’altra la casa on hi
vivia la Tomasa i la seva família, enganxada a la de la Martina la cotillaire i de les seves filles. A l’altra costat la
casa de la família Mirabent –Julià, avui
elevada a la categoria de palauet. Davant
per davant hi vivia la Pepa Hill de can Tiquet, una eficient proveïdora de les
espardenyes dels balls de la Festa Major. I el que són les coses, al final de
la baixada hi tenia la casa en Francesc Esplugues, perruquer, com la seva
muller i les seves filles, la Rosa Maria i la Montserrat. Ell era l’encarregat
de pentinar a la parella de gegants i que, arribats a aquest punt, els geganters els arreceraven al balcó per a
que Dandi, des dalt, els hi fes uns
retocs als pentinats quan es trobaven
quasi a la meitat del recorregut.
L’Olga Mestres ha
viscut just a la meitat de la baixada, ni massa amunt ni massa avall, allà on
al repunt de vida familiar se li afegia l’embasta de la tradició, aquesta que
els permetia esperar el pas dels gegants amb una complicitat majúscula. Fins
que la vida ha passat com de puntetes i, en aquest primer dia de l’any, l’hem
acompanyat, en el seu últim passeig, sota un sol radiant, protagonista de les mirades
encuriosides per veure’l aparèixer entre les tenebres. Quanta lluminositat per
a un adéu tan sentit i secundat.
J. Y. M.
( Article publicta a l'eco de Sitges el 10 de gener del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada