SUCA-MULLA

    Hi ha paraules, dintre del vocabulari comú,  que no s’han perdut del tot. No obstant, sí que es pot dir que pocs recorden el seu significat. Aquest de suca- mulla, en concret, s’associava  al fet de sucar una llesca de pa amb vi negre, estenent a damunt una generosa capa de sucre. Era uns dels berenars de la nostra infantessa.

    De la mateixa manera que ha passat a millor vida un altre d’aquests costums, considerats també tonificants i vitamínics, que consistia en prendre un rovell d’ou batut amb moscatell. Molt millor i mil vegades preferible abans de ser convidat a ingerir una cullerada del putrefacte -en quant el sabor- oli de fetge de bacallà, el nom ja ho diu tot. Sempre amb la raonada  finalitat, per part dels pares, de contribuir a vitaminar  les interioritats d’uns vailets en edat de creixement. 

     Reivindicar el pa sucat en vi no seria cap disbarat, perquè és bo i saludable. Encara recordo el sabor que tenia, així com el bon gust que et deixava al paladar el rovell d’ou batut en moscatell. Un aspecte, ara que ja som en temps de verema, que es podia associar amb el bon nombre de cellers que hi havia en els diferents carrers del poble. On les famílies hi anaven a omplir la garrafeta i així es produïa l’avituallament de vi, que anava de la bota al porró i, quan s’esqueia, per impregnar-ne la llesca de pa. 

     Desapareguts els cellers del nostre paisatge habitual, enterrat el costum d’aquells berenars de suca-mulla, queda entre la gent més gran el record d’aquesta paraula que no s’ha esborrat del seu vocabulari. Malgrat que el seu significat, sense adonar-nos, l’hem transformat adaptant-lo a uns costums que també s’avenen amb el “murapiu”. Això sí, sense precisar de quina mena de xarop  es tracta. La invitació, o la petició, gira a l’entorn d’alguna combinació de les que estan de moda. D’aquí que quan coincidim amb amics,  d’algun d’ells sorgeixi la invitació: “voleu prendre una mica de suca-molla?”. Tot i que la paraula  no especifica de quina beguda es tracta, o de la combinació resultant de varies, s’entén a la perfecció.

    Quan als anys cinquanta van arribar treballadors d’arreu, molts d’ells per anar a treballar a la construcció, van posar en auge el que anomenaven: “la barreja”. La combinació consistia en barrejar moscatell i anís. Un tonificant sorgit d’entre la classe treballadora, que no tota n’era consumidora del que jo mal anomeno tonificant. Però que era consumit, preferentment, només començar el dia, en dejú, que ja ens podem imaginar l’impacte que això representa per les interioritats més sensibles del cos. 

    Quan tothom encara recordava que  la beguda refrescant per excel·lència era la gasosa. Ens han explicat la gent de més edat, que quan anaven a ballar, en aquells balls  de les tardes dels dies de festa, acostumaven a convidar a la balladora: a res, o a una gasosa fresca. Les que tenien més acceptació eren les del Vendrell, perquè tenien fama de ser les més bones. Sembla ser que influïa la qualitat de l’aigua amb què estaven embotellades. Poc a poc es va anar fent pas la cervesa, la qual no a tothom agradava, degut al punt d’amargor. Va passar que quan els homes, aquells que convidaven, van continuar sent generosos amb la balladora, aquesta va seguir preferint la gasosa. Mentre que el ballador es va anar decantant per la cervesa. I de tant en tant s’anava a fer el vermut -de manera més generalitzada per la Festa Major- i la beguda per excel·lència era el vermut pròpiament dit,  acompanyat de sifó.

    Fins que el consum de cervesa és, avui, tan generalitzat, que es pot dir que s’ha convertit en la beguda preferida i que preval en qualsevol festa i encara que no ho sigui. Això no significa que la suca-mulla hagi perdut protagonisme. Quan actualment les dones i els homes beuen de tot, com així ha de ser. Però compte, de tot menys gasosa. Això ens demostra com les preferències per les begudes  s’han unificat. I ja ho podem anomenar: suca-mulla, o com sigui. La paraula  no fa la beguda, altra cosa són les sensacions gustatives que s’hi associen. Ho deia un amic, mentre es pessigava l’embolcall de la gola: “es el gustico que te deja”.  

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2022)