VEHICLES sINGULARS

  

 Passar del carro a la mecanització, abraçada a un progrés sense aturador, va portar als sitgetans a secundar aquest avenç que aconseguia no haver de tirar de carretó.  Fa poques setmanes, amb motiu dels 75 aniversari de la colla de Caramelles Sitgetanes, em referia a l'Esteve Sucarrats que en va ser un component i baix destacat i de qui, a més de la seva apreciada veu de baix, feia esment al mitjà de locomoció amb el qual es desplaçava . Un “carromato” que de ben segur era el resultat de la genialitat del mecànic que el va construir. Estic convençut que avui el seu disseny desentonaria davant de com ha evolucionat la industria de l’automòbil i totes les seves variacions.

   L'Esteve es valia  del vehicle per a transportar la ferralla  que comprava i venia com a part del seu negoci.  Tenia el magatzem allà en el barri de Sant Crispí. La gent del poble s'havia familiaritzat amb l’espetec del motor de tal manera que delatava la seva presència.  Això es produïa en un Sitges poc massificat de vehicles, si més no el constant increment del turisme feia preveure que els cotxes ocuparien carrers i entorns que van perdre part del seu encant. Circumstància que s'ha produït arreu, perquè és molt freqüent anar a visitar un monument, un paratge singular, o simplement passar per un carrer amb encant i ens trobem que la fotografia et queda desvirtuada davant la presència d'un cotxe que es troba aparcat  en el lloc més inoportú

   Els turistes, àvids per retratar les diferències que s'interposen a la normalitat, s'aturaven a fotografiar la raresa del vehicle de l'Esteve. Potser eren els mateixos que entraven a la botiga que regentava la seva muller al començament del carrer Bonaire, dedicada a la venda de records i sobretot d'articles destinats a fer més agradable l'estada a la platja. Ella era dona de temperament, que no tenia pèls a la llengua, com s'acostuma a dir de les persones que diuen les veritats, peti qui peti.

  I si el “carromato” d'en Sucarrats era d'una originalitat atípica més ho era la plataforma que comandava en Francesc Mirabent i Farreras de ca l'Eixut. Una plataforma simple, allargada, instal·lada damunt de quatre rodes, amb un sostre i amb uns vuit seients disposats a cada costat  i amb uns aparells  per conduir-lo d’allò més rudimentari. El invent servia de mitjà de transport  entre Terramar i la Fragata i a la inversa. Sense cap dubte  va ser la predecessora de la popular barqueta.

  En Panxito feia de jardiner als jardins de l'Hotel Terramar i li van oferir si volia conduir la cosa , ell va acceptar i s'alternaven amb un parent de les Borrell, les perruqueres. El  enginy va ser  de gran utilitat, sobretot per l’original  manera d'anar fins a l'Hotel Terramar i els seus jardins. Quan tot per aquell sector era nou i despertava la curiositat de la gent del poble que s'hi apropava caminant o fent ús de la plataforma, en una època de transformació com la que va significar la urbanització d'aquell sector, mentre s'observava  sota una perspectiva d'admiració.  Però si anar a Terramar a peu i  gaudir de l'entorn era un al·licient, m'imagino el que representava fer-ho "acomodat" en el invent  mecanitzat que comandava en Panxito. 

    Curiosament els hotels que hi havia a Sitges en aquells anys incipients del turisme, disposaven d'uns serveis destinats a tenir cura de la comoditat dels clients, molt més amatents dels detalls que ho feien possible que no pas ara. Així el Hotel Terramar posava al servei de la clientela un furgó per traginar passatgers i equipatge de l'estació a l'Hotel i al revés. En l'establiment l''equipatge era traginat per aquesta altra institució que tots els hotels tenien, el del grum, que més familiarment hem conegut per "botones". Segons la categoria de l'hotel anaven uniformats, fins i tot amb el corresponent casquet. Es dóna la paradoxa que ha hagut personatges que van treballar en un hotel portant les maletes i han arribat a ser-ne el director. Però sobretot aquesta activitat havia estat el primer aprenentatge laboral dels noiets que aprofitaven les vacances de l'escola per entrar en contacte directe amb  el públic i de pas fer uns calerons.

   Tornant a l'automoció, altres vegades m'he referit als germans Balcells, els populars Pericos, com a paradigma d’uns dels primers mecànics de cotxes instal·lats en aquell enclavament dels quatre cantons que avui, malgrat  haver estat urbanitzat, encara es coneix per la denominació toponímica popular de la vila. La muller d'un dels germans,  la d'en Pepito, era navarresa i,  com a bona ambaixadora de la seva terra, li agradava xarrupar el vinet, així com altres xarops . A ella , tan implicada com estava amb la denominació  de la família, la veu popular no es va estar de nomenar-la, també, la "Perica". I el que són les coses, no fa gaires dies, fent un tomb per Tamariu, que és un dels llogarets on sembla que un cop de mar l'hagi  deixat arrecerat entre els pins, m'apareix el nom d'un dels seus carrers, ni més ni menys, amb aquest anunciat; " carrer de la Perica". Fins i tot l'escut té una semblança amb el nostre. La coincidència  em va semblar de les més sublims, pel fet de que, en un racó de món, on l'aigua de mar sembla tenyida de  blau, honoren la popularitat d'una altra Perica, quan estàvem convençuts que la de casa nostra era única i poc amiga de l'aigua, ni que aquesta fos de mar.

    Vehicles  i persones de Sitges i vinguts d'altres contrades, que han deixat un record que el pas del temps s'ha encarregat de transformar i facilitar-ne la disponibilitat,  és el cas de la locomoció i de manera especial pel que fa els cotxes. Deixant per a les persones la part de popularitat que els hi correspon i que degut a ella són recordades i mereixedores d’aparèixer mencionades en un espai tan entranyable com són aquestes pàgines. Rellegint-les ens adonem que no sempre la nostra gent ha anat sobre rodes i, amb tot, es mostraven feliços. I és que la felicitat de vegades es troba més còmode anant a peu.

                                                                                                            J. Y. M.