Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluis curtiada roses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluis curtiada roses. Mostrar tots els missatges

18 de març 2020

COSTUMAS DE SETMANA SANTA


  Tant el Carnaval com la Setmana Santa, la seva celebració es guia pel cicle lunar. Així per concretar la data exacta, aquesta s’extreu de calcular quan s’escaurà el Diumenge  de Resurrecció que es fixa en el diumenge posterior a la primera lluna plena  després de l’inici de la primavera en l’hemisferi  nord. A partir d’aquí es compten 40 dies enrere i es coneix quan s’escau el dimecres de cendra. La resta no té cap més secret.
   No obstant aquest període lunar, s’escaigui quan s’escaigui, acostuma a venir acompanyat de pertorbacions, un mal temps que generalment afecta els dies de més significat d’aquesta celebració. Aquest any no ha estat una excepció, perquè la inestabilitat meteorològica s’ha imposat, fent-se notar tots els dies. Tot i que ha deixat fer tots els actes previstos.
    Sota un cel rúfol, que s’ha rebolcat a voluntat d’un vent molest, els carrers del poble s’han vist molt transitats de gent que han vingut, molts d’ells, amb la intenció d’anar a prendre les primeres solejades de la temporada. I quan el dia no acompanya, ja se sap que es passeja amunt i avall i el increment del personal, en els carrers, es fa notar.
    La Setmana Santa sempre ha servit, deixant de banda l’aspecte religiós, com una referència que ha determinat uns costums. Els que mostraven aquella gent de la colònia, als quals els  servia per obrir les seves cases,  tancades durant tot  l’hivern.
   Avui passa quelcom semblant; algunes d’aquelles cases senyorials, malauradament van acabar enderrocades i el seu lloc s’han construït  pisos d’una certa categoria. Si ens serveix una mica  de consol, les noves construccions s’han adequat a unes alçades no gaire dissonants amb l’entorn. Durant aquests dies hem pogut observar que moltes es trobaven habitades i les terrasses il·luminades.  com en ple estiu. El mateix hem observat amb els establiments hotelers que, al vesprejar, la llum que traspassava les cortines dels finestrals de les habitacions, donava a entendre que n’hi havia moltes d’ocupades.
   Bé, la Setmana Santa, però, no és com l’havíem conegut en la nostra infantessa, on predominava el silenci i el recolliment. I uns costums que ara trobem excèntrics. Un dels tants es produïa en el període de temps que estava exposat el Monument. Quan les dones no feien el llit ni escombraven, perquè hi havia el convenciment que, si ho feien, sortien formigues.
   De processons n’hi havia el dimecres, dels homes i el divendres les dones. Al centrar-les  les dues en divendres és molt concorreguda i transcórrer entre un  respecte i ben organitzada. Crida l’atenció també, que  al seu pas coincideix amb establiments de menjar i beure, on la gent surt al carrer mentre fa el tastet i vet aquí que la processó els sorprèn amb la copa aixecada o fent equilibri per portar-se a la boca un pinxo de delicadeses. Són altres temps, i amb ells han canviat molt aspectes. Però l’important és que la tradició és manté. I fins i tot s’ha realçat el cant de les caramelles, que l’altre dia els explicava que després de la cantada a l’Ajuntament, les colles anaven a cantar a la rectoria, on la foscor d’aquell racó s’havia de vèncer amb uns fanals de llum de carbur que oferien una imatge i un flaire molt característic, d’aquelles hores de la nit. Actualment les tres colles canten dintre de l’església desprès de la Vetlla Pasqual i els seus cants contribueixen a magnificar una nit tan especial en el si de l’església.
    Aquest any les cantades han tingut un significat especial. Pel que fa al Retiro han esdevingut com un homenatge a en Lluís Curtiada. Cantant dues peces per les quals en Lluís hi tenia una certa preferència. L’Americana “Lluny”, amb lletra de Ferran Soldevila i música del mestre Pallarès:  “si sabessis d’aquest país/ la bondat sedant i gemada./ Té la gràcia del teu somrís/ i la claror de ta mirada....
   I el vals, “Dissabte de Glória” . Amb lletra de Trinitat Catasús i música també d’en Gabriel Pallarès : “...Prada verda, mar tranquil·la,/   dematí de resplendor./ Ai, campanes de la vila, / com alegra vostre so...
    En Lluís va ser Cap de Colla i va cantar durant seixanta anys. Curiosament, el seu amic, l’Abdón Vidal encara en forma part i és l’únic integrant d’aquella generació que no solament hi participa, sinó que continua fent el solo.
   Les del Prado, amb el ressò del 140 aniversari, han cantat el seu Himne que es va estrenar amb motiu del seu centenari, amb lletra de Salvador Soler i Forment i música del recordat mestre Agustí Cohí Grau, amb qui vam compartir molts viatges, quan anàvem a ballar lluny de casa.  
   I una americana emblemàtica: Doble Alegria i de grats records: “Era ahir que amb goig dansàvem/ dins el pradista Casal/ i amb serpentines lligàvem/ el nostre cor jovial...” la lletra del mateix Salvador Soler i música del mestre Manel Torrens.  
   En el matí del dilluns de Pasqua la mateixa tradició ens aplega en l’ofici que té lloc al Vinyet. Oficia el Senyor Rector mossèn Josep Pausas que concelebra amb el vicari mossèn Josep Ramon. Al final ofereix la cantada la colla de Caramelles Sitgetanes, que ha vingut a ésser un homenatge a la nostra poetessa la Lali Veergés que ha posat lletra a l’Americana “Nit de Pasqua, nit d’amor”, amb música del mestre Jordi Pañella. I també a la sardana “Sitgetana”, musicada pel mestre Joan Pinós.
   En el transcurs de l’Ofici, se’ns reserva una sorpresa, l’estampa: Amb original portada de la Mª. Dolors Luján i amb una poesia molt adient per la diada: “Americana a Sitges”, d’en Josep Manuel Soler:
“Déu te guard, dolça vila estimada;/ Déu te guard, sortilegi de llum,/ visió blanca pel mar encantada,/ enfilall de clavells i perfum...”.    
                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2019)

29 de juliol 2018

100 i 12




   
      El primer sorprès amb aquest encapçalament sóc jo mateix; he dubtat, he reflexionat, i al final arribo a la conclusió que, ni d’una manera ni de l’altra, no em surten els comptes. Doncs no arriba a ser ni una resolutiva operació matemàtica davant un problema aritmètic. Haig de dir, però, que aquesta  manera tan original de posar el títol a l’article d’avui, ve motivada perquè m’he encomanat de  l’originalitat que han esmerçat la gent de Pasgràfic en el moment de dissenyar el cartell anunciador  de la Festa de la Poesia d’aquest any. Un rellotge en el qual les minuteres són un llapis i un bolígraf. Dos elements que marquen el pas de les hores, dels temps, un tema pel qual els poetes els hi és una font d’inspiració.
   Enguany fa cent anys, aquest detall els servirà per desvetllar el misteri de la primera xifra de l’enunciat, que es va celebrar la primera Festa de la Poesia a Sitges. Que va tenir lloc el 1 de setembre del 1918 al Retiro, amb la participació de destacats poetes del moment. Quan les originals  minuteres del rellotge poètic marcaven les 18 hores, del dia 6 de juliol del 2018,  arribaven a la plaça de l’estació  els poetes i poetesses convidats en aquesta nova edició. Havien passat els anys  fins que al 2007 es va tornar a reprendre,  de la mà de la Cèlia Sànchez – Mústich i d’en  Joan Duran Ferrer. Per tant enguany s’ha celebrat la festa número 12. I amb això  queda desvetllat el significat de l’altra xifra de l’encapçalament.
    Els poetes convidats: Josep Porcar, Samantha Baredson, Josep- Ramon  Bach, Ricard Garcia, Quico Pi de la Serra, Isabel Ortega i Maria Cabrera ( aquesta última per motius familiars no hi va poder assistir) arriben a la vila,  i a mesura que baixen del vehicle, queden bocabadats de la rebuda que els hi dispensen: autoritats, pubilles i hereus, vailets de les escoles i  formació  musical inclosa. Que té un nom molt suggestiu, “Buskant el To”. L’episodi ofereix unes reminiscències rusiñolianes que aporten al moment una barreja d’art amb pinzellades de surrealisme.
    Els carrers són una festa i  alguns balcons, al pas dels poetes, s’obren i des d’allà els hi donen la benvinguda persones tan conegudes com: Andreu Bosch, Maribel Cerdà, Xavi Huete, i les actrius Mercè Comes i Lluïsa Mallol. A mesura que avança la comitiva, van inaugurant carrers que comparteixen el nom del poeta amb el del nomenclàtor habitual. A   l’arribar a la plaça de l’Ajuntament en el florit balcó de la Maria Rosa, la filla de la casa, la Vinyet Panyella, saluda  als presents amb aquella cordialitat  que distingeix a les sitgetanes per, seguidament, llençar els llibrets que cada any editen amb motiu de la festa . Un detall que torna a prendre un caire surrealista. Ho acompanya el cant de la Joana Fort, de la qual estem descobrint les seva ben timbrada veu i les seves excel·lents arts interpretatives.
   Davant per davant, a la porta de la casa gran, el batlle Miquel Forns els hi dona la benvinguda i els fa saber que amb els quasi vuit anys que porta al capdavant de la corporació municipal, mai havia assistit a la col·locació de tantes plaques de carrers com en aquella tarda. Sonen les veus del cor femení, Talcomsona.  Es brinda i s’immortalitza el moment.
    Sopar en el claustre de Maricel és un privilegi que no només pot aportar el plaer d’un sopar entre amics, sinó que també la inspiració que el lloc motiva als poetes al contemplant-ho.  Petits, grans privilegis que al baixar al carrer, aquí, en el   Racó de la Calma, la música  interpretada a la marimba per Ferran Carceller i a l’arpa amb Esther Pinyol, no ens deixa encara tocar de peus a terra, som en un núvol que no volem que s’esvaeixi. I els poetes més joves, l’Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno, ho fan  possible.
   El dissabte, acabada la visita a la Biblioteca,  té lloc a la sala d’actes del Retiro el dinar amb els poetes. Exerceix d’amfitriona la seva Presidenta, l’Elena Ferré.  Per a mi un dels moments més apoteòsics, perquè té el poder de fer sucumbir  la poesia, no només davant els plaers que ofereix la gastronomia, sinó que també a les sublimitats que tenen lloc en el transcurs d’una sobretaula molt divertida i creativa. Amb l’acompanyament musical a càrrec de l’Oriol Nebleza i l’excel·lent cupletista Mercè Garcia. I els corresponents brindis a cada un dels poetes, amb alternança de les persones que els hi dediquem pujats damunt la cadira.  Per sucar-hi pa, tot i que aquest ja s’havia acabat, sucat en el suquet de les mandonguilles amb sípia.
    Jo que soc molt aficionat a buscar paral·lelismes, hi vaig trobar que tant el Retiro, com el Prado, però per ser on som, en la sala on la colla de Caramelles de la casa assaja les seves cantúries, em referiré només a aquesta Societat, han estat i són un bressol de la poesia sitgetana, arrelada amb la tradició de les Caramelles. l’Antoni Sella, actual director de l’Eco, i President que havia estat d’aquesta Societat, en el seu inspirat i jocós brindis, es va referir, entre moltes sublimitats, al poeta Trinitat Catasús.  Vet aquí un dels molts referents en la trajectòria poètica de les Caramelles del Retiro. Una altra poetessa més recent, s’hi ho comparem amb aquesta dilatada projecció, era la Toni Pañella Camps, àvia d’en Joan Duran Ferrer, que també va posar lletra a les caramelles retiristes. La major part d’elles musicades pel mestre Gabriel Pallarès . Ell els hi reservava el solo a en Lluís Curtiada, que va ser-ne President  i és un ferm puntal d’aquesta casa. Com també a l’Abdon Vidal, els dos, retiristes  de cor i ànima. I sempre a flor de llavis aquelles mítiques estrofes que canten: “de color de rosa, olor de clavell...” De les quals n’era l’autor un altre President- poeta , en Felip Font. Sempre amb el record posat amb en Josep M. Soler, propietari i Director de l’Eco i poeta de les mateixes caramelles. Dos nets seus, en Josep i l’Albert, junt amb els companys grallers de la Colla els Marcets,  ens van obsequiar amb un tastet de Festa Major.
    Després de dinar, el Saló d’Or ofereix un aspecte poc habitual, doncs les cadires estan disposades perpendiculars a l’entrada, amb la qual cosa el públic mira cap a l’escala que hi ha al costat de l’entrada a la capella. Oferint  més joc de mobilitat als artistes, que mouen els fils de la companyia  La Tija. Amb l’espectacle Dotze per set. Ja no soc l’únic que fa figueretes amb els números. Resumint-ho amb una  paraula: sublim.
    Amb això arribem a la nit de la clausura  en els jardins del Retiro, amb la participació de tots els poetes, en un acte molt ben conduit per la Cèlia i en Joan i amb la part musical fantàsticament representada pel cantautor Jaume Pla (Mazoni) . Poesia i música, una combinació  que sempre s’han avingut.
    El matí de diumenge és reservat per fer una visita als aparadors, un per a cada convidat, que s’han decorat per a l’ocasió. Amb sorpresa inclosa, doncs les bessones del carrer Sant Sebastià, la Rosa Maria i la Juanita Alexandre, han dedicat la seva finestra a la festa. Elles que no són poetesses, però sí són unes artistes  que del viure quotidià i de les tradicions en fan una poesia viva.
    I arriba l’hora del comiat. Però sembla que dir adéu al mig del carrer no queda prou bé. Els organitzadors, junt amb els voluntaris, cada any porten als seus convidats a una cassa. Gràcies a l’hospitalitat de la persona que ens obra les portes, allà, entre el caliu d’una llar, on tots en sentim ben acollits, com de família, sí que es presta  acomiadar-nos quan sigui el moment. Perquè l’actriu Rosa Andreu ha estat una molt bona amfitriona, que ens ha mimat, convidant-nos a fer un bon vermut. Amb ella, poetes i acompanyants, ens hi trobàvem com a casa. Seria per això que no teníem pressa per marxar.
    Fins que n’hi ha un de decidit que, mentre correspon a totes les abraçades i petons, exclama:  Passi ho bé! Fins l’any que ve.
                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de sitges el 13 de juliol del 2018)


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez