ENTRE TOMBS

Haig de lliurar la meva col·laboració setmanal, com a molt, el dijous a la tarda. Aquest marge de temps és relativament assumible, no obstant quasi sempre apuro al màxim, fins l’extrem que moltes vegades espero començar i acabar l’article el dimecres al vespre. En aquell moment haig de pensar en la temàtica i, tot seguit, desenvolupar-la. No es pensin, havent quasi esgotat el termini, a voltes la col·laboració perilla i si no hi arribo a temps, sóc conscient que puc provocar una certa molèstia als meus amics de redacció, degut a que hauran de trobar quelcom per omplir l’espai que deixo buit. Fins el moment sols en dues ocasions he hagut de desistir: no fa gaire amb motiu de la trista pèrdua de la meva cosina. I l’altra, fa un any i escaig, quan em vaig presentar a la que semblava ser una visita rutinària a l’Hospital de Sant Camil i ja no em van deixar marxar sense que m’operessin els dits accidentats de la mà. Va coincidir en un dels dies que apurava fins al final la meva col·laboració. Segrestat, però amb una bona finalitat per part de les persones doctes en la causa, vaig quedar, com es sols dir, desarmat. Fins el punt que no em va quedar altre alternativa que, des d’allà estant, telefonar als de l’Eco per assabentar-los que la meva situació no em donava altra opció que claudicar i de retruc fer campana amb la meva cita setmanal. Va ésser, sens dubte, una força major que em va eximir del remordiment d’haver fet figa per falta d’inspiració o per mandrós.
Resulta que transcorregut un període de temps llarg, em torno a trobar amb una situació semblant, aquesta vegada, però, tenia notificació de la programació amb una certa antelació. Sóc previngut i crec convenient deixar l’article enllestit el diumenge. Submergit de ple en el desassossec que proporciona el festiu, vigília de la festivitat de Sant Pau, em poso mans a l’obra. I que millor que escriure sobre la diversitat temàtica que ofereix el nostre Sitges, a través d’un recorregut a peu pel litoral que ens és més proper i el més freqüentat per gent de casa i pels qui ens visiten.
Per culpa de les previsions meteorològiques que anunciaven pluges pel proppassat diumenge, vam creure convenient suspendre la caminada per la muntanya, programada des de feia dies. Quan hi deixes d’anar sembla com si es desbaratés el camí que hem emprès, com si talment quedés intransitable. Perquè et fa l’afecte que res pot malmetre la nostra dèria de recórrer els camins del Massís, quan s’escau la festa dominical. Fins i tot desafiant el fred, com el que feia el passat 10 de gener, malgrat que el cel era serer, però hi havia una gelada de les fresques i perdurables. Aquell dia, en Rafael Fraguas, en Jordi Andreu, el meu cunyat Manel Quesada, el seu parent Ferran Marzoa, amb el qui vam coincidir per una casualitat, una sorpresa revestida de curiositat que seria bo d’explicar per les anècdotes que hi van concórrer, tindré temps i més espai en una altra ocasió. Completava la colla, la Vinyet Quesada, filla d’en Manel. El seu cosí, Josep Baqués, la Núria Sanahuja. La Carme Yll, la meva filla i un servidor. Aquesta bona colla d’amics i de caminants delerosos de transitar pels camins i dreceres que ens són tan propers, vam anar des del Corral Nou, fins al Puig Solius i tornada al lloc de sortida, on hi havíem arribat amb cotxe, tot passant a frec d’Olivella. El fred, malgrat anar abrigats, ens tallava l’alè, si més no el sol net, sense cap nuvolada que l’enteranyinés, donava la sensació que una mica d’escalforeta estava garantida. La panoràmica que s’albirava des del cim, amb totes les muntanyes del més enllà nevades, era la gratificació a la mandra que el mateix fred s’encarregava de vigoritzar en el moment d’aixecar-nos del llit.
En aquesta sortida s’havien afegit altres amics a la colla habitual, la qual acostuma a ésser més reduïda. És curiós que durant els festius són molts els sitgetans /es que surten a recórrer els bonics indrets del Massís del Garraf i tots ho fan agrupats amb les seves colles respectives, o també junt amb el nostre Centre Excursionista, el qual a voltes surt a caminar per aquí els tombants i en altres ocasions seguint els camins dels respectius GR.
Reclutat a casa, per temor de les precipitacions anunciades, i al comprovar que el cel estava tapat però que no amenaçava pluja, he sortit a fer un tomb per Sitges. Des d’aquí estant, sense necessitat d’endinsar-nos pels camins de la muntanya, disposem de molts indrets on anar, tot i que quasi sempre anem a parar a baix a mar, que no és un mal lloc, tot el contrari, tenir tan a l’abast aquesta meravella paisatgista és un mèrit que no tots els pobles disposen. D’aquí ve que des de bon matí fins a ben entrada la nit, la gent de casa hi caminen per relaxar-se o per intentar cremar tot allò que fa més mal que bé.
Començar el tomb, per exemple, en el Passeig, i continuar fins als Colls de Miralpeix, tornar per Can Pei, enllaçant amb la Plana Est, podem continuar fins a Quin Mar i des d’allà passar a la Llevantina per creuar cap a Aiguadolç i tornar al centre del poble pel remodelat espai que hi ha, pam més pam menys, entre la llegendària Bufera i la part de darrera el cementiri, on el camí passa entre marges que guarden un cert caire amb les xarmades, de les quals tenien cura la gent de pagès d’antany. Les vistes al mar, estigui el cel encapotat o amb sol, sempre ofereix un atractiu espectacle. Aquest bocí del poble, en concret, flaireja a salabror de mar que s’aparta de l’olor de farigola i romaní que tan ens acompanya en les nostres caminades. De tant en tant també resulta reconfortant retrobar-se amb el ferum del mar, amb la seva canviant estructura de l’onatge. Mentre ens apropem a l’esplanada costeruda de l’ermita de Sant Sebastià , a la platja del mateix nom, sense perdre la silueta d’aquest bocí de darrera l’església que també és d’una beutat sensacional.
Tan sols calen ganes i disposició per a fer un tomb per casa d’aquesta magnitud i si no ho volem matar tot en un dia, ens queda la llibertat de decantar cap on ens plagui, sense necessitat de repetir sempre el mateix trajecte.
El desencert dels homes del temps, m’ha permès tombar per camins no tan allunyats, però no menys bonics, abans de sotmetrem a un tomb per la ciència, aquesta vegada, però, sense haver de passar per l’ensurt de la improvisació. D’aquí que durant la vesprada d’aquest diumenge, deixo enllestida la meva col·laboració. Potser mai el tomb per casa s’havia involucrat amb tantes voltes, amb la finalitat de poder arribar a la redacció abans del dia i l’hora prevista.
Vet aquí que la planificació ha esdevingut infructuosa, ja torno a bitllar-la entre els tombs, mentre arribo a la conclusió que quan la ciència està sotmesa a la burocràcia, preval aquesta última i haig de tornar a casa, amb les mans a la butxaca i els dits intactes, haig d’esperar un nou avis. De poc m’ha servit enllestir l’escrit, però si no vull fer-me mala sang haig de tombar, resignat, per entre la paciència que diuen és la mare de la ciència.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de gener 2010 )