DESFER I FER

  

       La tradició aconsella fer el pessebre per la festivitat de Santa Llúcia i allargar la seva presència fins el dia de la Candelera. Els qui estem ancorats amb la tradició, observem fil per randa aquesta dinàmica, tot i que per això, tot sovint, hem d’escoltar: “què no treus el pessebre, perquè ja ha passat Nadal...?” per a tot seguit recordar-li, aquí fa aquesta observació, que cal esperar fins a la data esmentada. Això sí, arribada aquesta, ni un dia més. Toca desfer el pessebre, malgrat l’enyorança que això suposa, tot i ser conscients que l’haurem de tornar a fer abans que s’acabi l’any.

    I mentre uns desfem una parcel·la petita de la tradició, però molt entranyable, altres es dediquen a fer els elements que presidiran la comitiva carnavalesca, les carrosses. Els responsables de la construcció d’aquestes se’ls ha anomenat “carrossaires”, els quals des de molt abans de Nadal que ja hi treballen. I la seva tasca es desenvolupa en l’espai que tots coneixem pel “carrosódrum”. Un taller obert a la imaginació i amb l’art escènic com a principal associat, que fa que la feina de tots els qui hi treballen, a fora de les hores que dediquen  als seus treballs habituals, principalment dissabtes i diumenges, pugui estar  tot a punt  per a quan comenci una nova desfilada del Carnaval. 

     Abans, però, la tradició ha protagonitzat altres aspectes relacionats amb el que anomenem festa. Com  ha  estat la cavalcada de Reis i, després de la disbauxa carnavalesca, la Pasqua i la mona, Corpus, la Festa Major... i en totes aquestes posades en escena de la tradició, cal una comissió per a que porti a bon terme l’ organització els corresponents actes que hi van associats. Gràcies aquesta feina desinteressada d’uns i altres, i la supervisió de la corresponent responsable del nostre estament oficial més proper, tot es porta a terme segons el programa previst, desprès de moltes reunions i intercanvis d’opinions, quan encara falten molts dies per a que es faci realitat. 

    El mateixa passa en la intimitat de moltes llars on, sense fer rebombori noticiable, ja fa molt temps que es  fan els vestits que lluiran els qui participen en les rues de diumenge i dimarts. Tot plegat coincideix amb la florida dels ametllers, de la mimosa, de les quals els experts ens fan adonar que aquestes, cada any, sembla que s’avancen una mica més degut a la bonança que cada vegada més es va imposant en aquests mesos on ha de prevaldre el fred i no és ben bé així. 

     Vet aquí que coincideixen moltes coses en aquest començament d’any i, entre ells, no hi falten els elements gastronòmics, començant pel tortell de Reis, el de Sant Antoni Abad, amb la tradició dels tres tombs, els sabres ensucrats, durant la festivitat de Sant Pau. Però una de molt estesa per tot el territori són les suculentes calçotades, que s’han generalitzat per arreu i que coincidiran, en aquest mateix calendari, amb les xatonades, amb les corresponents coques de llardons que ens portaran a la Quaresma. On en els anys de “l’aprimamenta” generalitzada de les butxaques, els participants de les comparses carnavalesques sospiraven amb els ressopons, que es servien en les respectives societats, on el plat predominant era la carn amb pèsols o la sípia ofegada, com a menjada preparatòria dels dies posteriors, on preval l’abstinència. Manava la tradició que el comparser convidés a la seva parella a aquest suculent ressopó i a bodes em convides, tot i que potser desprès cadascú pel seu cantó. Passava el mateix amb les Caramelles quan, en els anys difícils de la postguerra, la gent s’apuntava anar a cantar pensant amb el ressopó i en el també tradicional dinar de Caramelles, dues menjades  que anaven aparellades amb les cantades i que, per a la gran majoria, els servia per treure el ventre de pena.

    Desfer i fer va associat als costums i a les tradicions de la gent de casa nostra, quan fa poc celebràvem les festes de Nadal i just un mes desprès ja veieu quanta moguda que ens  espera. El pas dels dies ens hi aboca i per a nosaltres, que ja ho esperem, se’ns passa ràpid. Mentrestant ja hi ha qui parla de Corpus o de la Festa Major. Sembla que no pugui ser, però no ens podem dormir en els llorers. Aprofitem els dies i les hores, les curiositats que s’hi produeixen ja surten publicades en aquestes pàgines, on l’encapçalament així ho anuncia.  

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el el 7 de febre del 2025)