CÒRRER ENTRE CARRERS REFORMATS

     

     El dissabte passat la lluna que lluïa no era plena, per tant l’anunciat de la Cursa de la Lluna Plena no es corresponia amb la realitat. Però també és cert que en altres ocasions, que sí que ho era, els núvols la tapaven i que més donava la forma si no la podíem distingir amb tot el seu esplendor. 

   En aquest cas el que importa és la raó que motiva que unes 1.500 persones es solidaritzin amb la causa per la qual es porta a terme. Ni més ni menys que per recaptar fons per a la investigació del càncer infantil. Els seus promotors, en Xavi Lahoz i la seva muller l’Estela Campañà. Darrera d’ells, una història commovedora: el seu fill Pol Lahoz Campañà, quan tenia tota una vida per davant, la malaltia li va desbaratar totes les il·lusions i projectes que un jove, en aquesta edat somia  consolidar. Ens va deixar quan encara no tocava.

    I els seus pares, d’entre la tristesa per la pèrdua del fill, van saber sobreposar-se a aquest infortuni. De la mateixa manera com en Pol va saber afrontar la seva malaltia, amb el coratge de la persona que no es dona per vençuda i lluita fins al final, donant un exemple del tot alliçonador. Ens ho va dir el seu pare, en Xavi, al final de la cursa, enmig de l’ambient festiu que hi havia en el pati de l’Institut Vinyet. Un ambient que s’avenia molt amb el tarannà del xicot. Una festa solidaria, en van 10,  per poder ajudar a la mainada  que passa per aquestes situacions difícils que ens depara la vida. On s’ha d’aplaudir, també, la gran tasca que fa l’Hospital de Sant Joan de Déu en aquest camp de la investigació i en el tractament mèdic  que es dispensa a aquests nens i nenes.

      Qualsevol estat de la lluna és bona per mostrar la nostra solidaritat, aquesta del primer d’octubre era creixent. El motiu pel qual els organitzadors no s’han esperat que fos plena, obeeix al fet de coincidir, aquests dies, que a Barcelona s’està celebrant un congrés mundial sobre el càncer infantil. Que millor ocasió que per portar-la a terme  aprofitant el ressò d’aquest esdeveniment amb ressò arreu del món.

    I mentre corríem o caminàvem,  ens vam adonar de que un bon nombre de carrers de Terramar, un projecte que precisament, tal dia com avui, el 7 d’octubre de l’any1918 es va aprovar portar-lo a terme i el 2018 vam celebrar que Terramar, després de cent anys, sigui una realitat consolidada. Succeeix que, ara, els seus carrers  acaben de ser remodelats. Sobretot les voreres que han quedat molt dignes. Vist l’estat d’abandonament en què es trobaven.

    Es calcula que fa més de cinquanta anys que va començar la seva decadència i, cada vegada a pitjor, fins a culminar una part del projecte de millora que es fa evident  en tots els aspectes: les susdites voreres, clavegueram, pavimentació dels carrers i enllumenat dels mateixos.

   Durant tots aquests anys s’han alternat molts ajuntaments i cap, davant les evidències del mal estat dels carrers, amb el consegüent perill de prendre-hi mal, ningú no van trobar mai el moment de dedicar-hi l’atenció, ni tan sols prendre’s la molèstia de retirar els trossos de rajola que es trobaven disseminats per sobre les voreres, cosa  que encara les feien més intransitables. Fins que l’Ajuntament actual  ha fet possible el que semblava impossible. I quan això succeeix, ho faci qui ho faci, s’ha de  dir i felicitar-los per la gestió portada a terme.

      És cert, també, que encara falten carrers i voreres per arranjar, però és molt bon senyal que s’hagi començat a actuar. Una obra d’aquesta envergadura val molts diners i aquest cronista entén que s’ha de fer per fases. Així, abans de portar-ne a terme un altra, aquesta s’ha de pressupostar  i desprès mirar d’aconseguir el màxim de subvencions, per tal  de que no tot el cost hagi de recaure damunt de les arques municipals . El que fa tants anys que està malmès no es pot solucionar d’avui per demà. 

   Ens feia estar  de mala lluna, veure com els carrers d’una de les primeres urbanitzacions, si no la primera, que es van portar a terme a l’Estat, aquesta de Terramar, tingués els carrers en tan mal estat de conservació. Ara que hi estem posats, acabem-ho el més aviat possible.

          

                                                   J.Y.M.

/Article publicat a l'Eco de Sitges, 7 d'octubre del 2022)

LA LLUNA QUE NO TORNAREM A VEURE FINS D'AQUÍ 73 ANYS

  La lluna és el satèl·lit que més fascinació desperta. Font de gran inspiració, sobretot de poetes i músics. Com el senyor Beethoven  que va compondre la serenata: “Claro de Luna”. Com ell, quasi tots els compositors clàssics han dedicat composicions a ella.  Molt més contemporani, el gran músic Gleen Miller, li va dedicar una preciosa melodia que es va convertir en un clàssic de la seva orquestra i de totes les altres . Potser va esdevenir la composició preferida, doncs  la  seva orquestra la interpretava amb molt sentiment, em refereixo a la : “ Serenata a la luz de la Luna”. En la dècada dels seixanta, esclata una gran novetat, l’alegre i desenfrenada : “Titntarella di Luna”, la preferida de la cantant italiana Mina Mazzini. 

  La lluna ha estat, i ho continua sent, bressol d’un romanticisme que només ell s’atreveix  a ombrejar la seva claror platejada, sota la qual s’han propiciat declaracions amoroses o, simplement, la seva contemplació ha estat  envoltada per la força enigmàtica que transmet la seva presència. Amb els constant canvis  de cicles  que, amb ells, la fan canviar de formes. És la mateixa lluna que contemplen tots els habitants del món , això sí, en diferents franges horàries. 

    Durant la vigília de la festivitat de Tot Sants, l’home del temps que tenim més proper , en Dani Ramírez, ens informava que aquella nit la lluna mostraria la seva plenitud, mostrant-se plena. Una coincidència que  no forma part d’una normalitat, perquè va dir que no tornarà a mostrar aquesta forma en aquesta nit tan concreta i embolcallada de tradició,  fins d’aquí 73 anys.  Per tant els de la meva edat i fins i tot més joves, no tornarem a repetir nit de Tot Sants, la de la castanyada, amb la companyia de la lluna plena.  Com que tinc costum d’anar a caminar sota la llum de la lluna, encara que moltes vegades els núvols la volen amagar, no m’he volgut perdre  l’oportunitat de fer-ho sota la forma d’aquesta en concret. Tenia recança de deixar-la, perquè, segons en Dani, aquestes condicions llunàtiques no es tornarà a produir fins a la data pronosticada. Hagués passejat més, sinó fos perquè les autoritats en manen tornar a casa a les 22 hores  En les properes caminades  la lluna em continuarà acompanyant, però no serà igual com la d’aquesta vigília tan significativa, pel que representa i pel detall que s’hi ha afegit. 

    Si dintre de 73 anys, algun curiós llegeix aquesta col·laboració, que sàpiga que un tal JYM, també va voler ser testimoni del mateix fet que  a ell  l’ha encuriosit. La lluna suposo que serà la mateixa, si no molt malament hauran anat les coses. I qui no diu que, tal dia com aquesta vigília, hi hagi gent que es passegi, per entre la plenitud de la seva forma, fent el passeig a l’inrevés:  des d’ella contemplant la terra. En broma en broma, potser em convertiré en un visionari, quan es digui: “un tal JYM, mentre contemplava la lluna plena de la nit de la castanyada, ja ho va vaticinar,  que avui seríem aquí a dalt, a la lluna. Bé, si no és per d’aquí 73 anys, quasi segur que ho serà al ple total de desprès d’aquesta encara llunyana cita .

    El que sí és normal que a les acaballes del mes d’octubre la lluna es mostri plena. Un detall que s’aprofita per fer la cursa que porta per nom: “ Cursa de la lluna plena”. Gràcies a la iniciativa  dels pares d’en Pol Lahoz, en Xavi i l’Estela. En Pol  ens va deixar a la plenitud de la seva joventut, des de llavors en una d’aquestes nits de lluna plena, sortim al carrer a córrer o a caminar, acompanyats pel bonic espectacle que ofereix aquest satèl·lit, Quan es travessa la simbòlica línia d’arribada s’aconsegueixen dos objectius: haver acabat la cursa i continuar col·laborant en una que encara  manté allunyada la seva recta final,  pel que fa a la investigació del càncer infantil que porta a terme  l’Hospital de Sant Joan de Déu. On  cada aportació permet que aquesta llarg recorregut vagi reduint distàncies.

    Aquest any, per motiu de la Covid-19, no ha estat possible córrer tots junts, sinó que cada participant ha anat per ell, si més no la finalitat ha estat la mateixa. Una aplicació pel mòbil ha permès poder sumar els quilometres que s’han fet, cada vegada que s’ha sortit a caminar, a córrer o fer camí amb bicicleta  L’objectiu era donar, metafòricament, la volta al satèl·lit . Objectiu que requeria un total de 10.921Km. La suma de tots els participants,  ha aconseguit superar aquest perímetre, ja que s’han assolit 11.828,28 Km.

    A l’espectacularitat de la lluna plena d’aquests darrers dies del mes d’octubre, la contemplació en aquesta vigília de Tots, que ens convoca fins d’aquí 73 anys, s’hi afegeix el mèrit d’elles i ells que han fet la seva cursa particular pensant  en ell, en Pol. No sempre ser una mica llunàtic significa estar a la lluna de València, a vegades el romanticisme que l’envolta, esquitxa el cor i el fa més gran, com a més generós. Misteris d’un satèl·lit  que ens visita cada dia i que l’ésser humà té memòria, ni que sigui en aquests moments tan difícils, quan tenim moltes coses amb les quals pensar.  

   

                                                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre del 2020)