Hem passat
pàgina d’un altre Carnaval, submergits i aclaparats pel soroll d’unes nits
desenfrenades, on la participació dels veïns del poble, amb un devessall de
fantasia i creativitat, contribueix a convertir la moguda en un espectacle que
és seguit pels convilatans i per altra
gent que, vinguda d’arreu, aprofita aquests dies per gaudir de l’espectacle i portar-se un bon
record.
Dimecres de
cendra marca la diferència, es converteix en un pont que travessa el bullici a
la recerca de les hores tranqui-les. Les d’una nit de les més silencioses i
plàcides de la vida sitgetana, una vegada hem acomiadat el Carnestoltes, amb el
tràmit que popularment es coneix per “l’enterro de la sardina” . Aquest any la transformació s’ha notat més,
degut a que la jornada ha estat declarada festa local, a canvi del dia de la Festa Major
que coincideix en diumenge. Junt amb el primer dia de l’any, aquest dimecres de
cendra acarona el privilegi, reservat
als qui matinem, de gaudir del poble com poques vegades ens podem permetre.
Passejar entre
les primeres clarors del dia, alliberats de tota mena de ressaques i somnolències, és un dels plaers del
sitgetanisme més íntim, degut a la poca incidència en el nombre de convilatans
que ho secunden. Amb tot, però, la diferencia encara es fa més evident en les
primeres hores de l’any que no pas en aquest dimecres, perquè amb la gent amb
la qual coincidim no és que ja s’han aixecat de dormir, sinó que encara hi han
d’anar. D’aquí bé que la calma es fa més evident a mesura que el matí avança.
Acomiadem una de les festes més desenfrenades i acollim, dintre l’àmbit de la comunitat cristiana, un període de
temps on ha de prevaldre el recolliment, la penitència i l’abstinència: la
Quaresma. Quaranta dies fins arribar al
diumenge de Pasqua, un interval de temps en el qual els costums han conviscut
amb les tradicions. Potser la més preuada, a banda dels preceptes que mana
l’església, ha estat la culinària. Amb proliferes i exquisides xatonades, acompanyades
de truites d’escarxofa i els típics bunyols. Suculents platillos de bacallà, on
assolien protagonisme els bacallaners com la família de la Montserrat Planas
que tenien la bacallaneria en la plaça de l’Ajuntament i començament del carrer
Major. Perquè si existeixen especies, com
l’humana, dotades amb un morro fi per donar plaer al paladar, també
n’hi ha amb un morro excel·lent per a ser condimentat. Com el morro de bacallà que
aporta preuats i gustatius privilegis, durant tot l’any i en aquests divendres
que són els dies en què ha de prevaldre l’abstinència de menjar carn.
Als pescadors els hem de reconèixer, entre
altres mèrits, l’aportació d’uns condiments que les mestresses de casa també
han sabut, si no superar, igualar. Com la sípia ofegada, acompanyada de patates
i pèsols. Un plat que forma part de la variada carta que, conjuntament amb el
xató, ofereixen un bon nombre de restaurants de la vila. Però un plat exquisit
i que quasi es prepara en la intimitat de les cases, és el bacallà amb patates
i all i oli. Tanmateix qui més en sap, de tot el que s’ha condimentat en els
fogons de les cases i fondes sitgetanes, és l’amic Joan Sella i Montserrat,
col·laborador d’aquestes pàgines i un expert en manduca ,coneixedor de
distingits panxes contentes, en el sentit més gourmet de l’expressió.
Durant
aquestes set setmanes, el protagonisme torna a les Societats del poble: Retiro, Prado i als successors de l’antic
Patronat. I ho fa de la manera més
poètica i musical: una altra combinació
molt arrelada a les nostres tradicions i que aglutina a molts sitgetans
disposats a donar la benvinguda a la Pasqua, amb cants que ho pregonen. En aquests dies, quan
a la nit s’escolta el silenci, aquest és interromput pels cants de les
Caramelles, tot i que els assaigs no ultrapassen de l’intimitat de les
respectives Societats. No obstant els qui sabem dels costums que transcorren en
paral·lel amb els fulls del calendari, valorem
i sentim com a propis, el conjunt de
detalls que emmarquen una manera de ser i de fer.
Amb el pas del
temps, han canviat determinats costums,
com era el de tapar, mentre durava la Quaresma, les imatges dels Sants amb un
vel de color morat. Tampoc es podien projectar gaires sessions de cinema, ni
programar balls. Normes que tenien
repercussions en la vida de les famílies sitgetanes, pel costum, els dies de
festa, d’assistir al cinema desprès de dinar. I, sense moure’s del local,
completar la jornada amb el ball de tarda. A falta d’aquestes diversions, a
baix a mar es veia més concorregut de gent que en altres tardes de diumenge.
Els qui agraïen el parèntesis eren els músics que
podien fer més vida familiar. Aprofitaven aquest impàs per plegar o canviar a
una altra formació orquestral. Curiosament, malgrat que ara es toca i es balla qualsevol dia de l’any, el
calendari dels músics continua estant sotmès al carnaval. Qualsevol canvi el
interessat ho fa saber amb antelació, anunciant que el cessament es produirà
després de les festes de carnestoltes.
He gosat
encapçalar l’article apropiant-me de la Quaresma, a l’atorgar-li la condició de sitgetana. No obstant, a casa
nostra, de sempre ha tingut un protagonisme destacat, amb connotacions
artístiques i culinàries. Les quals s’evidenciaven amb l’assaig i representació
de la Passió, els cants de les Caramelles i el condiment d’aquests platillos pensats
i elaborats per a que l’abstinència esdevingui
un precepte de bon compliment.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada