Deia que, a la platja de Sant Sebastià, vaig coincidir amb un grup de nois es posaven dintre d’uns sacs industrials i es lliuraven a fer una cursa per la sorra. Si és que existeixen regles d'aquest joc -que no difereix gaire dels altres, ja que es tracta de premiar qui arriba primer-, el joc estava pensat per a sacs individuals, dels de sempre, de tela de sac. Però encara no havia vist mai que els sacs industrials d’ara, amb molta més cabuda que els d'abans, poguessin servir igualment per a la mateixa finalitat.
Intentant fer una mica d’apologia del sac, cal dir que quan aquests estaven plens es feia difícil aixecar-los de terra i transportar-los. Els qui hi estaven acostumats se’ls carregaven damunt del braç o a l’esquena i feien el que calia fer. Un servidor havia vist carregar molts sacs de patates a la família Pagès de can Parcala, perquè a la bodega que tenien a la llavors carretera, a més de despatxar vi i licors, venien patates.
El camió que els hi portava aparcava a la cantonada amb el carrer de Sant Bartomeu; allà l’obertura del local quedava una mica més enlairada i no costava tant transportar els sacs des del camió fins a l’altell que tenia la bodega, la qual portava el nom de la mestressa de la casa, la Candelària. L’Antonet Pagès Vías, el fill de la Candelària i de l’Antonet, quan l’edat el va fer gran, es queixava que estava esllomat de tant carregar sacs de patates quan era relativament jove. Jo mateix tinc la satisfacció d’haver-hi anat a comprar vi al detall, aigua i patates.
El mateix feien els de can Guirro, que a més de carbó i llenya venien sacs de patates i cebes. Hi havia un treballador del sector del calçat, vingut de fora, que es vanagloriava que ell podia subsistir només menjant pa i ceba; la combinació d’aquests dos aliments li va valer precisament el mot amb què el coneixia tothom.
Els sacs també els feien servir els drapaires per omplir-los del material que compraven i que pagaven segons el pes i el valor que marcava la borsa. Bromes a part, els sacs d’aquesta peculiar tela de sac eren de gran utilitat. En Peret mateix -sí, aquell veí de Puigmoltó-, quan tornava a casa seva duia el seu habituallament i altres coses en un sac (el que avui es portaria dintre d’una d’aquestes motxilles modernes). Això el feia anar encorbat, no tant pel pes del contingut -que potser també-, sinó perquè quan un es penja un sac a l’esquena la tendència és bascular cap endavant, per la senzilla raó que és molt més còmode repartir el pes per l’esquena que no pas portar-lo penjat d’una mà.
Tot sovint als pobles hi arribaven trotamons, hi venien carregats amb un sac. Com que la gent no els coneixia, els anomenaven “l’home del sac”, cosa que aterria la mainada, encara més quan, si es posaven tossuts, els amenaçaven: “Mira que vindrà l’home del sac!”. Pobre gent! Quina mala fama els atorgaven; si més no, el que més cridava l’atenció era la incògnita per saber què hi havia a l’interior d’aquell sac. Alguns hi portaven algun pollastre o conill que miraven de vendre, i d'altres simplement transportaven el que ara portem dintre d'una maleta.
Veure una improvisada cursa de sacs -ni que aquests siguin industrials- a aquestes alçades del segle, no em negaran que no és un fet insòlit, però sí molt il·lustratiu per saber que el joc encara no s’ha perdut del tot i que continua tenint un valor sentimental que vigoritza els records de la nostra joventut.
Quan fa temps que al sac li donaven, fins i tot, més apreciació que al contingut. Ho deia un a qui li van restar valor al material que contenia i ho va expressar així: “Del paper no en donen res, l’únic que et poden donar és pel sac”.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de novembre del 2026)
