És el que va passar a dos artistes, que hi van fer cap amb la intenció de dirigir-se a la galeria Àgora 3. La qual per aquella data del 1972, feia pocs mesos que havia obert les portes. Dos eren dos: un dibuixant i un pallasso. El primer un artista que escriu el seu nom acompanyant-se d’un guionet, Joan Soler-Jové. El segon, el popular Barea. La raó de la visita era que en Joan exposava en la que era la segona exposició que es feia a l’esmentada galeria, propietat del matrimoni Joan Pi i Àngels Andreu.
Dintre d’aquesta hi lluïa l’obra del dibuixant del guionet, com un dia el vaig anomenar, i a fora una nit desenfrenada i multitudinària. Per aquest motiu la carretera de les Costes de Garraf estava col·lapsada. Fins el punt que uns amics francesos d’en Joan, que venien a la inauguració de l’exposició, havien sortit a les vuit del vespre de Barcelona i van arribar a Sitges a les dues de la matinada. I els van esperar, amb la galeria oberta, fins que van arribar. Amb poc que es van entretenir se’ls hi van fer les tantes de la matinada. I ja van aprofitar per fer un tomb per entre la gresca d’una nit de revetlla, que no és poca cosa.
I com en un circ, a les primeres llums de l’albada els dos artistes van plegar veles i es van dirigir a l’estació per agafar un dels primers trens amb direcció a Barcelona, Quan hi van pujar es van asseure en un vagó on només una altra persona el compartia. Parlaven amb la jovialitat i l’eufòria que sorgia d’entre els bons moments que havien viscut a la vila. Van estar tota l’estona fent partícip de les seves converses a aquell senyor desconegut. Arribats al seu destí, uns i altres es van acomiadar.
Van passar unes setmanes, fins que va parèixer un article a “l’Eco” que feia esment a aquella trobada i a aquella divertida conversa que van establir un dibuixant i un pallasso. El més curiós de tot va ser que l’article anava signat pel propi director del setmanari, en Josep M. Soler i Soler. Que va resultar ésser aquell viatger, per a ells, desconegut amb el qual compartien el viatge en tren. I el que són les casualitats, el destí va voler que aquell encontre arribaria a ser la base d’una gran amistat, amb el propi Josep i amb altres col·laboradors de la casa. Com en Rafel Casanova, Cronista Oficial de la Vila, el qual també es va convertir en el cronista particular d’en Joan Soler-Jové, al qual li va dedicar molts articles en aquestes pàgines.
Gràcies a la seva implicació amb el setmanari, un servidor i ell, hem establert una amistat que m’ha permès poder col·laborar en molts dels llibres que ha publicat. Com també m’ha apropat a les intimitats del circ, on es mostra la realitat d’aquest espectacle, sobretot pel que fa als pallassos, tractats tal com són, sense la seva característica transfiguració.
Un bon dia en Joan em comunica que el Club de Clowns m’havia distingit amb un premi. Malament deu estar l’ofici de pallasso, vaig pensar, perquè sense convocar-me a unes oposicions, ja em premiaven no se quines aptituds que, em vaig suposar, apreciaven en la meva manera de ser. De seguida l’amic m’aclareix que el guardó, Premi a la Comunicació, que els pallassos concedeixen cada any, me’l oferien a mi pel conjunt d’articles, publicats a “l’Eco”, que feien referencia a aquest col·lectiu.
Això em va fer adonar que els artistes i els pallassos, que també ho són, fan coses serioses. Fins i tot en Joan es va prendre en serio establir-se a Sitges, junt amb la Rosa que també va conèixer aquí. I no ha parat d’ampliar el nombre d’amistats que ha fet des d’aquella revetlla. Vist això, podem reafirmar que la nit de Sant Joan té quelcom especial, com la mateixa màgia amb la qual els pallassos transformen les penúries amb rialles. En Joan i en Barea, amb la seva desenfrenada alegria, van alegrar el viatge en tren del company de vagó, aquell desconegut. Cinquanta anys després, tots ens coneixem i ens mostrem feliços de que sigui així.
J.Y.M.
( Article publicat a leș pagínese de l'Eco el 8 de julio del 2022 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada