Un dia del mes d’octubre de l’any
1891, una tartana s’atura en un punt de l’entrada del poble. Els seus dos
ocupants es dirigeixen cap a Vilanova
per visitar el museu Balaguer. Seria ja ben entrada la tarda. Per tant la seva
presència deuria encuriosir a la poca gent del poble que en aquell moment es
trobava en el lloc. Entre ells, el senyor Rossend Bartés que reconegué a Santiago
Rusiñol. L’altre acompanyant era el pintor Eliseu Meifrén.
Com que la foscor
avançava, el Sr. Rossend els convida a sopar i es queden a dormir. L’endemà,
amb llum de dia, els visitants queden meravellats del poble i de la seva
lluminositat. Prossegueixen viatge i els hi passa el mateix que a tots, quan viatgem i coincidim amb un poble amb
encant, al marxar, pronostiquem: “hi tornarem”.
Així va succeir,
quan l’artista, desprès d’una estada a
Paris, torna a Sitges a final d’aquell
any. I en la vigília del dia de Reis, del 1892, ofereix un sopar a la fonda
d’en Francesc Carcolse. Al final pronuncia un discurs, amb tant entusiasme, que ja es dona per fet que Rusiñol no tardarà
gaire a ser un sitgetà més.
Tot el que
escric és prou conegut, com ho és la compra de can Falua. I com després del
procés de rehabilitació, s’adona que l’espai és massa reduït i compra la casa contigua, can Sense. I el dia
25 de juliol de 1894 obra les portes del Cau Ferrat.
La presència de
l’artista a Sitges, no deuria sorprendre gaire, perquè els seus habitants
estaven acostumats a comptar, entre els habitants, a artistes que pintaven tots
els racons del poble, on hi reflectien la lluminositat. La mateixa que va captivar als dos visitants.
Amb els carrers
de terra, però amb les cases blanques, per fora i per dintre. Com les cases que tenia davant de la seva nova
casa, on després s’hi construiria el Maricel.
Un poble no
gaire gran, on convivien la gent de les fàbriques i tallers de calçat, amb els
costums i fins i tot les excentricitats dels habitants habituals i també els
artistes locals i els acabats d’arribar.
D’aquests
s’explica una anècdota: un dia Santiago
Rusiñol, va disposar a terra uns duros
de plata. Mercaderia que anunciava: “duros a quatre pessetes”. Una bona
oportunitat per fer un negoci rodó, però
l’oferta resultava tan incongruent, que
ningú no es fiava de l’autenticitat d’aquells duros. Fins que hi va haver un
atrevit que en va comprar un. Al fer les
comprovacions pertinents, es va veure
que el duro no era fals. Pregonada la
seva autenticitat, molts es va afanyar
per aprofitar l’oferta. Si més no, en Rusiñol ja havia recollit la paradeta i quan la gent hi van
arribar, van veure que el mercader ja
havia plegat. Des de llavors aquesta inversió es va relacionar, amb el també negoci
d’en Robert de les cabres.
Accions com
aquesta s’anaven repetint. Al mateix
temps que organitzava aquelles singulars Festes Modernistes. Mentre els homes del poble,
eren prenen cafè al Retiro i al Prado, i les dones desparaven la taula i
rentaven els plats.
En aquella època
la gent matinava per anar al tros, amb el matxo i el carro, a les fàbriques. I
els pescadors acabaven d’arribar i varaven les barques a la platja. Quan tot
això tenia lloc, el propietari del Cau encara dormia, el seu costum era anar a
dormir tard. Perquè s’havia passat la nit xerrant amb els seus tertulians, tot
contemplant, des de la sala del brollador, com la llum de la lluna platejava
aquella llenca de mar que es perdia a l’infinit.
Les petiteses
del viure quotidià, la vida de poble, amb els homes que es valien d’uns baiards
per transportar les mercaderies, mobles i altres objectes. Un baiard consistia
en una simple plataforma de llates de fusta, amb quatre potes i dos travesses
que sobresortien per davant i per darrera i que servien per aixecar el rudimentari
invent. En aquells anys es feien servir molt, sobretot quan la gent canviava de
casa. Que era molt sovint, de vegades perquè els hi pujaven un parell de pessetes
el lloguer , altres per anar a una altra on hi tocava el sol. Que uns rajos de sol es colessin
dintre el menjador, era un privilegi, amb el qual els seus estadants ja
mostraven felicitat.
Quan es feia fosc
apareixia el fanaler que, amb una canya llarga, era l’encarregat d’encendre
l’enllumenat públic. A aquella hora, els
orinals de porcellana ja estaven disposats a sota el llit i la gent d’una mica
més de classe es podien permetre tenir un “don Pedro” que era un orinal més alt
i que tenia forma de barret de copa.
L’amo del Cau
tenia més món, era un artista reconegut arreu. La seva estada al poble va
propiciar que el nom de Sitges assolís un gran ressò. Però també hi va contribuir
que els habitants d’aquell temps; amb el
seus oficis, les seves inquietuds, el saber atendre bé la gent que ens visitava,
va fer que no desentonessin i van saber estar a l’alçada de les circumstàncies.
D’aquí ve quan diguem que Sitges és diferent, és gràcies a tots els qui ho han
fet possible. Ells i ara ens toca a nosaltres.
Aquests dies es
pot admirar una interessant exposició,
commemorativa dels 125 anys del Cau Ferrat. Un llegat que Santiago Rusiñol, a la seva mort, va
deixar pel poble de Sitges. Ésser agraïts, recordant-lo, també ens honora.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada