Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

14 de març 2010

DEL CAMÍ FONDO A CAN MILÁ

























































La capelleta, fornícula, de Sant Muç, és l’última que queda del anomenat camí Fondo, que anava des d’aquest punt fins al Vinyet, passant per la sínia del Gall. Jo ja no ho he conegut, però al llarg d’aquest camí hi havia tot un seguit de capelletes. Curiosament la que queda està incrustada en la paret d’una casona que té història, perquè en ella hi va dormir, una nit, Joan Josep d’Àustria, segons consta escrit en la pedra que hi ha als seus peus. Tot i que la data es confusa i apareix l’any 1668, la qual, segons l’Ignasi Mª. Muntaner hauria d’ésser 1660.
Amb l’obertura de l’avinguda del Vinyet, el camí Fondo va quedar relegat, va perdre el seu traç, i a mesura que es va anar urbanitzant aquest sector, les sínies i vinyes que es trobaven en el seu recorregut sucumbiren a la modernitat. L’última que recordo i sembla ser que també va ser la que més va aguantar el progressiu canvi, passant de l’activitat camperola a la construcció de vivendes residencials, fou la sínia la de la família Raventós, a qui la veu popular coneix pels Pixabrosses.
El Vinyet centra la confluència de nous camins que ens hi apropen. A partir d’aquí el caminant pot escollir la destinació que més li plagui. Cap a mar o vers la muntanya. Aquesta vegada decanto cap el camí que condueix a la riera, bordejant la verdor del camp de golf i amb el record posat en aquell pont que feien servir els golfistes per a vèncer la riera i que també la mateixa veu popular denominava “el puente colgante”. Aquella feble bellugadissa que s’establia quan hi transitaves li conferia un caire d’aventura, emmirallada, amb les consegüents limitacions, amb aquells ponts que, tot sovint, se’ns fan palesos en els recorreguts dels aventurers per les zones selvàtiques d’arreu. Arribar fins aquest indret, passar una i altra vegada la riera pel pont, era un dels al·licients dels dies de festa, com també ho era anar a tirar farigoles a la boca de la Bufera.
El pont ha estat desmantellat i la poca aigua que la riera retè a la desembocadura, l’aprofiten una colònia d’ànecs que hi campen a cor que vols. Des d’allà decanto cap a la banda de muntanya, el camí passa per sota el pont de pedra del tren i surt a sobre del nou, construït per tal de poder accedir, des de la carretera, al nucli de Miralpeix , i d’allà a la Mare de Déu de Gràcia, amb les decadents runes de la susdita masia de Miralpeix als seus peus i el nou Hotel que si ha construït que encercla una bona parcel·la de terreny. Més cap aquí, avui envoltada pel camp de golf, la masia coneguda per a can Pere Pau, nom que va agafar dels masovers que en tingueren cura i que era propietat de la família Vidal – Quadras. Aquests jornalers posteriorment passaren a cuidar les terres de Can Pei, propietat de la família Soler i Forment, en ella hi van romandre fins que la modernitat també arribà a remoure les seves terres i es va urbanitzar l’entorn. Actualment, pam més pam menys, on eren les vinyes i la masia s’hi aixeca el col·legi Maria Ossó, com homenatge a aquella popular i activa mestra de les anomenades escoles de la vila, i que tots coneixíem per “doña Maria “. Pel camí urbanitzat que decanta cap a la carena, bordejant les Minivilles, cases incloses dintre un primer pla d’urbanització, arribem a posar-nos per damunt un revolt de la pista de l’autòdrom . Abans, quan érem situats sobre el nou pont, ja es divisava la masia de Can Baró, entre una exuberant i bonica florida d’ametllers. Des d’aquí, a frec de pistes, la susdita hisenda , amb les vinyes que la circumden, es fa molt més visible. Cap allà ens dirigim.
Deu ser dels pocs camins amples, sense urbanitzar, que encara voregen els camps, el bosc. Aquest ens porta a peu de vinyes i travessant-les arribem fins a tocar els antics marges de la propietat. Avui l’entrada està barrada, tot és tancat com una fortalesa i, per tant no es pot accedir al seu interior. A aquesta masia, de grats records per a la gent de Sitges, s’hi anava a omplir la garrafeta de vi que elaboraven els últims masovers que recordem, la família Grau. També, quan s’esqueia, ens hi apropàvem a menjar la mona entre els seus descampats i pinedes. Un gran admirador d’aquell celler i un entusiasta bevedor dels seus caldos era un tal Rodrigo, navarrès d’origen i que s’ocupava de la consergeria de l’Hotel Terramar. L’home destinava les seves festes a satisfer la seva xardor vinatera, acudint a la masia, omplia les vegades que calia el seu bot i no parava d’enlairar el colze, fins que la graduació del vi podia amb ell i li aclucava els ulls. Es passava tota la nit dormint sota els ceps, nyonya que estava aliada amb el seu tarannà responsable, de tal manera que a l’hora de tornar a la feina no havia fallat mai. Allà hom es trobava amb en Rodrigo, al peu del canó, vestit impecable, atent i amable, sense cap signe de la seva feblesa pel vinet de can Baró.
Per entre marjades encara he pogut fotografiar el camí principal que condueix a la casa, amb aquestes singulars columnes que s’hi arrenglen en una banda. Detalls com aquest delaten que havia estat un mas d’una certa importància, amb un celler molt gran. El camí continua cap a la masia de can Bruguera, restaurada de fa poc i d’allà, travessant la carretera, a Les Torres.
Aquest llogaret està format per un agrupament de cases, petites la majoria i altres de molt més senyorials com la de can Miret, d’estil modernista, amb els dentells de les finestres acuradament treballats . És la més senyorial, o la més gran, junt amb la de can Roig. Aquesta última domina la plana i té tot el traç de masia important, incloent-t’hi el rellotge de sol, molt comú en totes elles. Les Torres, tot i les seves limitacions, hem de tenir present que les proporcions edificades no són gaires, té raconets, cases, detalls, molt suggestius. Com es pot apreciar en aquestes fotografies. Des d’aquí, desplaçant-nos més cap a l’interior i sense haver de caminar gaire, arribaríem a les Casetes. Però tornem enrere.
Salvant un tram de l’urbanització de Vallpineda, pugem a la carena de la creu, a tocar el bosc d’en Bruguera. Un altre lloc on s’anava a caminar els dies de festa i a buscar molsa quan tocava fer el pessebre i encara no hi havia res construït. Una molsa blanca, arrissada, com poques he vist. Aquest punt limita Sitges de Ribes i la panoràmica que s’hi albira és molt curiosa: mar i muntanya, per una banda l’ermita del Vinyet i per l’altra la de sant Pau, emblemes de les dues poblacions. Des dalt el turonet hem anat seguint l’evolució dels dos pobles. Si guaitem cap a Ribes, com queda més lluny el nucli de la població, dóna la sensació que poc ha canviat. Però Sitges, vist des d’aquesta talaia, és sorprenent la transformació que ha experimentat. Les cases s’emparren fins quasi arribar al cim del Puig d’en Boronet o, si ho prefereixen, la Creu de Sant Isidre. Massa ciment que empastifa la natura, a la qual han esgarrapat la roca viva, per on hi floria la farigola, el romaní, la grogor de l’argelaga. Aviat serà una flora en camí d’extinció. Observat des d’aquest indret, Sitges es nota que ha perdut el seu encant, sobretot l’imatge de l’església sola, sense res que malbaratés el paisatge de les muntanyes del seu darrera. Quan aquesta carena muntanyosa abrigava un poblet de pescadors i camperols i darrera seu ja no hi havia res més, solsament camp per córrer. Poc ens imaginàvem quan, de nens, albiràvem aquella meravella que el nostre poble acabaria sucumbint a la modernitat, amb tan poc decoro i perdria identitat paisatgista i altres de més íntimes. Diuen que és el tribut que hem de pagar si volem continuar progressant. Són punts de vista , com tots, respectables. Que cadascú en tregui la lliçó que cregui convenient. El que està clar que tornar enrere ja no podem. Com vulgarment es diu, hem que ballar al so del ball que toquen.
De tornada cap el poble, es passa a tocar a cal Arbonès, de les quasi ben poques llenques de terra que, a frec del poble, al costat de l’urbanització, encara mig es cultiven, sobretot amb collita de patates i faves. Abans d’arribar a l’anomenat Parc de can Robert, on hi havia la sínia que portava el mateix nom, hi ha la que havia estat finca de can Milà, propietat també de la família Robert i de la qual en van tenir bona cura la família Argilagós. De les seves vinyes se’n extreia la tan reconeguda Malvasia Robert. Durant el temps que durava la verema, era un no parar de carros, carregats amb portadores, que anaven a descarregar al celler que tenien al carrer Sant Pere. La fotografia mostra la porta d’entrada a la hisenda, per un camí franquejat pel xup, on hi havia un magraner que s’abocava a l’exterior i a l’altre costat la casa dels amos, amb aquesta portalada i finestral tan majestuós i més enllà la casa dels masovers. Guardo grats records d’infància, quan amb el recordat amic Josep Matas Martín hi anàvem a passar moltes de les tardes que lliuraven de l’escola, principalment durant les vacances d’estiu.
Del Camí Fondo a can Milà no pretén ser cap mena de guia d’excursionisme, ni tan sols de passejada, si més no, enjogassadament, vol rebolcar-se per entre la fredor d’aquest hivern, quan com una excepció en aquest diumenge ha lluït el sol, això sí, amb la feblesa i fragilitat amb la qual ens té acostumats en aquests darrers festius. Deixem que la seva escalforeta acaroni la plenitud dels sentiments amarats de sitgetanisme i que els vigoritzi una vegada més. Si aquest testimoni gràfic, l’escriptura airejada d’una de les tantes caminades dels dies de festa, aconsegueix mantenir un determinat caliu, haurà valgut la pena fer un tomb per casa, fins a ultrapassar els límits del terme. Perquè com va deixar escrit l’enyorat Ramon Planes, la terra té camins.




















NEVADA A LES PORTES DE LA PRIMAVERA



Al mes de març les neus ens visiten, ho descric d’aquesta manera, en plural, perquè, llevat de la nevada del Nadal de 1962, quasi sempre que unes tímides volves han mig enfarinat la vila, han coincidit en aquest mes. En concret el 1 de març de 1993 que va deixar força emblanquinat el paisatge. I és curiós, quan la climatologia fa de les seves, portant la neu quasi bé fins a la cantonada, acompanyat de temperatures baixes, neva arreu del país menys a Sitges. I quan ja decantem cap a la primavera, amb un dissabte, el passat, amb un sol nítid i una escalforeta que feia preveure que el fort del hivern ja havia passat, l’endemà la situació canvia per complert i torna el fred, la pluja i una neu imprevista. Si bé els homes del temps ho predeien des de feia uns dies. Però potser ningú es pensava que la nevada seria tan copiosa.
Tant que va portar el caos a la ciutat i a les carreteres. No estem acostumats a la neu i quan qualla, deixant un determinat gruix, les principals vies de comunicació queden fora de servei. La nevada d’avui ha provocat que molta gent que treballa a fora dels seus llocs de residència, fins i tot escolars, no poguessin tornar a les seves cases. Feia molts anys, o jo no ho recordo, una situació semblant, que la ocupació hotelera es veiés incrementada per clients circumstancials, aquells que no van poder sortir de Barcelona i van haver de buscar aixopluc en aquests establiments. Un familiar que cursa estudis universitaris a la part alta de la capital, ha constatat que molts dels qui van acudir al centre universitari a la tarda, a l’hora de sortir es van trobar amb tantes dificultats que es van haver de quedar a dormir en les aules, tombats damunt matalassos que els hi van proporcionar. Una situació excepcional per a un dia d’excepció però del tot previsible, segons les previsions que ja feia dies que anunciaven els meteoròlegs.
Nevi molt o poc, sempre surt a relluir la nevada de l’any 1962. És com un referent, el qual, fins ara, en quant als gruixos de neu de les nevades que s’han registrat arran de la costa , no ha estat superada per cap altra. La d’aquest dia, en la part alta de la ciutat, sembla ser que quasi la va igualar. La d’aquell any, però, va agafar a la gent a les seves cases, era el dia de Nadal, tampoc per les carreteres i ciutats hi havia tanta circulació de cotxes. A la gent els preocupava els terrats i teulades de les cases, que els gruixos acumulats no acabessin ensorrant-les, de seguit que van poder, amb pales, alliberaven aquestes exterioritats enlairades, i amb això el pes afegit que les bigues suportaven i tot seguit cada veí va tenir cura de netejar el seu tros de vorera.
I gràcies a la inventiva casolana, molts van ser els qui van preparar estris per poder sortir de casa, a l’haver d’anar a l’hort, a la sínia, a posar menjar a les besties dels galliners. A mi em va quedar fixada en la ment l’imatge d’en Josep Ferret, el germà d’en Jaume que regentaven la botiga de queviures del carrer Sant Francesc, veure’l passar per sota del balcó de casa amb unes raquetes fetes de forma casolana i amb el reciclatge dels elements que disposava. El cercle principal estava fet per les peces que envolten els cascos d’arengada. Els va teixir amb cordills i ho va subjectar a les sabates. El invent funcionava perquè els peus no s’ensorraven. La distància des del seu establiment fins a darrera ca la Blanca, que és on hi ha l’hort , no és, que diguem, curta. Aquella sorpresa, la d’en Jaume equipat com un home de les neus, li vaig recordar per sempre més, amb sorneguera ironia.
A nevat i gelat, aquests darrers dies, en punts poc habituals, si amb aquesta inclemència que tant agrada veure, millor des de darrera els vidres i amb bona escalforeta, et trobes al bell mig, les conseqüències poden ser angoixants, perquè la situació tendeix a complicar-se més que no pas alleugerir si la nevada persisteix.
A Forès que és un poble enlairat de la Conca de Barberà, com a tot arreu abans hi nevava més que ara, la gent del poble, a l’hivern, sempre ens tenien dit que si començava a nevar que no ens ho penséssim dues vegades i marxéssim de seguit, perquè a la que et descuides ja quedes encerclat de neu i sense poder-te moure. I ho ratificaven amb un termini quasi profètic, quan asseguraven que una nevada allà és neu per a set dies. A pagès, però, estan molt més preparats per aquestes situacions, disposen d’una bona llar de foc o estufa i bona previsió de llenya per anar cremant.. El rebost ple de fato i la matança del poc a punt de ser menjada. A això se’n diu veure-les venir. A més de contents, perquè la neu és molt bona pels sembrats.
La mateixa gent del camp, que són molt més entesos en les repercussions d’aquests fenòmens, més que a la neu temen a les gelades. Sobretot ara, per exemple, que els ametllers són florits, perquè el gel els fa mal. Tot és mal que mata, el temporal de neu atrapa a molts conductors a les carreteres, a molta gent en el seu lloc de treball. I apaga la llum a molts indrets, principalment de la província de Girona. Tots aquests imprevistos ens fan adonar que vivim en un país d’improvisacions. S’actua sobre la marxa i a esperar la propera. Quan res haurà canviat, tornarem a encepegar amb la mateixa pedra i anar fent. Aquí hi som de pas i els polítics s’hi deuen escudar, qui vingui al darrera que s’espavili.
A la matinada del dimecres ho va tornar a intentar, amb la pluja es veu que s’hi van barrejar volves de neu que quallaren una mica sobre els cotxes i en zones enjardinades de la Vila. Ho vam poder comprovar quan a hora matinera vam sortir i apreciarem els carrers mullats i la feble emblanquinada que esperava, abans de fondre’s, que la miréssim per testimoniejar que una mica de neu va caure mentre dormíem. Privilegiats per no haver patit el caos esmentat. Aquí li costa molt nevar, tot i que cap a mitja tarda del dilluns la nevada començava a ser copiosa, malgrat que quasi tot el dia havia anat caient borralons. L’endemà dimarts, al despertar lluïa el sol com si res hagués passat, no obstant tots els cims de les muntanyes que ens envolten estaven ben blancs.
Enguany que es commemorarà l’any Maragall, amb aquests tremolosos floquets de neu caiguts al nostre poble, just quan els ametllers són florits, em retrobo amb aquestes estrofes del poeta, les quals retraten aquesta imprevista climatologia, de fred neu i mala mar, que va sorprendre a llocs com el nostre poble, la ciutat de Barcelona, així com els pobles veïns, indrets on no és gaire freqüent veure aparèixer la neu. Els deixo amb la poesia descriptiva i gebradora del insigne Joan Maragall.
“ Avui semblaven valents / i semblava que cantaven / afrontant a tots els valents/ i a les neus que els vents portaven ./ Sota les neus imminents / cantaven de l’alegria / d’haver florit innocents/ abans de l’hora i del dia: / des del fons dels jorns vinents, / plorant, la Primavera els beneïa”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2010 )

05 de març 2010

LES FINESTRES DE CASA


Explicava la setmana passada que els finestrals de sant Camil ofereixen la diversitat de la contemplació paisatgista, com un dels al·licients més preuats per a la gent que per una o altra raó hi hem de fer cap. Al carrer, en els pobles veïns , Puigmoltó i Sant Pere de Ribes, les finestres de les antigues cases, conserven les estretors de les seves mesures, com una penyora dels costums en quant a limitar les obertures exteriors a la mínima expressió.
A la nostra Vila la transformació de moltes de les cases, ha suplantat aquestes estretors amb amplis finestrals, per la qual cosa han deixat de ser finestres i s’han convertit en balcons. Atalaies que guaiten a la modernitat que s’ha encarregat de suplantar tot un entorn per transformar, poc a poc, el Sitges d’antany. No obstant encara queden finestres que rememoren antics costums, com era asseure’s darrera i contemplar l’anar i venir de la gent.
De jovenet anàvem, els diumenges al migdia, de visita a casa dels oncles del pare, la tia Lola i l’oncle Amadeu i sortint del “ quarto de reixa “ d’aquella cantonada de aleshores 2 de maig, amb la Ribera, ens apropàvem fins a la casa de l’oncle Rodrigo i la tia Clara. A mi m’encuriosia aquell habitatge, aquesta planta baixa del carrer Joan Tarrida, tan abocada al carrer, on donava la sensació que et trobaves amb un peu a dintre la casa i l’altre a l’exterior. En el mateix replà, davant per davant, hi vivia la família Vendrell. Aleshores aquell carrer era tranquil i l’única panoràmica visible, des de la finestra, era la bodega de can Sariol, la resta l’ocupava el mur que tancava la propietat. Les dues finestres que pertanyien a la vivenda del oncle, al seu interior, una estava ocupada pel taulell on hi tallava els patrons de les sabates i a l’altra estaven disposats un parell de balancins grans, amb unes galotxes ostentoses que permetin un complert recorregut. En Rodrigo els hi va treure bon rendiment, s’hi passava moltes hores assegut, gronxant-se amb aquell moviment compassat, parsimoniós, just l’equilibri que li saben trobar els experts, em refereixo a les persones que dominen la sentadeta . I a mi aquell tomba i tomba, tan ben mesurat, sempre al mateix ritme, sense pressures que desbaratessin el control del balancí, em fascinava mentre observava tanta meticulositat de moviment, sense que això representés una interferència en la conversa.
Aquelles dues finestres emmarcaven la vida professional i la familiar, si més no en Rodrigo, cada dia, desprès de dinar, s’asseia darrera un altre finestral, el de la Societat El Retiro, junt, entre altres, amb el president Felip Font, en Lau, en Sardà, en Josep Lluís, en Manel Duran, en Gabriel Pallarès, en Casimir Carbonell, a qui el mestre va composar un pasdoble per banda, posant-li per nom, El Recadero. A sota el títol, amb tinta vermella hi va anotar, en Casimiro, per si no quedava clar l’enunciat en quant a l’identitat del qui anava dedicat. Degut a aquesta doble titulació, aquesta peça del repertori de banda, pels músics tenia dues nominacions, tant l’anomenaven pel títol genèric, com per l’afegitó que hi apareixia a sota. Que per cert ha rescatat la SuburBand, introduint-lo en el seu repertori, amb aquell “patarram, patarram “ inclòs. Un redoble de caixa que sobresurt per sobre el compàs d’espera que tenen la resta de músics, per tant el seu enquadrament ha de ser exacte, del contrari tota la banda trontolla. D’aquí que el mestre, com ja vaig escriure en un article dedicat a aquest sucós detall, hi estès obsessionat i no es cansés d’advertir, de la seva imminència, al músic que li requeia la responsabilitat de fer quadrar el redoble. A banda d’aquest apunt que aprofito per recordar, aquell finestral era l’emblema del tarannà associatiu de la gent de la casa i la parió entre el Sitges que conrea l’amistat i l’ambient del carrer. Tots que sabíem d’aquella trobada diària, de darrera els vidres del finestral, hi passàvem repartint salutacions i batzegades amb el cap.
Les Societats sitgetanes han fet gala dels seus finestrals, com un signe d’identitat, oberta a totes les tendències i també per amanyagar, a frec dels vidres, la transparència il·lusionada de projectes i converses desgranades davant una tassa de cafè, o d’un refresc. En el cas del Retiro, a l’altra costat de la finestra, la tertúlia la freqüentaven i mantenien els homes. Al Prado a primera línea dels finestrals s’hi asseien les dones., amb tants anys a sobre que les feien dignes representants del Sitges dels nostres avis. Curiosament s’hi haguéssim sumat les edats de totes elles hauríem fregat, permeteu-me l’exageració, el mil·lenni. Una bona collita de vivències.
Sense desmerèixer els finestrals del Club de Mar, que tot i ser freqüentat pels components de la colònia, formen part d’aquest bategar que s’aixopluga darrera els vidres. Les seves finestres estan abocades al mar i al Passeig. Les de la banda de la platja, per estar més enlairades del terra, estan protegides de les mirades dels qui van i venen. En canvi la que dóna al Passeig es presta a guaitar-hi, això sí, des de la distància. Sobretot quan es fa fosc i els punts de llum de l’interior, delaten la vida associativa de la seva gent, la majoria d’ells dedicada a jugar al bridge. Aquesta ambientació d’alta societat, li confereix el caire dels clubs anglesos. Tot i que en Manel Torrents de “gentelman” no en passejava, ni n’ostentava cap influència, quan acudia cada dia a fer el cafè i a llegir el diari escarxofat en una butaca del saló del finestral de mar. Hi arribava amb aquell atrotinat “mobylet” i pel sol fet de considerar-se membre de la societat sitgetana, es creia amb dret a ser acollit en un club del qual mai en va ser soci, ni participava en cap altra activitat que no fos la del simple plaer d’assaborir una tassa d’aquet aromàtic, en un ambient de senyor i en aquella hora tan ensenyorida del migdia.
El Passeig de La Ribera i de manera especial, els carres de Sant Pau, Sant Pere i Bonaire, s’han arrenglerat cases amb un bon nombre de finestres. Com la de la casa de la família Almirall, que disposa d’una simetria de mesures considerables, emmarcada per la noblesa de la pedra. Quan hi passaves per davant, guaitar al seu interior, equivalia emmirallar-nos amb l’exemplaritat d’una família sitgtetana, la qual s’apressava a saludar a les amistats que hi miraven encuriosits per la naturalitat dels seus estadants.
Actualment, de tots aquests carrers, la finestra que es oberta a l’hospitalitat, darrera la qual la vida familiar aconsegueix assolir l’ambient enjogassat dels més joves i la implicació amb les tradicions i l’ambient festiu amb el qual s’involucren pares fills i nets, és la finestra de la casa dels amics Joan Sella i la Teresa. Una llar amb finestra i tribuna, dos elements ben singulars, que trobem quasi al capdamunt d’un carrer que fa baixada i des d’on es veu el mar.
A la casa on hi residien en Rodrigo i la Clara, La Mari Torrens manté el costum i la felicitat que comporta poder mirar, per entre els vidres, a aquesta parcel·la del poble i de la vida sitgetana. Amb el llunyà remor de músiques ben diverses i records amuntegats en una casa amb quatre finestres disposades a pocs metres de la vorera.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2010 )

28 de febrer 2010

PANORÀMICA DES DEL PASSADÍS


























































Per concretar encara més l’encapçalament, caldria afegir a l’enunciat, cosa que no he fet per no allargar-lo més del normal, si més no s’hauria de fer constar: de la quinta planta de l’ Hospital – Residència de Sant Camil. També cal apuntar que n’és un fragment del paisatge que s’hi albira.
Els passadissos d’aquesta casa, tenen la llargada adequada per ser camí d’esperança, d’il·lusió, m’explico, per refer-se dels entrebancs de la salut, quan aquesta es revifa i permet, als qui hi estan ingressats, poder sortir de l’habitació per recuperar forces, anímiques i d’enfortiment dels ossos quan aquests han patit alguna sotragada forta, derivant a una trencadissa. És, per tant, un trajecte balsàmic per a les interioritats malmeses i per revifar l’esperit que ha sofert el neguit de l’incertesa , del dolor i del patiment, el qual ha propiciat l’estada ocasional i transitòria en una d’aquestes habitacions que s’hi arrenglen.
Igualment aquests dos passadissos paral·lels que conflueixen a una sala comunitària, serveix al visitant que acudeix a fer una visita de cortesia al familiar, amic, com un camí que enllaça el benestar hospitalari amb la vida del carrer. Com aquell que surt a la placeta del poble i es dedica a conversar amb amics i coneguts. Posats a magnificar la posició de lloc, aquest recorregut que s’estén entre un extrem i l’altre, injectant una dosis de fantasia a una realitat ben diferent, com voler equiparar aquest espai públic, el de cada planta, a una rambla pobletana, on la gent es saluda i cedeix la preferència. Tot i que emprar aquesta terminologia sigui exageradament abusiu, lèxicament parlant, en quant a les limitacions d’espai i poc respectuós el referir-se a un lloc obert al visitant, però potser limitat als qui hi mantenen l’esperança en un prompta recuperació.
A cada extrem dels passadissos, els finestrals existents ens permeten guaitar a les dues vessants oposades. Per una banda a la camperola perspectiva del poble de Sant Pere de Ribes. Amb les vinyes a peu d’escenari i amb aquesta bucòlica imatge del castell i de la primitiva església, donant l’esquena a l’ermita de Sant Pau, envoltada de muntanyes i el cim del Montgrós. Ve a ser l’emblema identitàri per a la gent de Ribes, el nexe d’unió entre el poble i la salut. Entre l’optimisme i la perseverança per tal de poder tornar a trepitjar de nou el carrer, mentre es camina amunt i avall, tot passat a frec del centre neuràlgic del comandament, des d’on les persones especialitzades, a tothora, tenen bona cura del control exhaustiu de cada pacient.
Hi ha per escollir, mentre els ribetans guaiten als seus dominis, els de Sitges ens embadoquem davant de la finestra oposada, la que ens permet divisar per sobre de Puigmoltó, del mas de les farigoles, una gaia de mar i el Terramar. Dos centres residencials però cadascun amb la seva especialitat i per molt bé que s’estigui en aquest hospital, tots, posats a escollir, preferiríem trobar-nos allotjats en un àmbit hoteler. És el senyal més eloqüent de què la salut és bona.
Sortosament no he tingut d’acudir a gaires centres hospitalaris i quan ho he fet majoritàriament ha estat per anar-hi de visita. Però dels pocs que he freqüentat, com l’entorn del de Sant Camil no n’he vist cap. La seva situació la trobo privilegiada, molt adient per la pau i el conhort que necessiten les dolences, els xiribecs... quan aquests desgavells de la salut cerquen atencions mèdiques.
Observador d’aquests entorns tan propers, solidari amb els estadants circumstancials i amb tots el qui hi resideixen de manera permanent, admirador del personal que en té una experimentada cura, em rendeixo a totes aquestes excepcionalitats i em declaro públicament entusiasta de les vistes que ens depara el final de cada passadís.
La vinya està dormida però aviat els ceps rebrotaran i poc a poc es vestiran de verd, que diuen que és el color de l’esperança i, sempre, al final de cada passadís, hi haurà qui contempli aquesta evolució paisatgística. Potser desprès d’haver fet un bon esforç per poder arribar fins allà, tot confiant amb una progressiva millora. En un hospital que porta el nom de Sant, ubicat en el terme d’un poble que no es queda curt entre la nomenclatura del santoral.
Sant Pere Ribes i Puigmoltó tenen en comú el veïnatge, els camps de garrofers i les vinyes que els uneixen i, des de sempre, han mantingut el contacte presencial amb Sitges. Des de que la gent hi venien amb carro i a peu, com en Peret de Puigmoltó que va estar molts anys anant i venint per entre els camins que limiten els termes, per tal d’endreçar la plaça, el mercat, i quan ho tenia tot net tornava al llogaret, el qual avui fa goig de veure, i de transitar pel parell de carrers, un oasis de pau i de tranquil·litat en un món de sorolls i estirabots. El cotxe de línea, com tots el coneixíem, i que n’era propietat d’en Rupert Rafel, va ser dels primers a oferir el servei de transport públic entre els dos pobles i que actualment s’ha ampliat, arribant fins al redós de l’Hospital de Sant Camil i més enllà.
La panoràmica des dels passadissos és tan apreciada com el desig de poder campar, guarits de tot mal, a cor que vols cor que desitges.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de febrer 2010 )

23 de febrer 2010

CALMA PROTEGIDA


















A la calma del dilluns de carnaval, de la qual faig esment en l’article de l’Eco, hi cal afegir-hi la del dia abans, la del diumenge. Al menys pel que fa a les primeres hores del mati, bé aquestes imatges que il·lustren el comentari tampoc és que hagin estat preses a una hora molt matinera, exactament a les 11 i com es pot apreciar el carrer Espalter està desert. Sols les tanques de protecció fan preveure que en un moment de la nit hi haurà rebombori. És un plaer poder gaudir d’aquest impàs, quan tot el carrer sembla teu, quan hi camines sense pretures. I la transformació que experimenta al cap d’unes hores, un canvi molt impactant. Fins i tot a baix a mar hi regnava una calma “ressacosa”, envoltada també de tanques. Sitges estava encerclat, no pas per les muralles que en el seu temps havien servit de protecció, sinó per aquest invent metàl·lic que protegeix d’altres atacs, els dels vandàlics del segle XXI que deunidor.
Però on sí hi havia autèntica calma en aquest diumenge bulliciós, era a Vallgrassa. Hi teníem d’anar si més no, degut a les fredoliques previsions meteorològiques previstes per aquest dia, ens va fer aflorar l’ànim carrincló, enemic del fred. Al final no va resultar tan excepcional com dies anteriors. Malgrat que a dalt de la muntanya la temperatura fos més gèlida . En Rafael Fraguas i la Núria Sanahuja, als quals no els va acoquinar les baixes temperatures, hi van anar. Ella m’ha fet arribar unes fotografies, on es pot veure que hi havia raconades una mica enfarinades. No és el mateix que a ras de costa, cap a les interioritats del Massís, quan fa fred, aquest es nota i, si no vas ben tapat, et gela les crestes de les orelles, les puntes dels dits.
Unes imatges, doncs, per als qui agrada la calma, ni que aquesta, com podem apreciar, sigui preservada per proteccions metàl·liques. I en plena natura, lluny del bullici, on s’escolta el silenci.

DILLUNS DE CALMA



El primer dia de la setmana acostuma a no ser gaire bo, o a no estar amb gaire sintonia amb l’estat d’ànim. Molt influenciat, aquest, pel desassossec del dia de festa que l’ha precedit. Quan sona el despertador, en aquesta hora tan matinera, ens desperta també la sensació de que la setmana serà feixuga, dependrà de les tasques ha desenvolupar. La planificació a seguir durant la setmana que comença, bloqueja el pensament, la capacitat de reacció, al passar del lleure al rodatge, mai millor dit, en un tancar i obrir d’ulls. Depèn també de la capacitat de desconnectar de cada persona, N’hi ha que quan arriben a casa el cap de setmana, deixen aparcada per complert la feina i frueixen del moment, “carpe diem”. Com si no haguessin treballat mai. Per contra si hom és més patidor, o no disposa d’aquesta facilitat de desconnexió, pot ser que es passi tota les festa pensant amb que li espera al tornar a la feina. Si poguéssim escollir sens dubte triaríem l’actitud de separar una cosa de l’altra. Com aquell que se’n va a dormir i en el moment de ficar-se el llit no pensa amb el que l’espera l’endemà, deixa caure com un taló i això li permet poder dormir tranquil·lament sense despertar-se i si en determinat moment obre l’ull pot tornar a conciliar el son sense cap alteració. Altres, degut a que el pensament no para de fer cavil·lacions, dormen neguitosos, es desvetllen tot sovint. Tal circumstància no afavoreix a que els problemes, causants d’aquest insomni, es solucionin amb més facilitat si ens passem la nit en vetlla, tot el contrari, l’únic que fa és afegir més angoixa i nervis. No obstant cadascú som un mon i això influeix en molts aspectes.
Els qui tenen la sort de poder dormir amb facilitat, pot ser que no s’adonin de la sorollada que es produeix durant el pas de les rues. O el xivarri de la gent que ve al poble el dissabte de carnaval a la nit. Avui, malauradament, són molts els que beuen amb desmesura i se’ls hi dóna per cridar com energúmens i a fer maleses. Uns crits que no fan altra cosa que desbaratar la calma de la nit, el descans dels qui ens quedem a casa i ens plau la calma. També és cert que aquestes esbarrades es produeixen un cop a l’any. Per això existeix la tolerància, per a saber-la aplicar quan s’escau. S’ha de recórrer a la paciència i deixar passar el temps, fins el dia que tot torna a ser com abans. No es pot anar contra corrent, pretenent que respectin la nostra intimitat silenciosa, és impossible i en certa manera fora de context. Tenim la batalla perduda si pretenem que per sota del balcó de casa nostra passin de puntetes per a no fer soroll. Seria, en certa manera un absurd. Carnaval va associat amb disbauxa, i aquesta comporta crits, soroll, brutícia i molt poc civisme que, malgrat els servidors de l’ordre públic fan tot el possible per redreçar situacions complexes, no està, completament, sota el seu control la facultat de fer callar la gent, que les músiques de les rues no ultrapassin els decibels permesos. En aquests dies preval la lògica del soroll, és el món al revés, si tots desfilessin a mig gas, seriem els primers en criticar que és un carnaval de pa sucat amb oli. Queda clar que tota festa d’aquestes característiques és sorollosa, no hi ha volta de full, ni altra solució que deixar que transcorrin els dies que el carnaval té designats , encara que quan s’hagin esgotat, ja sigui l’hora d’aixecar-nos. Un dia és un dia, ni que en siguin uns quants més.
I entremig s’escau el dilluns que jo l’he anomenat el de la calma, quan de retorn a la nit, sembla que no hagi passat res, que el carnaval s’hagi esfumat, engolit pel mateix èxit. Ve a ser com els compassos d’espera, que tan agraïm els músics, en aquesta gran obra que de simfònica no en té res, però que a molts agrada dirigir, o fer volar coloms al seu pas per aquest gran plató sitgetà que és el Cap de la Vila.
Des de sempre, però, en aquets dilluns d’impàs, la gresca continua a dintre de les Societats. Antany el Prado oferia com avantsala del ball, un suculent anunciat, que esdevenia una realitat, malgrat que de contingut americà potser sols en tenia el nom: “ Sopar a la Americana “. I el Retiro que no mostrava un cartell tan copiós, en quant a la teca, en deien: “Lunch”. Tot i que era més popular anomenar-lo “Panaché”. Ara els termes, o les preferències manducaries en una nit de calma al carrer, mig s’ha intercanviat. Si més no les ballarugues i el bon ambient, tan en un lloc com a l’altre, estan garantides. Més decadents, però, en quan a la qualitat de la musica, ja que fa anys tant en una com en la societat rival, venien a amenitzar, aquesta singular vetllada, les millors formacions orquestrals del moment. I entre els assistents n’hi havia uns quants que es lliuraven a una mena de batalla fent servir com a munició els paperets. Des de les més enlairades posicions de la sala, abocaven damunt de la persona a la qual anava dirigida la gentilesa de la batalleta, tot un gran i atapeït sac de paperets. Els protagonistes es picaven entre ells i la nit es convertia en una batalla campal de papers multicolors que cobrien amb un bon gruix el terra de la parcel·la on s’havien deixat caure. Els més modestos, nosaltres que érem uns vailets, ens divertíem llençant boles emplenades d’aquest mateix material, fragmentat en simètriques rodonetes de paper, durant el transcurs del ball infantil, que acompanyàvem amb el llançament de multicolors serpentines que oferien un aspecte molt més adient que el producte que surt d’aquests esprais que és una cosa poc seriosa i acostuma a tacar la roba.
En aquesta nit de dimarts, quan són les 21,30 la rua de l’extermini segueix el seu recorregut sota una pluja que no pot deslluir la desfilada, perquè són tantes les ganes que els participants ni la noten, desprès d’haver resistit el fred que feia diumenge. Tant per Carnaval com per Setmana Santa la climatologia acostuma a ser molt variable i sobretot inoportuna, pels interessos de la gent de Sitges i dels qui es traslladen per passar-s’ho bé.
Potser aquest plugim ha aigualit els ímpetus dels cridaners i la poca gent que passen pel carrer de casa ho fan en silenci, al final acabarà sent una nit amb un cert grau de tranquil·litat. Serà bo per a tothom.
De les nits calmoses n’hi ha unes quantes, poques, durant l’any, em refereixo a aquelles que precedeixen determinades festivitats i es passa del bullici a la calma, en qüestió d’hores. Aquest canvi fa que el contrast es noti encara més. Només començar l’any, la nit del mateix dia de Reis, aglutina una calma que posa el colofó a les festes nadalenques i això es nota, en el carrer i en l’ànim de les persones. Li segueix aquesta nit de dilluns de carnaval i especialment la del dimecres de cendra que és d’una calma sepulcral. Les nits de Quaresma ho són totes de tranquil·les, sols l’assaig de les caramelles deixa escapar una avanç de les estrofes primaverals. I precisament tanca aquest inventari de nits tranquil·les, si les comparem amb les que les han precedit, la nit del dilluns de Pasqua, quan la calma es torna a fer, per uns dies, reina i senyora de les nits de Sitges.
Aprofitant aquest impàs, just quan són les 12 de la nit, quasi bé ha parat de ploure, la rua enfila el carrer Espalter. Ràpid me’n vaig a dormir, que pugui conciliar el son serà una altra qüestió. Bona nit i bona hora.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de febrer del 2010 )

14 de febrer 2010

La florida de la mimosa i de l'ametller







































Aquest any fa hivern, plou i fa fred, no obstant entre finals de gener i principi de febrer, floreix la mimosa i l’ametller. Aquesta florida s’avança a totes les altres i les seves flors es distingeixen per la tonalitat. La mimosa d’un groc intens, d’un flaire característic i d’una durada bastant prolongada. La de l’ametller ofereix una blancor elegant i és d’una fragilitat extrema.
He volgut aportar unes imatges de les dues florides fetes avui, diumenge de carnaval, lluny del bullici. La grogor esquitxa un paisatge molt nostrat, el Vinyet. No gaire lluny, la blancor de la flor de l’ametller sobresurt per damunt un marge que tanca un camp. Una imatge que tendeix a desaparèixer, quan en aquest indret, entre can Pei i la Plana Est, quasi tot eren vinyes i camps d’ametllers, com aquell que havia estat, en el seu dia, propietat de l’Americano i que en una ocasió en Daniel Fusté de ca la Mariana, em va venir a buscar a casa per a que contemples uns de les florides més boniques que he vist. Li vaig agrair sempre.
I dels ametllers a la malmesa ermita de Santa Bàrbara, una petita joia enmig de la modernitat que els brètols s’han encarregat de trinxar i pintar les seves parets amb aquesta moda tan nefasta per la blancor de les parets, amb l’enyorança posada en aquella Blanca Subur, que al menys es respectava la blancor de les cases i ben pocs portaven dintre aquest instint destructiu que tan mal fa als pobles i a les ciutats.
A l’exterior la fotografia reflecteix el seu deplorable estat i el interior serveix de magatzem de teules, quan encara el sostre es manté intacte i mostrant la decoració de la seva pintura.
És la florida dels últims ametllers que queden dintre el nostre terme. La mimosa té més bones perspectives, perquè decora molts jardins de cases senyorials.
És el primer colorit amb que la natura ens obsequia, com aquell que diu, només començar l’any. Ve a ésser el preludi del que serà la primavera. Quin goig poder-ne gaudir.

L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL




















































Tot evoluciona, fins i tot les tradicions. Carnaval és l’avantsala de la Quaresma i la disbauxa que la precedeix té el punt de partida en el dijous gras. Aquest comentari, a mena de preàmbul, podria referir-se a l’actualitat o a temps immemorials, ja que no s’observa cap evolució en la situació, però sí ho apreciarem en les formes. Fins i tot no ho podem centrar sempre en les mateixes dates. Puja i baixa i mana, en quant a fixar la seva posició en el calendari, la lluna.
Els humans sempre hem mostrat bona predisposició per la gresca, i el Carnaval en porta molta d’associada. És la transformació de la personalitat per aparentar altres aspectes, els quals sols tenen validesa durant aquet parèntesis de temps. Hem de respectar, però, a totes les persones que com, a un servidor, aquest deliri carnavalesc no ens motiva amb tant apassionament. No tots els ingredients d’aquestes jornades són valorats amb indiferència pels neòfits, n’hi ha com per exemple el xató que satisfà les prioritats de tots els qui prefereixen la nostra tradició gastronòmica a la desfilada multicolor i a aquells que els agrada les dues coses i en frueixen amb intensitat.
El Carnaval de Sitges, obre i tanca la porta precisament amb les preceptives xatonades, de les quals tan ens podem assaborir en establiments dedicats a la restauració, en bars, societats, com també en la intimitat de les llars. Condició xatonaire que cadascú, ad libitum, anirà fomentant al llarg de tota la Quaresma, que junt amb altres platillos, com la sípia ofegada i els suculents bunyols ensucrats, amb la coca de llardons, portaran la felicitat a més d’un paladar agraït amb la destresa dels qui ho han preparat.
Curiosament, ara que mi refereixo, el xató és un plat que igualment el preparen sitgetans que sitgetanes, els homes de casa si han implicat de tal manera que s’han vist en cor de remenar la massa del morter i treure’n una salsa exquisida, o si més no, al punt. Que ja és un èxit important. A casa el pare n’era l’encarregat, li quedava prou digne i no s’oblidava mai de posar al plat del xató un llit de fesols, els hi recomano. Costum que li havien aconsellat el germans Pagès, que ho feien a la fonda de la Parcala, la seva mare. Tot anava bé fins que, un dia, dinant a la pensió Julian, l’enyorat Xavier va preparar xató per degustar en el menú. Tots érem asseguts a taula, quan a la mare se li va ocórrer manifestar les excel·lències d’aquella xatonada. El pare s’ho va prendre com un atac a la seva condició de xatonaire particular i exclusiu de la família i es va sentir ofès. Poc es podia imaginar l’amic Javier que el seu bon afer havia desbaratat tants anys d’iniciativa i lideratge en la qüestió de l’elaboració del xató. A partir d’aquell desacato la mare va haver de suplir al xatonaire oficial que sota un somriure sorneguer aprovava la bona predisposició de la cuinera titular, però que no s’involucrava, malgrat potser delir-se, passant a formar part de la suplència permanent, que en termes futbolístics equivaldria asseure’s a la banqueta indifinidament. Si més no aquí no hi valia el traspàs.
Els de la meva generació hem escoltat parlar dels carnavals d’antany. Quan la rivalitat entre les societats es feia més palesa durant aquesta exhibició carnavalesca. Prado i Retiro es mobilitzaven per a treure al carrer el major nombre de comparsers. Homes i dones que anaven vestits de la temàtica escollida. En les passades pels carrers, comptaven el nombre de parelles i la societat que en treia més es considerava la guanyadora. El premi, la satisfacció d’haver deixat a l’adversari amb un pam de nas. Intervenien amb una col·laboració singular algun que altre dels anomenats “americanos” que mostraven la seva generositat pagant els caramels, o altres llaminadures que endolcien als qui hi participaven i a aquells que s’ho miraven. S’hi barrejaven altres al·licients, sota el canvi d’identitat que oferia aquesta oportunitat, personatges singulars del poble es disfressaven, com la Vargas, i la seva bellesa externa, la manera de moure’s, captivava a més d’un galant que en tenia fama, empresaris i gent de bé, no es creguin. S’hi encaparraven i tota la nit anaven de bòlit. Per a satisfacció de les ocasionals vedettes que treien el ventre de pena desprès d’un suculent ressopó, pagat, és clar, pel intrèpid ballador. Un dels personatges en qüestió era l’Enric Aragall de la peixateria “El Rincón “ que es trobava en el raconet on el carrer Major s’eixampla i s’estreny. Ell m’atreviria a dir que va ser dels primers a efeminar un, diguem-ne, apartat del carnaval que desprès, amb molt auge i pompositat va conviure, durant uns anys, amb el nostre, amb el de sempre.
En els anys de disciplina autoritària, el carnaval va passar per moments difícils i delicats. Oficialment estava prohibit, però gràcies a les Societats, a la influència dels ajuntaments de torn, sempre es va fer la vista grossa i es celebrava, malgrat haver de descobrir-se la cara, cada vegada que l’autoritat ho requeria. Tanmateix, tot sigui dit, la identificació es feia de forma molt discreta per tal de no esventar-la públicament. Amb tot, potser mai més com aquell temps el carnaval mostrava les més pures essències, em refereixo que es feia servir el llegat autèntic que ha de caracteritzar aquests dies, la transformació i una exaltació a la sàtira, la crítica , el ridiculitzar, la mofa i altres ximpleries, com la simple voluntat de que no et coneguin.
Aires democràtics s’endugueren velles imposicions i el carnaval va ressorgir com si fos una estrenada novetat. Espectaculars Carnestoltes, carrosses amb personatges popularitzats per la televisió. I com els comentava, la desfilada i lluïment d’un col·lectiu que tenia les seves fausts en un carrer, el Sant Bonaventura, on s’havia passat dels cellers als bars que oferien plat únic. Per aquestes diades aquest indret s’omplia de gom a gom. La gent van començar a venir al Carnaval de Sitges, malgrat no ens complagui massa, atrets per aquests participants, vestits de dona, però amb molt bon gust, als qui els agradava escoltar els més variat repertori de floretes.
Poc a poc és va anar imposant un carnaval espectacular, de lluïment, on uns minuts de remenada en el Cap de la Vila, escenifica la glòria que autoestima l’èxit personal. Assolit per la vistositat i la bona disposició de la carn, malgrat que sempre hi ha algun incaut que gosa manifestar. “carne para el cocido”. Cadascú s’ho mira sota diferent prisma.
El Carnaval de Sitges gaudeix de fama entre la comarca i molt més enllà. El que fa que un cop hagi passat, en aquest mateix setmanari puguem llegir: “ El carnaval atrau a tants mils... espectadors”. Em ve a la memòria que quan ens referíem a determinats termes de massificació, en Josep Torrens sempre deia: “molta gent i poques persones”. La superioritat d’uns, ha fet que molts de nosaltres ho preferim seguir des de casa per els mitjans audiovisuals.
Aquest seguiment casolà, ofereix la conclusió que tan agrada escoltar als protagonistes: “ ja us vaig veure per la televisió, anàveu molt maques”. I tothom content i enganyat.
I és que el Carnaval disfressa la realitat, d’això es tracta.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de febrer del 2010, dissabte de Carnaval)

08 de febrer 2010

L'HOME DE LES GARRAPINYADES



En el paisatge urbà hi sobresurten un seguit d’elements que de tant veure’ls es converteixen en quelcom familiar. Per a que això esdevingui una realitat és menester que la seva implantació en un lloc determinat sovintegi amb una certa assiduïtat. Quan Sitges era un poblet i nosaltres uns vailets, ens havíem habituat a un conjunt d’impactes socials i paisatgístics, els quals van acabar formant part del nostre entorn més proper.
Com ho van ser el “pitos” de les fàbriques de sabates i tot seguit la massiva sortida de treballadors que emplenaven els principals carrers. Ens havíem acostumat també a veure a un guàrdia municipal permanentment situat davant de la farmàcia del Cap de la Vila i a la nit la parella de serenos, de tal manera que si algú tenia una urgència sabia que apropar-se fins a aquest centre neuràlgic, trobaria a una autoritat de l’ordre. Fins i tot el carro de les escombraries amb el seu peculiar comandament, era una altra de les normalitats establertes. Les peixateres amb els coves de peix en una “carretilla” i venent la mercaderia a domicili. Quan puntejava la nit, coincidien la sortida de les monges vetlladores del seu convent amb el pas dels serenos que anaven presentar-se a l’Ajuntament per a començar la ronda. Els veïns que sortien a seure a la fresca de la vesprada. Com les tertúlies que els homes plantejaven, repartits en grupets, en les cantonades del Cap de la Vila. Lloc on un altre element tradicional, cada any pels voltants de la festivitat de Tots Sants, es desplegava en aquest biaix on havia estat també l’ataconador que tots coneixíem per el Conco, allà si disposava la castanyera, de la qual en tenia cura en Ramonet, el qual amb el seu interessant bigoti , restava enfeinat però sense immutar.
La resta de dies, de bon matí, prevalia la primmirada tasca de les mestresses de casa escombrant i regant el seu tros de carrer. Una mica abans, quasi només despuntar el dia, més que veure’s s’escoltava el soroll que provocaven els carros que enfilaven el carrer en direcció a la plaça. Algun xeric d’en Jaumet de ca l’Estellà. I el menys sorollós de tots, i potser el que anava més lleuger, per això se’l distingia dels altres, era el burret de la Quimeta de Puigmoltó . Desprès de l’escombrada començava la desfilada de lleteres per anar a buscar la llet i el pa. A mig matí passaven els carters amb aquells peculiars trajes de color gris,gorra de plat amb l’escut oficial, platejat, enganxat per sobre la visera, a joc amb tots els botons que lluïen el mateix matisat del color de la plata i el relleu del susdit escut. Complementava l’indumentària, una enorme cartera de pell penjada entre l’esquena i un costat del cos que els feia anar mig ajupits.
Si decantàvem cap a baix a mar, ens trobàvem amb les barques varades a la platja de la Fragata, on hi tenia lloc el trafegar que era menester tant a l’arribada com a la sortida. Entre tot plegat, durant bastants anys, ens vam acostumar a veure una de les barques de llum, la d’en Cañameres, reculada un bon tros de la sorra i ocupant un espai del primitiu Passeig. La seva perllongada permanència va acabar formant part de la normalitat del paisatge.
Als peus del monument al Greco, ja en les primícies de la irrupció del turisme, al paisatge habitual s’hi van afegir uns tendals que oferien ombra a les taules d’aquell restaurant que portava per nom el del insigne pintor. En el tronc d’una palmera d’enfront el carrer Sant Pau hi tenia l’estudi ambulant un aquarel·lista, el qual si no recordo malament signava Bayó. Ben poques vegades un taller d’artista disposa de la lluminositat i el marc tan adient per pintar i un aparador tan peculiar com la soca d’una palmera que la recordo protegida, em suposo contra el vent, per una voluminosa “farfatalla” que s’acoblava als elements sobreposats al indret però que ens eren d’allò més familiar, amb l’afegit que un artista aprofitava per exposar la seva obra a tot el voltant d’aquella cotilla protectora sense temor a fer malbé la seva delicada interioritat.
Però l’artista que ha batut records de permanència i el d’haver pintat més vegades l’entorn, ha estat en Manel Ferrer. La seva presència, la companyia de la seva muller i, indiscutiblement, la seva obra, han format part d’aquest Passeig de baix a mar, del tros del costat de la Sirena. Des d’on ha dominat tots els estils, aquarel·la, pintura a l’oli i dibuix al carbó, quan es tractava de fer un retrat.
I ara que parlo de retratar, els retratistes professionals i els aficionats si han alternat i sempre buscant el millor enquadrament de la Punta, han sabut aprofitar aquest bonic marc. Si més no el sitgetà que durant els festius, més ha cercat la instantània per a convertir-la en una foto artística, de concurs, o per immortalitzar un moment feliç de la vida familiar, ha estat en Pepet Tutusaus. Qui, mogut per la seva gran afició per la fotografia, anava i venia per entre la zona enjardinada del Passeig, retratant els moments més significatius, emotius, de la gent de Sitges. Les seves fotografies han deixat una eloqüent penyora, la del testimoniatge gràfic d’un temps, acoblat a la vida de les persones que volien retenir l’imatge, d’un instant, per sempre més.
Quan l’estiueig de la gent de la colònia ensenyorejava el mateix Passeig, en el paisatge predominava la presència d’aquelles noies que servien a les cases dels senyors, els seus uniformes emmidonats els acompanyava la seqüència repetitiva d’elles mateixes empenyen aquells voluminosos cotxets de criatura.
Per aquesta època hi confluïen, també, els peculiars carretons dels “mantecaueros”que sota la direcció del popular “xe”, endolciren i refrescaren el desig de molts vilatans. Fins i tot algun d’ells, com el Sr. Paredes, empleat del de la “xorraeta”, la dedicació li va valdre el mot de “Laito” per allò que cridaven, anunciant el producte: “helaito”.
A partir d’aquí altres carretons es van sumar al paisatge, com el de l’Andrés Abellan que junt amb la seva muller, feien a la vista de tothom i per encàrrec aquella mena de coto-fluix ensucrat que et deixava tots els llavis enganxosos i es menjava com un bolado.
Aquesta setmana ens ha deixat en Francesc Bedmar, l’home que segons m’han explicat fa uns 50 anys que s’ha dedicat a coure ametlles garapinyades en aquest espai de baix a mar. Al costat de la seva muller, l’Araceli Junco, han fet la delícia de petits i grans. Tant temps remenant la cassola, deixant que l’aire s’impregni d’aquesta oloreta tan peculiar, ja formava part també dels olors característics de la Vila. La seva presència ha vigoritzat les essències sitgetanes que, en aquesta ocasió, flairegen a sucre cremat, a olor de coco i a poma ensucrada, recoberta d’una jocosa vermelló. En Paco i la seva dona formaven part d’aquest bocí de Sitges, que apareix i desapareix a voluntat del temps i dels dies de festa. Però ells no han fallat mai, els dos han tirat del mateix carretó i, d’una manera o altra, tots els hem agraït la seva perseverança, la seva peculiar manera d’endolcir la vida. Quina satisfacció marxar amb un currículum tan ensucrat, quan al món s’hi barregen tantes agrors i salabrors.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer 2010 )

31 de gener 2010

Del Pla de Querol al castell d'Eramprunyà i tornada















































































Eren quasi les 8 del matí del dia 30 de gener, la lluna ens saludava en la nostra arribada al Pla de Querol. On deixem els cotxes i ens disposem a començar el camí, en direcció a La Morella. Al començament avancem pel tros asfaltat que condueix a les antenes que serveixen per orientar als avions. A banda i banda els avencs són nombrosos i hi ha que vigilar de no caure en algun d’ells, tot i que estan indicats. El dia va imposant-se a la nit, tot i que la lluna encara es resisteix a retirar-se. L’espectacle és molt bonic.
En un any que feia que no hi havíem estat, ens adonem que han eixamplat un tros del camí, de ben segur per poder pujar amb més facilitat la gran i original creu que es troba en el cim. La qual, curiosament en l’anterior visita, la vam trobar arrecerada en un lateral del camí per a ser portada a restaurar. No fa gaire que es torna a aixecar en el seu lloc, segons ens informa un xicot que trobem allà i que va col·laborar en les tasques de posada novament en el seu lloc.
Fa una mica de fred, si més no caminant la sensació no és tan acusada. Baixem per la part oposada a la de la pujada, seguint el GR 92 que és de llarg recorregut. S’albira la silueta del castell d’Eramprunyà, però encara queda lluny. Als nostres peus, el Coll Sustrell, ben marcat per les formacions muntanyoses. Presidint el paisatge Les Agulles, unes formacions rocoses molt peculiars. Les quals em recorden la fotografia que il·lustra la portada del llibre d’itineraris “ El Garraf a Peu “ del qual és autor el col·laborador de l’Eco, en Joan Tutusaus , responsable de les entrevistes de la contraportada. I un gran entusiasta de la muntanya i del nostre Massís, com ho demostra aquest recull d’itineraris i altres publicacions d’aquesta mateixa temàtica.
Cada vegada la silueta enrunada del castell es fa més visible, el camí transcorre per un corriols molt pedregosos, de manera que no es pot aixecar gaire la vista de terra. Aquest recorregut amb tant pedruscall dificulta l’avanç. No obstant, poc a poc, també es fa molt camí. Arribem al castell just per esmorzar, que no es perdi tot. La vista que ofereix aquesta talaia privilegiada treu protagonisme al “bocata”, mengem presoners d’un encanteri molt agradable.
Però és hora de reprendre el camí de tornada. Camines i camines i quan gires la vista, t’adones de la distancia que et va separant del lloc on has estat , mentre no pots per menys que exclamar: “guaita! Estàvem allà. “.
Fins que tornem a estar al lloc on havíem partit, el cel s’ha encapotat i fa una fredor que fa presagiar una tarda d’estar a casa. Hi arribem just per dinar.

ENTRE TOMBS













Haig de lliurar la meva col·laboració setmanal, com a molt, el dijous a la tarda. Aquest marge de temps és relativament assumible, no obstant quasi sempre apuro al màxim, fins l’extrem que moltes vegades espero començar i acabar l’article el dimecres al vespre. En aquell moment haig de pensar en la temàtica i, tot seguit, desenvolupar-la. No es pensin, havent quasi esgotat el termini, a voltes la col·laboració perilla i si no hi arribo a temps, sóc conscient que puc provocar una certa molèstia als meus amics de redacció, degut a que hauran de trobar quelcom per omplir l’espai que deixo buit. Fins el moment sols en dues ocasions he hagut de desistir: no fa gaire amb motiu de la trista pèrdua de la meva cosina. I l’altra, fa un any i escaig, quan em vaig presentar a la que semblava ser una visita rutinària a l’Hospital de Sant Camil i ja no em van deixar marxar sense que m’operessin els dits accidentats de la mà. Va coincidir en un dels dies que apurava fins al final la meva col·laboració. Segrestat, però amb una bona finalitat per part de les persones doctes en la causa, vaig quedar, com es sols dir, desarmat. Fins el punt que no em va quedar altre alternativa que, des d’allà estant, telefonar als de l’Eco per assabentar-los que la meva situació no em donava altra opció que claudicar i de retruc fer campana amb la meva cita setmanal. Va ésser, sens dubte, una força major que em va eximir del remordiment d’haver fet figa per falta d’inspiració o per mandrós.
Resulta que transcorregut un període de temps llarg, em torno a trobar amb una situació semblant, aquesta vegada, però, tenia notificació de la programació amb una certa antelació. Sóc previngut i crec convenient deixar l’article enllestit el diumenge. Submergit de ple en el desassossec que proporciona el festiu, vigília de la festivitat de Sant Pau, em poso mans a l’obra. I que millor que escriure sobre la diversitat temàtica que ofereix el nostre Sitges, a través d’un recorregut a peu pel litoral que ens és més proper i el més freqüentat per gent de casa i pels qui ens visiten.
Per culpa de les previsions meteorològiques que anunciaven pluges pel proppassat diumenge, vam creure convenient suspendre la caminada per la muntanya, programada des de feia dies. Quan hi deixes d’anar sembla com si es desbaratés el camí que hem emprès, com si talment quedés intransitable. Perquè et fa l’afecte que res pot malmetre la nostra dèria de recórrer els camins del Massís, quan s’escau la festa dominical. Fins i tot desafiant el fred, com el que feia el passat 10 de gener, malgrat que el cel era serer, però hi havia una gelada de les fresques i perdurables. Aquell dia, en Rafael Fraguas, en Jordi Andreu, el meu cunyat Manel Quesada, el seu parent Ferran Marzoa, amb el qui vam coincidir per una casualitat, una sorpresa revestida de curiositat que seria bo d’explicar per les anècdotes que hi van concórrer, tindré temps i més espai en una altra ocasió. Completava la colla, la Vinyet Quesada, filla d’en Manel. El seu cosí, Josep Baqués, la Núria Sanahuja. La Carme Yll, la meva filla i un servidor. Aquesta bona colla d’amics i de caminants delerosos de transitar pels camins i dreceres que ens són tan propers, vam anar des del Corral Nou, fins al Puig Solius i tornada al lloc de sortida, on hi havíem arribat amb cotxe, tot passant a frec d’Olivella. El fred, malgrat anar abrigats, ens tallava l’alè, si més no el sol net, sense cap nuvolada que l’enteranyinés, donava la sensació que una mica d’escalforeta estava garantida. La panoràmica que s’albirava des del cim, amb totes les muntanyes del més enllà nevades, era la gratificació a la mandra que el mateix fred s’encarregava de vigoritzar en el moment d’aixecar-nos del llit.
En aquesta sortida s’havien afegit altres amics a la colla habitual, la qual acostuma a ésser més reduïda. És curiós que durant els festius són molts els sitgetans /es que surten a recórrer els bonics indrets del Massís del Garraf i tots ho fan agrupats amb les seves colles respectives, o també junt amb el nostre Centre Excursionista, el qual a voltes surt a caminar per aquí els tombants i en altres ocasions seguint els camins dels respectius GR.
Reclutat a casa, per temor de les precipitacions anunciades, i al comprovar que el cel estava tapat però que no amenaçava pluja, he sortit a fer un tomb per Sitges. Des d’aquí estant, sense necessitat d’endinsar-nos pels camins de la muntanya, disposem de molts indrets on anar, tot i que quasi sempre anem a parar a baix a mar, que no és un mal lloc, tot el contrari, tenir tan a l’abast aquesta meravella paisatgista és un mèrit que no tots els pobles disposen. D’aquí ve que des de bon matí fins a ben entrada la nit, la gent de casa hi caminen per relaxar-se o per intentar cremar tot allò que fa més mal que bé.
Començar el tomb, per exemple, en el Passeig, i continuar fins als Colls de Miralpeix, tornar per Can Pei, enllaçant amb la Plana Est, podem continuar fins a Quin Mar i des d’allà passar a la Llevantina per creuar cap a Aiguadolç i tornar al centre del poble pel remodelat espai que hi ha, pam més pam menys, entre la llegendària Bufera i la part de darrera el cementiri, on el camí passa entre marges que guarden un cert caire amb les xarmades, de les quals tenien cura la gent de pagès d’antany. Les vistes al mar, estigui el cel encapotat o amb sol, sempre ofereix un atractiu espectacle. Aquest bocí del poble, en concret, flaireja a salabror de mar que s’aparta de l’olor de farigola i romaní que tan ens acompanya en les nostres caminades. De tant en tant també resulta reconfortant retrobar-se amb el ferum del mar, amb la seva canviant estructura de l’onatge. Mentre ens apropem a l’esplanada costeruda de l’ermita de Sant Sebastià , a la platja del mateix nom, sense perdre la silueta d’aquest bocí de darrera l’església que també és d’una beutat sensacional.
Tan sols calen ganes i disposició per a fer un tomb per casa d’aquesta magnitud i si no ho volem matar tot en un dia, ens queda la llibertat de decantar cap on ens plagui, sense necessitat de repetir sempre el mateix trajecte.
El desencert dels homes del temps, m’ha permès tombar per camins no tan allunyats, però no menys bonics, abans de sotmetrem a un tomb per la ciència, aquesta vegada, però, sense haver de passar per l’ensurt de la improvisació. D’aquí que durant la vesprada d’aquest diumenge, deixo enllestida la meva col·laboració. Potser mai el tomb per casa s’havia involucrat amb tantes voltes, amb la finalitat de poder arribar a la redacció abans del dia i l’hora prevista.
Vet aquí que la planificació ha esdevingut infructuosa, ja torno a bitllar-la entre els tombs, mentre arribo a la conclusió que quan la ciència està sotmesa a la burocràcia, preval aquesta última i haig de tornar a casa, amb les mans a la butxaca i els dits intactes, haig d’esperar un nou avis. De poc m’ha servit enllestir l’escrit, però si no vull fer-me mala sang haig de tombar, resignat, per entre la paciència que diuen és la mare de la ciència.
J. Y. M.








( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de gener 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez