SENSE MOURE’NS DE LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT

      La plaça de l'Ajuntament moments abans  de començar el pregó

   L’edifici que dona nom a la plaça és dipositari de moltes curiositats: algunes són de bon explicar i d'altres, més val callar-les. De les primeres, cal dir que a la casa hi van arribar a viure -de viure'n hi ha molts-, em refereixo a residir-hi. El record em porta fins a la Lola Ferret i Curtiada, la Lola de l’Ajuntament, que hi va viure amb la seva família.

   La Lola tenia cura de la porteria de la casa gran. Era una sitgetana detallista: quan florien les seves atzucenes, disposava els cossis, un a cada graó, a les primeres escales de l’entrada. Aquest detall li conferia un gran colorit i, amb la seva aroma, dissimulava el ferum de la política, llavors de dictat únic. Quan arribava el dia de Corpus, la Lola deixava els testos amb flors perquè adornessin l’altar major de la parròquia.

   A fora, la vida passa per davant de la casa, perquè allà hi desfila tot i, des de fa uns anys, també s'hi fa el pregó. I és aquí on volia arribar: quan vam tenir l’honor de fer-lo els de la meva generació, aquest tenia lloc al Saló d’Or del Palau de Maricel. Més endavant es va anar traslladant a altres indrets del poble, fins a acabar a la plaça de l’Ajuntament. D’altra banda, el nostre era un pregó com més acadèmic, fins que en Josep Maria Rosés hi va introduir música, obrint el camí cap a la mena d’espectacle en què s'ha convertit el pregó avui dia.

   I amb ell sembla que s'acabi el compromís adquirit. Doncs no, perquè des de fa un parell d’anys s’ha reinstaurat el tiberi de pregoners, com volent emular les pendonistes i els pendonistes que també celebren el seu dinar. I és en aquest, si ho recorden, on em vaig tacar i en Josep Maria Rosés, veient venir la pedregada, em va vaticinar el que donaria de si aquella taca. Quan l’altre dia vam tornar a coincidir -en una mostra d’amor propi- vaig fer el propòsit que no em tacaria.

   El dinar va transcórrer amb la jovialitat que acostuma a presidir aquestes trobades, on moltes vegades s’aprèn el que no se sabia. Això és el que em va passar quan en Miquel Forns va posar ordre a la veritat a l’article que havia fet per Santa Tecla, fent-me l’observació que la imatge que es representa amb tres braços no es correspon amb la llegenda que explica que, en torturar-la, li van tallar un braç i li va tornar a créixer, sinó que obeeix al fet que a la Catedral de Tarragona es guarda un braç de plata que conté el de la Santa com a relíquia; d’aquí que a tota la nostra demarcació se la representi amb tres braços. Veieu les coses positives d’aquestes trobades?

   Les que no ho són tant et venen per on menys t’ho esperes. I és que un servidor, com he dit, no es pensava tacar. Però en Josep Maria va tornar a albirar una taca damunt la meva camisa; aquesta vegada al costat oposat de l’altra, però quasi a la mateixa alçada. No m’ho podia creure! Mentre ell reia, ja no li calia tornar a insistir amb el "Ai, la Carme!", perquè ja es sobreentenia que aquesta nova taca portaria cua.

   El cas és que la vaig voler dissimular fregant-la amb una punta del tovalló mullat amb una mica d’aigua. Ni jo mateix em pensava que la cosa quedaria dissimulada, com així va ser. Amb la cura que jo anava perquè no passés, vaig arribar a pensar que en Rosés em tirava alguna cosa amb l’objectiu de tacar la meva impol·luta camisa. Però això és molt mal pensar d’un amic que no vol crear conflictes conjugals per culpa d’una inoportuna taca.

   La cosa va quedar en què m’havia tacat, però en tornar a comprovar el seu estat, vaig observar que, almenys jo, no la sabia veure. Pensant encara més sobre el tema, vaig arribar a la conclusió que potser m’havia caigut la bava, perquè a certes edats a vegades és difícil de controlar; si més no, aquesta salivera bé podia ser deguda a com de bo estava el menjar. Perquè la bava, quan encara es controla, et pot caure mentre saliveres o quan contemples una cosa i quedes embadalit.

   Total, que vaig arribar a casa i la Carme no va dir ni pio: senyal que la taca no es notava. Això ens demostra que, malgrat com és de lleig anar tacat, hi ha taques i taques. La de l’altre dia no va arribar a ser-ho. Menys mal. Perquè hagués sigut l’únic que sortia tacat de la trobada. I continuant fent al·legoria a la taca, n’hi ha que tenen solució i altres que t’acompanyen tota la vida. Prefereixo les primeres.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 d'octubre del 2026)