Contemplant el pòster de la
Festa Major de la ribetana Natàlia Butí,
m’he fet aquesta pregunta. Perquè els costums del nostre poble abracen un ampli
ventall de detalls, amb els quals, durant molts anys Sitges ha estat un
referent. El blanc de la calç, el viuet blau dels baixos i l’alfàbrega, tres
elements que van units a la nostra identitat i que l’autora del cartell ha
sabut resumir en aquest muntatge en el qual, afegint el bastó del ball dels
pastorets, ha integrat, en un sol missatge, costums i tradició.
Les mestresses
de casa sempre tenien a punt, en l’eixida del pati, la galleda per desfer calç,
l’escombreta de mànec de fusta i la
pastilla del blauet per pintar el viuet. I en aquells patis interiors, o en el
redós dels terrats, hi disposaven testos i galledes en desús, amb varietat de
plantes, algunes d’elles que es fan servir per a preparar els suquets dels
condiments. Julivert per a posar amb el condiment del peix i menta per a l’estofat
de les faves. I les falgueres, d’un fullatge verd intens, molt aclimatades en
els llocs humits i ombrívols,
Una planta que
era quasi imprescindible en totes les llars, era la ruda. Per allò que la veu pregonava: qui té ruda Déu l’ajuda. Malgrat
que desprèn una olor molt forta, quasi ofensiva. Res a veure amb l’alfàbrega
d’una olor molt de camp, la qual en aquests dies de Festa Major, combinava amb
el flaire dels nards, una flor que forma part d’aquesta mateixa tradició.
Un altre element
també quasi imprescindible en les cases d’aquell Sitges, ha estat el cantí de
terrissa de color negre de Verdú que, segons les veus enteses, sempre han dit
que són els que més aguanten la frescor. El cantí s’acostumava a posar just en
l’escaire del marc de la porta que donava excés al pati, per ser el lloc on més
corrent d’aire hi circulava. Algunes senyores li adjudicaven un lloc més
preferent, el col·locaven en el centre de la taula i, per no entrar directament en contacte amb la part
envernissada, disposaven una mena de posa plats de roba blanca, amb unes puntes
fetes de ganxet en tot el contorn.
Entre aquestes
llars les havia que tenien el privilegi de disposar de galliner. Aquest eren,
després del so de les gralles, el complement perfecte, desitjat, de la tradició
festamajorenca. Per Nadal i per la Festa Major el galliner tenia uns estadants
d’excepció. Perquè el pollastre era un dels protagonistes destacats.
Segons les
preferències, o les disponibilitats de cada família, els postres s’adaptaven a
aquests aspectes. Els dolços de confiteria,
amb totes les seves varietats, han estat un postra excepcional, que
també s’ha alternat amb els braços de gitano. Curiosament, el filar prim en
l’ànim de no ferir sensibilitats, o amb tot el que pugui semblar
discriminatori, la denominació de braç de gitano continua vigent en el costum d’anomenar
aquesta delicadesa. Els havia, però, que preferien arriar la galleda al pou,
amb un meló o síndria. Abans s’havia pouat la gasosa i l’ampolla de vi. La fredor
de les interioritat del pou aconseguia refrescar el contingut de la galleda.
Meló i síndria, un postra secundat per Festa Major. Quan, Ens havien explicat els nostres avis, que l’anaven a menjar a la
platja i que mentre sopaven la deixaven mig submergida en l’aigua del mar. Això
tenia lloc en aquestes vigílies, quan a la Ribera es feia una revetlla popular.
Amb assistència dels veïns dels pobles del costat. Sobretot de la gent de Ribes
que havien vingut fins i tot amb carro. Amb tanta implicació, doncs, no ens ha
d’estranyar que una ribetana aconsegueixi fer un cartell de la festa amb uns
ingredients del més pur sitgetanisme.
A la Festa
Major li precedien molts preparatius; emblanquinar les exterioritats, rematar
el viuet blau, fer un bon xafarranxo, disposar en lloc preferent el cossi amb
l’alfàbrega, fer net al galliner, preparant el pollastre rostit, arriar la
galleda al pou ben assortida de begudes i
treure de l’armari els millors vestits de mudar. Com poden comprovar, molts
més preparatius que ara. Quan en aquestes festes majors de l’era moderna,
aquests, quasi tan sols concerneixen als responsables de la Comissió que ho
tenen de tenir tot molt ben organitzat i això porta feina i fins i tot més d’un
maldecap. I també afecta als participants del balls que fa uns quans dies que assagen les
evolucions. Per a la resta, tan sols
atendre’ns al programa per a gaudir del
moment.
La de Sant
Bartomeu per a la Vila de Sitges, és una festa solemne. Ho escenifica la
presència d’un nombre important de sacerdots que concelebren l’ofici junt amb
el Senyor Rector. Un fet curiós perquè quan hi havia moltes més vocacions sacerdotals
que ara, el mateix ofici el presidia el Rector i el vicari i pocs més. Això sí,
convidaven a un predicador per a donar
més relleu a l’ofici. Els programes de l’època, any rere any, s’encarregaven
d’anunciar la missió del predicador. I sempre ho feia amb els mateixos termes:“Glosará la vida del Santo un eminente
orador sagrado”. Es tractava, doncs, d’una personalitat amb coneixement de causa.
De sempre la
Festa Major ha evolucionat entre moments d’eufòria popular i altres revestits de solemnitat. Però vet
aquí que ara cal demanar respecte per un acte tan popular com és l’entrada de
les gralles. Al tenir de tot, l’haver viscut sense donar importància als
detalls simples, passa que no ens ve d’un pam. Tot sembla poc. A l’estiu cada
dia és una festa i amb tantes disbauxes
hem perdut la percepció del valor de les coses nostrades. Aquestes que tan
ajuden a estimar i valorar el patrimoni de les tradicions que hem heretat, el
d’una gent que amb poca cosa feien festa. I a la més maca de totes també
l’anomenaven Festa Major.
Que la
gaudeixin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada