Es diu que el treball dignifica a les persones. Si més no treballar , amb tot el que es
digui, es pot considerar una necessitat. Perquè el treball garanteix, en primer
lloc, la subsistència i desprès, si sobren beneficis, aporta alguna que altra
comoditat. I si el que es fa es fa a gust, a més, produeix satisfacció
Amb els anys les
feines s’han alleugerit, sobretot perquè la tecnologia s’ha adaptat a les màquines
que fan el mateix que abans s’havia de fer manualment. Partint de que per fer una feina s’havia de suportar un
esforç, potser considerable, al cap del temps això passava factura. Tant, que quan es jubilaven, estaven baldats. Així les persones, a aquestes edats, semblaven més
grans del que eren.
A casa nostra
els oficis que predominaven eren els de pagesos, pescadors i paletes, amb totes
les altres activitats que també van
associades amb la construcció. Fins que la industria del calçat va donar feina a molta gent. No només en les
fàbriques més importants, sinó també en els
tallers que es van anar obrint.
Aquesta
tradició sabatera de la vila, va suposar una certa estabilitat per a les
famílies. L’home treballava a la fàbrica i la dona, des de casa estant, cosia i enganxava les pells. Va durar fins que, acabada la guerra, les restriccions de
llum, entre altres raons, i també les competències que sorgien per la banda de la
zona de Llevant, van anar transmeten avisos que d’empitjorar tot plegat, potser
les fàbriques arribaria el moment que tindrien que tancar.
Com així va
succeir, tot i que era una cosa que es veia a venir, va produir un gran impacte
i sobretot incertesa. Alguns dels empleats es van recol·locar en aquells
“petits” tallers. Com també es van posar de moda les xaquetes de pell, i molta gent va treballar en la seva confecció, igualment amb els bolsos de pell. Es produïa el
vaticini que diu: “quan es tenca una
porta, se’n obra una altra”. Va coincidir amb l’arribada del turisme i hi va
haver qui es va posar a treballar a l’hostaleria. Era normal coincidir amb
sabaters els quals de dia treballaven al taller i, durant la temporada d’estiu,
a la nit anaven a fer de cambrer. S’hi afegien els músics. La mateixa història,
durant el dia treballaven en els seus oficis respectius i a les nit feien de músic.
Una altra
industria que va desenvolupar una gran activitat, va ser la fabricació de rodets
per a la pesca esportiva, la de canya. Que van implantar la família de l'Isidre Llorens Segarra. Ubicada en el carrer conegut pel del gas, per estar situada la
fàbrica de can Rigolet, la qual també donava feina a molta gent. Però els
carrets Segarra potser la superava, en quant el nombre de treballadors.
Els qui potser
ho tenien més malament eren els pescadors, que anaven a pescar amb la barca,
perquè la seva feina es realitzava en una amplia franja nocturna, per tant no
podien compaginar aquesta tasca amb cap altra activitat. Arribats a la platja,
desprès de descansar una mica, estenien les xarxes a sobre el passeig i,
ajudats per les seves esposes, es dedicaven a “remendar-les”. Eren els que més
estaven exposats a les inclemències meteorològiques, doncs la mar és
imprevisible; en poques hores pot canviar, fent impossible poder treure la barca. I aquesta
irregularitat es traduïa en les privacions que passaven, fins que la sort es
posava al seu costat, que era quan coincidia amb una temporada en què la pesca
era quantiosa.
Durant part
d’aquest temps, la família Rodríguez es dedicaven a l’ofici de calafat. Feien
barques noves i les arreglaven. Tenien el taller a l’aire lliure, al límit
entre la platja i La Fragata. Vivien al
carrer Tacó, a quatre gambades. El seu treball sempre estava envoltat de
curiosos. Alguns d’ells semblaven de plantilla, doncs no fallaven ni un sol
dia. Estic segur que, sense adonar-se’n, havien aprés l’ofici.
També la gent de la pagesia estaven exposats a una pedregada, fora de
temps, que malmet tot el seu treball. En el seu ofici molta cosa s’havia de fer
manualment o, com a molt, amb l’ajut del matxo, que alleugeria sobretot les
feines de llaurar i de transportar les portadores plenes de raïm. I s’havien
d’ajupir quan feien anar l’aixada.
Fa pocs dies, va
coincidir que en els baixos de can Falç va tenir lloc una classe sobre un
aprenentatge, molt curiós, com ho és fer una nansa. Un ofici que ha desaparegut de
les activitats laborals de casa nostra. Que
recordi, l’últim que en feia era en Jaume Milà, fill d’en Pepito del Mas
del Liri. En Jaume treballava a Vilanova i quan la feina li permetia, en els baixos de la seva casa del carrer sant Josep, les teixia amb un
mestratge admirable. Convertint cada nansa en una petita obra d’art. Una peça que
trobo difícil de fer. I que ell a més les feia servir quan sortia amb la seva
barca a pescar, doncs era més pescador
que pagès.
Oncle seu era en
Mariano dels pous, que es dedicava a un altra activitat que s’ha perdut, o si
més no es fan servir altres tècniques.
L’home agafat a una verga, tenia la virtut de que l’energia del seu cos es
transmetia, pels braços, a la branca del cep, fent-la doblegar quan passava per
damunt d’una beta d’aigua. Sobre el terreny, en la mateixa posició, l’agafava
un altra persona i la verga no es
movia. Facultats ocultes. Com també ho eren els qui tenien la facultat, en
deien, de curar d’espatllat. Una curació que tampoc ja no es practica.
Vallcarca i la “corsetera”
van ser dos referents importants de la industria de la vila. I altres que em
deixo
Amb tants
canvis obrats en els oficis, els quals han influenciat en la vida dels pobles i
ciutats, una festivitat s’ha mantingut
inalterable en el calendari: el primer de maig. Quan la gent treballadora
d’arreu ho celebra fent el que toca,
festa. O no ?
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'abril del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada