EL TEMPS HO BORRA QUASI TOT

  El pas del temps actua com a alliberador de molts aspectes, sobretot de les circumstàncies més espinoses; d’aquí que també es digui que “no hi ha mal que duri cent anys” o que el temps tot ho cura. Això no vol dir que en el record no es mantingui un sentiment d’emotivitat que ens pot acompanyar sempre: quan es tracta d'una situació luctuosa, triga a caure en l'oblit. Tanmateix, amb el pas del temps, aquests greuges es fan més de bon portar, així com les penes i les desgràcies.

   De la mateixa manera, hi ha coses que es perpetuen en el temps. Ho he dit en més d'una ocasió quan he explicat detalls de la nostra Festa Major, ja que hi trobem un exemple clar d'aquesta perpetuïtat, tot i que amb el transcurs dels anys n'hagin canviat molts aspectes. Uns canvis, però, que no n'han manllevat l'essència. Som nosaltres els qui, amb el pas del temps, la vivim de diferent manera. No es viu igual, per exemple, quan tens 15 anys que quan aquests s'han anat amuntegant sobre teu. És llavors quan es pot caure en el conformisme -per no dir una altra paraula- i abraçar la comoditat associada a la reflexió: “No cal que hi vagi, que ja ho tinc vist i sempre és el mateix”.         

Si més no, com he escrit  al Programa: “La Festa Major és molt vella i sempre sembla nova”.

   Anant a la presentació de la d’aquest any, en sortir del carr i arribar al Vall, em vaig adonar que a terra encara es podia veure el disseny d’una catifa. Observar-lo tan ben conservat em va suggerir el títol d’aquest article: el temps ho esborra gairebé tot, però hi ha línies traçades a terra que encara trigaran una mica a quedar del tot esborrades. En aquest carrer i en pràcticament tots els on es va fer catifa. I és que, tot i haver passat uns mesos des del Corpus, quan ja parlem de la Festa Major, encara se’ns mostren els traços de la festa més artística i flairosa de totes. Un exemple de com determinats aspectes no s’esborren així com així.

I, per a més casualitat, a terra d’aquest tram, amb un rerefons de blanc de calç, el viuet i altres detalls impregnats del blau de Sitges, es llegeix: “Sempre Jove”. Ni fet expressament per il·lustrar l’encapçalament de l'article quan em refereixo al fet que, amb el pas dels anys, ho anem mirant des d’una altra perspectiva. D’aquí que el missatge de terra és molt adient i engrescador per treure’n ensenyances molt positives. Sempre joves, encara que la processó vagi per dintre. En totes dues, la de Sant Bartomeu i la de Santa Tecla, de recorregut generós, s’hi escau la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”.

   Aquest testimoni dibuixat al terra del carrer dona, també, fe de com de ràpid passa el temps: sembla ahir que celebràvem Corpus i ja som a les portes de la Festa Major. Unes portes que es van començar a obrir uns metres més enllà, a la Torreta. A poc a poc s’anaven obrint una mica més fins que, com sorgits del mar, van anar apareixent els protagonistes: la pregonera, l’autora del poema de la Bandera, el pendonista de Sant Bartomeu i la pendonista de Santa Tecla. Aprofito l’ocasió per fer-los arribar la meva més sincera felicitació.

   El pendonista, Joan Roca i Pujadó, tot i que la Comissió li va demanar que guardés el secret del seu nomenament, el va anar escampant a tothom que trobava. Ell mateix es va definir com un bocamoll. I no ho va fer amb cap mala intenció: de segur que, com és un encàrrec de tan bon portar i que s’acompanya de molta il·lusió i satisfacció, en Joan no s’ho va poder callar. Així que, com ja vaig comentar a l'article de fa unes setmanes, ho va exterioritzar a la “càtedra” de can Barón. Allà el rumor va agafar caire de notícia important i va rebre el tracte que es mereix: “Saps qui serà el pendonista?”. I ves si en són, d'importants, els comentaris que surten d’aquestes càtedres del saber popular, que quan en Joan va preguntar a la nombrosa assistència de sitgetanes i sitgetans a la Torreta si sabrien dir on estaria exposada la imatge del Sant, es va sentir un clam a l’uníson: “A can Barón!”. Tanmateix millor a can Falç de mar, perquè per davant de la seva entrada hi han desfilat moltes Festes Majors i molts dels seus protagonistes. 

                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'agost del 2026)