LA QUIMETA, EN PERET I EL MESTRE

     En apuesta casa, Ca la Bet, hi va viure la Quimeta Bisbal. La casa estreta del costat  era l'escola hi va ser mestre en Froilan Franco.

   Eren els últims metres que em separaven del nucli de Puigmoltó quan em vaig trobar amb en Lluís Giralt i Vidal, de Sant Pere de Ribes, que va ser alcalde del seu poble i músic, entre altres honors. Després de saludar-nos, li vaig preguntar si sabia donar-me raó de la casa on va viure la Quimeta. Em va portar a ca la Bet, com anuncia la rajola incrustada a la façana.

   Uns dies abans havia fet un altre descobriment. En arribar al mateix lloc, vaig trobar una casa amb la porta oberta; a l’interior hi trafegava un home, al qual vaig preguntar: “Bon dia, sap on vivia en Peret?”. “Aquí mateix”, em va respondre, per a sorpresa meva. I encara em vaig sorprendre més quan va afegir: “Jo soc el seu fill”. 

   Continuàvem caminant amb en Lluís i s’atura davant d’una casa molt estreta i m’informa que allà hi havia hagut l’escola del poble. “I saps qui hi havia de mestre?”. Doncs, no. “En Froilán Franco Franco”. Ens aturem a parlar amb una senyora, la Rosa. Conversant amb ella, s’assabenta que escric a l’Eco. Diu que el compra, tot i que especifica que és l’Eco de Ribes, per afegir que porta més informació de Sitges que no pas de Ribes, però bé... 

    Hi vaig tornar un altre dia i allà hi era ella, la Rosa Pañella, que va venir de Campdàsens a Puigmoltó i aquí va seguir escoltant el silenci de les nits. Ah!, per a més casualitat, és germana d’en Josep Pañella, que es va casar amb la sitgetana Mercè Milà, filla del pintor, i que va treballar bona part de la seva vida laboral amb la família Albareda, els recaders.

  Tots els esmentats tenen relació amb Sitges. La Quimeta Bisbal, perquè hi venia a vendre a la plaça les verdures que collien a la sínia. Feia el viatge damunt d'un carret tirat per un burret. I, com que tots sabem com les gasten aquests animals, aquest no era una excepció: sovint es quedava parat a la carretera i, ni cap endavant ni cap enrere, no es movia ni obeïa. Ja podia cridar "arri!" la persona que el comandava; així es quedaven fins que l’animal decidia reprendre la marxa. La seva tossuderia, fins i tot, es va prendre com a model, perquè quan algú es posava de través, fos nen o no tan nen, se li deia: “Ets més tossut que el burro de la Quimeta”.

    L’altre veí que es desplaçava a Sitges era en Peret Muntaner. En preguntar-li al seu fill Joan on vivia, tot seguit li vaig dir que un servidor era de Sitges i que coneixia el seu pare de la plaça, on ell va treballar durant molts anys. Vaig posar en relleu que cada dia feia a peu el trajecte que ens separava. I l’home va afegir: “Una vegada, a l’Eco, hi havia un escrit que s’hi referia”. Vatua! Aquell el vaig fer jo. Coincidència rere coincidència.

    També va ser casualitat coincidir amb en Lluís i que m’indiqués que, en aquella casa que va ser l’escola, el mestre fos l’amic Froilán. Ell era un apassionat de l’escola rural, l'escola pública i moltes vegades s’hi referia, mostrant per aquestes escoles una gran predilecció. Es notava quan ho explicava.

   Eren tantes les seves inquietuds que va crear, entre els alumnes de l’Escola Esteve Barrachina, el que es coneixia com a Club d’Amics de l’Eco, on cada setmana col·laborava un alumne. Aquesta iniciativa li va valer que l’Ajuntament li atorgués la Ploma d’Or.

   Va donar molt de si, la passejada amb l’amic. I encara no vull acabar aquí: el juliol de 1999 es va presentar al Castell de Ribes l’Orquestrina La Moderna, creada per l’Esteve Molero per rescatar de l’oblit ballables que havia arranjat en Josep Rossell, “en Quirico”, per a la seva orquestra. En Molero va posar a l’Orquestrina el nom de “La Moderna” en record de l’anunci de la botiga que regentava la filla del músic ribetà, la Mercè Rossell, a la plaça Marcer de Ribes.

  Entre els seus components hi havia el mateix Lluís Giralt, en Gerard Lligades (fill de músic i la seva mare filla de la Quimeta) i en Xavi Pascual (de Puigmoltó)... He començat fent un tomb per Puigmoltó i he acabat amb música, perquè existeixen lligams musicals amb el llogaret. I amb la fotografia també, oi, Jordi Piqué?, el sitgetà emparentat amb la família de la Quimeta i que viu també a Puigmoltó.

    I amb aquestes melodies... m’acomiado de Puigmoltó.

        

                                            J.Y.M.

  

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2026)

EN FELIPE QUE ERA BARBER

  

       En aquests baixos del carrer Parellades, cantonada  amb el de Sant Pau i tenia la barberia l'Eduard Roca

    Al carrer Sant Francesc, al costat de la casa de la família Alemany, els carnissers, hi vivien tres germans, un cunyat, en Palomo i una germana d’aquest. De tots ells, l’única que estava casada era la Plàcida; el matrimoni eren els pares d’en Palomo i de la noia. Els seus altres germans, la Maria i en Felipe, eren solters.

   El xicot, en Palomo, havia caigut en desgràcia per a un sector del veïnat. Ser seguidor del Reial Madrid formava part d’aquest infortuni. Ell deuria tenir, més o menys, la meva edat i la d’en Toni Martí, de ca l’Aixut, i era un bon element. I malgrat que en Toni era també un acèrrim seguidor del Barça, era una mica condescendent i el deixava jugar al futbolí en els baixos de la seva casa. Les partides acostumaven a ser relaxades, tot i que ningú volia perdre.

    Tanmateix el nostre veí, el fill de la Plàcida, estava més pendent del soroll ambiental que del joc. Perquè, quan notava que quelcom es bellugava en el pis superior, abandonava de forma sobtada la partida. Passava que si en Manel, el germà del Toni, quan s’aixecava de fer la becaina es trobava el seguidor del Madrid a dintre de casa seva, l’empaitava fins a la porta del seu domicili. Reclòs als seus dominis, esperava que en Manel hagués marxat a treballar per a reprendre les partides.

   En aquell temps, el seu oncle, en Felipe, treballava de barber a la barberia de l’Eduard Roca, que estava situada al carrer Parellades, cantonada amb el carrer Sant Pau. Com a curiositat, explico que en aquell mateix carrer de Sant Pau, a molt pocs metres de la barberia d’en Roca, hi havia la d’en Miquel Zarrán; un parell de portes més enllà, la d’en Deugràcies i, ja quasi al final, s’hi va establir en Valentí Mongay. Per tant, aquest va ser un carrer de barbers. Cada dia en Felipe anava i venia de casa seva a la barberia, un establiment on hi van treballar un bon nombre de barbers que no donaven a l’abast, sobretot els dissabtes a la tarda quan els homes s’anaven a arreglar els cabells.

   Però va arribar un dia en què en Roca i en Felipe van quedar sols; el primer era l’amo i el segon l’operari, i així van funcionar durant un temps. Tot i que l’Eduard va començar a plànyer-se que, per culpa d’en Felipe, no es podia retirar. Que aguantava per ell, per tal que aquest pogués cobrar la pensió de jubilació. I va venir que en Felipe es va jubilar i ell encara continuava al peu del canó. I així va estar durant anys, mentre raonava que, si treballava un any més, cobraria més quan es jubilés. No hi va arribar a temps: va morir abans de poder cobrar. Mentre que en Felipe ja feia anys que passejava. Bé, això de passejar és un dir, perquè al final de la seva vida mostrava molta dificultat per caminar. Malgrat això, després de dinar i de sopar, anava a fer el cafè al Retiro.

   Era l’època en què els barbers vestien bata blanca de tres quarts, així com la peça de roba que tapava un tros del cos del client, que també era del mateix color. L’únic que va trencar la norma va ser l’Almirall, en Xispa, que tenia la barberia en un local petit que hi havia just al costat del Retiro, al carrer Àngel Vidal; ell va voler fer un canvi de colors. A la bata i a la roba protectora, li va canviar el blanc pel vermell. Malgrat tot, la seva innovació no va tenir seguidors entre els altres barbers locals, que van continuar amb el blanc. La voluntat de canviar de color a l‘Almirall només li va servir perquè un servidor, que n’era un jove client, l’anomenés "el torero".

   L’únic que no vestia amb bata blanca era el senyor Fulgenci Franco, que era l’encarregat del taller de la companyia de l’electricitat. A fora d’hores, l’home tallava els cabells a les seves amistats. I portava les eines embolicades en un paper de diari. El mateix embolcall que feia servir quan li manaven anar a tallar la llum d’algun abonat que no pagava els rebuts. Així que, el que portava entre mans, no es prestava a confusió. O eren les estisores per tallar els cabells, o les altres destinades a tallar el subministrament elèctric. Que si el deutor pagava el deute a l’últim moment, es deslliurava que li tallessin pels pèls.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2026)

 

 

LA TERESA DE CAN FORMENT

   

      En primer terme la casa d'en Salvador Forment, del seu taller de fusteria, a l'any 1922, va sortir el Drac que va dissenyar l'Agustí Ferrer Pino. 

  

    Darrera de cada persona hi ha una història i algunes vegades es converteixen en uns relats que es podrien novel·lar. També diem que cada casa és un món i de portes endins les circumstàncies són les que són. A vegades curioses, divertides  i altres no tant.

    Al carrer Sant Gaudenci, davant per davant del museu Romàntic, fa tants anys que està tancat que alguns joves no l’han vist mai obert. Allà, en els baixos d’aquesta casa, la família Forment hi va establir la seva fusteria. Tenint en compte que era la successora d’una nissaga de fusters que abraçava quatre generacions. El Fundador en va ser el Sr. Gracià Forment, amb la fusteria al llavors conegut carrer de la Muralla i posteriorment Àngel Vidal. 

   L’últim de la nissaga que va continuar amb l’ofici va ser en Salvador Forment i la fusteria ja es trobava en el susdit carrer Sant Gaudenci. Com a curiositat explicar que allà, l’any 1922, es va construir el Drac, sota el disseny i direcció del pintor  Agustí Ferrer Pino. 

    Quan es va acabar l’activitat de la fusteria, el local es va convertir en un taller de sabates, que regentava el Sr. Gregori Hill i el seu fill Josep. Un taller on hi estaven empleats un bon nombre de sabaters, entre talladors, muntadors i els responsables del que es coneixia per “l’envàs”. Com en altres tallers, les cosidores cosien les sabates a casa seva i, a les acaballes de  la tarda, anaven a portar la que es coneixia per la marrada, dintre d’aquells peculiars mocadors de farcell de quadres petits. Deixaven la feina acabada i recollien la de l’endemà.

     Ara aquesta casa és notícia perquè s’està condicionant per acollir persones amb discapacitat no profunda, de la Fundació Mas Albornà, que té un dels centres al poble de Les Cabanyes, al costat mateix de Vilafranca. Quan va morir la Teresa, va deixar escrit als marmessors que volia que la seva casa  anés a parar a una entitat benefica i social. Cosa que les encarregades de fer complir la seva voluntat, van considerar que aquesta Fundació s’avenia amb les finalitats protectores de la propietària.

   Però abans d’arribar fins aquí, hi ha una història molt interessant i a la vegada emotiva, de la qual n’és protagonista la Teresa Serrano Gracia, nascuda al poble de Nogueras (Terol).  Ella, quan encara era una nena, es va quedar sense mare i a partir d’aquí va tenir desavinences amb el seu pare.  Fins que un dia va prendre la decisió de marxar de casa seva. Tota sola, muntada al cotxe de línia, va anar a parar a Saragossa capital, on unes religioses se’n van fer càrrec. 

   Es va donar la casualitat que aquelles religioses tenien una altra institució a Barcelona i, com que sembla ser que aquí ella hi tenia uns familiars, li van proposar  si hi volia anar. Acceptada la proposta, la nena va arribar a la capital catalana, on a més d’aprendre la formació que corresponia a la seva edat, ajudava a les religioses. La casualitat va voler que el matrimoni Forment, descendents del fuster, vivien a Barcelona i cada dia de precepte anaven a missa al convent de les religioses i es fixaven amb aquella nena, que ja era una noieta, per la seva amabilitat, prudència,  establint-se uns lligams que anaven més enllà de l’amistat. Fins que arriba un dia que li pregunten si voldria anar a viure amb ells i que d’aquesta manera faria companyia i ajudaria a l’esposa.

     I així ho va fer, i gràcies a la seva manera de ser i a la sort que li va somriure, va poder portar una vida molt digna, que li va proporcionar felicitat. La Teresa es passava la resta de la setmana a Barcelona i els caps de setmana i els mesos d’estiu la portaven a Sitges, en aquesta mateixa casa del carrer Sant Gaudenci. Fins el punt que, tan bona cura va tenir del matrimoni, que els considerava els seus pares, que aquests a la seva mort li van correspondre deixant-li  els seus bens. I arribat el seu moment, ella ha volgut que la casa doni aixopluc a una bona causa.

    La Teresa entre les moltes virtuts que atresorava, sentia una gran predilecció i estima per la mainada. Potser perquè ella de petita, al morir-se la mare, no es va sentir prou estimada, d’aquesta manera  abocava tot el seu amor a la quitxalla amb la qual  coincidia. Per sort, de bones persones n’han hagut i n’hi hauran sempre. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2026)

ELS DEL GAFARRÓ S'EXPANDEIXEN

 

                      

 

   Els Reis arriben i marxen pel Gafarró, així ho vaig explicar en un article. I ho fan a frec del pessebre que hi disposen els amics d’aquest indret. Com també n’he donat testimoni escrit i gràfic, en aquestes mateixes pàgines, en les vigílies de la festivitat de Santa Llúcia d’aquest any. Que és quan els amics s’hi van fotografiar després de fer un lloc, entre els matolls i sobre la molsa, al Naixement. 

   Ja en la planúria, al costat de la immensitat del mar, ells mateixos han disposat un altre pessebre en els Jardins de Terramar i que representa el Naixement a frec de la rectoria. En això coincideixen amb un servidor que, mitjançant l’escriptura, disposo el pessebre en els llocs més entranyables i carismàtics del poble. Però aquest, el seu, posat en aquest lloc tan concret té també el seu significat. Els Amics del Gafarró, el diumenge al matí, quan no decanten cap a la muntanya ho fan cap a mar, fins arribar als Jardins, on hi esmorzen. I sembla ser que cadascú hi aporta un ingredient. No ser si va ser per casualitat o perquè l’amic era l’encarregat de portar sempre les postres, vaig coincidir amb en Joan Lago i Farreras que portava una coca ben embolicada.

   Trobo en aquest detall, de disposar el pessebre en l’entrada lateral del  Jardí, una mena d’homenatge al mateix Joan, que formava part de la colla i, com a tal, freqüentava aquests esmorzars a la muntanya o arran de mar.

    Casualitats de la vida, no fa gaire, el seu germà Bartomeu em recordava que una vegada li vaig dedicar un article que vaig titular “L’home del xiulet”. Es referia a les trobades que feia amb el seu amic, i també bon excursionista, en Joan Ossó i Saperas en el Bar Español que en Joan regentava i mentre els dos conservaven, en Tolo li dedicava una xiulada de gala a la neta del fondista, la Irina. Però també en Lago xiulava quan anava amb bicicleta i feia el trajecte pels carrers de Terramar i, quan s’esqueia, descansava en el seus jardins.

    El seu germà era home de muntanya, d’anar a caminar pels camins del Garraf. Amb predilecció pel Gafarró, on hi van fer una mena de zona d’esbarjo, amb taules i bancs de material fixats a terra, un bon lloc per anar a esmorzar. I el que són les coses, una vegada que, amb la família ens dirigíem a la Creu de Sant Isidre, també hi van fer parada  i, un cop vam acabar d’esmorzar, al reprendre el camí, el meu cunyat Manel es va trobar indisposat i sense ànims ni forces per continuar, el vam poder apropar al camí, des d’on hi va poder tenir accés una ambulància. I desprès de l’observació que en van fer el sanitaris, el diagnòstic va ser que patia un infart. Traslladat a un centre hospitalari, on va rebre les atencions pertinents, tot va quedar en un ensurt.

Això va fer que cada vegada que ens hi apropem recordem aquells moments d’incertesa i de no saber com actuar. La lliçó ens la van donar els mateixos responsables de l’ambulància, de l’important que és anar a la muntanya acompanyat, perquè tot i portar a sobre sofisticats mitjans de comunicació, en el cas d’un infart, és crucial no perdre temps i sobretot no perdre el coneixement, cosa que pot passar i d’aquí les greus conseqüències que poden derivar si vas sol.

    I vet aquí que en Joan, que sempre anava acompanyat pels amics quan anava a la muntanya, un dia va acompanyar  la seva família a la platja, molt a prop d’aquests Jardins. Amb tanta mala sort que, mentre descansava a la sorra, se li va aturar el cor. A l’entorn d’un paisatge que també li era molt familiar, perquè tenim el privilegi de tenir al nostre  abast el mar i la muntanya.

   Haver coincidit amb dos pessebres, el del Gafarró i el del Jardins de Terramar, és motiu de satisfacció i serveix, també, per rememorar el record d’amics que, com en Joan, van ser els precursors d’aquesta iniciativa i que ja no es troben entre nosaltres. El nostre agraïment i la nostra admiració seguirà sempre present. Sobretot en aquests dies tan entranyables, quan els Reis Mags d’Orient han transitat per aquests camins, fins arribar a la vila per a deixar felicitat. La nostra és poder seguir gaudint dels detalls, petits, tanmateix tan significatius, que ens alegren l’existència. 

                                   J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2026)

EL NADAL QUE SE M'HA ESCAPAT

                  Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". En la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch

     La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.

     A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.

    Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada.  O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal. 

     A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.

    D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot  pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això  i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás  que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.

    Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar. 

    Aquesta vegada, acabades les obres d’un  carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que  anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida,  cercava entre els ceps  per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous  i olives, recull la lletra de la cançó popular. 

    Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)