ENTRE TORTELLS I MOMFLONS

Contra les amargors,  dolçor.  I és que el producte que ofereixen les pastisseries, sempre, ha servit per donar plaer al paladar. També les confiteries, pastisseries i tot el relacionat amb aquesta dolçor festiva, han passat per moments de menys a més esplendor. Perquè no sempre les economies familiars s’han pogut permetre el luxe de comprar determinades llaminadures. Les preferències eren altres. És va començar a notar un determinada corrent de folgança, precisament, amb els esmorzars i berenars dels dies de festa, quan a la mainada  se’ls obsequiava amb un panet de Viena i una presa, mesurada, de xocolata. Producte  que  assoleix el súmmum quan es serveix amb la modalitat de xocolata desfeta, acompanyada d’uns melindros. Era la menjada per excel·lència en els berenars que precedien els batejos on, a més, la mainada era obsequiada amb els característics confits.

      Poc a poc es va anar imposant, com  a postra dels dies de festa, el tortell que s’acompanyava amb una copeta de moscatell o malvasia. Determinats tortells han aconseguit una popularitat que, encara avui, són una icona de determinades festivitats, com el del dia de Reis que a més guarda l’al·licient de la sorpresa: la figureta i la fava.  El segueix amb poc interval de temps, el tortell de Sant Antoni, amb igual combinació de fruita i massapà.  I amb ell arribem a un tortell gremial que es repartia per la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes, els quals en aquest dia acudien a missa a la parròquia, amb una nodrida comitiva que sortia en dèiem  de la casa del sindicat, situada al carrer Illa de Cuba, amb acompanyament de la bandera gremial i banda de música i, un cop acabat l’ofici religiós, es tornava al mateix  lloc, on es procedia al repartiment de tortells i convidaven a beure dels porrons omplerts de moscatell.

    Al tortells se’ls va anar embotint de  crema, nata i altres complements per a fer-los més atractius a la vista i al paladar. Les pastisseries locals, oferien en els seus aparadors, ho continuen fent, una extensa varietat de dolçor en tota mena de formes. A diferència dels forners, els pastissers han disposat d’un horari que es reparteix en una jornada laboral més diürna que no pas nocturna. Els forners s’han de servir de la nit per tal de que de bon matí el pa ja estigui cuit i disposat a les lleixes de la fleca. A ells se’ls podia trobar, durant les nits estivals, a fora el carrer, a la fresca, aprofitant que el pa era al forn.  Junt amb els serenos, han estat testimonis del que es començava a coure en aquells Sitges que s’abraçava a un turisme, on una altra mena d’escalfor i “bullidura” propiciava unes escenes que alegraven la feina d’aquells aliats de la nit.

     En canvi els pastissers, degut a que l’elaboració  s’allarga durant tota la jornada, els trobaves, a ple dia,embotits en la blancor de l’uniforme, amb casquet inclòs, al carrer, codejant-se  amb un entorn que formava part de la flor i nata del poble. Com els pastissers de la pastisseria Massó, el propietari Sr. Enric, amb els seus fills i el pare de l’Agustí Carbonell, fent costat a la clientela que seia en les taules de cal Xatet.

   La pastisseria Massó i la de can Sabaté, són les dues que encara resten obertes, d’aquelles que ja han desaparegut deixant un bon record. Aquesta última, durant els dies de Setmana Santa, a l’entorn del forn de l’obrador es couen uns ingredients del més pur sitgetanisme. Només obrir les portes de l’establiment, els muflons assoleixen un protagonisme que deriva a unes genialitats sublims. En els moments previs a l’obertura es van congregant els clients que tenen assignat dia i hora i també aquells que hi acudeixen com si anessin a la farmàcia de guàrdia, sense la preceptiva recepta. En aquest punt ja s’estableix un principi  d’acusades diferencies. Comença una jornada que es preveu difícil de gestionar. Si més no els momflons encara no han sortit del forn. L’Annita anuncia que es preveu mitja hora d’espera, una franja horària que permet noves incorporacions de clients. És quan, entre ells, es comença a posicionar els que tenen dia, hora i quantitat, degut a que prèviament van passar pel taulell i els altres que es  planyen de no haver fet el mateix. Entre tot això, la mitja hora es fa interminable. Els acreditats més tranquils, els altres es desanimen   pensant que no els hi quedaran per a ells. El personal de la casa entra i surt de l’obrador, a cada incursió s’ espera la informació actualitzada  de l’estat dels momflons.

  En aquestes, apareix el màxim responsable de l’obrador. En Joan, amb el seu posat característic, em recorda al doctor quan, durant una intervenció quirúrgica, entra a la sala on es troben els familiars del pacient, per anunciar-los que l’operació es porta a terme dins la normalitat prevista. La seva aparició també aconsegueix molta expectativa. Es fa el silenci. Les paraules del pastisser són concises: “els estem pintant”. Normalitat pels qui exhibeixen el paperet, però els mateixos dubtes per a tots aquells els quals, en cas d’anar maldades,  a reclamar a mar. Per a ells la pregunta és crucial: “Què en surten molts?  Resposta esperançadora: “N’hi haurà per a tots”. Apareixen les primeres safates, alegria i escepticisme pels qui s’han anat incorporant i no entenen  l’ordre de les preferències: “jo he arribat abans que aquell senyor i em passa a davant...”. “Senyora, increpa l’al·ludit, ho porto escrit en el paperet”. Valuosa acreditació. Tot aquesta moguda s’acarona entre les genialitats diverses i jocoses del personal, de rang internacional de la casa, que converteix la jornada de recolliment i l’avantsala de la Pasqua en un jocós sainet. Que posat a dir, es podria titular: “Dr. Sabaté, especialista en mufló, reservi’m dia i hora per a l’any que ve”.  

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 abril 2014 )

FETS I PERSONATGES DE LA SETMANA SANTA

   Avui, dijous Sant, és un dia  de molt significat dintre el calendari litúrgic. I degut a aquesta rellevància els llocs destinats al culte ofereixen un aspecte diferent. Quan a la tarda queda exposat el que es coneix pel monument. Amb el sagrari com a protagonista destacat, entre una exuberant engalanada de palmes i palmons.

    Era un dels pocs dies que es tallava el trànsit rodat i no per una raó d’acoblament entre la gent i els cotxes, sinó per fer efectiu el silenci que havia d’imperar en aquelles hores de recolliment. Davant de casa hi havia el convent de les monges vetlladores. Entrant, a l’esquerra, es trobava la capella, la qual  s’obria  per la festivitat de Sant Josep  i el dijous Sant. La meva àvia Consol, benefactora del galliner del convent, al  proporcionar tots els rosegons del pa que es que quedaven durs en el paner, era de les persones que li agradava anar amb temps per aconseguir un bon lloc, per poder seure, junts, el matrimoni i els dos fills. Uns vailets que havien d’administrar aquella previsió horària amb paciència i bones maneres. La capella s’anava omplint i quan ja  era el moment de començar l’ofici religiós, apareixien  les senyores de més rang social del moment. Mudades i enjoiades, es trobaven que no disposaven de cap cadira, si més no sabien que les monges els hi proporcionarien. I efectivament, la mare superiora acudia a la recerca de l’àvia i li demanava si cediria les cadires on estaven asseguts els fills. I com que no era lloc ni moment per armar la de Sant Quintí, ja tens aquells vailets, que s’havien passat més d’una hora  en posició d’espera, aixecats i relegats a darrera de tot.

      L’àvia que era de temperament, no es mossegava la llengua, quan acabava l’ofici anava a l’encontre de la superiora per queixar-se del  que ella considerava una injustícia, perquè hi anaven amb temps més que sobrat per aconseguir un lloc, per al final acabar perdent  les posicions aconseguides. Els arguments de la religiosa eren d’una realitat inqüestionable: “ Consuelo, en aquest món tot és una conveniència.....”. Donant a entendre que l’àvia com  a benefactora del galliner amb rosegons de pa i peles de patata, tals senyores ho eren  amb un  material del qual en treien més profit. Sense haver de patir per la procedència de les virolles, perquè en aquells temps de caixes B ni se’n parlava, ni existien. Les seves donacions es comptaven per duros. Algunes avantatges havia de tenir tals generositats. I si els nens perdien la cadira, paciència. Tot i que n’extreien  un exemple prou alliçonador: “pagant Sant Pere canta”.

        Un altre dels actes més tradicionals i populars d’aquests dies són els cants de les Caramelles. Amb tres colles que surten al carrer per cantar la joia de la Pasqua. Al llarg d’aquesta dilatada trajectòria, han mantingut el caliu de l’aspecte associatiu i, desprès de tants canvis en l’estructura  de la societat actual, continuen sortint. A redós de la música dels mestres locals: Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Jordi Pañella i les noves incorporacions, que embolcalla la mètrica de les estrofes que poetes i poetesses han escrit.

    Les tres colles de Caramelles, Prado, Retiro, Patronat -ara anomenades Caramelles Sitgetanes- han aplegat  un nombre molt important de sitgetans. Cal dir que aquesta tradició ha estat una plataforma des d’ on han sobresortit els aficionats al cant. Els seus solos han ratllat, i ho continuen fent, la perfecció.  També cal dir que en els anys de dificultats, altres hi acudien per l’al·licient del ressopó i del suculent dinar de Caramelles. Cants i gastronomia que ha estat el complement gratificant. Sobretot quan a les tantes de la matinada, a l’entrar a les Societats, l’olor a carn amb pèsols o a sípia ofegada desbarataven l’harmonia de la música i de la poesia. El paladar i la tos acumulada, podien més que totes les bones arts juntes.

      Qui ha participat , com un servidor, d’aquesta tradició, hem tingut el privilegi de compartir moments estel·lars, d’una genialitat suprema. Exclusiva dels personatges populars que hi han col·laborat. Com alguns dels portadors del pal de la cistella, que si s’haguessin hagut de superar unes oposicions per aconseguir  la plaça,  hagués estat difícil l’elecció. També cantaires  esvalotadors del galliner, músics peculiars i mestres disciplinats.

     Sense oblidar-nos de dos sitgetans irrepetibles, que en aquestes diades aconseguien acaparar un protagonisme que els feia feliços. Com en Josep Mirabent Lluís de can Mostela el qual, a més de ser un fidel acompanyant de tots els enterraments,  quan  la banda de música sortia al carrer, conservant el mateix  posat seriós i respectuós, feia costat, al davant de la formació, al mestre corresponent a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures.

    El va rellevar en el càrrec l’Antoni Roig, el qual  va abraçar totes les tradicions. Director  honorari de la banda que acompanya a la confraria de la Mare  de Déu dels Dolors, en Toni gaudia fent vibrar la pell del bombo i tot senyalant al cel, manifestava : “tona, tona”. I de les marxes fúnebres a l’alegria de l’obrador de  l’Estrella que, per raons de proximitat, freqüentava. Sabedor que els pastissers li deixaven provar les seves creacions. En aquestes vigílies hi entrava  amb una petició única: “mone, mone”. A en Toni se li acumulava la feina: la processó, les llaminadures pasquals i el suculent  ressopó de les Caramelles de la colla del Retiro. Des de ben jove, mà dreta del mestre Pallarès a qui ajudava a portar la carpeta o quan, degut al retard del  mestre, perquè caminava amb pas pausat, en Toni es posava davant de cantaires i músics amb intenció d’establir l’ordre que el mestre exigia. En Toni no estava per punyetes, si algú gosava riure’s de la seva momentània serietat, mostrava un posat d’intransigència i  el vocabulari menys apropiat per una ocasió de tan significat: “mala puta!”. I és que el xicot estimava i gaudia de les tradicions amb uns sentiments nobles. No obstant, quan calia, feia gala del geni que el caracteritzava.

                                                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 abril del 2014 )                                      

EL CAMP DE FUTBOL DE CAN PERICO

Descrivia, fa un parell de setmanes,  la cruïlla de can Perico com un punt estratègic, on la popularitat dels mecànics, que hi vivien i treballaven, va aconseguir quallar en la toponímia local. De forma que tot el contorn s’identificava amb aquesta peculiar  denominació  Així, a frec del  pinar s’estenia una considerable esplanada de terreny, de la qual n’eren propietaris dues famílies emparentades entre si, els Robert – Gorgas. Els primers ho eren de la part que tocava a la via del tren i els Gorgas de la part de baix.  Antigament hi havia plantats presseguers i després vinya. Fins acabar en una esplanada erma, un espai idoni per jugar a pilota, sense molestar.

    En aquells anys l’equip del Sitges tenia a la reserva un bon nombre de jugadors que no disposaven de l’oportunitat de poder jugar de titulars.  Per trobar una sortida es va pensar en formar un nou equip. El projecte es perfila i es fa realitat en les tertúlies que, un grup d’aficionats locals, entaulen en el cafè de la Societat el Retiro.  Fins que a l’agost del 1964 neix la Blanca Subur i d’allà mateix  sorgeix el primer president, persona molt vinculada a la Societat  retirista, el Sr. Sergi Cavallé. La resta de la junta la componen: Vicepresident,  Pere Fusté. Secretari, Lluís Curtiada. Tresorer, Abdon Vidal. Vocals, Francesc Rodríguez, Manuel López, Josep Lorenzo. Josep Alonso, Àngel Chacón. I entrenador, l’Àngel Sánchez, en “Periquin”.

   Hi havia prous jugadors com  per formar equip i moltes ganes de posar la pilota en joc. Els primers anys van jugar al camp del Sitges, aconseguint  èxits rellevants. De ben segur es feia difícil compartir un únic camp, fins que l’esplanada de darrera el garatge dels germans Balcells, es considera un camp idoni. I com no podia ser d’altra manera, no és necessari posar-li nom, perquè l’enclavament el té ja designat pels motius que he esmentat al començament: el camp de futbol de can Perico.

    Per vestuari es fa servir un altre garatge d’activitat  mecànica de cotxes, el de la Seat, d’en Tort i en Paco que es trobava situat  molt proper al camp. Part del primer equipament que vesteixen els jugadors de la Blanca Subur és finançat pel Sr. Justino Cañivano Sánchez. Pel nom a ben segur els serà difícil d’identificar, si més no un detall molt fresc serà suficient per a que els lectors sàpiguen de qui els parlo. La família Cañivano tenia la representació dels gelats Camy. I el primer establiment on van instal·lar les neveres estava ubicat en el carrer sant Bonaventura,  en els baixos de la casa de l’Esperança Gavaldà, vídua i mare dels dos germans Gual. Família que la gent de Sitges els denominaven de Miralpeix per haver tingut cura d’aquesta masia. Altres despeses són alleugerades mitjançant rifes, en les quals tots els números sobrants els compra el Sr. Eudald Viñas que vivia en una casa amb esplèndid jardí  en el torrent d’en Llopart.

    El camp  va ser vàlid fins que la Blanca es va traslladar a un camp que se li va habilitar en el sector dels Pins Vens, era l’any 1973. Tot i que es pot dir que quan aquesta entitat trepitjà el camp de can Perico, ja s’havia convertit  en una escola de formació de jugadors.

   Coincidia aquests avanços amb l’augment del nombre de cotxes que passaven per aquella cruïlla, degut a estar situada en un lloc estratègic de l’entrada al poble. Davant les evidències, es va creure oportú habilitar l’esplanada  com aparcament. Primer els mateixos conductors se’l feren seu, després es va regular el servei i si no recordo malament, durant un temps en va tenir cura l’Andrés Abellán. El mateix que amb la seva esposa, disposaven un carretó al Passeig, on elaboraven aquella mena de coto fluix ensucrat i pomes acaramel·lades que contribuïen als incentius dels dies de festa.

    Limitava aquesta extensió de terreny, com he dit, la via del tren. A l’altra costat, les vinyes continuaven donant fruit, amb companyia de vaques, el cant dels galls i la disponibilitat de la família Ferrer- Comas que tenien cura de l’anomenada Sínia Robert. Una de les sínies que  es trobava més a prop del poble  i que va desaparèixer durant l’urbanització de la zona, on avui s’estén el també anomenat Parc Robert.

     Casualitats del destí, un reconegut i acèrrim aficionat del futbol local, en Salvador Montserrat Sanz  , barber de professió, va obrir  la barberia en els baixos d’un dels edificis que es van aixecar damunt el terreny de joc del camp de can Perico. En donava testimoni de la coincidència amb l’enclavament, unes fotografies emmarcades que en Badó tenia disposades per les parets del reduït local. Que mostraven el camp abans d’urbanitzar-se,  l’indret  prengué el nom d’Oasis. On un dels primers edificis que van sucumbir va ser el celler on s’elaborava la Malvasia Vda. Robert, independent de l’embotellada per en J. Robert que tenia el celler en el carrer Sant Pere i s’estenia fins el de Bonaire  L’edifici de la carretera era propietat dels Gorgas, sogre del Sr. Robert de can Milà. L’últim llogater dels baixos en va ser En Javier Carbonell que hi guardava la reserva de xarops de la bodega que tenia al carrer Jesús. I en el pis de sobre hi vivia la família Vallès.

    De tot això, de la fundació de l’equip de la Blanca Subur,  ara es compliran els 50 anys. Una xifra important, que guarda relació amb un entorn que ja forma part de l’historia local. L’últim enclavament, inaugurat el 24 de novembre del 2007,  està arrecerat al carrer d’en Marianet. El pintor Marià Carbonell Llopis, qui de futbol també en sabia el suficient com per entaular tertúlia, aquesta en el Prado, tot i que el seu fort eren els escacs.

                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'abril del 2014 )

LA MOTO DEL DOCTOR ALMIRALL

 

   La moto del doctor  Rafel Almirall i Carbonell en el seu retorn a Sitges, amb el seu actual propietari el Sr. Artur Bujaldon, com a participant de l'edició d'enguany del Ral·li.

   Una moto molt vinculada a la vida de la gent de Sitges, quan el metge anava a passar visita. Que en aquest diumenge festiu, la seva presència ha revifat records, sobretot a les seves filles i a tota la gent  que  guarda en la memoria la vinculació del doctor amb la moto. Detalls  que, per la seva pàtina de popularitat , he intentat  treure llustre en l'article d'aquesta semana. L'ocasió s'ho mereix.

 

 

EL DOCTOR ALMIRALL I LA SEVA MOTO

Podem presumir d’un paisatge que captiva i aquest entorn és el que fa que un poble sigui diferent a un altre. Si més no les persones que habitem, el conjunt de tots ells, tenim certes semblances o afinitats. Perquè els oficis, les arts, la ciència..., fins i tot les aficions, no és una  exclusiva de cap col·lectiu en concret, sinó que s’obren a les preferències i aptituds de cadascú.

     Altra cosa diferent és la popularitat que es recrea entre els seus habitants. A casa nostra aquesta particularitat aconsegueix involucrar a un bon nombre de convilatans.  Avui em plau recavar en el record d’un sitgetà que va vetllar per la salut de la seva gent. I aquesta aciençada faceta el va convertir en un metge molt popular. El doctor Rafel Almirall i Carbonell, vivia i tenia la consulta, en la casa pairal del carrer de l’Aigua, just en aquest revolt on la ciència i la música s’han agermanat per complementar, encara més, la popularitat dels dos veïns més propers, el doctor Almirall i el mestre Pallarès.

    El metge arrossegava les seqüeles de la poliomielitis que el va afectar quan tenia dos anys. D’aquí que el seu impediment per caminar era ostensible.  Per desplaçar-se feia servir una moto amb sidecar, on en lloc visible dels laterals hi tenia escrit el distintiu que l’identificava: “Medico”. Una especificació que per a la gent de Sitges era innecessària,  perquè tothom associava el conjunt  de les dues peces amb ell. Quan no estava de servei hi pujaven la seva muller, la Mª. Teresa Pelegrí i Mas i les seves filles, la Mª. Vinyet i l’Esperança. Era el moment de conduir amb prudència, no així quan anava sol que agafava el revolt del carrer de l’Aigua a una velocitat un xic temerària, perquè li agradava el brunzir accelerat del motor. El metge va obrir consulta en la casa d’aquest carrer a l’any 1928, fins a la seva mort ocorreguda a l’any 1957, quan tenia 60 anys. Abans d’estudiar la carrera de medicina, havia fet la de farmàcia. I va treballar com a farmacèutic a la farmàcia Font, preparant formules de laboratori. Si més no va considerar que la medicina li oferia un ventall de possibilitats més ampli i molt més complex.

     Prior de la Confraria de la Minerva, la veu popular i la sensibilitat de les persones afins a la poesia, el van declarar el poeta del Corpus. Degut a les delicades estrofes que aportava en les estampes que es repartien en l’ofici de la festivitat. La serenor que s’embolcallava en aquella casa compartint ciència amb  la vida familiar, així com la complicitat del metge i poeta, amb la música que sorgia dels baixos de davant, van contribuir a que el revolt posiciones les dues cases, amb uns estadants sensibles a l’art i, també, compartint una popularitat que la gent de Sitges els hi va atorgar.

    President d’una altra institució de molta trajectòria en el poble, el Moto Club, l’home, apassionat de la moto, organitzava excursions pels pobles de la nostra geografia i amb la càmera de fotografiar en deixava constància gràfica. Entre tantes facetes, s’inclou la d’haver estat un dels pioners de la secció fotogràfica local, en un temps en què l’art de la fotografia es complementava amb la feina de laboratori.

   L’espetegar  de la moto del doctor Almirall va emmudir quan l’home se’n va anar, no sense abans, haver deixat escrita una de les pàgines d’aquest conviure singular de la gent de casa nostra, les quals són recordades per detalls específics de tota una singladura. En els anys posteriors les seves filles li van perdre el rastre. Les casualitats de la vida han propiciat un retrobament amb la moto,  ara sense sidecar, del metge. Per elles la troballa les ha omplert de joia , ha estat el barber Pere Sánchez Andreu, del Cable, qui  les ha posat en contacte amb en Joan Merlos Navarro, gran entusiasta i entès en motos d’una certa antiguitat, ell guarda informació gràfica i ha estat qui les ha informat que un tal Artur Bujaldon, en el seu dia, va coincidir amb la moto que un veí de Sant Pere de Ribes  havia fet servir per repartir fruita. A la troballa s’hi associa una anècdota molt jocosa. El sidecar el van guardar en una mena d’altell i resulta que en aquell lloc hi van obrar, van tancar l’espai amb unes finestres i quan van voler treure el sidecar   no passava per enlloc. Propietari i comprador van arribar  a un acord i l’Artur l’ha restaurat amb molta cura. Paral·lelament va iniciar un seguiment per a saber a qui  pertanyia aquesta BSA del 1933. Estirant els fils arriba fins el doctor Rafel Almirall.

    El destí també ha volgut que aquest any el Ral·li obris la porta a la participació de motocicletes, d’aquí que hem gaudit del privilegi de  tornar  a veure transitar la moto del metge pels carrers del poble. Pels més grans el soroll del motor els haurà aportat el record d’aquell sitgetà que es valia d’ella per anar a passar visita. Per aquells que hem sentit parlar-ne, es converteix en un testimoni valuós, el poder apreciar com era. Amb el convenciment que la persona que l’ha conduït poc haurà hagut de bregar, perquè la moto quasi bé avançaria per inèrcia per uns carrers per on tantes vegades havia circulat . La desfilada acaba passant per davant de la casa del germà del metge, el Sr. Antoni Almirall, que junt amb la seva muller, la Loreto Andreu, guaitaven darrera el finestral de la planta baixa enlairada, oferint una imatge d’una familiaritat exquisida i d’uns costums molt arrelats a la vida sitgetana.

    Avui, aquesta secció, ha volgut convertir-se en una finestra, des on guaitar als detalls singulars d’un metge sitgetà, veí del carrer de l’Aigua i conductor de moto amb sidecar.

                                                                                                     J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'abril del 2014 )                                                     

ELS PERICOS I ELS COTXES

    La cruïlla de can Perico, encara avui, és un referent de situació del paisatge local. Que ens serveix de punt de trobada quan, per exemple, diguem:  “ quedem a  can Perico”. Una percepció de lloc que ens resulta del tot familiar i que tots hem assimilat.

     Denominació que ens ve imposada, de bon grat, sigui dit de pas, degut a la popularitat que van aconseguir la família Balcells, mecànics de professió, que tenien el taller i el garatge en un edifici situat en un dels escaires que conformaven la cruïlla. La popularitat  que assoliren els Pere de la casa en fou tanta que la veu popular s’encarregà de fer la resta, ni més ni menys, que rebatejar-los amb el sobrenom de Pericos. I totes les curiositats no acostumen a anar soles, en aquest cas no solament identificaven als homes de la casa, sinó que a les dones també els hi corresponia el dret a la denominació d’origen, així a elles les anomenaven les Periques.

       L’edifici era gran  i la vivenda estava situada a la part superior, amb un balcó corregut, on  en dies assenyalats, com el de la rifa, activaven un altaveu connectat a la ràdio i la cantarella s’escoltava fins ben bé al Cap de la Vila. En altres ocasions imperava la música, o retransmissions de partits transcendentals de futbol.  Aquests  mecànics tenien predilecció pel martell, i és que un bon  cop de martell, donat en el lloc precís, té efectivitat. El mal és que no sempre les averies requereixen de l’abús d’aquesta eina. I molt menys fer volar martells, com sembla ésser així passava, quan el mecànic, atabalat per les entremaliadures dels més grans de la camada, els hi llançava, fent honor a la conclusió que un copet de martell fa meravelles.

       Tenim, doncs, ubicada la cruïlla de can Perico i, sobretot l’origen de la denominació. Un encreuament  estratègic que consolidava una de les entrades principals del poble, darrerament constituïda amb el Bar Espanyol, regentat per la família Ossó, en un cantó. La Pensió Julian, conduïda per la família Soto- Palma, en l’altre, I el bar d’en Juanillo, antiga casa Diego, en el costat oposat. A l’exterior del garatge dels Balcells hi havia un sortidor de benzina que, junt amb el de can Selfa, van ser dels primers de la vila.

   Per tant un punt estratègic del tràfic viari i, com a tal, requeria la presència d’un guàrdia regulador del trànsit, els quals complien els torns de servei a peu de carretera,i  a l’estiu a ple sol. Al  risc que comportava s’hi afegia l’escalfament ambiental. Era quan encara no s’havia obert la variant que va travessar la sínia Dionísia, can Pairet  i la sínia de can Rostit, entre altres. El tràfic rodat que venia i anava en direcció Barcelona havia de travessar el pas a nivell, encara ara tenim costum d’anomenar el lloc amb el nom de les barreres, per ser aquestes les que barraven el pas dels cotxes per donar prioritat als trens. A l’estiu, quan la gent tornava de la platja i emprenien el retorn cap a Barcelona, es formaven unes cues monumentals que posaven a prova els nervis dels més temperats.

      Just al costat de la casa dels Pericos, sota el pinar a tocar el torrent,  el més populars dels vagabunds de la Vila, tenia el seu aixopluc en un cotxe desmantellat. En Serafí hi dormia aliè al tràfic rodat i al preu de la benzina, a ell sols l’interessava, més que el grau, el preu del vi. Podia presumir de viure, en la cruïlla principal del poble, sota els pins i compartir veïnatge amb els Pericos.

    El temps ha transcorregut impecable i dels Balcells, pel que respecta a Sitges, no en altres llocs de la geografia on encara hi ha representació, van quedar els dos germans fills d’en Pepito i les dues filles de la Montse qui a la vegada ho era d’en Manel. Primer ens va deixar en Josep Lluís i sembla ésser que, no fa gaire, se’n va anar en Pere. Ho apunto entre dubtes perquè els veïns no ens vam assabentar.  Feia temps que havia deixat el seu pis.  Quan, acompanyat per una dama,  va emprendre, per a nosaltres, un destí desconegut, fins que ens han arribat notícies de la seva mort.

   Els dos Pericos eren homes dels de l’americana verda, els entesos en temes carnavalescs sabran d’una peça de vestir tan característic en l’uniforme dels responsables del Carnaval del Retiro. Però, dels dos germans, el qui se la sentia més era en Josep lluís que s’encarregava d’acompanyar als components  d’aquelles xarangues que venien des de Navarra, la terra de la seva mare. Vet aquí la complicitat i afinitat que tan motivava als dos germans. Tot i aquesta verdor tan característica  i festiva, en Pere es decantava més per la samarreta del Barça. Potser perquè es va adonar que no era home de masses mogudes festives. Moderat, prudent, assenyat en quant a la mesura de la beguda, semblava impassible al transcórrer de les nostres tradicions, però no al fum de fumar cigars havans. Pels mèrits  aconseguits i, aquests,  gràcies a les singularitats de la seva manera d’ésser, als Perico no els hi cal que el seu nom aparegui gravat en una placa col·locada en lloc visible, la seva popularitat s’ha encarregat de deixar plasmada en la memòria de tots, el nom que els relaciona a un indret, el qual ja no s’assembla en res a aquell entorn que vam conèixer i freqüentar.

      Diumenge arriba una nova edició del Ral·li de Cotxes d’Època, fa  56 anys  que va tenir lloc la primera. En aquells anys  la majoria de la gent del poble no tenia cotxe, d’aquí que aquella exhibició va revifar molts somnis, els quals  paulatinament es van anar fent realitat. I, mentre, el món del motor també s’ha sofisticat. Tant, que ara els Pericos no sabrien pas on propiciar el cop de martell.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2014 )

                                                                  

RELIGIOSES SITGETANES

   Fa uns quants anys que gaudeixo del privilegi de tenir per veïns de pàgina a les altes jerarquies de l’església.  Durant el temps que vaig compartir espai amb el Sr. Bisbe, cadascú va escriure al seu aire. Vull dir amb això, que ell escrivia sobre el bé, convertint les seves conclusions  en  alliçonaments. I  un servidor  ha escrit  sobre temes diversos relacionats amb el poble i la seva gent, sense ànim de fomentar cap corrent doctrinal. Tot i que moltes vegades hem coincidit en el fons, perquè viure és l’escola més diversificada, on més s’aprèn de tot.

    Ara, en aquesta nova etapa del setmanari, comparteixo veïnatge  amb un altre estatus de la clerecia,  aquest molt més proper, com ho és el Sr. Rector, mossèn Josep Pausas. A aquells que, abans i ara, opinen de la coincidència d’aquest veïnatge tan clerical, els dic que, davant l’evidència,  he de mantenir les bones maneres.

     Aprofito aquest apropament per incidir en el protagonisme de les religioses sitgetanes, una de les quals, no fa gaire, ha complert un aniversari de meritós significat. La nostra Vila, abans d’assolir aquest aspecte tan cosmopolita, amb àmplia pluralitat de creences religioses, es caracteritzava  per la convivència majoritàriament catòlica, representada pels diferents servidors.  Gent de Sitges, els quals han encaminat les seves vides vers la vessant religiosa.  No fa gaire feia esment de la celebració dels 50 aniversari de l’ordenació del pare Francesc Carreró.

     Transcorregut un temps, el 15 de gener d’aquest any, va celebrar  els 50 any d’ordenació  religiosa, la mare Maria Dolors Carbonell Ripoll, de l’ordre de les Carmelites Descalces. L’efemèride va tenir lloc al convent de la Roca del Vallès on ella, amb el nom de Glòria, n’és la superiora. La Maria Dolors va néixer a Sitges, en un carrer, en aquells temps, molt afí amb la clerecia i amb un veïnat profundament beat, em refereixo al de Sant Bonaventura. Va venir al món en la casa del costat dels Mirabent de ca l’Aixut, on els seus pares tenien cura d’una vaqueria i regentaven la botiga.

     Germana de l’Eduard, la Tresa, en Joan i la Rosó, abans de ser ordenada va passar dos anys al noviciat.  La celebració d’aquests 50 anys de trajectòria, va comptar amb la presència de la família i d’un reduït grup de gent de Sitges que van voler estar al seu costat. Junt amb el Sr. Rector, mossèn Pausas, i el sacerdot  sitgetà, mossèn  Jaume Berdoy Alemany, Vicari general del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Ell va ser l’encarregat d’oficiar la missa i en la homilia es va fer palès el nexe que els unia: l’estima mútua vers el poble que els havia vist néixer.

     Es dóna la circumstància que la nostra vila ha tingut i té una bona representació religiosa, fins i tot en les altes esferes eclesiàstiques. Si més no he puntualitzat,  en l’encapçalament, que aquesta vegada em referiria a les religioses sitgetanes. A elles igualment  hi cal annexionar l’assentament d’un nombre important d’estaments regits per religiosos/ses. Un dels més antics han estat les mares Concepcionistes, les quals ja van tenir cura de l’antic Hospital de sant Joan, situat on avui hi ha el Maricel de Mar. La seva presència, ara representada  per una reduïda comunitat, ha servit de gran ajuda i conhort quan la salut es ressent. Una servidora ha estat la sitgetana  Dolors Bernad Roig, filla de l’ataconador a qui la veu popular coneixia per en “Raspall”. La Dolors, en els últims anys de la seva vida, va estar destinada a l’Hospital de Sitges, envoltada de  la seva gent.

   Altament important ha estat la presència de  la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.

   Referent a la comunitat religiosa de l’Escola Pia, tot i no estar comandada per religioses, sinó per pares escolapis,  he cregut convenient de referir-m’hi, perquè també es tracta d’un centre que es dedica a la docència i, per tant, trobo que no queda bé referir-me a l’escola de les Mercedàries i deixar de banda l’Escola Pia. On, durant uns cursos, una monja mercedària, la mare Rojas, va impartir classes de física i química.

      Reprenent el fil de l’enunciat, les religioses de Sant Josep, conegudes per les monges vetlladores, tenien el seu convent en el carrer Sant Francesc. Conformaven una imatge típica del Sitges d’abans, quan després de sopar, deixaven el convent per a dirigir-se a les cases on tenien cura dels malalts. Coincidien amb els serenos que s’anaven a incorporar al servei i, uns i altres, es barrejaven amb aquells primers turistes àvids de castanyoles i repic de tacons que trobaven en els jardins de les Societats.

  Sense oblidar-nos de la religiosa sitgetana, la mare Eulàlia  Sanahuja Milà que forma part de la comunitat de benedictines del monestir de Sant Benet, entre el bonic marc de la muntanya de Montserrat. Precisament aquests dies  ha lliurat l’ànima a Déu una religiosa filla de Vilanova.

   Durant la dècada dels 50, la Maria Vinyet Termes, religiosa de poca trajectòria, no obstant la suficient per a que fos coneguda per la Maria monja, va obrir una de les primeres guarderies de la vila, en un pis del carrer Sant Isidre.

   Els 50 aniversari de l’ordenació de la religiosa Dolors Carbonell Ripoll, honora la llarga trajectòria de vocacions sitgetanes i ens aviva el record dels estaments, de casa nostra, dels quals n’han tingut cura  les diferents ordres de religioses.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2014 )

                                                                          

FUM DE FUMAR

   Això de fumar comença com una curiositat i un cert atreviment, que pot derivar a una addicció. Curiosament  ens iniciàvem  en la provatura  a una edat jove, quan ens delíem per ésser homes de noms i de fets. Mentre l’hàbit de fumar era quasi una exclusivitat del sexe masculí. I estic convençut que  tots, en el llindar d’aquesta edat, ens vam fer amb un paquet de cigarrets que, curosament, amagàvem per a no ser descobert . Era com el primer secret que implicava aparcar la innocència que ens havia acompanyat fins el moment i  actuar amb la voluntat ferma de progressar dintre una estrenada adolescència. Evidentment fumar no era un exemple on emmirallar-nos.

   Influïa en la gosadia el tarannà de cadascú. Els més temorosos, el fumar d’amagat es perllongava fins que un descuit els delatava. Els més introvertits, en qualsevol  moment  es presentaven davant el progenitors, amb el cigarret encès entre els dits. La sorpresa era majúscula, però davant la pregunta: “Què fumes ?”, la resposta era tan afirmativa, que a aquesta tan sols hi calien uns bons consells. No tots, però, en aquesta etapa, vam prosseguir en la dèria. Potser aquell gust que queda a la boca, la molèstia del fum... es va convertir en un impediment que va evitar convertir-nos en fumadors.

      Paral·lelament una de les primeres dones, que es passejava pels carrers del poble vestida amb pantalons llargs i fumant petits purets, va ser l’Anna Maria Cagigal Casanueva, que va aterrar a Sitges, en els anys posteriors a l’acabament de la guerra, com a dama de companyia de la Sra. Isabel Fernàndez de Villavicencio, marquesa de Nájera . L’Anna Maria, poetessa i escriptora, nascuda a Santander el 1900, mostrava un cúmul d’extravagàncies: fumava, vestia pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Tenia problemes auditius i una peculiar manera d’influir davant la Sra. Marquesa. N’era  tanta la complicitat que ella, per si sola, decidia qui entrava a la casa on vivien, en el  de Passeig de la Ribera, al costat de l’Hotel Subur, els separava la casa de la família Ierobi. Es regia per una meticulositat que afectava als industrials, quan hi acudien, en ser  requerits els seus serveis. Barrant l’entrada als aprenents, els quals s’havien d’esperar en el portal, amatents que el seu patró els envies a buscar quelcom al taller.

     Dues dones d’un gran caràcter, en un Sitges ensenyorit per la presència de la colònia d’estiuejants i per unes corrents artístiques i culturals de primer ordre. Seguint en aquesta línea van fer amistat amb el pintor Alfred Sisquella i Oriol, a qui li van comprar obra. No obstant mai s’avingueren a ser seguidores de la nostra llengua. Aquest recel es va fer més evident en el tracte amb el Senyor Rector d’aquells anys, mossèn Pasqual Prats Boira. La màxima autoritat eclesiàstica de la Vila, els hi va mostrar una actitud d’intransigència , els  hi parlava sempre en català.  El temperament de les dones contribuïa a que el silenci, que acostuma a planar a l’entorn dels confessionaris, es desbaratés quan  la Senyora Marquesa  manifestava, en veu alta, que no entenia el que li deia mossèn Pasqual. Diferències, litigi, que es van encarregar de fer arribar al Bisbat. Amb la pretensió de destituir al propi Sr. Rector. Evidentment no ho van aconseguir.   

     Van romandre al nostre poble uns vint  anys i escaig, per a desprès taslladar-se a la terra de l’Anna Maria, concretament al llogarret de Sobremazas, en el terme de Solares. Van adquirir un conjunt de cases i les van restaurar, posant a la finca el nom de La Tudanca. La verdor dels prats oferien una idíl·lica imatge. Com els bodegons del pintor Sisquella els quals, damunt les parets de pedra i en aquells paratges, assolien un realisme que entusiasmava.

     La Marquesa de Nájera va morir en aquell llogarret a l’any 1985 a l’edat de 86 anys. I l’Anna Maria Cagigal el va deixar el 2001 quan sumava 101 anys. Per perpetuar la seva memòria l’Ajuntament de Santander li va posar el seu nom a un carrer de la ciutat.

     A altres senyores, aquestes sitgetanes, l’hàbit de fumar les va entusiasmar a una certa edat. Va ser el cas de la Maria, filla de l’Enric de les cadires, que vivia al carrer de Sant Bonaventura, en la casa propietat de la Maria i la Filomena Lluís de can Mas. La filla de l’especialista de la reixeta, era una dona peculiar. De les que s’havien fet grans,degut a l’acumulació d’anys, però  conservava la ingenuïtat d’una eterna joventut. Com també era el cas de la Beatriu de can Roca, la qual vivia en el mateixa carrer, amb la seva família, a la casa que es trobava entre ca la Guadalupe i la Florentina. La Beatriu i la Maria eren amigues i van pensar que fumar era un signe de modernitat. Tant s’ho van creure que es van lliurar a fer fum, propiciant unes sucoses  xarrupades al capdavall de la cigarreta, deixant el paper humitejat i expulsant el fum abans que aquest travesses la gola.

     Quan les germanes Lluís es traslladaren a la casa nova, a la Maria li van reservar un reduït habitacle i des d’aquell moment van conviure tres sitgetanes, solteres, que pensaven cridant. Sembla ésser que aquest veïnatge tan proper va influir en l’autoria d’un secundada afició, de les tres, al plaer de fumar. A ben segur que arribaren a la conclusió que  si no es decidien ja seria massa tard. Desprès de dinar cridaven a la Maria i aquesta hi acudia, era el moment del cafè i d’encendre un cigarret. L’estil que esmerçaven no era dels més elegants, simplement es dedicaven a fer fum.  Si més no van poder presumir que, a la vellesa, eren dones modernes.

                                                                                                            J. Y. M.

      ( Aricle publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2014 )

QUARESMA SITGETANA

   Hem passat pàgina d’un altre Carnaval, submergits i aclaparats pel soroll d’unes nits desenfrenades, on la participació dels veïns del poble, amb un devessall de fantasia i creativitat, contribueix a convertir la moguda en un espectacle que és seguit pels convilatans i per altra  gent  que, vinguda d’arreu,  aprofita aquests dies  per gaudir de l’espectacle i portar-se un bon record.

    Dimecres de cendra marca la diferència, es converteix en un pont que travessa el bullici a la recerca de les hores tranqui-les. Les d’una nit de les més silencioses i plàcides de la vida sitgetana, una vegada hem acomiadat el Carnestoltes, amb el tràmit que popularment es coneix per “l’enterro de la sardina” .  Aquest any la transformació s’ha notat més, degut a que la jornada ha estat declarada  festa local, a canvi del dia de la Festa Major que coincideix en diumenge. Junt amb el primer dia de l’any, aquest dimecres de cendra  acarona el privilegi, reservat als qui matinem, de gaudir del poble com poques vegades ens podem permetre.

   Passejar entre les primeres clarors del dia, alliberats de tota mena de  ressaques i somnolències, és un dels plaers del sitgetanisme més íntim, degut a la poca incidència en el nombre de convilatans que ho secunden. Amb tot, però, la diferencia encara es fa més evident en les primeres hores de l’any que no pas en aquest dimecres, perquè amb la gent amb la qual coincidim no és que ja s’han aixecat de dormir, sinó que encara hi han d’anar. D’aquí bé que la calma es fa més evident  a mesura que el matí avança.

    Acomiadem  una de les festes més desenfrenades i acollim,  dintre l’àmbit  de la comunitat cristiana, un període de temps on ha de prevaldre el recolliment, la penitència i l’abstinència: la Quaresma.  Quaranta dies fins arribar al diumenge de Pasqua, un interval de temps en el qual els costums han conviscut amb les tradicions. Potser la més preuada, a banda dels preceptes que mana l’església, ha estat la culinària. Amb proliferes i exquisides xatonades, acompanyades de truites d’escarxofa i els típics bunyols. Suculents platillos de bacallà, on assolien protagonisme els bacallaners com la família de la Montserrat Planas que tenien la bacallaneria en la plaça de l’Ajuntament i començament del carrer Major. Perquè si existeixen especies, com  l’humana, dotades amb un morro fi per donar plaer al paladar,   també n’hi ha amb un morro excel·lent per a ser condimentat. Com el morro de bacallà que aporta preuats i gustatius privilegis, durant tot l’any i en aquests divendres que són els dies en què ha de prevaldre l’abstinència de menjar carn.

      Als pescadors els hem de reconèixer, entre altres mèrits, l’aportació d’uns condiments que les mestresses de casa també han sabut, si no superar, igualar. Com la sípia ofegada, acompanyada de patates i pèsols. Un plat que forma part de la variada carta que, conjuntament amb el xató, ofereixen un bon nombre de restaurants de la vila. Però un plat exquisit i que quasi es prepara en la intimitat de les cases, és el bacallà amb patates i all i oli. Tanmateix qui més en sap, de tot el que s’ha condimentat en els fogons de les cases i fondes sitgetanes, és l’amic Joan Sella i Montserrat, col·laborador d’aquestes pàgines i un expert en manduca ,coneixedor de distingits panxes contentes, en el sentit més gourmet de l’expressió.

      Durant aquestes set setmanes, el protagonisme torna a les Societats del poble:  Retiro, Prado i als successors de l’antic Patronat.  I ho fa de la manera més poètica i musical: una  altra combinació molt arrelada a les nostres tradicions i que aglutina a molts sitgetans disposats a donar la benvinguda a la Pasqua, amb  cants que ho pregonen. En aquests dies, quan a la nit s’escolta el silenci, aquest és interromput pels cants de les Caramelles, tot i que els assaigs no ultrapassen de l’intimitat de les respectives Societats. No obstant els qui sabem dels costums que transcorren en paral·lel amb els fulls del calendari, valorem  i sentim com a propis, el conjunt de  detalls que emmarquen una manera de ser i de fer.

    Amb el pas del temps, han canviat  determinats costums, com era el de tapar, mentre durava la Quaresma, les imatges dels Sants amb un vel de color morat. Tampoc es podien projectar gaires sessions de cinema, ni programar balls.  Normes que tenien repercussions en la vida de les famílies sitgetanes, pel costum, els dies de festa, d’assistir al cinema desprès de dinar. I, sense moure’s del local, completar la jornada amb el ball de tarda. A falta d’aquestes diversions, a baix a mar es veia més concorregut de gent que en altres tardes de diumenge.   

        Els qui  agraïen el parèntesis eren els músics que podien fer més vida familiar. Aprofitaven aquest impàs per plegar o canviar a una altra formació orquestral. Curiosament, malgrat que ara  es toca i es balla qualsevol dia de l’any, el calendari dels músics continua estant sotmès al carnaval. Qualsevol canvi el interessat ho fa saber amb antelació, anunciant que el cessament es produirà després de les festes de carnestoltes.

     He gosat encapçalar l’article apropiant-me de la Quaresma, a l’atorgar-li  la condició de sitgetana. No obstant, a casa nostra, de sempre ha tingut un protagonisme destacat, amb connotacions artístiques i culinàries. Les quals s’evidenciaven amb l’assaig i representació de la Passió, els cants de les Caramelles i el condiment d’aquests platillos pensats i elaborats per a que  l’abstinència esdevingui un precepte de bon compliment.   

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2014 )

                                                            

L'ESPERIT DEL CARNAVAL

     Durant aquests dies, es parla molt, en els mitjans de comunicació d’àmbit local,  de l’esperit del Carnaval. Que no és altra cosa que el compendi  de sentiments, il·lusió, esforç i treball. Uns i altres són imprescindibles  per portar a terme una festa que ha aconseguit tal magnitud d’èxit, que córrer el perill que se’ns escapi de les mans. I s’aparti, com ja de fet ha succeït, del genuí sentit d’aquests dies.

   Aquesta festa  ha estat una de les manifestacions de caire burlesc, amb connotacions cent per cent paganes, envoltades d’una pragmàtica sàtira, que s’engloben  dintre el calendari dels costums i tradicions dels pobles i ciutats. No obstant tota aquesta suggestiva combinació de  picaresca i imaginació,  posada  a la pràctica per a ridiculitzar personatges i posar en evidència situacions de caire polític, ha passat a millor vida.  Perquè tal esperit, a casa nostra,  ha derivat a un espectacle d’exhibició i lluïment

    L’evolució cap a una desfilada organitzada, això sí, amb gran mostrari de  colorit i exaltació de pit i cuixa, per davant i per darrera, diuen que és el Carnaval que la majoria  vol. Però també és cert que aquesta posada en escena, comporta molts maldecaps als organitzadors, sotmesos a les normes que els hi exigeixen, per motius de seguretat, els màxims responsables. I és que el tema del Carnaval no ha estat mai fàcil de digerir.

     Des de sempre han prevalgut les rivalitats entre les entitats, elles han tingut i tenen un protagonisme de primer ordre. Es pot dir que són  les que han propiciat, entre la seva massa social, un ambient que ha derivat en lluïdes festes dintre les respectives societats. I que sortien al carrer organitzats en unes populoses comparses, on la rivalitat es demostrava en la capacitat d’engrescar als socis i així  poder treure el nombre més gran de parelles. Vestides adequadament amb el caire de la festa i segons fos la temàtica escollida. Prado i Retiro  van viure i protagonitzar moments estel·lars durant uns carnavals que es celebraven més en les interioritats dels seus respectius locals que al carrer. Aquesta intensa rivalitat va contribuir  aportar al Carnaval de Sitges una categoria d’acord amb la programació d’actes molt lluïts, amenitzats per les millors orquestres del moment.

   Carnavals que van tenir continuïtat durant els temps en què la llibertat estava sota control. Malgrat les prohibicions, la gent de Sitges va continuar celebrant les festes de carnestoltes, sota un disfressat, i mai millor dit, reclam que s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”.  Que per combatre la fredor ambiental es recorria a una populosa dosis d’imaginació que comptava amb la implicació de tot el poble i les bones arts de la màxima autoritat local, per tal d’avalar, davant el governador de torn,  el seny i la responsabilitat de la qual farien gala els seus convilatans.  Així, pel carrer, anaven i venien  esporàdiques disfresses que amb aquell caire satíric, propiciaven els moments més divertits d’una festa familiar i original.

 

   Cada època ha tingut els seus protagonistes rellevants, en la dels nostres pares triomfava la Vargas i l’Enric del “Rincón”, per posar un parell d’exemples. En la nostra: en Genís, conegut més popularment pel “Purri”, amb la seva inseparable bicicleta i l’Amate, en Felipe, que cada any es disfressava de Charlot . Unes icones del Carnaval que la gent ja els esperava i només els veien venir, la seva presència certificava que ja hi eren tots.

   Els porters de les Societats eren els encarregats de verificar la identitat de les persones que anaven amb la cara tapada i, com a curosos notaris,  donaven fe , davant la parella de la guàrdia civil, que coneixien a la persona que s’amagava darrera la careta. A  la porta del Prado, en Juanito Bartés  que s’abraçava a totes les tradicions, igual per Carnaval es posava un nas i un bigoti postís, com a l’estiu a la porta del jardí, es vestia amb trajo negre, barret cordovès i clavell vermell al trau. Molt acord amb els “ fandangos i buleries” que es ballaven en l’escenari. Al Retiro l’Agustí Capdet que de dia era un especialista en refer culs, els de les cadires de reixeta, durant les nits de cinema i ballarugues  tenia cura de l’entrada principal de la sala.

    Eren també nits de ressopons, comptant que les panxes  anaven balderes, era un al·licient afegit el poder donar plaer al paladar i omplir el pap. Amagant la identitat sota una disfressa provocativa. Més d’un, amb gana d’altres requisits, quedava enlluernat i acabava pagant  la carn amb pèsols, amb el desig d’acariciar les carns íntimes  d’aquella doris. Però tals belleses, quan ja havien tret el ventre de pena, els deixaven amb un pam de nas i “sin plumas y cacareando”.     

   Era allò de la intimitat a la qual em referia. Avui el carna-val s’ha fet gran i té un seguiment massa massificat. Mentre prima l’espectacularitat per damunt de l’essència. Per aquells els quals de tranquil·litat en fem un estendard i un bé molt preuat, com tampoc ens estem de pregonar que el nostre mal no vol soroll, se’ns presenten mals dies. De la mateixa manera que se’ns fa estrany, davant el blindatge del poble, que ens haguem d’identificar per poder arribar fins el nostre domicili. No sé si l’abast de tota aquesta moguda es veu recompensada per un divertiment, entre cometes,  que té un cost, en tots els aspectes, massa elevat i uns beneficis a mitges tintes.   

   Esperit...?, deixem`ho en el desig que s’acabi en pau i tranquil·litat.

                                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de febrero del 2014 )