COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

    Aquesta elocució indica que el començament, sigui del que sigui, es fa d’una manera diferent a com s’hauria de portar a terme. És a dir, començar pels fonaments i anar avançant, de baix cap a dalt. Sigui la construcció que sigui, la teulada és bàsica per la seva salvaguarda. Sobretot impedeix que es filtri l’aigua de la pluja, i tal com pregona la saviesa popular:   “qui no arregla una gotera, ha d’arreglar la casa sencera”.

   Quan es construeix un edifici i s’arriba a la coberta, en diuen treure les aigües, que no significa altra cosa de canalitzar les  pluvials i conduir-les fins a la claveguera o fins a nivell de carrer. Assolit aquest objectiu, ha prevalgut el costum de posar la bandera. Un fet que sembla derivar cap a la desaparició. O com que ara no es construeix tanta obra nova, no onegen tantes banderes en les teulades, i dóna la sensació la guardem per altres esdeveniments de més rellevància i per a diades tan assenyalades com la d’ahir.

    Tornant a la construcció, posar la bandera a la teulada ha estat un objectiu important, esperat, pels treballadors que intervenen. Perquè a més d’arribar a aquest punt culminant de l’obra, significava que tampoc s’ha produït cap accident. No obstant l’aspecte més engrescador,  cal buscar-lo en què posar bandera va aparellat amb una celebració i, aquesta, es fàcil d’intuir. L’amo de la casa  paga un àpat a tots els que hi han participat. Mentre això no es produeix, la bandera continua onejant i els més maliciosos exclamen: “encara no ha pagat... “. Un símbol que, en aquest cas, indica haver assolit una fita, però també es converteix en un delator d’unes llargues que impacienten als treballadors, que ja tenen coll avall suculents suquets  i apreciats vinets. També s’ha de dir que el desplegament de la bandera, enganxada en un simple tros de fusta, en els anys quan s’anava més prim d’armilla, atreia moltes més motivacions.

   La teulada de l’ermita de Sant Sebastià necessita d’una acurada intervenció per tal de restituir les teules velles per unes de noves. L’actual ermita va ser edificada damunt els vestigis d’una  altra del segle XIII, amb una posterior  restauració efectuada el  1614, fins arribar a l’actual  1857 – 1861. El 23 agost d’aquest 1861  es va beneir i el 25, del mateix mes, si va portar l’ imatge del Sant en processó. Quan es van complir els 150 anys, a la vesprada de la festivitat de Sant Sebastià, va tenir lloc un nou retorn de la imatge del Sant a l’ermita, desprès que el seu interior va ser totalment restaurat. Es va fer amb la presència dels gegants, encapçalant una cercavila on hi eren presents tots els balls i entremesos populars, amb les banderes gremials, de les societats i dels confraries  religioses i autoritats locals i eclesiàstiques Els més visionaris ho atribuïren a la que se’n podria anomenar, festa major d’hivern.

    Vist des de la perspectiva de prioritats, potser hagués estat millor fer primer l’obra de rehabilitació de la teulada  i després continuar arranjant l’interior. Atenent-nos a l’elocució popular, podem dir que es va començar la casa per la teulada, a pesar que aquesta no es va tocar. Perquè atenent l’ordre de prioritats, possiblement no s’hagués arribat a temps per donar el lluïment que l’ermita  es mereixia,  davant  aquella imminència  de la celebració dels 150 anys.  Especialistes, persones competents en la matèria, tenim per establir la manera de com i quan, s’han de realitzar els treballs.

    El cas que arribat el moment d’obrar a la teulada, el cost de l’obra és important. I davant el fet, totes les idees que puguin contribuir a fer menys feixuga la carga, són ben rebudes. De manera especial quan reben l’escalf de la gent de Sitges que en som els primers implicats. Amb aquesta finalitat ha sorgit el suggestiu “Buffet Musical”. Un espectacle bàsicament musical, que posa en escena gran varietat d’estils i acoblaments interpretatius. Portats a terme per la gent del poble. Un detall que contribueix a fer-lo encara més atractiu i molt més proper. Gent amiga, veïns i coneguts que han secundat la crida de l’Esteve Ferré que ha dissenyat i dirigit l’espectacle, posat en escena en el saló teatre del casino Prado. Amb la col·laboració no tan sols amb la gent que surt a l’escenari, sinó que també el personal que no es veu, però que són allà: les cosidores, els responsables dels comandaments del so, de  llum  de l’atretzo...

    Cada teula de l’ermita, en un lloc ben posicionat del paisatge sitgetà, un redós de pau i recolliment, també simbòlicament, abans s’haurà rebolcat per entre el “glamur” del teatre de “varietes”. El món desenfrenat de l’espectacle i la faràndula. Tot servit en un bufet, suggestiu, on els protagonistes, amb la seva manera d’ésser i amb l’anatomia pròpia de cadascú,com no pot ser d’altra manera, hi posen un toc desenfrenat, de complicitat, que captiva l’espectador. Els hi ha que apareixen en tots els “fregaos” haguts i per haver i, mentre restem a l’expectativa se’ns escapa sempre la mateixa exclamació: “mira-la!”.  Un apropament, el de la coneixença, que encara fa més suggestiu l’espectacle. Al final, sortim al carrer satisfets, aliens a la teula que hem pogut apadrinar. Quan paradoxalment la del Prado també és un colador. Però, mirat des de la vesant de l’apadrinament, entre una i altra, són masses teules per a sufragar. I és que també són moltes  les  teulades que fan aigües per tots costats.  

    A vegades convé començar la casa per la teulada, en el doble sentit de l’expressió, ja hi pujarem a la de l’ermita des on s’albira una panoràmica de contrastos; blaus, verds i de silencis eterns. I amb les teules sorgides d’un espectacle, on la gent de Sitges s’ha mullat.    

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre 2014 )

                                                               

QUEDA POC ESTIU

    Hi ha el costum d’avançar la rotació de determinades estacions. Així quan s’ha acabat la Festa Major ho associem a què l’estiu també se’ns en va de les mans.

   Amb tot ha estat un estiu suau, en quant a temperatures. Fins i tot caracteritzat per un seguit d’inclemències meteorològiques que l’ha convertit en una mica atípic. Amb un mar molts dies esvalotat. Fins que, aquestes darrers setmanes, quan en teoria la calor havia d’anar a la baixa, ha estat quan més en fa. Després d’un juliol suau. Ideal per a treballar, per a descansar a la nit. No estaran igual de satisfets tots aquells que el calor és la base fonamental dels seus negocis. Si el temps no acompanya no és té set, ni ganes de consumir gelats.

   El contingut de les neveres i geladores s’ha mantingut en uns nivells de normalitat. Cal apuntar que les neveres ha estat un invent molt pràctic, ara d’una normalitat absoluta, però els qui hem viscut la transició entre el gel i aquests sofisticats aparells de refrigeració i congelació, ens adonem que, amb poc més de mig segle, l’avenç ha estat extraordinari. Si ho comparem amb aquelles neveres, com les que fabricava el Sr. Pujadó, avi d’en Joan Roca, amb carcassa de fusta i interior recobert de zenc. Quasi bé cada dia s’havia d’anar a comprar un tros de gel, a la bodega de ca la Candelària, a cal Javier o a la mateixa fàbrica del gel, ubicada al carrer Espalter, de la qual n’eren els encarregats la família López, que vivien a dalt el pis. La irrupció de les barres damunt de la plataforma  produïa un fort terrabastall, degut que els grans dipòsits de ferro, amb les formes de la barra, s’abocaven i aquestes relliscaven fins arribar a l’aturador. A continuació  trossejaven les barres segons la demanda.

   Aquesta temporalitat fresquívola, era efímera, s’anava diluint a mesura que es fonia el gel. Aquesta circumstància propiciava que la gent no pogués acaparar gaires provisions, es pot dir que havien d’anar a comprar cada dia, no com ara que pots carregar i la nevera ho conserva. Associat amb la nevera de gel existia un armari que anava fixat a la paret, amb tots els costats i portes obertes, protegides per una tela mosquitera i que es col·locava en el lloc més fresc, Però la temporalitat d’emmagatzematge era d’una immediatesa, limitada a unes quantes hores. Atenent-nos a aquesta circumstància, les mestresses de casa havien de cuinar amb la mesura exacta, per tal de que no sobrés menjar. Amb la diferència que si ara en sobre, el desem a la nevera i en qualsevol altra menjada s’escalfa i s’aprofita.

     Les persones que van viure, fins i tot,  els començament de les neveres de  gel, explicaven que el vell Torrens, pare del músic i d’ofici barber, l’últim emplaçament de la barberia va ser al carrer Bonaire, on  hi ha la redacció del setmanari,  també tenia cura de la cantina del Prado. Els socis que la freqüentaven li exigien al cantiner que havia de comprar una d’aquelles neveres. Tan van insistir que al final l’home va accedir i la va disposar en el local. Però la sorpresa de la concurrència va ser quan les begudes que es servien no tenien el grau de frescor desitjat i, ben aviat, esbrinaren que el cafeter no l’omplia de gel. Li van fer l’observació i la resposta els va deixar glaçats: “sí home, amb el que m’ha costat, a veure si encara haig de comprar gel”.

    Paral·lelament els gelats es convertiren en una delicadesa de l’estiu, com els que elaborava  el popular xé. I els posava a la venda  amb aquells peculiars carretons que disposaven en els punts més estratègics del Passeig. Si més no  va ser un italià qui va oferir una gran varietat de gelats mai vista per la gent de Sitges. El Mateo Olivier i la Lluïsa la seva muller van obrir la seva primera gelateria al carrer Major, en un local reduït situat a davant del carrer Tacó. Quan la família Solé, van obrar en la casa del carrer Jesús, on hi tenien el forn i la fleca,  els baixos van quedar dividits en dos espais. La Societat el Retiro, sempre amb el projecte de poder disposar d’un accés obert a un enclavament més cèntric, va llogar una d’aquestes parts i va veure complert les aspiracions de tenir una entrada i sortida al rovell de l’ou del poble. En aquell temps se’n va parlar molt d’aquest accés, el qual va representar una millora per a les aspiracions retiristes. La mateixa veu  popular, a la qual m’hi refereixo moltes vegades, a aquests pas el va batejar com el “túnel”. En el tros que va quedar lliure, la família Olivier hi va ubicar una altra gelateria. Que desprès va traslladar on havia estat la bodega d’en Javier de cal cafetó. Curiosament a un espai on el gel també n’havia estat  protagonista.

  Aquest pas, per on s’accedeix als jardins del Retiro, li va venir de primera a la Montserrat de cal Sr. Torrens, perquè la dona el transitava moltes nits d’estiu i, des de l’entrada al jardins copsava l’ambient dels balls de nit. Un cop havia espiat a la societat rival, s’afanyava a portar les novetats al mestre Torrens, se li apropava per un costat de l’escenari i li cridava: “Sr. Manel, al Retiro la gent ja balla”. O a la inversa: “aquí hi ha més gent ballant que al Retiro”. Si el nombre de parelles ballant era més favorable al Retiro, en Torrens mostrava un nerviosisme que no podia dissimular. I és que el mestre tenia gran passió pel Prado.

  I arribem al setembre que es caracteritza per una davallada de gent. I els carrers tornen a una normalitat relativa, perquè per aquestes dates els qui més hi transitaven eren els carros, carregats amb les portadores, en els seus recorreguts cap els cellers. Quedava, igualment, poc estiu, si més no s’oferia un  imatge camperola, que també s’ha perdut. Mentre no perdem l’ oremus ...

                                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2014)

AVUI

   Aficionat com sóc a submergir-me en historietes del passat, a mi mateix m’ha sobtat l’haver apuntat un títol incidint en aquesta actualitat. I és que avui, en aquesta hora tardana de la nit que acomiada la festivitat de Sant Bartomeu, estic a un pas que tal precisió  ho deixi d’ésser i m’hi hagi de referir emprant el terme d’ahir. Per tant em trobo just en el llindar  per escriure, encara, en present, sense haver de recórrer al passat més proper o, si s’escau, referir-me al demà, amb  hipotètiques i simples suposicions. Sigui com sigui, estic dintre de la franja que limita  el calendari establert i que encabeix els dies designats per a celebrar  la nostra Festa Major.

Encara que no ens ho sembli, hem estrenat aquest avui amb la mateixa sensació festiva que ahir. Ni ens vam adonar que la vigília es va acomiadar just  les dotze de la nit. Per tant avui s’ha convertit en un dia molt complert. Els qui ho vam preferir, vam anar a dormir en plena gatzara i ens hem aixecat en el transcurs del mateix dia. Aquest detall no ens ve de nou, perquè durant la resta de l’any també acostumem a anar  a dormir i ens aixequem en el mateix dia. Circumstància que neguiteja als socis de la comunitat Europea que estan emparrats en fer-nos anar a dormir més aviat, seguint els costums de la majoria de països, on a les vuit del vespre ja no es veu ningú pel carrer i al cap d’un parell d’ hores, ja són tots a dormir.

   La nostra Festa Major ni tan sols dorm, es rebolca entre músiques de tota mena i quan encara sembla que queda nit, la desafia, com pregona el programa,amb una alegre i festiva matinal. Aquest és el repte que tempteja a la major part dels qui no fa gaire hem anat a dormir: Aixecar-se o continuar al llit?  Si ens decantem per aquesta darrera opció ens afrontem al remordiment que ens perdrem la Matinal, sent prou conscients que aquesta sols es produeix una vegada a l’any. Tot dependrà del cansament i, per descomptat, de l’edat. Perquè aquesta mana davant determinades preferències. Els anys posen límit, fins i tot a les il·lusions festives i de caire tradicional, com aquestes que coincideixen amb  la Festa Major. Aquesta no es viu amb la mateixa intensitat quan s’és jove que quan es van acumulant anys. Sembla estrany, però és així i això es nota en moments puntuals com aquest de la matinal, quan la mandra s’imposa i per l’interior hom murmura, ja s’ho faran... Com si es tractés d’ una força major  que t’està aferrant als llençols.

Ahir i avui els protagonistes han estat la nostra gent, de manera especial aquells que han participat en les continuades evolucions del nostre folklore. Ho va ser en Cisco Arbonés, responsable de pregonar la festa amb una originalitat molt d’acord amb el seu tarannà. I malgrat l’universalitat de la seva persona, guarda un darrera  fons camperol, el qual té els orígens en un dels pocs horts que encara és visible camí de la creu de Ribes, del qual en tenia cura el seu avi i la seva àvia i després el seu pare i l’oncle Manel, tot i que aquest últim ha tingut més vincles amb la terra, amb aquest hort tancat amb típic reixat de fusta, tan comú en els altres horts que han existit.

   També ho ha estat l’Isidre Baqués, el pendonista, que a banda del tema de la pintura que ha coincidit amb l’historial de la major part dels protagonistes, ho han estat els gegants, el ball de bastons, els castells....  També les autoritats civils i religioses i la Comissió de Festes, caracteritzada per la seva joventut, el seu dinamisme i unes ganes de treball inesgotables en favor de la Festa. I per aconseguir l’èxit, el seu treball no es limita ni ahir ni avui, fa temps que hi dediquen hores i il·lusió. Avui la jornada s’ha tancat  amb  la solemnitat  i gatzara, molt característica,amb la qual es recull la imatge del Sant a l’església, després del recorregut processional pels carrers del poble,  Amb el tabernacle una  altra vegada a aixopluc, la festa continua al carrer, amb la darrera encesa de les bèsties de foc, amb ensurts inclosos, i la darrera  ballada dels gegants. I aquest avui, sense adonar-nos ja ho deixarà d’ésser,  perquè la franja horària així ho determina, Un ahir i un avui, on la festa és la mateixa i continua amb la seva programació i així fins que s’acabin tots els actes.

    A partir d’aquí s’interposarà  un impàs curt de temps, perquè el demà ens portarà a una altra Festa Major, la de Santa Tecla i amb altres protagonistes destacats. Amb la pendonista Conxi Àlvarez Pérez, filla d’aquell eficient carter que, com els antics treballadors de correus, coneixia tots els destinataris de les cartes i la seva eficiència es corresponia amb la immediatesa del missatge escrit. Era quan les cartes encara tenien uns destinataris que esperaven la presencia del carter que aportava notícies de tota mena. Com a curiositat cal fer esment a un altre servidor del correu que tenia el mateix cognom que l’Alfred, per tant els Àlvarez van compartir, en les seves respectives èpoques,  un protagonisme destacat en l’estafeta local de correus. I els dos van aportar una descendència d’exclusivitat femenina. Amb unes quantes més filles l’Isidre l’Àlvarez que l’Alfred. A les primeres la veu popular les coneixia amb la simpàtica denominació de les carteres.

    M’havia proposat referir-me a l’avui, és  dir, escriure en temps present, no obstant m’he adonat que quan vostè tingui el setmanari a les seves mans, aquest serà un article escrit ahir i ho serà sempre, a no ser que la direcció del diari em permetés allargar la data del lliurament , que com a molt seria fins ahir, que és quan es tanca l’edició. I això significa que  també arribaria tard. Buscar la immediatesa tan  sols és possible a través de les xarxes socials. Però ja està bé que aquest avui no  sigui tan fugaç,  perquè el pas del temps no té aturador. Fins demà.

                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2014 )

                                                

http://canalblau.xiptv.cat/fires-i-festes-populars/capitol/festa-major-de-sitges-2014-sortida-balls-14h

http://canalblau.xiptv.cat/fires-i-festes-populars/capitol/festa-major-de-sitges-2014-sortida-balls-14h

QUÈ VA SER PRIMER: L'ALFÀBREGA O EL VIUET BLAU?

   Contemplant el pòster de la Festa Major de la ribetana  Natàlia Butí, m’he fet aquesta pregunta. Perquè els costums del nostre poble abracen un ampli ventall de detalls, amb els quals, durant molts anys Sitges ha estat un referent. El blanc de la calç, el viuet blau dels baixos i l’alfàbrega, tres elements que van units a la nostra identitat i que l’autora del cartell ha sabut resumir en aquest muntatge en el qual, afegint el bastó del ball dels pastorets, ha integrat, en un sol missatge, costums i tradició.

    Les mestresses de casa sempre tenien a punt, en l’eixida del pati, la galleda per desfer calç, l’escombreta de mànec de fusta  i la pastilla del blauet per pintar el viuet. I en aquells patis interiors, o en el redós dels terrats, hi disposaven testos i galledes en desús, amb varietat de plantes, algunes d’elles que es fan servir per a preparar els suquets dels condiments. Julivert per a posar amb el condiment del peix i menta per a l’estofat de les faves. I les falgueres, d’un fullatge verd intens, molt aclimatades en els llocs humits i ombrívols,

   Una planta que era quasi imprescindible en totes les llars, era la ruda. Per allò que la veu  pregonava: qui té ruda Déu l’ajuda. Malgrat que desprèn una olor molt forta, quasi ofensiva. Res a veure amb l’alfàbrega d’una olor molt de camp, la qual en aquests dies de Festa Major, combinava amb el flaire dels nards, una flor que forma part d’aquesta mateixa tradició.

   Un altre element també quasi imprescindible en les cases d’aquell Sitges, ha estat el cantí de terrissa de color negre de Verdú que, segons les veus enteses, sempre han dit que són els que més aguanten la frescor. El cantí s’acostumava a posar just en l’escaire del marc de la porta que donava excés al pati, per ser el lloc on més corrent d’aire hi circulava. Algunes senyores li adjudicaven un lloc més preferent, el col·locaven en el centre de la taula i,  per no entrar directament en contacte amb la part envernissada, disposaven una mena de posa plats de roba blanca, amb unes puntes fetes de ganxet en tot el contorn.

   Entre aquestes llars les havia que tenien el privilegi de disposar de galliner. Aquest eren, després del so de les gralles, el complement perfecte, desitjat, de la tradició festamajorenca. Per Nadal i per la Festa Major el galliner tenia uns estadants d’excepció. Perquè el pollastre era un dels protagonistes destacats.

    Segons les preferències, o les disponibilitats de cada família, els postres s’adaptaven a aquests aspectes. Els dolços de confiteria,  amb totes les seves varietats, han estat un postra excepcional, que també s’ha alternat amb els braços de gitano. Curiosament, el filar prim en l’ànim de no ferir sensibilitats, o amb tot el que pugui semblar discriminatori, la denominació de braç de gitano continua vigent en el costum d’anomenar aquesta delicadesa. Els havia, però, que preferien arriar la galleda al pou, amb un meló o síndria. Abans s’havia pouat la gasosa i l’ampolla de vi. La fredor de les interioritat del pou aconseguia refrescar el contingut de la galleda. Meló i síndria, un postra secundat per Festa Major. Quan, Ens  havien explicat  els nostres avis, que l’anaven a menjar a la platja i que mentre sopaven la deixaven mig submergida en l’aigua del mar. Això tenia lloc en aquestes vigílies, quan a la Ribera es feia una revetlla popular. Amb assistència dels veïns dels pobles del costat. Sobretot de la gent de Ribes que havien vingut fins i tot amb carro. Amb tanta implicació, doncs, no ens ha d’estranyar que una ribetana aconsegueixi fer un cartell de la festa amb uns ingredients del més pur sitgetanisme.

    A la Festa Major li precedien molts preparatius; emblanquinar les exterioritats, rematar el viuet blau, fer un bon xafarranxo, disposar en lloc preferent el cossi amb l’alfàbrega, fer net al galliner, preparant el pollastre rostit, arriar la galleda al pou ben assortida de begudes i  treure de l’armari els millors vestits de mudar. Com poden comprovar, molts més preparatius que ara. Quan en aquestes festes majors de l’era moderna, aquests, quasi tan sols concerneixen als responsables de la Comissió que ho tenen de tenir tot molt ben organitzat i això porta feina i fins i tot més d’un maldecap. I també afecta als participants del balls  que fa uns quans dies que assagen les evolucions. Per a la resta,  tan sols atendre’ns al programa  per a gaudir del moment.

     La de Sant Bartomeu per a la Vila de Sitges, és una festa solemne. Ho escenifica la presència d’un nombre important de sacerdots que concelebren l’ofici junt amb el Senyor Rector. Un fet curiós perquè quan hi havia moltes més vocacions sacerdotals que ara, el mateix ofici el presidia el Rector i el vicari i pocs més. Això sí, convidaven a un predicador  per a donar més relleu a l’ofici. Els programes de l’època, any rere any, s’encarregaven d’anunciar la missió del predicador. I sempre ho feia amb els mateixos termes:“Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Es tractava, doncs,  d’una personalitat amb coneixement de causa.

    De sempre la Festa Major ha evolucionat entre moments d’eufòria popular  i altres revestits de solemnitat. Però vet aquí que ara cal demanar respecte per un acte tan popular com és l’entrada de les gralles. Al tenir de tot, l’haver viscut sense donar importància als detalls simples, passa que no ens ve d’un pam. Tot sembla poc. A l’estiu cada dia és una festa  i amb tantes disbauxes hem perdut la percepció del valor de les coses nostrades. Aquestes que tan ajuden a estimar i valorar el patrimoni de les tradicions que hem heretat, el d’una gent que amb poca cosa feien festa. I a la més maca de totes també l’anomenaven Festa Major.

   Que la gaudeixin.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost 2014

                                                       

DETALLS DE L'ESTIU

       Arribats a aquestes alçades de l’estiu, sembla ésser que la temporada , en quan a ocupació hotelera, continua amb la mateixa tònica que els darrers anys, no s’arriba al ple absolut. I les estades acostumen a ser curtes. Que lluny queden aquells anys, quan els turistes arribaven a passar tot un mes en un hotel, o com a poc quinze dies. Els havia que escollien apartaments, aquests eren els turistes que més dies passaven a la vila, perquè l’apartament sempre els hi sortia més econòmic que passar totes les vacances  en un  establiment  hoteler.

     La causa principal que feia possible aquesta llarga permanència, era que el canvi de moneda els afavoria molt. Els hi sortia més bé de preu venir aquí que quedar-se als seus respectius països. Per aquells que Sitges era la seva destinació preferida, hi van venir durant molts anys seguits, fins el punt que van fer amistats i el primer que feien, només deixar l’equipatge, era apressar-se per anar a saludar les amistats. Amb aquesta assiduïtat, hom s’adonava del ràpid que  passa el temps. Semblava ahir i ja els tornaves a tenir a davant de la porta del taller, intentant, uns i altres, fer-nos entendre. I aquesta proximitat els permetia, quan sortien o abans d’entrar, plantar-se a davant el negoci per veure com treballàvem, perquè que bonic és veure treballar sense haver de fer res. Diuen, els qui ho han experimentat, que és del millor que hi ha.

   Un hotel que ha estat un referent del turisme de categoria, ha estat l’Hotel Miramar, que era propietat de la família Vidal i Quadras . Feia goig contemplar el menjador, a l’hora de sopar, pels finestrals que s’abocaven al carrer Fonollar. Els clients vestien de manera implacable, perquè era quan els turistes es mudaven per anar a sopar, fos a l’hotel que fos. Quina diferència amb ara. Els del Miramar eren atesos per una plantilla de maîtres i cambrers que els servien amb suma professionalitat, tot i que alguns d’ells, a l’hivern es dedicaven a altres activitats. Com el personal que venia d’arreu a treballar a l’hosteleria, durant els mesos d’estiu, en deien, anar a fer la temporada.

   Al front de la cuina del Miramar hi va estar L’Albert Bigaire Paixó i els cambrers, professionals de Sitges que, com en tots els hotels i establiments de restauració, a ple estiu, vestien amb americana blanca, pantalon negre i el corresponent corbatí, i el maîtres, excepte la camisa blanca, tots de negre. Uniformes que no es podien deslliurar de cap peça, malgrat la incomoditat de la calor i el fet que els menjadors no disposaven de refrigeració. En Llorenç Baqués,  en Jaume Almirall, un jove Ignasi Marín, en Pepito Iborra i el seu germà Mitri, en Ferran Gea, tenien cura de servir a la sala  i en aquella bonica terrassa de davant el bar, amb unes frondoses moreres que oferien una ombra excel·lent i que la modernitat s’encarregà de tallar de soca i arrel, canviant aquell racó, de caire romàtic, per una mena de plaça dura sense cap mena de personalitat.

   Tots els detalls de l’hotel eren supervisats pels propietaris que, amb excel·lents maneres i molt educades formes, quan calia, els feien les observacions pertinents. A les nits en Pepet Planas de can “mata tocinos” era el sereno, responsable que la calma regnés per entre les sales i plantes d’un hotel que era un icona de l’estiu sitgetà.

   Era els anys que la vila es reconvertia, d’un poble de pescadors i fabricants de calçat, en una destinació turística i com  a tal, necessitada de les infraestructures que són necessàries per acollir un turisme que, si bé sempre havia tingut predilecció pel poble, en aquells anys, ressorgia amb més quantitat.

   A l’empara d’aquesta evolució, en Francesc Guirro, home polifacètic, les seves aficions i la seva cuidada presència el  van portar a ser cantant  de l’orquestra els Íberos del Jazz. Va obrir un restaurant al carrer Carreta, on la família Llorenç Garcia havia tingut la manyeria, en els baixos de la casa que va ser propietat de la família del Doctor Robert. Sota de les vivendes on havien residit la majoria de les famílies dels pescadors que havien vingut a Sitges, provinents de Roquetas de Mar. I on en els altres  baixos del costat del restaurant, hi vivia en Joan Cañameres i la Conxita Sauch.

  En Cisco va voler posar per nom al restaurant, La Cigala. Curiosament no va ser acceptat per les autoritats  que regien la casa de la Vila en aquells moments. Sembla ser que tal negativa es corresponia  amb el temor que l’enunciat arribés a confondre el peix amb la carn.. Si n’eren de curosos en aquells anys. O potser per evitar els acudits i les gracietes que sorgeixen de la veu popular que a voltes es declara maliciosa i amb ganes de capgirar el vertader sentit del nom de les coses que ens envolten. El sabater va optar per posar el nom actual, La Nansa. Anunciat que la família Rafecas, procedents de Piera, ha mantingut fins a l’actualitat.

     Ara que és la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, quan celebren la seva onomàstica les Maries. Una d’elles, la Maria Cano, ha viscut de prop les transformacions del carrer Carreta. Va viure de joveneta en una de les vivendes d’aquest casalot, amb formidable arcada de pedra a l’entrada,  que compartien els pescadors , com el seu pare, vinguts de Roquetes. I, casualitats de la vida, junt  amb el seu marit, en Carles Sànchez, viuen en una casa al costat on s’havia ubicat l’antic col·legi de Sant Josep, del qual se’n va fer càrrec el Sr. Sebastià Cabistañ Llop. La Maria té tantes accions de sentimentalisme invertides en aquest carrer, que es pot dit que actualment són, juntament amb en Llorenç Garcia, els majors accionistes de records viscuts, d’aquest bocí de Sitges que encara conserva l’encant de la vila marinera que havia sigut.

                                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 agost del 2014 )

REMORS DE MÚSIQUES DE FESTA MAJOR

 

   Fa tot just una setmana que hem estrenat el mes d’agost i el calendari assenyala una successió de dies amb un contingut festiu com pocs mesos a l’any es produeix. Acabem de deixar enrere la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, amb tot el que significa per a la gent de Sitges.

   Però abans, just a l’últim dia del mes de juliol, acomiadàvem a l’amic Josep Carbonell qui, sota el seu posat pensatiu, cap lleugerament inclinat i amb barret, covava una sempre renovada predisposició per a tots i cadascun dels aspectes que concernien a la seva Vila. Gran coneixedor de tot el seu terme, del Massís, per on havia caminat infinitat de vegades. De memòria prodigiosa, era un arxiu vivent i dintre d’aquest el seu apartat preferit era el de les tradicions, les festes locals, les seves músiques i, de manera especial, el so peculiar dels timbals que acompanyen al ball de diables. I l’estrepitós tro de la carretilla quan esclata i que té lloc quan decau la lluminositat de les guspires, en el moment just en què hom ja espera la potencia ensordidora del seu tro. Al revés del que ha passat amb en Josep, ens ha deixat quan no ho esperàvem i precisament s’ha anat quan és a punt de despuntar aquest remor de músiques de Festa Major. I després vindrà això, l’olor a pólvora, la lluentor de les guspires, el tro. El remor suau dels picarols, el repic dels bastons, la música de la banda... Fins que tornaran les matinades silencioses. Després de llargues nits. I ni músiques ni coets, simplement el remor del mar, el records que van i venen amb les ones que deixen una catifa de bromera blanca damunt la sorra.

     Tot va molt ràpid, no obstant abans que sonin les músiques, es produeix aquests remors; una barreja del so dels timbals, de les gralles, que es converteixen en protagonistes a mesura que es van succeint les festes majors per arreu. La vila de Gràcia marca una fita en aquestes vigílies de la mare de Déu d’agost, festivitat de l’Assumpció. Es dóna el cas que durant alguns anys la presència sitgetana a aquesta festa era possible gràcies a la implicació que aportava el gendre del forn de can Bas. En Màrquez, casat amb la filla, de la qual va enviudar, residia en el primer tram de carrer Puigmartí, ell es preocupava que en els dies que durava la festa, el folklore sitgetà hi fos present. Per aquell tram de carrer hi van desfilar el ball de bastons, els diables, la moixiganga.... A més de la Cobla Sitgetana que amenitzava un bon nombre d’audicions de sardanes. A l’últim dia, a petició del propietari d’un bar de davant de casa seva, era preceptiu interpretar, com a darrera sardana, la Processó de Sant Bartomeu, en homenatge a un veí il·lustre de la Vila de Gràcia, el mestre Antoni Català. Significava el comiat a una festa de carrer, en un tram i els altres que l’envolten, on  el veïnat sortia a asseure’s a la fresca de la nit, fins i tot hi sopaven. Oferint una imatge més típica de poble que de ciutat. Encara avui, segons en quina franja horària  s’observa aquest compartir carrer amb estreta convivència. Tot i que la presència de  visitants dificulta als propis residents poder gaudir de puntuals privilegis.

  

     Les festes de Gràcia són el pròleg de la nostra Festa Major, d’aquí que, ara, quan queden dues setmanes per tornar al brogit festiu d’una altra festa, el remor de les músiques retorna a l’ambient de l’estiu sitgetà i ho fa amb aquesta implicació col·lectiva que es prepara, assaja, i cuida tots els detalls per aconseguir saldar amb, èxit, una nova edició.

   Si més no abans s’han alternat la festa major de Puigmoltó, la d’Olivella. Tan a prop i amb aspectes tan diferenciats. Costums de poble, de cases blanques, altres de pedra. Nets i ben cuidats, amb moltes coincidències sitgetanes. Sobretot quan de bon matí, es feia visible el carro de la Quimeta, camí de la plaça. A on ella hi acudia amb taxi i despatxava la mercaderia, verdures en general,en la seva parada. O el mateix Peret que en tenia cura de la neteja i fins a una edat avançada al menys feia un viatge a peu, el d’anada o de tornada, a Puigmoltó. l’Acompanyava el seu tarannà tan complimentós que es feia palès en la seva manera d’expressar-se, fent servir  un llenguatge on sempre combinava les mateixes elocucions.

   I a Olivella, lloc de segona residència de moltes famílies sitgetanes, on la darrera setmana van celebrar els darrers actes de la seva festa. Amb un terme municipal considerable. Olivella conserva l’encant de poble camperol que no ha perdut la seva identitat. També hi van sonar músiques amb complicitat sitgetanà.

    També  Festa Major a Vilanova i la propera setmana al barri de la Geltrú. L’enunciat del poble ja ho especifica, Vilanova i la Geltrú i els vilanovins hi afegeixen: baix a mar i cap de creu. El de la Geltrú conserva també els mateixos encants d’un poble, ho defineix el traçat dels carrers i de les seves cases. Lloc on hi resideixen artesans, com en Pau Orriols que construeix tenores, tibles, flabiols, gralles. Instruments de cobla i de la resta del folklore. I artistes com el vilanoví Joaquim Budesca, casat amb una sitgetana, gran coneixedora de l’abast de les ondes radiofòniques, la Montserrat Lago. Que per a referendar més la seva procedència, viuen al carrer de Sitges

   Coneguts els protagonistes destacats de la nostra Festa Major, ara toca fer la presentació del programa, acte que tindrà lloc el dimarts, i on la comissió reserva un apartat per a que la Cobla Sitgetana, amb motiu del seus cinquanta anys, presenti la sardana del mestre Jordi Paulí, Sitgetana, 50 anys. Afegint-se, així,  a aquest remor de músiques prèvies a la Festa Major. Fins que deixin d’ésser remors i aconegueixin el protagonisme que els hi pertoca.

                                                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 agost 2014 )

                                                               

GUAITAR A LA NOSTRA HISTÒRIA ASSEGUTS EN UN BANC

    La història del nostre poble es complementa amb petits detalls que, per la seva poca rellevància no s’escriuran mai en les seves pàgines. Si més no aconsegueixen la rellevància que cadascú els hi vol atorgar.

    Els bancs situats en els llocs més estratègics de la vila, han aconseguit, en un moment o altre, a més de propiciar el descans, poder guaitar ni que sigui a les petiteses que transcorren en un instant. Durant uns anys potser el més ben situat i el més concorregut va ser el mur baixet que s’estenia des de la Fragata fins a l’entorn del carrer Carreta i que estava pensat i construït per a que quan es produïen els temporals, frenés l’avançament del mar pels carrers més propers. Muret que quan les aigües tornaven a la calma, es feia servir per asseure-s’hi. I sobretot l’empraven les dones dels pescadors que vivien en les cases d’aquells carrers, degut que el baixos eren molt ombrívols, desprès de dinar, agafaven la costura i anaven a asseure al banc de pedra. La imatge era d’una plasticitat exquisida, feia poble. Moltes d’elles vestien de negre i per a protegir-se del sol es posaven un mocador al cap que acostumava a ser de color blanc. Aquest singular banc permetia seguir l’arribada de les barques i, en moments de preocupació per la tardança, les mateixes dones s’hi pujaven de peus i així podien albirar com la barca, on trafegava, l’espòs apareixia balancejant-se per la força d’un inoportú temporal.  

    Un altre banc,aquest, de doble cara, amb un únic respatller, és el banc de pedra que es troba situat a la Torreta. Un banc que, per la seva situació, és reservat com un privilegi als afortunats que el troben lliure. Un banc que de manera molt continuada, l’han fet servir els pescadors de canya, hi disposen la peculiar cistella de vímet, mentre paren la canya i filen el cuc a l’ham. I un cop han fet la llançada hi seuen amb la mirada fixa a la punta, a l’espera d’una bellugadissa persistent.

   Amb el pas dels anys, els costums també han canviat. Algunes de les tertúlies, abans més pròpies  de cafè, de barberies..., les actuals càtedres de la paraula i l’opinió sitgetana, s’han congregat a l’entorn del banc de la Torreta, o també en els que es troben en un lateral del jardí del monument a Santiago Rusiñol. Altres contertulians han escollit els bancs on havia estat el mur de la Fragata, Tanta concurrència ha reunit aquest enclavament que ells mateixos el van declarar el Fòrum de la Fragata.

   Arrecerat a una de les portes laterals de l’església hi trobem un banc adossat a la façana principal, on antigament , al seu davant,  s’arrenglerava  els familiars que presidien el dol dels enterraments i els acompanyants hi desfilaven per expressar el condol. La resta del temps un usuari  molt constant en va ser un veí del barri. En Pepito sortia de la casa on vivia, en aquell casalot del costat del jardinet que envolta el monument al Dr. Robert. L’home, el primer que feia era anar a guaitar al mar i quan s’havia impregnat de la seva lluminositat,  s’asseia en el banc i el seu posat, amb la pipa i la gorra, oferia una altre de les imatges característica del Sitges d’un altre temps.

  Prop d’allà, un de molt diferent a tots els altres, ofereix la possibilitat de prendre un petit descans. Em refereixo al banc circular de davant de la porta de la rectoria, que serveix de base a l’alta palmera i té incrustada una font que, en el seu temps, havia rajat aigua bona. Aquest és un banc més decoratiu que altra cosa, que el fan servir les persones que van a parlar amb el Sr. Rector i mentre esperen que s’obri la porta .

    Però els bancs més propers a un entorn viatger han estat els de l’estació, i no solament els  feien servir els usuaris del tren, sinó que estaven a disposició de tothom. Era quan existia el costum d’anar a veure arribar i marxar els trens, una mena d’atracció que entretenia a petits i grans. O per esperar l’arribada d’un familiar que venia de Barcelona. N’hi havia un parell que cada tarda estaven ocupats pels homes que, asseguts, entaulaven jocoses tertúlies. Una curiositat que capitalitzava els costums de totes les estacions. Era quan la nostra estació feia goig, amb uns jardins florits i una distribució de cossis amb geranis per entre les columnes que sostenen la marquesina. Quan l’estació de Sitges va perdre la seva identitat, un referent que la feia diferent a les altres, el conjunt del poble va anar perdent pistonades.

     I arribem als bancs de passeig, al fins no fa gaire reconstruït en el pont d’en Domènec, el qual ara que ens hi hem acostumat a veure’l, no queda gens malament. Quan el passeig Marítim es va expandir més enllà del de la Ribera, es van posar uns bancs de doble cara i el respatllers s’aprofitaven per anunciar diferents marques comercials, en unes rajoles incrustades. Aquesta distribució arribava fins als voltants de l’estàtua del Dr. Benaprés, la qual també té uns bons bancs en la seva base. Però succeïa que qui anava fins a Terramar no en trobava amb  cap altre, d’aquí que se’n van afegir, aquests, a una sola cara.

    No obstant qui arriba al Vinyet, com farem el proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu, els bancs que s’arreceren al costat de la porta d’entrada a la casa de l’ermità, i els de la cisterna, així com el mur que contorna l’era, formen part d’aquest exterior, on qualsevol dia de l’any acull i facilita el descans als qui ens hi apropem, portats per la devoció i l’estima a les nostres tradicions.

  Tanmateix, els bancs aconsegueixen més protagonisme i van més buscats a mesura que els anys ens fan més dependents del si nos fos. I estiguin situats on estiguin, són bancs on la història del poble també s’hi ha recreat, perquè, asseguts en ells, hem contemplat i comentat infinitat de vivències i hem estat testimonis del pas del temps sense quasi bé adonar-nos.

                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost del 2014 )

EL DIBUIXANT DEL GUIONET

Els catalans tenim reservat un petit privilegi, que s’escau en el moment d’escriure el nom i els dos cognoms, de manera que entre el primer i el segon podem incloure una ( i ). Aquest detall aconsegueix establir un complement que atorga un cert prestigi, si es contempla com un detall que infon una certa cortesia.

   De l’amic dibuixant sempre m’ha encuriosit aquest guionet que apunta entre el seu primer i segon cognom. D’una simplicitat absoluta, ve a ser com la petita ratlla que completa la ben ordenada disposició de línies que ha traçat en els seus dibuixos. Forma part de la seva identitat i   se’ns faria estrany que es decidís a canviar el guionet per la ( i ). D’aquesta manera la seva signatura té la força del nom complert, Joan Soler-Jové.

     El destí depara moltes coincidències, de pare tapisser i pintor, en Joan pren el primer contacte amb Sitges a l’edat de tretze anys, quan el seu progenitor el porta a la Vila per a pintar alguns dels seus racons. Ell es decideix pel carrer Carreta, on realitza una aquarel·la sota aquesta habitació pont que va de la Carreta al carrer Pau Barrabeig, que pertany a la casa on havien viscut els Campillos, els Garcia Munté. A més de l’entorn, hi pinta un pescador amb els pantalons arremangats. Una imatge que descriu l’activitat a la qual es dedicaven la major part dels veïns d’aquest  carrer.

   Es pot dir que és la primera presa de contacte amb la Vila, amb finalitats artístiques. Va continuar freqüentant el poble per motius de feina i sempre com ajudant del seu pare, mentre resta amatent de les exposicions i, sobretot, dels concursos de pintura ràpida que s’hi van convocant. En la segona edició hi participa. Planta el cavallet en les immediacions del Cable, el destí li guardava que anys més tard en seria veí, i plasma la cantonada del carrer de l’Aigua. Obra que li compra un jove matrimoni, en Josep Bernad i la Dolors Luján, que vivien, quines casualitats, en la casa on després hi anirien a viure ell i la Rosa.

     Aprenent de tapisser, hi dedica la major part del temps i, com ajudant de l’oficial, freqüenta un proveïdor, la casa Pino que estava ubicada en el carrer Princep de Viana, a la qual també m’hi havia desplaçat moltes vegades per a comprar-hi gavarrots, singla, cling que servia per reomplir abans de posar la tela blanca de tapisser, sobre la qual hi anava la definitiva. Ell i jo vam conèixer la Margarita, la filla de la casa que estava de cara el públic i vam viure de prop l’expandiment de la marca comercial  que es va traslladar a la plaça Navas  i a la Sagrera, fins que uns mals aires van obligar a la Margarita i al seu germà Joan  a baixar definitivament la persiana. Un final que a en Joan i a mi ens va doldre, perquè hi anàvem com si fos a casa.

    En Joan a més de la solera de dibuixant assolida també per un aprenentatge ben consolidat, degut a passar per les millors càtedres de l’especialitat, aconsegueix un estil propi que captiva. L’elegància del traç combina amb la simplicitat d’aquest, amb tan sols quatre ratlles retrata el que vol reflectir. D’aquí potser la seva passió per dibuixar cada gest del pallasso més universal, Charlie Rivel, el qual no feia servir ni una sola paraula per a connectar amb el públic. I al dibuixant tampoc li calen les paraules per a plasmar un instant, el que dura un gest, una expressió. Però mentre el pallasso es movia entre els silencis, en Joan Soler –Jové, en aquest aspecte  no s’hi assembla gens, perquè el dibuixant és xerrairot . És tanta la seva facilitat de paraula, que se’ns faria de dia i no hauria esgotat la temàtica, perquè aquesta manera tan planera d’explicar, fa que qui escolta també perdi la noció del temps.

  Va i ve de sitges, i volta pel món, amb la companyonia d’un cúmul de neguits i projectes que no paren de deambular pel seu pensament. Torna a la Vila en una nit bulliciosa de revetlla, la de Sant Joan, de l’any 1972,  per a inaugurar la segona exposició a la galeria Àgora 3, propietat d’en Joan Pi i l’Àngels Andreu, matrimoni  amb el qual ha mantingut una consolidada amistat. Desprès de passar la nit de gresca, a primera hora del dia del seu Sant tornen cap a Barcelona, junt amb uns amics i el pallasso Barea. La casualitat els porta a asseure’s en un vagó on també hi ha pujat en Josep M. Soler i Soler, director de l’Eco. A qui li demanen que si s’adormen els desperti a l’arribar al Prat. Vet aquí el primer contacte amb el setmanari que tantes coses li ha publicat. El mateix Josep va escriure un bonic article explicant aquell encontre

  Tant anar i venir, en Joan coneix a la Rosa, filla del Sr. Cimorra que era l’administrador de correus, quan l’estafeta estava situada al carrer Francesc Gumà. Una raó per la qual en Soler-Jové deixa que les lones del circ caiguin a terra, que carreguin tot l’escampall de ferros, fustes i cordes. Fins a ser testimoni de veure com la caravana s’allunya i  ell no la segueix, amb el quadern de dibuix  a sota el braç,  com tantes altres vegades havia fet. Havia arribat el moment de compartir il·lusions i projectes amb la Rosa. En una casa blanca i blava, els colors de Sitges.

   Dibuixant de places, de carrers, de paisatges quotidians, bulliciosos, mai li havia passat per la imaginació que en les immediacions d’un paret, on havia estat l’escorxador, compartiria placa amb una nodrida representació d’artistes. I per a fer-la més identificativa amb el seu nom, amb el guionet entre els dos cognoms, en definitiva, amb el seu estil, hi dibuixa la perspectiva de l’església amb aquest sol tan peculiar, simple, però tan seu. Que sense aportar ni llum ni escalforeta, transmet la força d’un personatge que de l’amistat també en fa un art.

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol 2014 )

VEÏNES DEL SITGES AMAGAT

        Existeixen racons en el poble que, tot i que són cèntrics, queden amagats o, dit d’una altra manera, són poc transitats. Si més no, en aquests carrers  hi viuen famílies.  On les dones de cada casa han preocupat de tenir ben cuidat l’entorn.

   En ple carrer Major hi coincideix el carrer mossèn Félix Clarà. Un carrer que fins no fa gaire era un cul de sac. Perquè no tenia sortida, fins que amb la construcció d’una casa en el jardí on últimament hi havia el “Flamboyant”, ha permès obrir el carrer cap el de la Carreta. Un posicionament que tot i estar molt cèntric, s’havia d’accedir per unes escales que ara també comuniquen amb l’Hort de can Falç. Just en el replà que hi trobem, en el soterrani de la casa de l’Eduard Roca, el barber, hi tenia l’estudi en Marià Carbonell Llopis, el qual en aquest reduït espai d’un nivell entremig hi exposava la seva obra i el conjunt oferia un encant especial.

   Ha estat una raconada que sempre ha fet goig, perquè a la plasticitat de l’obra del pintor s’hi afegia la fragància d’una natura florida i esquitxada de frondosa verdor. Un peculiar jardí del qual n’ha tingut cura la Manuela Gàzquez, esposa d’en Llorens Garcia,  a la qual només li cal sortir per la porta de casa seva i les plantes li surten al seu encontre. Amb minuciosa paciència i dedicació cuida aquesta ben ordenada disposició de plantes i flors que són l’exemple de perseverança de la dona sitgetana que mima els detalls per a que l’entorn faci goig. En un bocí del Sitges amagat, la sensibilitat d’una veïna  s’ha fet palesa en una ordenació que per la seva disposició, contribueix a que la marjada de l’Hort de can F

alç, a sota on hi havia el corral de les cabres,  segueixi sent un referen. Anys fa també contribuïen a tenir cura del indret, l’Assumpció López i l’Herminia Pérez. Fins que la Manuela ha quedat pràcticament sola en el manteniment del jardí, situat en un carrer de traçat original.

   Al final del carrer Parellades existeix un corraló al qual la veu popular li va atorgar la denominació de “carrer del metro”. A ben segur per les seves reduïdes dimensions. Una identificació que no agradava gens a l’Enric Hill, propietari de dues cases, les del final.  L’Enric, les seves raons tindria, rebutjava aquesta definició de carrer, perquè argumentava que no es podia considerar com  a tal. Tenia raó, però fes-li entendre a la gent, que són capaços de fer canvis sense altres raonaments que el d’una popularitat assolida sense cap més criteri que la transmissió  oral.

   En el corraló del final del carrer Parellades, tancat amb una senzilla reixa, hi han viscut veïnes amb  la mateixa popularitat, en quant  els costums d’atorgar motius a la gent  del poble. Fins i tot podem parlar de  membres d’una reialesa local, poca broma, que la mateixa veu popular es van encarregar de concedir-li el títol. A la Carme Artigas la van coronar, sense necessitat de corona i protocol fastuós, però sí amb la designació corresponent com  la reina de les criades.  Veïna seva era la Lluïsa, muller d’en Sabas i mare d’en Vadó, al qual la mateixa nominació protocol·lària, aquesta que sorgeix de la veu del carrer, l’anomenava el “loqui”. Aquestes dues cases eren propietat de l’Enric Hill, avui convertides en magatzems.

  Just a l’entrada del corraló, existia una ben  aprofitada botiga de queviures que regentava la família Ramírez, la finestra aparador era just a tocar el reixat. En la primera casa, entrant a la dreta, hi vivia la Modesta Navarro. En la següent l’Assumpció, esposa d’en Blanco. Aquestes dues vivendes pertanyien  a la propietat de la família Almirall que té l’entrada principal pel carrer Parellades. Al reformar l’edifici, les dues cases del primer tram del corraló van desaparèixer i l’espai que ocupaven va quedar integrat en el local dels baixos de la susdita casa.   

  Quan en el conjunt de les quatre vivendes hi vivien els corresponents llogaters, les dones s’encarregaven de disposar flors i falgueres al llarg de tot el passadís.

   Més enllà, el Passatge Termes que va des de la vorera de la que havia estat fàbrica de can Termes, al Passeig de Vilanova. En aquest començament de carrer hi trobem tres cases tallades pel mateix patró, les quals van fer construir la família Massip. Començant per la carretera, la primera la va estrenar  la Maria Almirall, la segona la Francesca que el seu marit treballava a can Gori i la tercera la Maria Carbonell, esposa de l’Antoni Ferret, el Xic de l’Esca. De les tres,   la veïna més antiga és la filla del matrimoni, la Montserrat Ferret Carbonell. Que ha heretat l’estima i el goig de la Festa Major, entre les parets de la casa, impregnades de notes sorgides del contrabaix i del saxo del seu marit, l’Antoni Bosch.

   Actualment a més de la Montse, a la casa del mig hi viu la Nuri Roca, vídua d’en Josep Rossell. I en la  del capdamunt, la Carme Àlvarez, esposa d’en Victor Sales. Tres cases, a tocar el centre del poble, que disposen d’un jardinet en la part frontal. Un fet inusual en aquest centre. En un espai que, com els altres, resta també una mica amagat de les mirades. Les tres cases s’aboquen a la marjada de la torre de can Vías, on una frondosa i florida, buguenvíl·lia ofereix una imatge que desperta admiració. I és que a la Rosó Carbonell, junt amb el jardí que es troba a l’entrada de casa seva, li agrada que faci goig.

     Són, o han estat, veïnes del Sitges que jo anomeno amagat, que tenen la sort de viure en uns espais molt particulars, únics,  i que fan tot el possible per mantenir una verdor i una florida que fa honor al tarannà de la dona sitgetana.

    Llocs cèntrics que no els freqüentem amb assiduïtat i que avui he volgut portar fins aquestes pàgines que són com una finestra oberta. És un plaer poder-hi guaitar

                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol del 2014 )

EL BIQUINI

      A  la botiga tinc una ampliació d’una fotografia de la platja de la Barceloneta, que situo a cavall entre dos segles, on s’hi veuen uns banyistes, homes i dones, amb una peculiar indumentària de platja, on predomina un cobriment generalitzat del cos. Sobta veure la vestimenta que es feia servir per anar a banyar, sobretot si ho comparem amb les maneres actuals, on predomina  la mínima expressió de roba, i la màxima exhibició de carn. Completa la fotografia una filera de les típiques casetes de bany que es feien servir per canviar-se de roba i no ser vist, quan poc tenien per amagar, ja que la vestimenta de platja no diferia gaire de la del carrer. A la platja de Sitges, en la dècada dels cinquanta seixanta s’arrengleraven  unes casetes arrambades al mur de la barana de la platja, quan encara existia el pudor en quant a voler reservar les intimitats. Fins que poc a poc el destapament s’ha anat generalitzant i preval més el sistema de la tovallola enrotllada a la cintura, mentre es fa el canvi de  les robes interiors.

    També ha influït en la desaparició de les casetes el fet que, tant dones com homes, van i venen de la platja emprant una vestimenta que evita haver de fer canvis. Les senyores s’envolten dels anomenats “pareos”, una peça de tela que encercla el cos sense haver de procurar que no pengi més d’una banda que de l’altra. I els banyadors dels homes s’assemblen més a uns pantalons curts que al pròpiament dit banyador, per tant amb una camiseta, per tapar la resta del cos, en tenim prou.

    Durant uns anys es va fer servir el barnús. Veïns de la meva àvia Maria eren en Manuel Duran i la seva muller, la Soledat Carbonell, el matrimoni junt amb els seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, vivien en aquestes casones que guarden una simetria arquitectònica, entre ca la Candelària i la que havia estat la Pensió Julian. En els mesos d’estiu la família Duran es traslladaven des de la seva residència habitual de Barcelona a la casa de Sitges, aquesta proximitat amb la platja els permetia seguir un ritual que es basava en una correcció en el vestir i en l’ordre de protocol familiar. Puntuals, a les dotze del migdia sortien de casa seva, el matrimoni precedit dels dos fills. Uns i altres coberts amb els corresponents barnussos on predominaven les ratlles. Quan la mare es quedava a casa, l’ordre no es trancava, en filera de u, primer el pare i a continuació els dos fills. Tornaven al seu domicili  seguint el mateix ordre i vestits de la mateixa manera que havien sortit. Oferien una imatge típica de la senyors que anaven a prendre els banys. Tal com ho feien els de la colònia d’estiuejants que vivien el les torres de primera línea. Algun d’ells disposaven d’un parament a la sorra, arrecerat a la paret dels parterres, on no hi faltava detall, entre l’empostissat, el tendal que ho cobria tot i la bona disposició de les  anomenades gandules.

    Un altre dels veïns més propers, en Joan Olivé i Ràfols, qui mai va voler disfressar la seva activitat professional, com ho demostra el fet que en una convocatòria d’eleccions locals, formava part de les llistes d’una formació política i allà, en l’apartat on si descrivia l’ofici s’hi podia llegir: lleter. En Joan, quan feia un descans en el repartiment de la llet, s’enfundava el banyador i el barnús i s’anava a refrescar a la platja del Club Natació tot i que després a la tarda es tornès a posar aquell folgat jersei de llana. 

    Entre aquestes va tenir lloc un fet que ha marcat un fita en les modes en quant la vestimenta de bany. Va succeir a Benidorm, l’alcalde franquista Pere Zaragoza, que ho va ser entre el 1950 i 1967, el va colpir  un fet molt curiós que va tenir lloc en el municipi que presidia, a mitjans dels cinquanta. Un dels guàrdies municipals de la plantilla, va imposar una multa de 40.000 pessetes de l’època, a una turista estrangera perquè, segons la seva versió, anava amb calces i sostenidors, ni més ni menys que el que vam anomenar biquini. L’alcalde ho va trobar injust i es va presentar a Madrid amb la finalitat d’exposar el cas al propi Franco, responsable de la prohibició. Va aconseguir del Caudillo el privilegi que a Benidorm les turistes podien banyar-se amb biquini.

    I com Benidorm no podia retenir l’exclusiva, el biquini es va anar imposant en tots els llocs de platja. Sitges no en va ser una excepció i van coincidir amb l’arribada de nombrosos turistes estrangers, els quals hi accedien  mitjançant els “tours operatots” de nacionalitat sueca i holandesa com les companyies “Fritidsresor” i “el Club 33”, entre altres. Van ser anys de transformació i també en l’evolució del vestir, de manera especial amb la lleugeresa de roba amb la qual s’acudia a la platja. Aquest fet va propiciar que les baranes del passeig, les que s’aboquen a la sorra, es veiessin molt concorregudes de curiosos els quals, arribats dels pobles del nostre interior més proper, alegraven la vista davant un espectacle que estaven poc avesats a contemplar. Contrastava la vestimenta dels ocasionals visitants, generalment amb camisa ben cordada de mànigues i coll,  alguns fins i tot amb la corresponent americana. Al seu davant un panorama exclusiu, on predomina la carn ben bronzejada i de gruixos i formes, els més dispars  i selectes.

      El biquini ha influenciat de tal manera que l’edat no és cap impediment i fins i tot deriva a una altra modalitat anomenada “top lease” que es caracteritza per suprimir la peça de dalt. Aquí em reservo l’opinió, que sigui el pudor, l’estètica i el respecte, els valors que tota persona ha de ponderar  per tal de trobar un equilibri i el respecte que més s’ajusti a la convivència.

     Més que el  biquini, avui, el protagonista i la preocupació és la sorra de les platges.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de juliol del 2014 )