NAS DE BARRACA, SANT BOI!

   

    Tornen les festes i les anem rebent amb les portes mig obertes, a diferència de l'any passat que les teníem totes tancades. Així hem arribat fins avui, festivitat de Sant Jordi, un dia entranyable on portes i finestres, com a cas excepcional, són obertes de bat a bat per a que hi entri el flaire de les roses i les excel·lències  dels llibres. En una diada especial, diferent, on es torna a reinventar la llegenda: amb el cavaller, la princesa, el drac, el castell...

    Sempre he admirat aquests castells de portes grans, una fascinació que de ben segur obeeix al instint professional que es recrea en valorar el treball dels artesans que van  confeccionar unes portes de fusta de similars mesures. I posant una mica de fantasia, el pensar com ho havia de fer el visitant a l'arribar al castell i trobar-se les portes tancades i no li quedava altre que trucar  si volia entrar. Quan aquests castells estaven en actiu, les portes estaven permanentment vigilades i es prenien totes les precaucions abans d'obrir-les. Però alguns d'aquests  van passar a mans privades i tenir de picar, amb els nusos dels dits que es fan visibles quan  la mà està tancada, el peculiar pic, repic i repicó, s'intueix com una comesa difícil i quasi impossible de ser escoltat.  

    Al llarg del temps aquesta acció, la de trucar a la porta, s'ha realitzat a través  de diferents mitjans. El més comú consistia en la representació  d'una mà de ferro agafant una bola, que quan s'accionava picava contra el sobresortit  també metàl·lic, i amb poc que es picava el soroll era potent. Aquesta manera de picar  fins i tot va aconseguir un toc característic, una mica prolongat que es va arribar a generalitzar. Un repic, doncs, que té lletra: "Nas de barraca, Sant Boi", que li dona una mica més d'identitat.

    Les cases del nostre poble acostumaven a tenir dues portes, la que donava al carrer, que generalment eren de dos fulles i unes passes més cap endins es trobava la porta d'entrada a la casa. En segons quines, les més benestants, en l'espai que quedava entre porta i porta hi havia disposada una peça de ferro que sobresortia del terra i que tenia per finalitat poder-hi refregar les soles de les sabates per a que s'hi deixés anar el fang que quan plovia, els carrers que eren de terra, s'hi enganxava. A les de la banda de fora, hi acostumava haver una anella de ferro que servia per poder acompanyar el full de la porta i també per poder picar per anunciar la visita. I en la del cancell, en el centre o en un costat, una mena de timbre com de bicicleta que s'accionava mitjançant una palometa. A una alçada de la vista existia un simple muntatge rodó de llautó que per la part de dintre s'accionava i deixava al descobert una mena de reixeta, a través de la qual veies a la persona que  trucava. El que ara anomenem la “mirilla”, que veus i no et veuen. 

    La curiositat de tot plegat es feia evident quan s'acostumava a deixar la clau posada al pany i les persones que tenien l'absoluta confiança dels estadants de la casa ni els hi calia trucar, donaven tomb a la clau i entraven directament, tot cridant el nom de la mestressa. Un detall, el de la clau posada al pany, que demostrava  poc temor a que algun desconegut desbaratés la  intimitat de la llar.

    Ha passat el temps i el primer que s'ha fet és treure la clau del pany, per si a cas. Mentre fa temps que aquells picadors de ferro han passat a millor vida i de primer es va substituir per un timbre electrificat, mostrant que la sofisticació havia substituït els repics. Perquè  les trucades mitjançant la lletra abans esmentada, ja no s'hi escauen, doncs pot semblar una impertinència, perquè la persistència de la timbrada exaspera a la persona que l’ha d'atendre. Aquesta modernització va coincidir just quan érem uns vailets i un dels entreteniments consistia en trucar el timbre i apretar a córrer, per a desesperació de la mestressa de casa que acudia a la trucada, quan aquesta potser s'havia  produït en el moment menys oportú, quan tenia les mans mullades o estava pendent del moment clau per atendre la paella que tenia al foc. Mentre s'apropava a la porta no deixava de cridar: "ja vaig, ja vaig".  I la gràcia que li feia obrir i no trobar a ningú esperant, sabent que no gaire lluny d'allà  hi havia el gamberret que es mofava  de la seva gracieta. 

     Amb la implantació de més modernitat, s'han imposat els anomenats porters electrònics, arribant  a l'extrem  que la persona que atén la trucada pot veure al qui la fa. Amb tot això la trucada s'ha convertit en una cosa impersonal, monòtona,  a diferència del "nas de barraca, Sant Boi" que es prestava a conferir-li un estil propi, que moltes vegades permetia  al  receptor saber  qui trucava a la seva porta. 

    

                                                  J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 d'abril del 2021)