ENTRE EN BANKSY I LA BARCA D'EN MILÀ

    

 

    Els grafiters de tot el món tenen per ídol a en Banksy, el sinònim d’un nom que ningú coneix. Nascut a Bristol i poques vegades l’han vist portar a terme la seva obra, perquè acostuma a fer els garfits quan la gent dorm, camuflat sota una indumentària que no ajuda gens a identificar-lo. I quan desperten es troben amb una obra d’art que a més transmet un missatge. Obres que acostuma a realitzar damunt la nuesa de les parets. Tampoc no és que aquests grafits els faci amb massa assiduïtat, sinó que quan la gent menys s’ho espera apareix un treball seu, que pot haver estat realitzat en qualsevol ciutat del món.

      Aquesta obra de carrer té l’inconvenient que pot ser malmesa en qualsevol moment, hi ha els grafiters que li volen fer la competència i que tot sovint li produeixen un desgavell. Però fins i tot els responsables dels governs, perquè quan el grafit transmet una protesta, segons la repercussió que provoqui a l’opinió pública, els mateixos governants s’encarreguen de fer desaparèixer. També el pas del temps juga en contra d’aquestes obres realitzades a l’aire lliure.

     Conscient que la seva obra és efímera, l’artista  treballa en el seu taller realitzant originals i imprimint litografies que desprès signa i enumera. Treballs que assoleixen elevades cotitzacions en el mercat i en les cases de subhastes. En una d’elles una versió de la seva coneguda nena amb globus, desprès d’haver aconseguit ser venuda per una fortuna, va i la mitat de l’obra s’arria  del marc al mateix temps que s’autodestrueix. El que semblava un desastre, aconsegueix que l’obra es cotitzi encara més. Genialitats d’un geni que de qualsevol detall del paisatge urbà en sap treure un excel·lent profit, per admiració de tota la gent del planeta que resten amatents d’on apareixerà un nou treball seu. 

    Existeixen molts imitadors de la seva manera de dibuixar, amb esprais i amb una rapidesa asombrant al moment de realitzar-los, però també els hi ha que embruten les parets de manera descarada i sense cap altra finalitat que empastifar, aquests transmeten un missatge que mostra la seva manca de cultura i de sensibilitat. 

      D’un temps cap aquí, a casa nostra, veiem com moltes persianes de tancaments de locals mostren boniques i ben treballades obres. Ho podem apreciar en la casa que havia estat propietat d’en Jaume Milà, fill d’en Pepito del mas d’en Liri, al carrer Sant Josep, on en la porta del garatge en Ramon Artigas Ferrer ha encarregat pintar la barca que va construir el propi Jaume i amb la qual va sortir a pescar. A l’obra no li falta detall, fins i tot el nom que va posar a l’embarcació. Un treball ben fet el qual, a més d’atorgar protagonisme a l’esmentada porta, ens recorda que darrera d’ella en Milà l’havia construït i a estones lliures també confeccionava nanses, davant les mirades encuriosides de la gent: els qui el coneixíem i sabíem de la seva destresa i altres que, al ser de secà, els meravellava encara més la seva feina.

     Aquests dies en el Museu del Disseny de Barcelona  i en un altre punt de la ciutat,  s’exposa una àmplia mostra del grafiter de Bristol. Obres poques vegades exposades en públic i que plasmen l’actualitat i també la que ja va quedant enrere i que gràcies la història, aquesta s’encarrega de recordar-nos moments i situacions. Mentre que aquí, artistes com en Robby  Franco i l’autor de la barca d’en Milà, entre altres, mostren prou sensibilitat  com per merèixer la nostra admiració. 

    De Banksy, però, només n’hi ha un. D’imitadors, molts. Tots els seus treballs, realitzats damunt de noves i rònegues parets, tenen un rerefons que va més enllà. Com la persiana de la casa del carrer Sant Josep, on la barca de l’antic propietari ens trasllada a la tradició marinera del poble. En Banksy quedaria bocabadat. 

       

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de novembre del 2011)

QUAN EL TREBALL ÉS UNA FESTA

Es diu que el treball dignifica a les persones.  Si més no treballar , amb tot el que es digui, es pot considerar una necessitat. Perquè el treball garanteix, en primer lloc, la subsistència i desprès, si sobren beneficis, aporta alguna que altra comoditat. I si el que es fa es fa a gust, a més, produeix satisfacció

  Amb els anys les feines s’han alleugerit, sobretot perquè la tecnologia s’ha adaptat a les màquines que fan el mateix que abans s’havia de fer manualment. Partint de que  per fer una feina s’havia de suportar un esforç, potser considerable, al cap del temps això passava factura. Tant,  que quan es jubilaven, estaven baldats. Així  les persones, a aquestes edats, semblaven més grans del que eren.

   A casa nostra els oficis que predominaven eren els de pagesos, pescadors i paletes, amb totes les altres activitats  que també  van   associades amb la construcció. Fins que la industria del calçat  va donar feina a molta gent. No només en les fàbriques més importants, sinó també en els  tallers que es van anar obrint.

    Aquesta tradició sabatera de la vila, va suposar una certa estabilitat per a les famílies. L’home treballava a la fàbrica i la dona, des de casa estant, cosia  i enganxava les pells. Va durar fins  que, acabada la guerra, les restriccions de llum, entre altres raons, i també les competències que sorgien per la banda de la zona de Llevant, van anar transmeten avisos que d’empitjorar tot plegat, potser les fàbriques arribaria el moment que tindrien que tancar.

   Com així va succeir, tot i que era una cosa que es veia a venir, va produir un gran impacte i sobretot incertesa. Alguns dels empleats es van recol·locar en aquells “petits” tallers. Com també es van posar de moda les xaquetes de pell, i molta gent va treballar en la seva confecció, igualment amb els bolsos de pell. Es produïa el vaticini  que diu: “quan es tenca una porta, se’n obra una altra”. Va coincidir amb l’arribada del turisme i hi va haver qui es va posar a treballar a l’hostaleria. Era normal coincidir amb sabaters els quals de dia treballaven al taller i, durant la temporada d’estiu, a la nit anaven a fer de cambrer. S’hi afegien els músics. La mateixa història, durant el dia treballaven en els seus oficis respectius i a les nit feien de músic.

   Una altra industria que va desenvolupar una gran activitat, va ser la fabricació de rodets per a la pesca esportiva, la de canya. Que van implantar la família de l'Isidre Llorens Segarra. Ubicada en el carrer conegut pel del gas, per estar situada la fàbrica de can Rigolet, la qual també donava feina a molta gent. Però els carrets Segarra potser la superava, en quant el nombre de treballadors.  

   Els qui potser ho tenien més malament eren els pescadors, que anaven a pescar amb la barca, perquè la seva feina es realitzava en una amplia franja nocturna, per tant no podien compaginar aquesta  tasca  amb cap altra activitat. Arribats a la platja, desprès de descansar una mica, estenien les xarxes a sobre el passeig i, ajudats per les seves esposes, es dedicaven a “remendar-les”. Eren els que més estaven exposats a les inclemències meteorològiques, doncs la mar és imprevisible; en poques hores pot canviar, fent  impossible poder treure la barca. I aquesta irregularitat es traduïa en les privacions que passaven, fins que la sort es posava al seu costat, que era quan coincidia amb una temporada en què la pesca era quantiosa.

   Durant part d’aquest temps, la família Rodríguez es dedicaven a l’ofici de calafat. Feien barques noves i les arreglaven. Tenien el taller a l’aire lliure, al límit entre  la platja i La Fragata. Vivien al carrer Tacó, a quatre gambades. El seu treball sempre estava envoltat de curiosos. Alguns d’ells semblaven de plantilla, doncs no fallaven ni un sol dia. Estic segur que, sense adonar-se’n, havien aprés l’ofici.

   També la gent de la pagesia  estaven exposats a una pedregada, fora de temps, que malmet tot el seu treball. En el seu ofici molta cosa s’havia de fer manualment o, com a molt, amb l’ajut del matxo, que alleugeria sobretot les feines de llaurar i de transportar les portadores plenes de raïm. I s’havien d’ajupir quan feien anar l’aixada.

  Fa pocs dies, va coincidir que en els baixos de can Falç va tenir lloc una classe sobre un aprenentatge, molt curiós,  com ho és  fer una nansa. Un ofici que ha desaparegut de les activitats laborals de casa nostra. Que  recordi, l’últim que en feia era en Jaume Milà, fill d’en Pepito del Mas del Liri.  En Jaume  treballava a Vilanova i quan la feina  li permetia, en els baixos de la seva casa  del carrer sant Josep, les teixia amb un mestratge admirable. Convertint cada nansa en una petita obra d’art. Una peça que trobo difícil de fer. I que ell a més les feia servir quan sortia amb la seva barca  a pescar, doncs era més pescador que pagès.  

   Oncle seu era en Mariano dels pous, que es dedicava a un altra activitat que s’ha perdut, o si més no  es fan servir altres tècniques. L’home agafat a una verga, tenia la virtut de que l’energia del seu cos es transmetia, pels braços, a la branca del cep, fent-la doblegar quan passava per damunt d’una beta d’aigua. Sobre el terreny, en la mateixa posició, l’agafava un altra persona   i la verga no es movia. Facultats ocultes. Com també ho eren els qui tenien la facultat, en deien, de curar d’espatllat. Una curació que tampoc ja no es practica.

   Vallcarca i la “corsetera” van ser dos referents importants de la industria de la vila. I altres que em deixo

    Amb tants canvis obrats en els oficis, els quals han influenciat en la vida dels pobles i ciutats,  una festivitat s’ha mantingut inalterable en el calendari: el primer de maig. Quan la gent treballadora d’arreu ho celebra fent el que toca,  festa. O no ?

                                                                                           J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'abril del 2018 )